divendres, 25 d’abril de 2008

Concentració filosòfica

Concentració dissabte 26 d'Abril

Fent-nos ressò de la petició feta per molts companys i companyes, inquiets per la situació en què queda la filosofia per l’aplicació dels decrets de la LOE, estenem la convocatòria de concentració pel dissabte 26 d’abril a les 12 hores davant el Parlament de Catalunya.

Durant l’acte es llegirà el Manifest que es va lliurar al Departament d’Educació al desembre. Demanem a les persones assistents que portin una frase d’un/a filòsof/a per a l’ocasió en un full (DIN-A4), que al final de l’acte recollirem per enquadernar i lliurar a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya.


Us demanem també que per conèixer prèviament el possible ressò de la convocatòria ens féu arribar les vostres opinions en aquest formulari.


El senzill acte se suma al que realitzaran els col·legues de filosofia de Madrid i Castella-Lleó que dissabte 26 faran una concentració davant del Ministeri d’Educació i de la conselleria de la Comunitat de Madrid.


LA FILOSOFIA ÉS NECESSÀRIA. (UNESCO, 1995)

AD HOC. Filosofia a secundària


La meva aportació:
"Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Ja que, per assolir la salut de l'ànima, mai no s'és ni massa jove ni massa vell." Epicur: Carta a Meneceu


dissabte, 19 d’abril de 2008

Filosofia, càtedres i resistència


El que explicaré a continuació, podria ser un conte fruit de la imaginació, però malauradament no és així, és ben real (en el sentit que va passar de veritat, ara ja fa una setmana).

Hi havia una vegada un Institut de secundària on s’aplegaren un centenar de professors convocats a les 10h del matí per un tribunal d’accés a càtedres. Després de llegir la normativa de la convocatòria es va passar a la presentació personal de documents. Alguns anaven amb caixes plenes de papers, altres com jo mateixa, només dúiem una carpeta amb els quatre papers necessaris. En alguns llocs el tribunal es va partir i van fer la cua ràpida i la lenta. En el meu tribunal no va ser així. Tot i això se’ls ha d’agrair que no paressin ni per anar a dinar (tot un detall pels que veníem de terres llunyanes), cosa que vaig considerar que era un gest heroic i molt estoic. En altres tribunals van aturar-se per anar a dinar i alguns no van acabar fins l’endemà. A mi em va tocar a les tres de la tarda, i els últims del meu tribunal cap a les 5 o una mica més tard.

Durant les llargues hores d’espera, vam aprofitar per saludar amics i altres coneguts que feia temps amb qui no teníem l’oportunitat de xerrar una estona. Però, després de tot això, alguns dels que estàvem en el tribunal 1 de Filosofia vam començar a pensar en la situació de la Filosofia amb la nova llei d’educació. Contínuament, des que treballo a l’educació pública, ens han intentat retallar hores. Sorprenentment, no hi ha hagut cap reforma que augmentés les hores de filosofia a secundària i al batxillerat. En els Instituts, mentre han anat augmentant o mantenint la quantitat de professors d’una especialitat, els de Filosofia hem vist com minvava la nostra presència, fins a convertir-nos, en els casos més extrems, en simples professors de Ciències socials. Amb tot, durant les hores que vam estar esperant el torn en el tribunal, no hi vaig veure cap neguit, menys en uns quants, que intentàvem convocar una reunió. Allà presents hi havia els d’AD HOC cansats, però encara amb energies, de la seva constant lluita per la dignitat de la Filosofia en l’àmbit educatiu. La resta semblava que es resignaven a la situació. Potser és això, que ens estem resignant a l’anorreament? A no existir?

Amb l’ultima reforma educativa es va donar més importància a les matèries de tecnologia, comprensible, perquè vivim en un món tecnificat. Però ara el que succeeix és que ja no importa el pensament. Es podria aplicar en certa manera el pensament utilitarista, segons el qual no importa qui ets, sinó el que fas. Ara ja no importa qui ets, ni què penses, sinó que facis, que produeixis, que consumeixis tecnologia a qualsevol preu. Pensar ja no està de moda.

Tanmateix encara n’hi ha que resistim, que no ens conformem, que volem pensar, que volem ser ciutadans i no súbdits. La llàstima és que només siguem els professors de Filosofia els que lluitem pel pensament i no la societat civil en general.

En altres llocs hi comença a haver moviments i manifestacions en defensa de la Filosofia:

http://plataformafilosofia.blogspot.com/

http://www.filosofia.net/materiales/manifiesto.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/17/madrid/1208436610.html

divendres, 11 d’abril de 2008

Filosofia del projecte

L’altre dia en una reunió vaig sentir algú que deia: “Jo de gran vull ser un projecte”. Sembla ser que en el món actual si no tens un projecte no ets ningú. Es demanen projectes per a tot. Sobretot en educació és on es manifesta més la necessitat de tenir un projecte, potser perquè és l’àmbit que conec més. Es demanen projectes curriculars, projectes docents d’innovació, projectes d’acollida, projectes de formació en pràctiques, projectes de formació continuada, projectes de direcció,... No serà que l’educació mateixa s’està convertint en un projecte?

Tanmateix, també hi ha projectes en altres àmbits, com l’economia, la justícia. Per exemple en la política: projectes de lleis, projectes de transvasament, projectes de trens d’alta velocitat que arriben tard...

Ara bé, què és un projecte? Un projecte és un pla d’actuació possible (no actual), una guia per a l’acció que s’ha de dur a terme (però sense garanties que es porti a terme), un projectar una idea amb visió de futur (el futur sempre és imprevisible), és allò que un pensa acomplir seguint un programa de realització (que no implica que es realitzi necessàriament), és un llançar endavant a distància i (que no sap on anirà a parar). Un projecte és un desig d’allò que es vol fer seguint unes pautes, amb uns objectius determinats, uns continguts, una temporització i un pla d’avaluació final. Però no és segur que es pugui realitzar, perquè en la vida no hi ha res segur i això ho sap tothom. Tot i això, seguim demanant, exigint projectes d’acció per tenir clar cap a on volem anar, encara que no hi anem. Tenir un projecte per fer un viatge no implica necessàriament anar de viatge. De projectes en la vida en podem fer molts i no aconseguir-los fer reals mai, ja sigui per impediments externs o interns (falta de voluntat). A tot això em pregunto, no es pot ser, no es pot fer res, sense un projecte?

Segons Heidegger el Dasein és un ésser com a projecte en el sentit en què s’anticipa a si mateix, es projecta a si mateix, això és viure com a projecte. No es tracta d’un simple pla d’acció, sinó com un poder ser que facilita la comprensió de la pròpia existència. Només perquè hi ha projecte hi ha possibilitat d’existir. Aquest seria un sentit existencial de projecte. Però també hi ha un sentit ontològic del projecte. Seria el cas d’Ortega y Gasset quan es refereix a la vida com a un programa vital. El projecte és el que s’ha de fer i està d’alguna manera condicionat per la situació concreta. Només ens fem fent allò que hem de fer en una situació determinada, és a dir, hem de seguir la programació marcada. En canvi per J. Paul Sartre hi ha un projecte inicial que està constantment obert a tota modificació, el projecte es converteix en un pre-projecte. El projecte no està mai constituït del tot, perquè si fos així ja no seria un projecte, el projecte només és com a consciència de llibertat absoluta. És potser en aquest sentit com es pot entendre millor el que seria tenir un projecte de vida. Som un projecte en la mesura que ens anem fent, que anem vivint, però no podem programar exactament què és el que farem en cada moment concret, tot depèn de la situació i de la llibertat de cadascú.

Intento imaginar com hauria estat la meva vida si hagués seguit un projecte, i m’hagués marcat uns objectius i un pla d’actuació per a realitzar-los. No sé si m’hauria anat millor, si hauria aconseguit dur a terme tota la programació. De fet, no he seguit mai cap projecte vital amb una programació concreta d’acció amb diferents nivells de concreció. No vaig fer, ni he fet mai un pla d’acció. Només em vaig marcar uns objectius i els he anat complint com he pogut i m’han deixat les circumstàncies externes. Mai em vaig proposar tenir la feina que tinc, ni fer moltes de les coses que ara faig i que m’agraden. Potser a vegades es millor no tenir cap projecte, o no?

"L’home tal com el defineix l’existencialisme, si no és definible, és perquè comença per no ser res. Sols serà després, i serà tal com s’hagi fet. L’home és l’únic que no sols és tal com ell es concep, sinó tal com ell es vol, i com es concep després de l’existència, com es vol després d’aquest impuls cap a l’existència; l’home no és altra cosa que el que ell es fa.” SARTRE: L’existencialisme és un humanisme



divendres, 4 d’abril de 2008

A la meva manera



Una altra versió: