dimecres, 31 d’octubre de 2007

Una societat AVEriada

Avui mentre s’informava al congrés dels diputats de les AVEries en les infraestructures ferroviàries el controlador del temps d’intervenció dels parlamentaris també s’ha AVEriat. Ha estat una simple coincidència, però dóna per pensar en un món que s’està AVEriant per moments.

En el nostre petit país la construcció del tren d’Alta Velocitat s’està paradoxalment endarrerint. Progressivament els inconvenients superen als AVEntatges. Milers de persones afectades ja no poden seguir el seu tren de la vida diari a causa d’un mal funcionament de les infraestructures ferroviàries. Davant d’aquesta situació cal pensar-s’ho dues vegades abans de decidir anar en tren.

A partir d’ara expressions com les d’“haver perdut el tren” (quan un no ha aprofitat una oportunitat) o “estar com un tren” (quan algú o alguna són molt guapos o guapes) ja no seran viables. S’hauran de cercar altres mitjans de transport que els substitueixin?

Només queda el recurs d’agafar-s’ho amb filosofia? Què dirien els filòsofs esperant a l’andana d’una estació un tren que no se sap quan vindrà? Pensaria Plató en què tot plegat no és més que una simple aparença, que el tren existeix en un altre món i que només la raó ben entrenada en la dialèctica és capaç de pujar-hi? El peripatètic Aristòtil aniria caminant amunt i avall de la via preguntant-se per quina de les quatre causes el tren no arriba? Dirien els cínics que el millor que es pot fer és anar a peu per arribar abans?

Els estoics seguirien asseguts en un algun banc entretenint-se pacientment fins a que arribés algun dia el tren? Organitzarien una festa els epicuris per aprofitar el moment? Es distraurien els escolàstics discutint sobre l’existència o no del tren i de les seves qualitats? Els nominalistes proposarien canviar el nom de tren per un altre més adient al moment?

Escriuria Descartes un tractat metòdic sobre la circulació dels trens? Criticaria Kant el mal funcionament de la xarxa ferroviària perquè no funciona com hauria de funcionar? Marx es dedicaria a dir que les infraestructures determinen les superestructures i proposaria dur a terme una manifestació a favor dels drets dels usuaris? Nietzsche afirmaria que aquell tren és per a tots i per a ningú? Potser Freud es dedicaria a psicoanalitzar a tots els que estiguessin esperant el tren? Proposaria Derrida la deconstrucció de l’estació?

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Girona i Heràclit

Si fa uns dies comparava Olot i Parmènides, ara aprofitant que són les Fires de Girona he pensat que no estaria de més comparar Girona amb Heràclit, el gran filòsof del canvi.

Girona és una ciutat en canvi constant. Tot flueix “panta rei”, res no roman igual. Les obres als carrers de la ciutat són interminables, quan no estan fent obres en un carrer, n’estan fent en un altre. No paren de construir pàrquings subterranis que triguen mesos i mesos en acabar. Tapen un esvoranc per obrir-ne un altre. Encara recordo que durant mesos van estar fent obres en una cantonada a prop de casa. Quan semblava que ja havien acabat, als pocs dies es tornava a sentir el soroll de la màquina taladradora. Però, no hi ha canvis només en els carrers, sinó també en els comerços de la ciutat. Si fa un any hi havia una botiga en un carrer, és molt probable que quan la busqueu ja no existeixi o l’hagin substituït per una altra.

Girona és la ciutat del dinamisme, canvien botigues, sentits circulatoris dels carrers, i habitatges. Haurien de canviar la dita tradicional i dir: “Girona tres vegades immortal i plena de canvis fins a la catedral”. Molts d’aquests canvis, però, s’ha de reconèixer que han ajudat a millorar la ciutat. Tot i això, a vegades penso que a l’entrada de la ciutat haurien de posar un rètol on digués: “Tancat per obres”. A més, tot plegat suposo que encara serà pitjor quan comencin les obres pel TAV.

Tenint en compte que a Girona hi passen tres rius, potser tenia raó Heràclit al dir:

Fr.12 Els qui entren en els mateixos rius, els hi corren pel damunt aigües diferents cada vegada.

Fr.49 Baixem i no baixem al mateix riu, som i no som.

Mentrestant aquesta nit, després de la pluja inaugural (com m’ha dit una veïna a l’ascensor, “si no plou, no són Fires a Girona”), uns quants ens hem dedicat a escoltar a Alasdair Fraser i Natalie Haas al parc central: http://www.youtube.com/watch?v=ffHz3wry5Nc

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Homes i dones: diferents, però iguals?

Les diferències entre homes i dones són culturals o naturals? Aquest era el tema de la petita dissertació que vaig proposar als alumnes l’altre dia. Naturalment la majoria estan d’acord en què físicament els homes i les dones som diferents. Els homes, en la seva majoria, tendeixen a tenir més massa muscular i això els permet fer feines més dures. Genèticament tampoc no som iguals, però només en un 1%.

També els diferents estudis sobre el cervell femení i masculí han demostrat que els dos cervells no són iguals i que les connexions neuronals funcionen diferent en ambdós casos. Louann Brizendine explica a El cerebro femenino que el cervell masculí és un 9% més gran. La mida del cervell però no té res a veure amb la intel·ligència. No vol dir, doncs, que els homes siguin més intel·ligents que les dones. El nombre de cèl·lules cerebrals és la mateixa. El que succeeix és que en les dones aquestes cèl·lules estan agrupades amb més densitat. Algunes petites diferències serien que els homes al tenir més testosterona no estan tan preparats per comunicar-se amb els altres i amb l’entorn. En canvi en el cervell de les dones hi ha més neurones mirall que els permeten tenir més empatia respecte a les emocions dels altres.

Tanmateix, avui en dia les dones ja no són el sexe dèbil, una mostra és que aquest cap de setmana es fa a Vilanova de Meià (Noguera) la VI Trobada de Fèmines Escaladores. De fet, en èpoques més primitives segurament tampoc ho eren, perquè les dones eren les que es dedicaven a cuidar els nens i a recollir aliments per poder sobreviure mentre els homes anaven de cacera.

És la cultura la que marca més les diferències? El fet que les nenes juguin amb nines i els nens amb cotxes i pilotes és natural o cultural? És veritat que els homes no escolten i les dones no entenen els mapes? Alguns experiments han demostrat que no és la cultura la que determina les preferències i capacitats de les dones i els homes. Amb tot, és la cultura la que ha conduït a la discriminació de la dona i a que no tingui el mateix salari que els homes. És la cultura la que durant molts segles ha determinat els rols diferenciats entre els homes i les dones. Potser ja sigui hora de canviar-ho. Malgrat les petites diferències, els homes i les dones han de ser tractats per igual.

“Las diversas tendencias congénitas se aprecian fàcilmente en la relación infantil con los juguetes. Muchas observaciones y experimentos muestran que los niños y las niñas seleccionan juguetes distintos. Los niños prefieren balones, armas, coches y grúas de juguete, mientras que las niñas prefieren muñecas y juegos tranquilos. Melissa Hines incluso repitó los experimentos con jóvenes cercopitecos, con el mismo resultado: confrontados con una variedad de juguetes, desde muñecas de trapo hasta camiones de plástico, pasando por libros ilustrdoes, los machos preferian juguetes “masculinos” y las hembras los favoritos de llas niñas. [...]

Los padres de una niña de tres años a la que habían regalado solo juguetes masculinos, para evitar estereotipos de sexo, descubrieron sorprendidos que la niña acostaba por la noche a los camiones de juguete en la cama y pretendía que estaban durmiendo.” J. Mosterin: La naturaleza humana, pàg. 272

divendres, 19 d’octubre de 2007

Esquerdes tecnològiques

Cada dia quan passo pel davant del recentment inaugurat nou Parc Tecnològic i Científic de la UdG de Girona no puc deixar de mirar per uns breus instants el grup d’edificis atrotinats de La Creueta (petit nucli de població del municipi de Quart), que es troben ben just al seu costat. Uns edificis amb la pintura de les façanes esquerdada i la roba penjant d’uns fils poc avançats, tecnològicament parlant. Només una petita carretera separa l’avenç cientificotècnic de la marginació i pobresa social. Tot plegat provoca una sensació estranya i contradictòria. L’esquerda tecnològica és ben palesa.

A més a més, aquesta estranya sensació pot augmentar si es pensa que a l’altra banda del riu Onyar, davant del Parc Científic i Tecnològic, hi ha el barri de Vila-Roja i darrere seu el de la Font de la Pólvora. Aquests dos barris estan formats per una població econòmicament i socialment deprimida econòmicament, i acullen principalment la classe obrera immigrada o bé gent amb pocs recursos. Tot i la inversió que l'administració ha fet als darrers anys en infraestructures escolars, mèdiques i socials, aquests barris continuen essent un reducte amb atur, marginació i problemes de tràfic de drogues (text extret de la viquipèdia).

Ara que es parla tant de la fractura, esquerda o bretxa digital amb les noves tecnologies, també s’hauria de tenir en compte i reflexionar sobre altres fractures tecnològiques i socials més pròximes.

"Les classes dominades no es defineixen ja per la misèria, sinó pel consum i l'execució i, per tant, per la dependència de formes d'organització i de cultura elaborades pels grups dirigents. No són excloses, sinó integrades i utilitzades." A. Touraine: La sociedad postindustrial, Ed. Ariel, B. 1973


diumenge, 14 d’octubre de 2007

Un món sense herois?

Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.”

Era un heroi el soldat milicià que no va matar al dirigent feixista? En aquest cas, no hauria de ser al contrari? S’ha de tolerar als intolerants? S’ha de respectar als qui no respecten als altres? Si el milicià sabia qui era el seu enemic, no l’havia d’haver detingut i avisar als seus companys encara amb més raó? Tot i que el seu gest va ser molt noble, què va aconseguir deixant-lo marxar? Va tenir la consciència més tranquil·la? Seria un heroi aquell qui tingués davant seu a Hitler i el deixés escapar?

“Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus." POPPER, Karl. La sociedad abierta y sus enemigos. Barcelona: Paidós, 1981. (Pàg. 512)

divendres, 12 d’octubre de 2007

Encara no som humans

Utilitzem el terme humà per distingir la nostra espècie de la resta d’animals. Però què vol dir ser humà? Vol dir ser més intel·ligents que els altres animals per poder dominar-los i fer amb ells el que vulguem? Vol dir ser respectuosos amb el que ens envolta i al mateix temps contaminar tot el planeta? Vol dir tenir la capacitat per crear símbols que ens poden dur a l’autodestrucció? Vol dir ocupar tot el planeta i establir drets de domini territorial? Vol dir tenir la capacitat per construir armes de destrucció massiva?

El nostre passat ancestral com a primats encara perviu en les nostres activitats del dia a dia. Tenim més instints del que ens pensem. Marquem el territori igual que ho fan la resta d’animals. Fem demostracions de poder amb grans desfilades militars per intimidar als enemics. No estem actuant, doncs, com ho fan la resta de primats? El 10 de desembre se celebra el dia internacional dels Drets Humans i també el dia internacional dels Drets dels Animals, és una simple casualitat?

“La majoria d’humans pensen que la guerra és un fenomen purament humà i obliden que aquesta forma dantesca d’actuar té les arrels en un comportament bàsicament animal. L’estudi de l’etologia ens permet saber que els primats no són éssers aliens a les guerres i que en algunes ocasions, quan hi ha una confrontació, poden arribar fins i tot a l’extermini de la banda contrària. Així ho documenta Jane Goodall al seu llibre Through a window, on relata una guerra fins a l’extermini entre dues poblacions de ximpanzés originàriament emparentades.” Eudald Carbonell i Rober Sala: Encara no som humans. pàg.19


diumenge, 7 d’octubre de 2007

Una societat desordenada

El segon principi de la termodinàmica afirma que tot sistema aïllat tendeix a l’entropia (mesura física del desordre). Aquest principi, doncs, explica la tendència natural dels sistemes a la desorganització.

En la societat actual podem observar com també es compleix la tendència a l’entropia. Quan tot sembla ordenat apareix el desordre i la desobediència a seguir qualsevol pauta d’equilibri, cosa que provoca la desestabilització de tot el sistema social. Un petit succés en una part de la societat pot provocar el desequilibri en tota la resta. L’efecte papallona és imparable. Les pertorbacions com una protesta a Birmània, poden provocar una vaga de blogs arreu del món. Una cremada simbòlica de fotografies d’un rei estranger, donen lloc a centenars de manifestacions antimonàrquiques. Una declaració d’intencions independentistes en un país ocupat, provoquen la detenció sorpresa de tots els membres d’un partit polític.

El desordre social està esdevenint la norma i, paradoxalment, en ordre. De fet, tot sistema quan arriba la màxima entropia, intenta tornar a l’equilibri inicial. Dins del desordre existeix l’ordre. Si no és així, que ho preguntin a aquells que tenen la biblioteca o l’habitació desordenada, però que en tot moment saben on ho tenen tot. En canvi, quan ordenen l’habitació o la biblioteca, posant tot al lloc que li pertoca, aleshores no troben res. Per alguns el desordre és ordre i per altres tot el contrari. Tant en un cas com en l’altre, s’hauria de tenir més en compte que del desordre també en pot sortir un nou ordre, o no?

"L'aigua calenta es refreda (fins a la temperatura ambient) espontàniament, però l'aigua freda no s'escalfa per si sola. El cafè i la llet es barregen de forma natural, però no se separen de per si. Les màquines s'espatllen, la roba s'embruta i l'habitació es desordena, gairebé sense adonar-nos; però fa falta una esforçada intervenció nostra per arreglar la màquina, rentar la roba i ordenar l'habitació. Dins d'aquesta tendència general cap al desordre, la desorganització i el fred, els éssers vius representen excepcions locals, com ja va recalcar Erwin Schrödinger (1887-1961). Tot organisme és una excepció còsmica, res a contracorrent, en ell no s'incrementa (o es manté) l'ordre, l'organització i la temperatura, i es redueix l'entropia.

La tendència al desordre és universal. Cada canvi en un sistema aïllat incrementa l'entropia. Per contrarestar aquesta tendència, fa falta gastar energia."

J. Mosterín:La naturaleza humana pàg. 55



dimecres, 3 d’octubre de 2007

L'essència de la vida

Quin és l’origen de la vida? Què vol dir que som éssers vius? Va ser per casualitat o per causalitat que apareguessin els primers éssers vius? Ens podem fer un munt de preguntes sobre la vida, però el que realment importa és poder estar vius per contestar-les.

Avui a classe tractàvem d’esbrinar els misteris de la vida quan una alumna ha dit:

- i si en comptes de menjar-nos el coco sobre la vida, ens dediquem a viure la vida? Per això estem aquí no? O no?

La seva ha estat una reflexió molt vitalista i adient a última hora de classe de la tarda. Però el que no ha tingut en compte és que avui en dia per viure també ens cal pensar com volem viure.

"Per a tot ésser vivent la relació entre individu i espècie comporta una incògnita axiomàtica. On es troba l’essència de la vida, en el gen (DNA), és a dir en el sistema reproductor que es perpetua a través del temps (l'espècie), o en la proteïna, és a dir, en l'activitat metabòlica de l'individu? Pertany al canviant i perible univers de la vida genomènica o a l’invariant i perdurable univers del principi generatiu? El "somni" de la vida (Jacob, 1970) és autoreproduir-se (sobreviure) o metabolitzar, és a dir, "gaudir" (viure)? Es viu per sobreviure o se sobreviu per viure? On es troba la "veritat", en allò que perdura a través del temps o en allò que es consumeix amb el seu pas? En el que és la forma o en el que és concret? No pot existir una resposta per a aquesta sèrie de preguntes, doncs sobreviure i viure, gaudir i perpetuar-se, el metabolisme i la reproducció, el fenomènic i el generatiu, són recíprocament finalitat i mitjà un dels altres, i no hi ha res que permeti sobrepassar aquesta ambigüitat decisòria que recobreix l'enigma de la complexitat" p.232 E. Morin: El paradigma perdido Ed. Kairós