dilluns, 27 d’octubre de 2008

Fires antiplatòniques

El divendres 24 d'octubre es van inaugurar les fires de Girona amb un pregó del reviscolat Girona FC i la música d’un piano penjat en vertical. A tot això si va sumar una fina pluja que reafirmava el que tots els gironins i gironines sabem: per fires un dia o un altre ha de ploure, si no és així, no són fires. De moment, però el temps està sent favorable. Amb tot el firaires que mai estan contents, plogui o faci bon temps, han amenaçat de fer vaga si no se’ls deixa tancar les paradetes més tard de la una de la nit els dies entre setmana i de les tres els dies festius. No sé si també els veïns de la devesa, on estan instal·lades les atraccions de fires i les diverses paradetes, faran alguna protesta. Uns volen guanyar més diners i els altres descansar per les nits. De fet, segons com bufa el vent, el soroll de les fires arriba a tots els racons de la ciutat.
Alguns i algunes, lluny del sorollós terreny de les atraccions i de les barraques on s’amunteguen els joves i no tan joves adolescents, preferim la tranquil·litat del parc del migdia on ahir mateix al capvespre vam poder escoltar (gairebé des de la finestra de casa) el so del jazz-blues-gospel dels germans Campbell:



Mentrestant, avui pel matí uns alumnes mig adormits i cansats del cap de setmana de fires i pensant en el que encara els queda de festes, estaven molt lluny del que es recomana al diàleg del Fedó:
“ —Considera, doncs, amic meu, si també penses igual que jo; perquè, al meu entendre, d’això depèn que arribem a comprendre bé el tema que estem tractant. Et sembla a tu que és cosa pròpia d’un filòsof desitjar allò que anomenem plaers, com ara el menjar i el beure?
—No gens, Sòcrates —va dir Símmies.
—I els plaers del sexe?
—De cap manera.
—I sobre les altres coses relatives a la cura del cos, penses que un filòsof n’ha de tenir estima? Vull dir, per exemple, adquirir vestits o calçats de qualitat i altres complements per a l’elegància corporal, et sembla a tu que ho apreciarà particularment o que no en farà cap cas, llevat que es trobi en extrema necessitat?
—Em sembla que no en farà cap cas, si és de veritat filòsof. —digué.
—Per tant —féu ell—, no et sembla que un tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinó que les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l’ànima?
—A mi m’ho sembla.
—En canvi, Símmies, a la majoria de la gent els sembla que no val la pena de viure, si un no troba plaer en aquestes coses ni en pot participar. I al contrari, pensen que no tenir cap estima dels plaers dels quals gaudim a través del cos és gairebé com estar mort.
—El que dius és ben veritat.” Plató: Fedó

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Llegint el Fedó

L’altre dia, després d’explicar a classe les idees bàsiques de Plató, a una alumna se li va escapar un “Plató és una mica raro, no?”. De fet no m’estranya aquesta expressió. L’existència de dos mons, un de real i l’altre aparent, la visió de l’home com un compost d’ànima (espiritual) i cos (material) units accidentalment i temporalment, el menyspreu del cos com a obstacle per accedir al coneixement de la realitat,... pot conduir a la incomprensió per part d’uns joves avesats a tot el contrari. Avui en dia, es valora molt més el cos, l’aspecte extern que no pas l’interior de les persones. No sé si això és bo o dolent, només sé que és el que hi ha.

A més a més, la sensació de raresa s’ha accentuat avui mateix llegint alguns fragments del diàleg Fedó (aquest diàleg ara entra com a text de selectivitat i ha estat substituït pel llibre VII de la República) on Plató relata els últims moments de Sòcrates. El diàleg és una demostració de la immortalitat de l’ànima, única via d’accés a les idees, i del perquè no s’ha de témer la mort si s’ha preparat l’ànima en aquesta vida. El filòsof no té por a la mort perquè amb aquesta aconseguirà l’objecte del seu desig, el coneixement de la veritat. La filosofia és una preparació per la mort i només aquells que purifiquin la seva ànima, és a dir, s’allunyin dels plaers del cos (menjar, desigs carnals, sexe...), podran accedir a la contemplació de les vertaderes essències.

La impressió final, que ha provocat en els alumnes la lectura d’alguns fragments, ha estat com la que expressa Símmies al final de l’exposició de Sòcrates:

“SÒCRATES: En canvi a vosaltres, els meus jutges, ja és hora que us doni la raó per la Qual un home que realment hagi dedicat la vida a la filosofia ha de tenir bon ànim quan li toqui morir i ha de tenir la bona esperança que, una vegada mort, ha d’obtenir els màxims béns. Així doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré d’explicar-vos com és possible que això sigui així.
Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofia no fan altra cosa que preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel•lés contra allò que de tant de temps desitjava i preparava.
Símmies, posant-se a riure, digué:
—Per Zeus!, Sòcrates, que m’has fet riure quan no en tenia gens de ganes. Perquè penso que la gent, si et sent parlar així, creurà que has fet un bon atac contra els qui filosofen i que estàs d’acord amb el que diuen d’ells els del meu país, a saber, que els qui filosofen són realment moribunds i que la gent prou veu que això és el que es mereixen.” Plató: Fedó.

Sincerament preferia el text del llibre VII de la República, com a mínim oferia una visió més digna de la filosofia i del filòsof com aquell que s’havia preparat per assolir el coneixement amb esforç i constància a través d’una bona educació.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Setmana Vattimo

Aquesta setmana (del 6 al 10 d’octubre) ha estat estranya i diferent. Classes de batxillerat i ESO pel matí i Metafísica heideggeriana a través de G. Vattimo per la tarda (menys el divendres). A continuació algunes idees i impressions. Que cadascú reflexioni i en tregui les seves pròpies idees i conclusions.

Dilluns:
Vattimo ja mostrava senyals de cansament i tot just acabava de començar la setmana. Es disculpava de la seva desmemòria, del seu itanyol i es definia ell mateix com a "marcit". Conferència sobre la temporalitat autèntica i l’escatologia cristiana. Com a referència la preparació de Sein und Zeit per part de Heidegger. El Dasein com a l’ésser que posa el problema de l’ésser, perquè s’ha d’entendre com a existent. L’ésser vertader no pot ser un objecte tal i com s’havia entès en la metafísica tradicional. Explicació de com Heidegger al 1919 cerca el sentit de l’ésser en els orígens del cristianisme, sobretot en les cartes de Sant Pau on es defineix la temporalitat autèntica com a experiència autèntica del temps. Un dels components de la temporalitat autèntica és la tensió. Es tracta de viure el sofriment. L’autenticitat es posar-se davant la mort, tenir en compte la pròpia mortalitat. La temporalitat autèntica és considerar-se dins de la història. Per aquesta raó, Heidegger als anys 30 canvia el concepte d’autenticitat (individual, ja no té sentit per les condicions geopolítiques) pel d’historicitat. Segons Vattimo avui en dia amb els problemes del món actual ja no té sentit la salvació individual, sinó que cal tenir responsabilitat històrica. L’home està embolcallat en un procés històric sense el qual l’autenticitat és una estupidesa. Al final l’ésser és allò que s’esdevé: grans formacions internacionals, guerres...

Dimarts:
Presentació del seu llibre Ecce Comu. Per Vattimo aquest llibre és un diari d’una llarga marxa d’oposicions. Quan vaig sentir que Vattimo afirmava: “Si no fos cristià, no seria comunista”, no ho vaig entendre, perquè es pot ser perfectament comunista sense ser cristià. Un dels assistents al torn de preguntes va qüestionar aquesta barreja de materialisme comunista amb l’espiritualisme cristià. Però, per Vattimo no són incompatibles, sinó complementaris, perquè entén el cristianisme com una manera de fer i no com una religió institucionalitzada. També va deixar clar que el pensament dèbil és una actitud de crítica respecte a un món on es predica el darwinisme social i que ha d’ajudar a l’emancipació humana reduint el pes concret de les realitats tecnològiques. Avui, el pensament dèbil és també el pensament dels dèbils. Finalment Vattimo es va definir com a un no violent pragmàtic.

Dimecres:
Conferència: ésser, art i llenguatge. L’art s’ha d’entendre com una obertura a la veritat que no és eterna. Per Heidegger la llengua o el llenguatge és la casa de l’ésser. És en el llenguatge on l’ésser s’esdevé. La paraula per si sola significa però no revela res. És l’ésser el que es predica en el llenguatge. L’ésser només s’articula en el llenguatge humà, en el Dasein. No es pot investigar sobre el problema de l’ésser si no es tracta abans el problema de l’entitat que posa a l’ésser. El subjecte és qui objectivitza el món. El Dasein és un projecte llançat que dóna sentit al món. Les coses com a instruments al nostre servei tenen sentit en relació als nostres projectes. El món és un conjunt d’instruments entorn a un subjecte que projecta la seva llum sobre ells. Els instruments especials són les paraules. Aquestes només tenen sentit per comunicar, per proporcionar informació. El món s’obre com una totalitat d’instruments gràcies al llenguatge. En el llenguatge és on apareix l’ésser. Ara bé, segons l'idioma, l’ésser pot aparèixer de diferents maneres. La llengua és important per al manteniment històric d’un poble. I per aquest motiu, la poesia és la base de l’obra d’art com a tal. Es podria pensar sense paraules? L’obra d’art és l’obertura d’un món de paraules o de la veritat com a criteri del que és i del que no és. Referència a Gadamer: l’experiència de l’art com a experiència de veritat. Per Heidegger l’obra d’art presenta un món i fa avançar la terra entesa aquesta última com allò que roman com un transfons no articulat i que pot proporcionar una multiplicitat de sentits. La terra és la que fa possible el conflicte. La veritat s’imposa com un horitzó que transforma el meu món. Per acabar una pregunta: Quin sentit té l’ésser avui? Heidegger ho va buscar en l’esdeveniment de l’obra d’art identificant-lo com a esdeveniment de la veritat.

Dijous:
Conferència sobre la història de l’ésser, història de la interpretació. L’ésser no es redueix a la decisió de l’home, sinó que esdevé sense la nostra intervenció. Nosaltres mantenim una posició de dependència, d’escolta, enfront la qual estem passius perquè la iniciativa no sembla ser nostra. Historicisme entès com aplicació del desenvolupament individual a la història. La novetat, el geni, com a concepte que caracteritza la modernitat. La postmodernitat es presentà com una crítica a la novetat. El conflicte és necessari perquè la veritat no pot ser només la del meu món. Un món sense terra, sense conflicte, no es transforma. La veritat necessita un horitzó de possibilitat. La historicitat de l’ésser està lligada a la mortalitat dels homes. La mort és el cofre de l’ésser. El passat no es redueix al present. La veritat és un interpretació de l’ésser que es va realitzant. L’ésser és històric, es va emplenant d’interpretacions. Si tens una visió científica del món es perd el sentit del món. Aquesta idea no em va convèncer gens, ni tampoc la que va dir Vattimo a continuació: si et veus com una petita part d’un tot molt més gran que funciona per ell mateix, aleshores tot està permès. Així defensava Vattimo el seu cristianisme posicional sense gaire fe.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Vattimo a Girona

Gianni Vattimo (Università di Torino) havia de venir al Juny a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani per dirigir un Seminari sobre la seva obra titulat Fenomenologia, Hermenèutica, Ontologia de la Actualidat, però no va poder per malaltia. Quan estava apunt de matricular-me al seminari van dir que s'havia anul·lat. Ara, finalment vindrà, però potser només hi podré anar alguna tarda que no tingui classe, això sempre que hi hagi algun lloc lliure. De totes maneres, també hi ha la possibilitat de poder anar a la conferència "El comunisme real ha mort, visca el comunisme ideal" on es presentarà el seu llibre: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que era (Accent Editorial, 2008).

Gianni Vattimo és un dels principals teòrics de l’anomenat “pensament dèbil” (Il pensiero debole, 1983), que s’ha convertit en un tret caracteritzador de la postmodernitat. Va néixer el 1936, en l'era dels nacionalismes, a l'era manifesta de la caiguda de la metafísica, l'era de l'horror davant del maquinisme irracional, els camps de concentració i la bomba atòmica. Torí, el seu lloc natal, era i és una ciutat italiana marcada per l'ombra de Nietzsche, a qui havia donat allotjament. Aquest context va ser la seva llar per a l'estudi de la filosofia, els estudis de la qual després va completar a Heidelberg, l'empremta del qual el va introduir a la filosofia de Gadamer, només sota el diàleg i una honesta rebel·lia té sentit l'obra del que avui són quaranta anys d'infatigable treball filosòfic. Professor d'Estètica a la Universitat de Torí des de molt jove, ja el 1961 publicava El concepte de producció en Aristòtil. Seguint la influència de Gadamer, publica dos anys després Ésser, essència i llenguatge en Heidegger i, continuant amb els seus estudis estètics en la mateixa orientació, el 1967 va publicar Poesia i Ontologia.


"Alliberar-nos de tots els mals no és un objectiu que estigui al nostre abast: podem ser lliures sempre que disposem d'alternatives, que per la seva naturalesa són problemàtiques. Fins i tot els esforços de construcció de sistemes polítics federals, com la Unidó Europea, no persegueixen la utopia de l'ordre mundial únic, sinó la construcció d'equilibris que poden aspirar a subsistir tan sols entre entitats de potència no gaire desiguals i capaces de mantenir, sense enemistat, les pròpies diferències." G. Vattimo: Ecce Comu (De la utopia a la paròdia, fragment)