dijous, 31 de desembre de 2009

Menú fi d'any 2009!

Ara que s'acaba l'any diuen que és el moment de pensar bons propòsits pel nou any. Alguns es proposaran deixar de fumar, o bé ser millors, més perfectes:



En canvi altres es faran preguntes com:  Sucumbiran els filòsofs a la derrota de la filosofia?

"¿Cómo saberlo? Sobrevivir o sucumbir - que por las dos cosas se podría preguntar con idéntica razón- són designios exagerados, excesivos, que difícilmente aceptan, en su dramatismo, ser respondidos desde la sensatez y el sosiego. Confieso no tener muy clara la naturaleza de la derrota, lo que es como aceptar que no termino de saber muy bien ante qué enemigo ha sucumbido la filosofía -si es que tal cosa se ha producido-, y mi perplejidad acaso constituya un indicio de relevante. Porque no hay que descartar la posibilidad de que el campo en el que se ha librado la batalla presuntamente perdida por nuestro discurso no haya sido el de la inteligencia, ni tan siquiera del saber. Quizá la filosofía ha sido derrotada en los despachos y no en las aulas, no mediante argumentos, sino a través de disposiciones ministeriales, y en tal caso la derrota sólo estaría informando de su debilidad, no de su valor." Manuel Cruz (2009): Menú degustación. Península: Barcelona.          

Mentre anem reflexionant, l'any 2009 s'acaba:
 



dilluns, 7 de desembre de 2009

Bombolles de ciència i filosofia


Fa uns dies a Girona vam poder gaudir de l’estrena d’un nou espectacle: Berishit, on es combinen les bombolles de Pep Bou i les explicacions científiques-filosòfiques de Jorge Wagensberg.  Es tracta d’un viatge per «la història més bella del cosmos», des del seu origen, el Big Bang, fins a l’aparició del primer bacteri o el primer ésser pensant, passant pel principi d’Arquímedes, el moviment, la memòria i altres moments clau del coneixement científic. 75 minuts de màgia, fantasia, humor i coneixement.

En el principi (Berishit) no hi havia res, ni espai, ni temps. Aleshores Pep Bou creà la bombolla i aquesta s’anà expandint i multiplicant en una diversitat gairebé infinita de bombolles. A l’anar evolucionant les bombolles canviaven de formes i colors: unes esdevenien estrelles, unes altres sistemes planetaris que a l’anar-se combinant formaven galàxies. Fins i tot podia havia bombolles hexagonals com a resultat del contacte i pressió de les bombolles més pròximes. 

Entre bombolla i bombolla Jorge Wagensberg explicava les lleis fonamentals de la física acompanyant-les de reflexions filosòfiques. Quan alguna bombolla esclatava o es resistia a formar part de l’espectacle, la resposta immediata era que la ciència avança a partir dels errors. 

Comprendre significa aconseguir la mínima expressió del màxim compartit, relacionar un fragment de realitat amb una de les seves representacions. Intuir és relacionar un fragment de la realitat amb un altre de percebut prèviament. La ciència pot comprendre sense necessitat d'intuir. L'art pot intuir sense necessitat de comprendre.

«Buscar allò diferent és observar; buscar allò comú és comprendre. Trobar detalls diferents és reunir dades, Trobar essències comunes és crear coneixement.» Jorge Wagensberg





dijous, 19 de novembre de 2009

Dia mundial de la filosofia


Avui és el Dia mundial de la Filosofia promogut per la UNESCO des de l'any 2002. Se celebra cada any el tercer dijous de novembre per recordar el retorn de la nau sagrada que cada any els atenesos enviaven a l’illa de Delos, per tal de commemorar l’alliberament de la ciutat i que anunciava la imminent mort de Sòcrates.

"FEDÓ: Va passar quelcom sortós per a ell, Equècrates. Casualment, el dia abans del judici es va coronar la popa de la nau que els atenesos envien a Delos.
EQUÈCRATES: Quina nau és aquesta?
FEDÓ: Es tracta de la nau en la qual, segons els atenesos, Teseu va passar a Creta portant les famoses «set parelles», i les va salvar tot salvant-se ell mateix. Aleshores, segons diuen, van fer promesa a Apol·lo que, si se salvaven, cada any enviarien una processó a Delos. Aquesta processó és la que des d’aleshores, per sempre més fi ns avui, continuen enviant cada any en honor del déu. Ara bé, segons el que mana la tradició, una vegada ha començat la processó, la ciutat es troba en temps de purificació i no es pot fer cap execució pública fi ns que la nau no hagi anat a Delos i n’hagi tornat.
A vegades, quan es troben amb vents contraris, això porta bastant de temps. La processó comença en el moment en què el sacerdot d’Apol·lo guarneix amb una corona la popa de la nau. Ara bé, com deia, això va succeir a les vigílies del judici, i gràcies a això Sòcrates va estar molt de temps a la presó entre el seu judici i la mort." Plató: Fedó


diumenge, 15 de novembre de 2009

Música sostenible


Aquesta tarda-vespre al Palau de Congressos de Girona Ryuichi Sakamoto amb la seva música ens ha intentat transportar a un altre món possible. El recital ha començat recordant les conseqüències del canvi climàtic per a les persones, la terra i els animals. Ryuichi Sakamoto ha estat sempre un artista molt compromès socialment i ha participat en projectes relacionats amb el medi ambient i la pau mundial. Per minimitzar l'impacte ambiental de les seves gires, utilitza materials biodegradables (plats, gots i altres objectes del càtering), reciclatge de residus, fomenta l'ús del transport públic per anar als seus concerts, redueix la quantitat de material promocional, i els embolcalls dels seus CD són de cartró biodegradable. Per compensar l'impacte ambiental de la seva gira comprarà crèdits a l'empresa Recycle One. Aquest any ha rebut el premi Echo Award en la categoria de Músic més innovador atorgat pel Programa Medioambiental de les Nacions Unides.

El concert ha estat impressionant, emocionant, relaxant..., amb espectaculars projeccions i dos pianos -un d'acústic i un de MIDI amb el qual fa duets amb ell mateix-. El penúltim tema, per mi el millor de tots, la banda sonora de Bon Nadal Mr. Lawrence.


divendres, 6 de novembre de 2009

Claude Lévi-Strauss


La matinada del diumenge 1 de novembre va morir als 100 anys d'edat l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss. Va néixer a Brussel·les i és considerat pare de l'antropologia moderna pel seu enfocament estructuralista. Després d'estudiar Dret a París va ser professor de Filosofia a la Universitat de la Sorbonne l'any 1931. El 1935 fou nomenat membre de la missió universitària francesa al Brasil i després professor universitari a Sao Paulo. Fins al 1939 dirigí diverses missions etnogràfiques al Mato Grosso i a l'Amazònia. De tornada a França, fou mobilitzat per l'exèrcit de 1939 a 1940 i, després de l'armistici, se n'anà als Estats Units a fer classes. Allà hi fundà, amb altres professors, l'Escola Lliure d'Alts Estudis de Nova York, de la qual n'esdevingué secretari general.

El 1949 fou nomenat subdirector del Museu de l'Home de París i el 1950 director d'estudis a l'École Pratique des Hautes Étudesen Sciences Sociales. El 1959 va ser elegit al Collège de France per a la càtedra d'antropologia social i el 1973 entrà a l'Académie Française.

Se'l considera el representant més important de l'estructuralisme, nom aplicat a l'anàlisi del sistema cultural en termes de relacions estructurals entre diversos elements. El seu enfocament ha influït no només la ciència social del segle XX, sinó també l'estudi de la filosofia, la religió comparada o la literatura. Interpreta les cultures com a sistemes de comunicació i construeix models basats en la lingüística estructural, la teoria de la informació i la cibernètica per tal d'interpretar-los.

D'entre les seves obres destaquen Structures élémentaires de la parenté (1949), Tristes Tropiques (1955), La pensée sauvage (1962), Les Mythologiques, la seva obra capital (1964-71), Anthropologie structurale II (1973) i Paroles données (1984).

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Estètica-ètica de Fires


Com cada any per aquestes dates tenen lloc les Fires i Festes de Girona. I com cada any un nou cartell per anunciar-les. Aquest any el cartell de Fires creat per Pep Admetlla (artista gironí) ha provocat reaccions diverses. Per alguns no és un anunci de festes i el troben desagradable a la vista, en canvi per altres és original i expressa uns valors que tots hauríem de tenir més presents. 

El cartell recull algunes tradicions com el joc tradicional català del
bòlit (semblant al besibol però  amb pals de fusta) o el Tarlà de Girona (rei de la festa que tenia com a missió fer tantes bajanades com podia) i també presenta un missatge del savi poeta llatí Horaci: “Carpe diem” (Aprofita el dia o viu moment, no deixis escapar l’oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l’oportunitat ja no existeixi). La cita completa d’Horaci escrita a l’Oda 1,11 diu: “Carpe diem quan minimun credula postero” (“Aprofita el dia, no confiïs a demà”). Tota una filosofia de vida.

La imatge central és la cara d’un ésser humà sense pell. La intenció és la de representar  la idea que en el fons tots som iguals, que hem de deixar de banda les distincions de color o d’altre mena, que tots podem gaudir d’uns dies de festa i xerinola sense tenir en compte d’on procedim o com som externament. De l'estètica passem a l'ètica.  

    






diumenge, 11 d’octubre de 2009

Àgora

Àgora és una pel·lícula d'Alejandro Amenábar sobre Hipàtia d'Alexandria i  l'astronomia, però també és una crítica al fanatisme religiós de tots els temps. Imatges des de l'aire per mostrar els humans com a insectes, uns humans que es creuen superiors a la resta d'animals però es comporten com ells. Una frase, la d'Hipàtia quan l'acusen d'impietat i de no creure en res, aleshores ella respon que només creu en la filosofia. M'han vingut ganes d'aplaudir.

Com era d'esperar, un final tràgic per a una gran pensadora i per a tota una civilització perduda.  En conjunt, m'ha emocionat, tot i que he trobat a faltar més explicació verídica de la història i dels personatges.   

dimecres, 30 de setembre de 2009

Hi ha algú més?


La curiositat dels éssers humans ens porta sempre a fer-nos preguntes de tot tipus. En el camp de l’astronomia una de les qüestions que més s’estan investigant actualment tracta sobre la possibilitat de trobar planetes habitables més enllà del nostre sistema solar. Aquest era el tema de la conferència del Dr. Ignasi Ribas astrònom i investigador del CSIC-IEEC on es va presentar les diverses investigacions realitzades fins l’actualitat i va plantejar alguns interrogants sobre la vida i l’existència d’altres civilitzacions intel·ligents en la nostra galàxia.

Per començar va exposar algunes dades: avui en dia es coneixen 374 exoplanetes i 41 sistemes planetaris múltiples. La dificultat per trobar planetes s’explica perquè aquests brillen menys que una estrella. Per aquesta raó s’utilitzen diferents mètodes per localitzar-los. Els mètodes indirectes poden ser a partir de la velocitat radial (mesura el desplaçament d’espectre d’una estrella); dels trànsits del planeta davant l’estrella (amb aquest sistema es va descobrir la primera superterra -5 vegades més gran que la nostra terra- anomenada CoRot-7b; altres mètodes indirectes són l’astrometria, l’efecte de temps llum o les microlents gravitacionals. Els mètodes directes consisteixen en obtenir una imatge més directa però hi ha un problema en el contrast que dificulta la localització. 

A través dels mètodes indirectes s’han trobat planetes molt propers a la seva estrella, s’han descobert diverses superterres i s’ha comprovat que el nostre sistema solar no sembla molt comú. S’ha pogut observar que 1 de cada 3 estrelles no té planetes al seu voltant i que el més proper és a 10 anys llum.

Totes aquestes investigacions sobre planetes habitables estan conduint a una nova era: la de la Exoplanetologia. Però el més important és trobar zones habitables. Per això també cal la col·laboració de l’Astrobiologia que té com objectiu l’estudi de l’origen, distribució i evolució de vida en l’univers. Segons James Lovelock, pare de l’Astrobiologia: “la història d’un planeta no pot ésser separada de l’evolució dels organismes que viuen en aquell planeta”.

Tot plegat condueix a una pregunta fonamental: què és la vida? Segons la NASA la vida és un sistema químic autosuficient capaç de replicar-se i de dur a terme una evolució darwiniana. Si seguim aquesta definició aleshores una Mula no és un ésser viu? La reflexió de l’Ignasi Ribas va ser la següent: estem buscant vida, però no sabem definir què és la vida. Tampoc és fàcil detectar la vida. Carl Sagan fa temps es va preguntar si seríem capaços de trobar vida a la terra. El 1990 la Sonda Galileu va poder detectar vida a la terra per l’atmosfera fora d’equilibri que marca l’existència de la combinació de gasos com són el metà i l’oxigen (biomarcadors).

Frank Drake (promotor del projecte SETI) als anys 60 va presentar una equació que permetia fer un càlcul probabilístic de quantes civilitzacions extraterrestres podrien existir en la nostra galàxia. El resultat de l’equació era d’unes 10.000. Aquesta equació ha estat molt criticada perquè es desconeixen molts paràmetres. La pregunta més inquietant, però, és la que va fer Enrico Fermi: Per què no han vingut encara? On són els aliens?

El nostre sol va néixer quan la Galàxia ja tenia 7mil milions d’anys d’existència. Això implica que pot haver-hi altres sistemes molt més antics. Aquesta és la paradoxa de Fermi: la contradicció entre l’alta probabilitat d’existència d’altres possibles civilitzacions intel·ligents i l’absència d’evidència d’aquestes civilitzacions. Com s’explica? És que potser som els únics? No els interessa explorar? Tenen dificultats per viatjar per l’espai? S’han autodestruït? Ja arribaran? ja són aquí? o potser ja van venir?


 

dijous, 17 de setembre de 2009

dijous, 10 de setembre de 2009

Ser independent

Avui, vigília de la diada nacional de Catalunya en moltes poblacions catalanes s’encendran torxes per reclamar la independència de Catalunya. Demà es faran diversos actes i manifestacions independentistes. Cada vegada som més els que volem la independència respecte a un Estat aliè i que no és el nostre. A Arenys de Munt han convocat una Consulta per la independència el dia 13 de setembre per començar a decidir. Alguns diuen que aquesta consulta (que es considerada inconstitucional) provocarà la justificació de la manifestació de la Falange (sembla ser que no és inconstitucional!). Llegir més a:  http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3629777

Estar clar que ser independent no és fàcil, però no impossible. Segons alguns científics, com per exemple Lynn Margulis i Dorion Sagan, la dependència és molt important per la vida. Un ésser independent no pot sobreviure. Bernatsky fou el primer en afirmar que la independència només és una idea política, però no científica. El món podria existir independentment de nosaltres però nosaltres depenem d’ell per existir.

Segurament no seríem el que som sense haver depès dels altres. Tanmateix això no implica que sempre hàgim de dependre dels altres i que no puguem actuar ni pensar sense els altres. Hi ha vegades en què la independència també ens pot ajudar a sobreviure, sobretot quan els altres volen imposar una manera de fer i de pensar que considerem incorrecta, que atempta contra els nostres drets. Els il·lustrats del segle XVIII ho sabien molt bé. Cal pensar per un mateix sense deixar-se dirigir per l’autoritat d’un altre, és el que proposava el filòsof  I. Kant en el seu conegut opuscle “Què és la Il·lustració”. Molt sovint es demana l’emancipació i independència dels joves respecte als seus pares, que pensin per ells mateixos. En canvi quan un país vol emancipar-se d’un altre es posen totes les traves possibles per a que no ho pugui fer. Realment avui en dia encara existeixen Estats molt poc il·lustrats!    

Ser independent és ser lliure, és no dependre d’un altre, és no està controlat per un altre, és no estar subordinat a ningú. A l’estadística de probabilitats existeix el que s’anomena la independència estocàstica quan  la relació entre dos esdeveniments A i B d'un espai de probabilitat en la qual es compleix que la possibilitat que es donin A i B alhora és igual al producte de les probabilitats que es donin A i B independentment, és a dir, P(A ∩B) = P(A) • P(B). Quan això es compleix, els esdeveniments A i B són anomenats independents.  A la lògica matemàtica, una frase σ es diu un fet independent de la primera-T si la teoria T si no prova ni refuta σ, és a dir, és impossible provar σ de T, i també és impossible de provar de T que és σ falsa.

"LLIBERTAT, O INDEPENDÈNCIA, significa (pròpiament parlant) la falta d'oposició (per oposició vull dir impediments externs al moviment); i pot aplicar-se a criatures irracionals i inanimades no menys que a les racionals. [...] I d'acord amb aquest sentit adequat i generalment reconegut de la paraula, un home lliure és qui en les coses que per la seva força o enginy pot fer no es veu molestat en realitzar la seva voluntat. [...] Finalment, per l'ús de la paraula lliure albir no pot inferir-se cap llibertat de la voluntat, del desig o de la inclinació, sinó la llibertat de l'home, que consisteix en no trobar impediment algun a l'hora de dur a terme el que té la voluntat, el desig o la inclinació de fer." Th. Hobbes, Leviatán, II, 21 (Editora Nacional, Madrid 1979, p. 299-300).

diumenge, 30 d’agost de 2009

Por al coneixement?

Per què creiem allò que creiem? Com es pot justificar? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja Paul Boghossian en el seu llibre La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. En el llibre es defensa la concepció objectivista del coneixement segons la qual el món existeix independentment de nosaltres i és com és; que la justificació del nostre coneixement no depèn d’interessos ni de necessitats contingents de cap comunitat i que entrar en contacte amb els indicis és suficient per explicar per què creiem allò que creiem.

Boghossian critica la concepció constructivista sobre el coneixement que defensa tot el contrari de la concepció objectivista, perquè segons ell alguns fets no poden dependre dels nostres interessos. Hi ha fets que s’han produït abans de nosaltres. L’existència d’una muntanya no depèn dels nostres interessos, ni de descripcions, ni del nostre pensament, aquesta ja hi era abans. El mateix podríem dir dels dinosaures, dels electrons, o podríem afegir el cas d’un virus com el de la grip A?

Pels filòsofs constructivistes com Nelson Goodman, Hilary Putnam o Richard Rorty “construïm mons quan construïm versions”, nosaltres construïm els fets quan acceptem una manera de parlar o de pensar que descriu un fet en qüestió. La tesi amb la qual se sol barrejar el constructivisme sobre els fets es pot anomenar "relativitat social de les descripcions": l’esquema acceptat per descriure el món depèn de l’esquema més útil i aquest dependrà dels nostres interessos i les nostres necessitats contingents en tant que éssers socials. Segons Rorty si acceptem algunes descripcions és perquè resulta profitós per als nostres interessos pràctics.

Tanmateix, Boghossian considera que el constructivisme sobre els fets genera tres problemes: el de causació, l’existència de la majoria dels fets i dels objectes dels quals parlem ens precedeix, si no fos així la causa (activitat) es produiria després de l’efecte (existència de dinosaures); un altre és el problema de competència conceptual, perquè la finalitat del concepte és designar coses independents de nosaltres; i per últim el problema del desacord, perquè si els fets depenen de la nostra activitat intencional també una altra comunitat en podrien haver creat d’altres incompatibles. El constructivisme social viola el principi de no-contradicció.

El problema més gran és que si s’accepta el constructivisme o el relativisme es produeix una escletxa entre pensament i realitat. Al final tot dependria de la nostra manera de parlar sobre el món? Tot podria ser veritat o mentida segons el punt de vista o comunitat de la qual es parli o dels interessos i necessitats contingents?

Després de presentar diferents arguments i refutacions al constructivisme i al relativisme, Boghossian a l’Epíleg exposa la dificultat de mantenir una tesi constructivista que pot arribar a ser útil per justificar les creences de pobles oprimits, però que també impedeix que aquests mateixos pobles puguin criticar als més poderosos.

“L’opinió més intuïtiva és que hi ha una manera com són les coses que és independent de l’opinió humana, i que nosaltres som capaços d’arribar a creences sobre la manera com són aquestes coses que són objectivament raonables, creences a les quals es veu subjecta qualsevol persona capaç d’apreciar els indicis rellevants, independentment de la seva perspectiva social o cultural. Per bé que aquestes nocions puguin ser dificultoses, és un error pensar que la filosofia actual ha posat al descobert raons poderoses per a rebutjar-les.” P. Boghossian (2007): La por al coneixement. O Edendum, B.

Serà veritat que tenim por al coneixement?

dimarts, 25 d’agost de 2009

Desconnectar?

Llibres refrescants

Després de l’onada de calor, xafogor i pluges. De moment a Girona més xafogor que pluges. Fa una estona ha caigut una gota i l’aire sembla una mica més fresc. Mentre continua l’estiu, potser poden ajudar a refrescar-lo alguns llibres per llegir sota una ombra a la ciutat, a la muntanya o a la platja.

Un dels que m’ha acompanyat alguns dies de platja és el de Peter Cave: ¿Puede ser humano un robot? amb diferents trencaclosques i històries per pensar frescament en la seva solució. A més permet una lectura discontinua, poden saltar d’una història a les que hi estan més relacionades. La pregunta inicial es pot capgirar i qüestionar-se si nosaltres també som com robots quan ens deixem portar, quan no decidim, en definitiva quan no pensem.

Un altre llibre, més aviat és un experiment, es tracta del guió per a una pel·lícula sobre la vida de Friedrich Nietzsche que proposa Michel Onfray a La inocencia del devenir. Tanmateix li falta alguna cosa per acabar de convèncer.

En canvi el que sí convenç i atrapa és el de Russell Shorto: Els ossos de Descartes. Una novel·la d’intriga sobre uns ossos desapareguts que ens transporta a un viatge de pelegrinatge en el temps. És curiós descobrir com Descartes va provocar tanta passió en els seus seguidors fins al punt de robar el seu crani i deixar-hi inscripcions i poemes en llatí en el seu front.

I per últim, per si algú amb tanta calor té set, una altra proposta per calmar-la. Ara bé, no és aigua el que trobaran sinó molta filosofia. És el llibre Set de Filosofia on es recullen set conferències realitzades en les xerrades de l’Associació d’Estudiants i Llicenciats de Filosofia de la UAB.

De la introducció:
“La filosofia és molt enriquidora per a qui no vol pensar que el món és de color de rosa i per a qui sospita de les simplificacions. La filosofia no molesta aquells qui saben que la reflexió es mou en un mar d’incerteses i que, per tant, a la vida mai no s’està de tornada. Aquests saben que hi ha pocs moments tan humanament satisfactoris com trobar una clariana de comprensió enmig del bosc del dubte. La filosofia és una invitació per a tots aquells qui són conscients que les pitjors crisis són les que passen desapercebudes i per als qui creuen que, si el món ha de canviar, el canvi passa abans per l’interior de cadascú.”


dimarts, 4 d’agost de 2009

Viatges temporals d'estiu

L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.

Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.

Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.

“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).



dimecres, 22 de juliol de 2009

Pensa-ments lluna-tics

Fa 40 anys l’home va trepitjar per primera vegada la lluna: “Un petit pas per l’home, un gran pas per la humanitat”. El petit satèl·lit esdevenia més pròxim. Ara hi pretenen establir una estació extraterrestre permanent i qui sap! Potser algun dia, fins i tot, es podrà anar de vacances a la lluna!

Aquests dies la web està farcida d’enllaços, vídeos i webs commemoratives de la famosa trepitjada selenita. Però des de sempre la lluna ha estat en l’imaginari col·lectiu. Se li han dedicat tot tipus de poders: malèfics o curatius. S’han escrit poemes i llibres sobre viatges imaginaris que després s’han fet realitat. Per no oblidar la quantitat de dites i refranys que amaguen tot un saber popular col·lectiu, com per exemple: “alls plantats en lluna nova, de grans un cove”, “cèrcol de lluna, no omple llacuna”, “clara és la lluna d´Agost, però la de Gener, encara ho és més”, “fins que la lluna d'abril no hagi passat, no dónes el mes per acabat”, “home de bé, és com blat de bona lluna”, “home que té llunes, fa de mal tractar”, “home nat en lluna fosquejant, al botavant”, “la lluna d'Octubre en cobreix set, i si plou, nou”, “la lluna i el ploure a mar, no serveix per a res”, “la lluna vella de març, no marxa sense glaç”, “lluna ajaguda, mariner dret; lluna dreta, mariner ajagut”, “lluna amb estrella, no et fiïs d'ella”, “lluna blanca, cobrellit i manta”, “lluna brillant, bon temps per endavant”, “lluna creixent, muda la gent”, “lluna nova, vés-hi amb cove”, “lluna pel gener, l'amor primer”, “lluna roja,el vent remou”, “lluna tapada, boira o ruixada; lluna lluent, sequedat o vent”, “lluna vella, vés-hi amb cistella”, “lluna vermella, vent porta ella”, “quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena”...

Curiosament també hi ha cançons sobre la lluna i la filosofia:

La lluna

Letra de Jaime Sabines y J.M. Serrat
Música de J.M. Serrat

Hi ha qui la beu a galet
i qui pren lluna a cullerades;
nova, plena, creixent i minvant,
és bona com a sedant.

La lluna fa companyia
i alleuja els intoxicats
de filosofia.

No hi ha un amulet millor
que un tros de lluna a la butxaca;
contra tota mena de perills
més que una pota de conill
serveix un tros de lluna:
se'n duu les penes i porta amors i fortuna.

Es pot donar de postre als infants
i dormiran un son flonjo i suau;
unes gotes de lluna als ulls dels vells
ajuden a esperar la mort en pau.

Posa sota del coixí
una fulla tendra de lluna
i pensaràs el que vols creure
i miraràs el que vols veure,
tu mouràs els putxinel-lis.
Tingues a mà un pot amb aire de lluna
per quan t'ofeguis.

Als decebuts i als presoners,
dóna'ls la clau de la lluna

i no voldran cap més tresor,
que pels condemnats a mort
i els condemnats a vida
no hi ha estimulant com la lluna
si es pren amb mida.


diumenge, 12 de juliol de 2009

La filosofia del Tour

Després de 40 anys el Tour de França va tornar a visitar la ciutat de Girona. Uns dies abans els més escèptics pronosticaven un fracàs absolut. No sortirà gaire gent al carrer, deien, perquè hi ha molta gent de vacances, a més provocaran problemes de trànsit i tot plegat serà molt enrenou per no res. Però, al final va ser tot el contrari. Al lloc de la concentració i durant tot el recorregut per la ciutat es van aplegar milers de persones per veure passar la caravana publicitària i els ciclistes.







Però, què és el que va empènyer a tanta gent a sortir al carrer per veure-ho? Què té el tour de França d’especial? Hi ha alguna filosofia de fons en el Tour de França que la fa diferent a altres competicions?

Per alguns el Tour a Girona significava una promoció de la ciutat. Tanmateix en els resums televisius es va obviar la petita ciutat del nord i només es va parlar de Barcelona. Per sort ens queda aquest vídeo sobre la ciutat realitzat pels organitzadors del Tour.



Per altres simbolitzava un cert ecologisme, l’ús de les bicicletes com a transport. Els més reivindicatius van aprofitar l’ocasió per treure les estelades i cartells grocs on quedava ben clar “Catalonia is not spain”. El que no entenc és perquè era en Anglès, quan la cursa és francesa. Potser hagués estat millor dir: “La Catalogne n’est pas en Espaigne”. Per als afeccionats a l’esport del ciclisme implicava poder veure als seus ídols. Per als comerciants, una distracció enfront l’avorriment de tenir la botiga buida de compradors perquè estaven tots a les voreres del carrer esperant la cursa.

Potser el Tour de França és especial, per tota la controvèrsia de dopatge que ha generat aquests darrers anys. Al final l’ètica s’ha imposat i els organitzadors han entès que havien de fer una cursa menys dura, si no volien quedar-se sense participants. Però, fins i tot abans de la polèmica del dopatge, el Tour era la gran cursa ciclista per excel·lència. Des dels seus inicis, els francesos han sabut donar a l’esdeveniment tota la importància que es mereixia.

La filosofia del Tour, em refereixo als ciclistes que hi participen, no és una filosofia dialèctica on hi ha un enfrontament entre dos equips oposats i només guanya un. Tampoc és una filosofia de caire racionalista on es valori més la ment que no pas el cos. Segurament la filosofia del Tour és vitalista nietzscheana, una filosofia de superació, una filosofia d’esforç per arribar a ser tot un superhome damunt d’una bicicleta?

"Mireu, jo us ensenyo el superhome!

El superhome és el sentit de la terra. Digui la vostra voluntat: sigui el superhome el sentit de la terra!

Jo vos conjur, germans meus, romaneu fidels a la terra i no cregueu als qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són enverinadors, ho sàpiguen o no.

Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan, ells també, enverinats, la terra està cansada d'ells: ¡tant de bo desapareguin!

En un altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra i apreciar les entranyes d'allò inescrutable més que el sentit d'aquella!

En un altre temps l'ànima mirava al cos amb menyspreu: i aquest menyspreu era llavors el més alt: -l'ànima volia el cos prim, lleig, famèlic. Així pensava escapolir-se del cos i de la terra.

Oh!, també aquesta ànima era prima, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptuositat d'aquesta ànima!

Mes vosaltres també, germans meus, digueu-me: què anuncia el vostre cos de la vostra ànima? No és la vostra ànima potser pobresa i brutícia i un lamentable benestar?

En veritat, un brut corrent és l'home. És necessari ser un mar per poder rebre un brut corrent sense tornar-se impur."

Nietzsche: Així va parlar Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9a ed., p. 34-36.

divendres, 3 de juliol de 2009

Dies de filosofia, trens, suor i platja

Dilluns: pel matí lliurament de notes esglaonades a primer de batxillerat. Alguns i algunes no van venir ni a recollir-les, ja sigui per poc interès o perquè estaven fent l’estada a l’empresa. Per la tarda viatge a Barcelona en un tren amb aire condicionat. Després pels carrers de Barcelona: suor i més suor.

A la UB conferència-curs màster de la filòsofa Ursula Wolf sobre l’ètica i els animals. La qüestió de referència: quin ha de ser el comportament moral envers els animals? Com s’han de tractar els animals? Tenen drets els animals? Quins?

La moral no permet fer patir als animals en qüestions irrellevants, però en altres casos com la cura de malalties és permissible. Una justificació que no és suficient. Mentrestant la meva ment no parava de suar i qüestionar-se: no som nosaltres també animals? De quins animals parlem? Què vol dir ser un animal?

L’exposició s’aturava després de cada apartat per a discutir amb els assistents. Algú va preguntar què passava amb els virus, com se’ls havia de tractar, tenen drets? (a mi el que em preocupava era saber si aquest estiu em tornava a picar un mosquit tigre, el podria matar o havia de respectar els seus drets?). Calia fer una distinció entre diferents tipus d’animals. Aleshores uns tenen drets i els altres no? Com es fa la classificació?
Respecte al contingut teòric de la conferència ja en parlaré un altre dia.
Tornada de Barcelona amb un tren sense aire condicionat, suor i més suor.

Dimarts va ser un dia d’aquells complicats, tres opcions gairebé a la mateixa hora. Al final només vaig poder triar una opció i això sempre és difícil. Una altra vegada viatge en un tren puntual i amb coneguts cap a Barcelona per a una reunió amb professors de filosofia. Carrers de Barcelona plens a gom a gom de turistes i vianants de tot tipus. Suor i més suor. Per sort el tren de tornada tenia aire condicionat.

Dimecres pel matí ennuvolat. A migdia ruixat i tren amb retard. Abans de ploure, xafogor intensa, cursa cap a l’estació de tren. Primer, el tren portava 20 minuts de retard, després mitja hora, al cap de poc temps ja s’havia suspès i finalment va arribar amb 45 minuts de retard. Viatge sorprenent, el tren gairebé volava sobre les vies. El maquinista volia recuperar el temps perdut, no sé si havia llegit a Proust. Al final només va arribar amb 25 minuts de retard sobre l’horari previst. Una hora de viatge trepidant i encara no tenim l’AVE.

A la UB conferència-curs màster de Seyla Benhabib en anglès, fotocòpia en castellà. El tema era Un altre universalisme: sobre la unitat i la diversitat dels drets humans. Com reconciliar les pretensions d’universalitat amb la diversitat de formes de vida? Existeix un dret fonamental: el dret a tenir drets de tot ésser humà. Exposició de diferents teories. Problema de fons: la relació entre la llei dels diferents Estats i la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Definició genèrica d’universalisme: creença en l’existència d’una naturalesa humana fonamental o una essència que defineix el que som en tant que humans. Distinció entre diferents tipus d’universalisme: essencialista, justificador i moral i jurídic. Quin d’aquests universalismes s’ha de defensar? Tots estan relacionats i un implica l’altre. L’universalisme consisteix en experiències per establir una comunitat a través de la diversitat, conflicte, divisió i lluita. L’universalisme és un objectiu moral pel qual lluitar i implica el respecte per la llibertat comunicativa de l’altre.
El torn de preguntes es va posposar per després del descans. No em vaig quedar, el tren m’esperava i als carrers plens de Barcelona, suor i més suor.

Dijous va estar núvol fins cap a mitja tarda. Els meus plans de platja es van haver d’ajornar. Finalment, avui divendres....

divendres, 26 de juny de 2009

Final de curs

Deslliurament de notes, aplaçament fins dilluns. Claustre final dedicat al passat i al futur. Pica pica de notes de selectivitat. Tot plegat una mica heavy, serà per culpa del boogie?




dimecres, 17 de juny de 2009

Un conte de selectivitat

Hi havia una vegada una societat materialista en crisi, com la nostra (occidental), on cada vegada hi havia menys ànimes bones i virtuoses, i on eren molts pocs els qui encara creien en les ànimes i en la seva immortalitat. En una societat d’aquesta mena, i per molt estrany que pugui semblar, es va elaborar un examen de selectivitat de filosofia amb conceptes en desús com els d’essències, ànimes, bondat i virtut.

Els autors seleccionats van ser, com ja venia sent habitual, Plató i el d’un sovint desterrat D. Hume sentimental i més conegut per la seva afició al billar que no pas per la seva teoria moral.

En el text de Plató, un diàleg entre Símmies i Sòcrates es tractava d’un argument molt repetit sobre l’existència d’unes essències ideals existents en un altre món, com el bell i el bé amb les quals es comparen les coses sensibles (imperfectes) i de la necessitat de l’existència d’unes ànimes que ja les hagin conegut prèviament. Alguns alumnes quan sentien parlar d’aquestes idees es quedaven completament astorats i els més atrevits deixaven anar alguna exclamació com: aquest filòsof estava boig!?

"—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres?" PLATÓ. Fedó

L’altre text, el de D. Hume, estava més en consonància amb els nous temps que tocaven viure, perquè exaltava la importància dels sentiments per a preferir el que és més útil per a la felicitat dels humans. Tot i que el que predominava en aquella societat era l’individualisme més salvatge, almenys servia per a reflexionar sobre el que seria més convenient per a ser tots plegats més feliços.

"Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment lesconseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses." David HUME. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Mentrestant les altes instàncies educatives anaven reduint les hores d’una matèria que consideraven obsoleta i sense sentit. Per què ho devien fer?

dijous, 4 de juny de 2009

Superar les adversitats

Ahir pensant en les adversitats de la vida vaig ensopegar amb aquest text. Tindrà raó Aristòtil?

"L'home autènticament bo i conscient fa bona cara a tots els cops de la sort, i en totes les circumstàncies sabrà treure dels esdeveniments el major profit possible. [...] I si això és així, mai pot ser desgraciat un ésser que posseeix la felicitat, ni deixa de ser feliç, malgrat que li sobrevinguin les desgràcies de Príam. No és, doncs, variable ni accessible fàcilment el canvi. No serà fàcil decantar-lo de la seva felicitat; les desgràcies comunes no seran suficients per fer-ho; seran necessàries, en tot cas, grans i múltiples desgràcies, com a conseqüència de les quals necessitarà temps per reconquistar la felicitat; si arriba a ser el cas, serà després d'un llarg període de temps i després d'haver aconseguit grans i belles satisfaccions." Aristòtil: Ètica a Nicòmac




dimarts, 2 de juny de 2009

Entrebancs vitals

Una pedra en el camí
Em va ensenyar que el meu destí
Era rodar i rodar
Rodar i rodar
Després em va dir un arrier
Que no cal arribar el primer
Sinó que s'ha de saber arribar.


divendres, 29 de maig de 2009

Per dues centèsimes!

Per enèsima vegada ho he intentat, fa dos anys va ser per 6 punts, ara només per dues centèsimes.
Vaig néixer a Girona i visc a Girona. Em vaig passar 12 anys esperant una plaça definitiva i quan finalment me la van donar, fa només 4 anys, va ser a un IES d'Olot. Des d'aleshores, sempre que els vents són favorables, intento aconseguir una Comissió de Serveis a Girona o rodalies. La primera va ser precisament a l'IES Santa Eugènia, d'on vaig haver de marxar perquè una professora de Mallorca va voler venir a viure una temporada a Girona, pel que sembla se n'ha cansat.

Cliqueu damunt la imatge per ampliar-la.

diumenge, 3 de maig de 2009

Justícia global?


El divendres 30 d’abril Thomas Pogge va estar a Girona per realitzar un parell de conferències sobre un dels temes als quals ha estat dedicant les seves darreres investigacions: la Justícia Global.

Thomas Pogge (1953), és professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale. En els darrers anys s’ha convertit en la referència mundial obligada quan es tracten temes de justícia global. Les seves propostes concretes de renovació ètica i política, han esdevingut motiu de respecte per part de polítics i dirigents socials de tot el món. Un dels seus llibres Pobresa mundial i drets humans és considerat un dels més importants sobre la qüestió de la justícia global.

Una de les conferències a les quals vaig poder assistir portava per títol: “Com proporcionar medicines als pobres del món i alhora incentivar la indústria farmacèutica: el Fons per l’Impacte en la Salut”. Pogge va començar exposant els principals problemes existents en l’actualitat: un d’ells és el problema de l’accessibilitat, perquè milions de persones es moren cada dia perquè el preu de les medicines patentades és molt més elevat que el cost de producció. Aquesta situació afecta principalment als pobres, però també passa el mateix en els països rics, perquè els sistemes nacionals de salut i les asseguradores es neguen a pagar el cost elevat d’alguns medicaments. Un altre dels problemes és el de la innovació, perquè s’inverteix poc en medicaments de malalties que només afecten als pobres. A més, moltes de les propostes per solucionar el problema de l’accessibilitat poden agreujar el problema de la innovació.

A tot això, es necessiten solucions que permetin solucionar aquests problemes. Una d’aquestes solucions és el Fons d’Impacte per la Salut (en anglès HIF) que pagaria anualment una quantitat fixada per les innovacions farmacèutiques registrades.

Quants diners guanyaran les empreses? Com més impacte tingués el producte en la salut, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments, més ajudes del FIS rebria l’empresa farmacèutica. Una de les condicions és que l’empresa no ha d’obtenir beneficis superiors al cost del producte.

La qüestió, però, és com avaluar l’impacte en la salut d’una manera global, sense distinció entre països o condicions mèdiques. Un grup d’experts és qui avaluaria l’impacte del producte comparant els resultats que haurien pogut esperar-se en altres condicions, i també qui establiria el preu del producte a partir de les ofertes de producció de diferents empreses (l’escollida hauria de vendre el producte a preu d’adquisició). L’avaluació en els països pobres s’hauria de recolzar en dades d’assajos clínics i en d’altres d’assajos pragmàtics o pràctics, dades auditades sobre les vendes, mostres estratificades de l’ús del producte en entorns diferents, dades sobre el pes global de la malaltia...

D’on provindria el finançament del FIS? Dels diferents governs. Però com convèncer als governs? Aquesta va ser una de les preguntes que es van fer al final de la conferència. La resposta és fent-los adonar dels avantatges que en poden treure. De totes maneres la proposta seria voluntària i alguns països ja han manifestat el seu acord. Només haurien de destinar d’un 0’01% a un 0’03% del PIB per al fons. Això suposa menys d’un 1% de les despeses globals per medicaments. Més impostos però menys despesa farmacèutica. Caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu per les empreses.

El FIS és una solució basada en el mercat, i en l’impacte en la salut global. L’objectiu és minimitzar el cost de distribució i producció. Una de les principals objeccions és que hi hauria massa implicació governamental. Una altra és el problema de l’última milla en la distribució dels medicaments: els pobres, és millor que es morin, no cal donar-los medicament perquè seguiran sent pobres. Però no s’adonen que tothom pot beneficiar-se d’un disseny institucional millor. El FIS no és només una transferència als pobres, sinó que també serveix als interessos dels països desenvolupats.

Després d’escoltar a Pogge, a alguns i algunes ens va venir a la ment el pensament utilitarista de J.S. Mill, els majors beneficis per la majoria, la més gran felicitat pel major nombre de persones. I les minories? Com tenir en compte les malalties minoritàries? I les grans empreses farmacèutiques amb grans beneficis, s’avindrien a deixar de guanyar-los?

“La persona es diu per ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar; per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat? [...] Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s’hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s’incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitges cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres. Si ara suposem que aquest sentiment d´unitat s´ha d´ensenyar com una religió, i que en conjunt la força de l´educació, de les institucions i de l´opinió s´ha de dirigir, com abans passava amb la religió, a fer que cada persona creixí des de la infància en un entorn on de totes bandes es professa i es practica aquest sentiment, crec que ningú capaç d´imaginar una visió així,patirà per la suficiència de la sanció última de la moral de la Felicitat.” J.S. Mill: L’utilitarisme, cap.3

diumenge, 26 d’abril de 2009

Defensa de la filosofia



Reprodueixo la notícia del diari EL PUNT de Girona

26/04/09 02:00 - Girona - DANI CHICANO

En defensa de la filosofia a secundària

Un centenar de persones, entre professors, alumnes i afins a la causa es van concentrar ahir a migdia al pont de Pedra de Girona, en un acte de mobilització en defensa d'una presència manifesta, més rellevant que en l'actualitat i amb prou garanties de l'assignatura de filosofia en l'educació secundària. L'entitat convocant, la Plataforma en Defensa de la Filosofia, al·lega que l'àrea de filosofia «s'està ofegant i menyspreant» als instituts i que, mentre que la Unesco i el Parlament de Catalunya defensen la matèria com a clau d'una secundària de qualitat, «el Departament d'Ensenyament l'arracona.»

La plataforma va fer públic ahir el manifest de Girona, al qual van donar lectura, en què s'assenyala que qualsevol matèria d'ensenyament «és inviable amb una hora lectiva setmanal, com és el cas d'educació eticocívica», que resulta «indigna» la «minsa previsió de places» per a docents de filosofia en la convocatòria del 2009 i que «cal protegir el tronc comú humanístic, eix bàsic per estructurar un bon batxillerat en sentit europeu». En el manifest llegit ahir, es demana que es recuperi la denominació ètica (4t d'ESO) i filosofia (1r de batxillerat) per a les matèries que actualment s'anomenen educació eticocívica, i filosofia i ciutadania, i que «s'assignin exclusivament a docents de l'especialitat de filosofia». També es reclama que s'equiparin les assignatures abans esmentades a les de la resta de matèries curriculars, i es dotin amb tres hores lectives setmanals cadascuna, i també que l'assignatura d'història de la filosofia (2n de Batxillerat) sigui de 4 hores lectives setmanals, com les altres matèries d'aquest curs, com a una assignatura imprescindible i obligatòria en les proves d'accés a la universitat.

La creació de la plataforma ha estat provocada per la reforma del batxillerat aprovada l'any passat, que assenyala que la matèria es redueix a dues hores lectives a primer de batxillerat, i que l'ètica es redueix a una sola hora a l'ESO.

La plataforma, pionera en aquesta mobilització a Catalunya, va promoure divendres una reunió de docents de filosofia de secundària i els de la UdG d'on havia de sortir un document que s'està consensuant amb tots els degans de les facultats de Filosofia de Catalunya i la Societat Catalana de Filosofia de l'IEC, per presentar-lo a la conselleria. Durant l'acte d'ahir, amb un marcat to festiu, es va fer la lectura de diverses citacions breus d'autors com ara Kant, Nietzsche, Ortega y Gasset, Epictet o fins i tot Txèkhov.

La plataforma també ha posat en marxa un grup a Facebook, amb el nom Salvem la Filosofia Ara!, que té poc menys d'un miler d'associats i on s'ha penjat el manifest, al qual s'hi han adherit unes 600 persones, entre les quals Joan Miquel Oliver, Xavier Rubert de Ventós o Josep M. Terricabras.



Salvem la Filosofia, ara from Save the Philo, now! on Vimeo.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Reiniciar

Ahir per curiositat estava llegint un horòscop d’un diari i em va impactar una frase: “Si la teva vida està en pausa, ara és el moment de reiniciar.” Vaig pensar que era una expressió molt ocurrent i que a vegades estaria bé poder-la aplicar en qualsevol situació vital, econòmica, social, política... Però no és tan senzill.

Quan una màquina es bloqueja, ja sigui un ordinador, una màquina de fotocòpies, un robot o qualsevol altre aparell, reiniciar és una opció fàcil. Només cal prémer un botó per tancar el procés i tornar a engegar al cap d’un moment. En canvi, quan una situació vital o social es bloqueja, no hi ha cap botó a prémer. Si fos tan fàcil, com això, situacions de crisi com les actuals es podrien resoldre en un tres i no res. Tornar a començar de nou és complicat. Tanmateix no és impossible.

Amb la vida encara és més difícil. Hi ha moments en que els esdeveniments poden conduir a un bloqueig mental i no hi ha maneres de trobar el botó adient que permeti tornar a posar en marxa un nou projecte. Tanmateix, tampoc no és del tot impossible.

A nivell físic en els humans no hi ha reinici, però mentalment és diferent. Es poden canviar idees, projectes, principis... Però cal tot un complex procés de reinicialització que no tothom està disposat a fer, ni vol fer. Sovint pensem que som nosaltres qui hem de canviar, sense tenir en compte que potser els altres també han de participar en el canvi. En algunes situacions caldria fer un reinici complet que englobés cadascuna de les parts. On està el botó que cal prémer? Aquesta és la qüestió.



dimecres, 25 de març de 2009

Hipàtia d'Alexandria

Hipàtia d'Alexandria va ser una de les primeres dones de la història que va contribuir al desenvolupament de les matemàtiques i de la filosofia neoplatònica. Va néixer a Alexandria l’any 355-370 (no se sap amb exactitud la data del seu naixement, ni de la seva mort) i va morir en aquesta mateixa ciutat aproximadament l’any 415-416.

El seu pare Teó d'Alexandria li va ensenyar tot el que sabia de matemàtiques, astronomia i filosofia. Teó volia que Hipàtia fos "un ésser humà perfecte" i per això vigilava molt de prop l’educació de la seva ment i del seu cos.

Hipàtia es dedicà, durant vint anys, a investigar i ensenyar Matemàtiques, Geometria, Astronomia, Lògica, Filosofia i Mecànica en el Museu d'Alexandria fundat per Ptolomeu. A més, ocupava la càtedra de Filosofia platònica raó per la qual els seus amics li deien "la filòsofa". Va guanyar tal reputació que al Museu assistien estudiants d’Europa, Àsia y Àfrica a escoltar les seves ensenyances sobre "l'Aritmètica de Diofant" i la seva casa es convertí en un gran centre intel·lectual.

Hipàtia es va convertir en una de les millors científiques i filòsofes de la seva època, erudita d’un coneixement que els cristians identificaven amb el paganisme i que per tant la perseguien. Els cristians van cremar i destruir tots els temples i centres grecs, van perseguir a tots els acadèmics del Museu obligant-los a convertir-se al cristianisme si no volien morir. Hipàtia es va negar; es va negar a convertir-se al cristianisme, es va negar a renunciar al coneixement grec, a la filosofia i a la ciència que per més de vint anys havia après i ensenyat en el Museu. En la quaresma, el mes de març del 415, acusada de conspirar contra el patriarca cristià d’Alexandria, va ser assassinada.

"La seva vida va finalitzar de manera tràgica, tal com ens ho explica Sòcrates Escolàstic: "Uns quants exaltats amb els monjos al capdavant, van conspirar entre tots i van atacar la dona per l'esquena, quan tornava cap a casa seva. L'arrancaren del seu carruatge i l'arrossegaren fins a l'església que es coneix amb el nom de Kaisarion. Allí, li tragueren la roba i esquinçaren el seu cos amb trossets de petxines. Membre a membre, espadaçaren la dona i portaren després els trossos a un lloc anomenat Kikaron per cremar-los." Fragment extret del llibre de Ingeborg Gleichauf: Vull comprendre. Història de dones filòsofes.

A la tardor està prevista l'estrena de la pel·lícula "Àgora" del director de cine Alejandro Amenabar on s'explica la història d'aquesta gran filòsofa i matemàtica egipcia en la seva lluita per salvar la saviesa del món antic amb l'ajuda dels seus deixebles el jove esclau Davo i Orestes.


dimarts, 24 de març de 2009

dissabte, 21 de març de 2009

Filosofia de primavera

Com diu la dita: “La primavera ha arribat i ningú sap com ha estat". També no sé què ha passat, però fa 37 dies que vaig escriure per última vegada al blog. Des d’aleshores han passat moltes coses. Grips diverses mal curades. Una visita ràpida de dos dies a la Tarragona romana per fer uns tallers sobre l’exèrcit romà (el que encara no entenc és perquè entre taller i taller ens van explicar els productes extrets de la petroquímica) i les muralles de Tarragona. A la tornada una jornada de docents de la UOC amb un dinar exquisit, però a peu dret. Avaluacions de segon de batxillerat. Inici de curs a la UOC amb aules superpoblades d’estudiants entusiasmats per acabar els estudis de llicenciatura. Assistència a una conferència sobre l’evolució dels humans i el primer homínid català. Una altra visita ràpida a Lleida per unes Jornades de filosofia sobre el paper de l’intel·lectual en la societat actual on vaig presentar una comunicació sobre el nou ciberintel·lectual (del qual algun dia escriuré en aquest blog). Assistència a dues conferències més, una sobre Epicur i la felicitat, i l’altre sobre l’oratòria i filosofia de Ciceró. I moltes altres coses que ara seria llarg d’explicar.

Mentrestant, els nord-americans celebraven l’entrada d’un president afroamericà a la Casa Blanca i la crisi econòmica seguia i encara segueix el seu curs imparable. Altres crisis mentals han provocat matances indiscriminades a Alemanya i als EEUU. S’ha jutjat i condemnat a cadena perpètua a Josef Fritzl el pare-monstre austríac que va esclavitzar i maltractar a la seva filla durant 24 anys.

Però ara ha arribat la primavera, les flors comencen a florir i es deixa enrere el fred hivern. La natura esclata de colors i de fum, com en el cas del volcà submarí a Tonga.


També la societat està esclatant en manifestacions de la comunitat educativa contra la nova llei d’educació (LEC), dels estudiants contra el pla de Bolonya, dels treballadors contra la crisi. Tot un esclat de reivindicacions diverses. Així és la primavera, la sang altera. Serà la filosofia de primavera, una filosofia alterada i reivindicativa?

dimecres, 11 de febrer de 2009

Fa 200 anys, el dia 12 de Febrer de 1809 va néixer Charles Darwin, l’autor de la teoria de l'evolució de les espècies per selecció natural. La seva teoria va provocar molta polèmica en el seu temps i que encara és vigent actualment: http://www.elpais.com/articulo/opinion/ejemplo/lecciones/Darwin/elpepiopi/20090201elpepiopi_12/Tes

És força desconcertant que després de 200 anys encara se segueixi qüestionant la idea segons la qual els éssers vius s'han originat els uns dels altres a partir de la descendència i els diversos canvis o transformacions al llarg del temps en la seva lluita per l’existència. La reticència o desconfiança per part d'alguns sectors religiosos de caràcter fonamentalista, que es resisteixen a acceptar els nostres orígens evolutius, ha provocat que en alguns estats nord-americans es mantingui una lluita aferrissada per eliminar la teoria evolucionista-darwiniana dels plans d’estudis educatius. El creacionisme cada vegada va guanyant més terreny amb el suport de la nova teoria del disseny intel·ligent. La lluita per l'existència, aquest cop entre dues teories (ciència-evolucionisme i la de la religió-creacionisme), continua.

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana: “La teoria del disseny intel·ligent és una teoria no científica que postula que l'evolució dels organismes ha estat conduïda per un ésser superior. Proposada inicialment pel Discovery Institute dels EUA, ha estat assumida per un ampli col·lectiu de persones d'aquell país. Accepta els principis evolucionistes de la teoria neodarwinista o sintètica, però afirma que l'evolució ha estat guiada per Déu per a arribar a generar l'home a imatge i semblança seva.”

Per llegir una bona crítica al disseny intel·ligent: http://www.xtec.es/~asarsane/filoantropologia/engany.htm

Sobre el bicentenari de Darwin:
http://www.darwinday.org/
http://www.darwinday.org/spanishSA/home/index.html
http://www.uv.es/cdciencia/darwin2009.htm
http://darwin.evoluciona.org/documents/00/ca/front/content/inici.html


Vilawebtv. Primer capítol de la sèrie Darwin 365


“La selecció natural actua només mitjançant l’adquisició i el cúmul de petites desviacions heretades, cadascuna de les quals és profitosa per al manteniment de l’ésser”. (De la mateixa manera que en Geologia s’havien descartat les grans alteracions catastròfiques), “així també la selecció natural desplaçarà la fe en una creació continuada d’éssers orgànics nous o en grans modificacions de la seva estructura”.
Charles Darwin: Sobre l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida, 1859.