diumenge, 12 d’octubre de 2008

Setmana Vattimo

Aquesta setmana (del 6 al 10 d’octubre) ha estat estranya i diferent. Classes de batxillerat i ESO pel matí i Metafísica heideggeriana a través de G. Vattimo per la tarda (menys el divendres). A continuació algunes idees i impressions. Que cadascú reflexioni i en tregui les seves pròpies idees i conclusions.

Dilluns:
Vattimo ja mostrava senyals de cansament i tot just acabava de començar la setmana. Es disculpava de la seva desmemòria, del seu itanyol i es definia ell mateix com a "marcit". Conferència sobre la temporalitat autèntica i l’escatologia cristiana. Com a referència la preparació de Sein und Zeit per part de Heidegger. El Dasein com a l’ésser que posa el problema de l’ésser, perquè s’ha d’entendre com a existent. L’ésser vertader no pot ser un objecte tal i com s’havia entès en la metafísica tradicional. Explicació de com Heidegger al 1919 cerca el sentit de l’ésser en els orígens del cristianisme, sobretot en les cartes de Sant Pau on es defineix la temporalitat autèntica com a experiència autèntica del temps. Un dels components de la temporalitat autèntica és la tensió. Es tracta de viure el sofriment. L’autenticitat es posar-se davant la mort, tenir en compte la pròpia mortalitat. La temporalitat autèntica és considerar-se dins de la història. Per aquesta raó, Heidegger als anys 30 canvia el concepte d’autenticitat (individual, ja no té sentit per les condicions geopolítiques) pel d’historicitat. Segons Vattimo avui en dia amb els problemes del món actual ja no té sentit la salvació individual, sinó que cal tenir responsabilitat històrica. L’home està embolcallat en un procés històric sense el qual l’autenticitat és una estupidesa. Al final l’ésser és allò que s’esdevé: grans formacions internacionals, guerres...

Dimarts:
Presentació del seu llibre Ecce Comu. Per Vattimo aquest llibre és un diari d’una llarga marxa d’oposicions. Quan vaig sentir que Vattimo afirmava: “Si no fos cristià, no seria comunista”, no ho vaig entendre, perquè es pot ser perfectament comunista sense ser cristià. Un dels assistents al torn de preguntes va qüestionar aquesta barreja de materialisme comunista amb l’espiritualisme cristià. Però, per Vattimo no són incompatibles, sinó complementaris, perquè entén el cristianisme com una manera de fer i no com una religió institucionalitzada. També va deixar clar que el pensament dèbil és una actitud de crítica respecte a un món on es predica el darwinisme social i que ha d’ajudar a l’emancipació humana reduint el pes concret de les realitats tecnològiques. Avui, el pensament dèbil és també el pensament dels dèbils. Finalment Vattimo es va definir com a un no violent pragmàtic.

Dimecres:
Conferència: ésser, art i llenguatge. L’art s’ha d’entendre com una obertura a la veritat que no és eterna. Per Heidegger la llengua o el llenguatge és la casa de l’ésser. És en el llenguatge on l’ésser s’esdevé. La paraula per si sola significa però no revela res. És l’ésser el que es predica en el llenguatge. L’ésser només s’articula en el llenguatge humà, en el Dasein. No es pot investigar sobre el problema de l’ésser si no es tracta abans el problema de l’entitat que posa a l’ésser. El subjecte és qui objectivitza el món. El Dasein és un projecte llançat que dóna sentit al món. Les coses com a instruments al nostre servei tenen sentit en relació als nostres projectes. El món és un conjunt d’instruments entorn a un subjecte que projecta la seva llum sobre ells. Els instruments especials són les paraules. Aquestes només tenen sentit per comunicar, per proporcionar informació. El món s’obre com una totalitat d’instruments gràcies al llenguatge. En el llenguatge és on apareix l’ésser. Ara bé, segons l'idioma, l’ésser pot aparèixer de diferents maneres. La llengua és important per al manteniment històric d’un poble. I per aquest motiu, la poesia és la base de l’obra d’art com a tal. Es podria pensar sense paraules? L’obra d’art és l’obertura d’un món de paraules o de la veritat com a criteri del que és i del que no és. Referència a Gadamer: l’experiència de l’art com a experiència de veritat. Per Heidegger l’obra d’art presenta un món i fa avançar la terra entesa aquesta última com allò que roman com un transfons no articulat i que pot proporcionar una multiplicitat de sentits. La terra és la que fa possible el conflicte. La veritat s’imposa com un horitzó que transforma el meu món. Per acabar una pregunta: Quin sentit té l’ésser avui? Heidegger ho va buscar en l’esdeveniment de l’obra d’art identificant-lo com a esdeveniment de la veritat.

Dijous:
Conferència sobre la història de l’ésser, història de la interpretació. L’ésser no es redueix a la decisió de l’home, sinó que esdevé sense la nostra intervenció. Nosaltres mantenim una posició de dependència, d’escolta, enfront la qual estem passius perquè la iniciativa no sembla ser nostra. Historicisme entès com aplicació del desenvolupament individual a la història. La novetat, el geni, com a concepte que caracteritza la modernitat. La postmodernitat es presentà com una crítica a la novetat. El conflicte és necessari perquè la veritat no pot ser només la del meu món. Un món sense terra, sense conflicte, no es transforma. La veritat necessita un horitzó de possibilitat. La historicitat de l’ésser està lligada a la mortalitat dels homes. La mort és el cofre de l’ésser. El passat no es redueix al present. La veritat és un interpretació de l’ésser que es va realitzant. L’ésser és històric, es va emplenant d’interpretacions. Si tens una visió científica del món es perd el sentit del món. Aquesta idea no em va convèncer gens, ni tampoc la que va dir Vattimo a continuació: si et veus com una petita part d’un tot molt més gran que funciona per ell mateix, aleshores tot està permès. Així defensava Vattimo el seu cristianisme posicional sense gaire fe.

1 comentari:

  1. Quin privilegi poder seure prop de'n Vattimo durant quasi una setmana sencera! Amb la lectura de 'Non Éssere Dio' vaig descobrir per primer cop la seva obra, i no he deixat de llegir-lo. Ah, si hagués d'escollir, em quedo amb el missatge del dilluns sobre la responsabilitat històrica... avui en dia, en el món global, això de que l’ésser és allò que s’esdevé, crec és una de les idees més importants del nostre temps.

    ResponElimina