diumenge, 3 de maig de 2009

Justícia global?


El divendres 30 d’abril Thomas Pogge va estar a Girona per realitzar un parell de conferències sobre un dels temes als quals ha estat dedicant les seves darreres investigacions: la Justícia Global.

Thomas Pogge (1953), és professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale. En els darrers anys s’ha convertit en la referència mundial obligada quan es tracten temes de justícia global. Les seves propostes concretes de renovació ètica i política, han esdevingut motiu de respecte per part de polítics i dirigents socials de tot el món. Un dels seus llibres Pobresa mundial i drets humans és considerat un dels més importants sobre la qüestió de la justícia global.

Una de les conferències a les quals vaig poder assistir portava per títol: “Com proporcionar medicines als pobres del món i alhora incentivar la indústria farmacèutica: el Fons per l’Impacte en la Salut”. Pogge va començar exposant els principals problemes existents en l’actualitat: un d’ells és el problema de l’accessibilitat, perquè milions de persones es moren cada dia perquè el preu de les medicines patentades és molt més elevat que el cost de producció. Aquesta situació afecta principalment als pobres, però també passa el mateix en els països rics, perquè els sistemes nacionals de salut i les asseguradores es neguen a pagar el cost elevat d’alguns medicaments. Un altre dels problemes és el de la innovació, perquè s’inverteix poc en medicaments de malalties que només afecten als pobres. A més, moltes de les propostes per solucionar el problema de l’accessibilitat poden agreujar el problema de la innovació.

A tot això, es necessiten solucions que permetin solucionar aquests problemes. Una d’aquestes solucions és el Fons d’Impacte per la Salut (en anglès HIF) que pagaria anualment una quantitat fixada per les innovacions farmacèutiques registrades.

Quants diners guanyaran les empreses? Com més impacte tingués el producte en la salut, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments, més ajudes del FIS rebria l’empresa farmacèutica. Una de les condicions és que l’empresa no ha d’obtenir beneficis superiors al cost del producte.

La qüestió, però, és com avaluar l’impacte en la salut d’una manera global, sense distinció entre països o condicions mèdiques. Un grup d’experts és qui avaluaria l’impacte del producte comparant els resultats que haurien pogut esperar-se en altres condicions, i també qui establiria el preu del producte a partir de les ofertes de producció de diferents empreses (l’escollida hauria de vendre el producte a preu d’adquisició). L’avaluació en els països pobres s’hauria de recolzar en dades d’assajos clínics i en d’altres d’assajos pragmàtics o pràctics, dades auditades sobre les vendes, mostres estratificades de l’ús del producte en entorns diferents, dades sobre el pes global de la malaltia...

D’on provindria el finançament del FIS? Dels diferents governs. Però com convèncer als governs? Aquesta va ser una de les preguntes que es van fer al final de la conferència. La resposta és fent-los adonar dels avantatges que en poden treure. De totes maneres la proposta seria voluntària i alguns països ja han manifestat el seu acord. Només haurien de destinar d’un 0’01% a un 0’03% del PIB per al fons. Això suposa menys d’un 1% de les despeses globals per medicaments. Més impostos però menys despesa farmacèutica. Caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu per les empreses.

El FIS és una solució basada en el mercat, i en l’impacte en la salut global. L’objectiu és minimitzar el cost de distribució i producció. Una de les principals objeccions és que hi hauria massa implicació governamental. Una altra és el problema de l’última milla en la distribució dels medicaments: els pobres, és millor que es morin, no cal donar-los medicament perquè seguiran sent pobres. Però no s’adonen que tothom pot beneficiar-se d’un disseny institucional millor. El FIS no és només una transferència als pobres, sinó que també serveix als interessos dels països desenvolupats.

Després d’escoltar a Pogge, a alguns i algunes ens va venir a la ment el pensament utilitarista de J.S. Mill, els majors beneficis per la majoria, la més gran felicitat pel major nombre de persones. I les minories? Com tenir en compte les malalties minoritàries? I les grans empreses farmacèutiques amb grans beneficis, s’avindrien a deixar de guanyar-los?

“La persona es diu per ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar; per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat? [...] Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s’hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s’incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitges cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres. Si ara suposem que aquest sentiment d´unitat s´ha d´ensenyar com una religió, i que en conjunt la força de l´educació, de les institucions i de l´opinió s´ha de dirigir, com abans passava amb la religió, a fer que cada persona creixí des de la infància en un entorn on de totes bandes es professa i es practica aquest sentiment, crec que ningú capaç d´imaginar una visió així,patirà per la suficiència de la sanció última de la moral de la Felicitat.” J.S. Mill: L’utilitarisme, cap.3

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada