dissabte, 26 de maig de 2007

Pensar sense mestres

En els primers anys de la nostra vida és prou evident que necessitem mestres. Sense aquests mestres ens seria molt difícil la supervivència. A l’escola, a casa, al nostre entorn més pròxim, els mestres ens ajuden a saber com dur a terme les accions més elementals, des de saber cordar-se les sabates, rentar-se, a interpretar i entendre els símbols socials i els lingüístics. Gairebé tot ho hem d’aprendre, aquesta és la condició humana. Aprenem observant el que fan els altres, imitant, condicionant la conducta a través de reforços positius i negatius, habituant-nos a certes conductes que formaran el nostre caràcter, construint o emplenant les nostres estructures mentals tot perfeccionant-les...

És per totes aquestes raons que fins a una certa edat no podem prescindir dels mestres. Però, ha d’haver un dia en què ja no necessitem mestres. També és necessari aprendre per un mateix, forjar les pròpies idees i pensaments. Hi ha un dia en què s’han d’abandonar els mestres i començar a pensar per un mateix.

Durant la meva trajectòria docent, amb alumnes de més de 16 anys, mai he volgut ser mestre o guia de ningú. Sempre he intentat mantenir-me neutral, tot i que és difícil. Quan alguns alumnes han volgut saber el que penso, a vegades els ho he dit, però advertint-los que era un pensament purament personal i que ells mateixos havien de formar el seu. Algú podria pensar que no he volgut responsabilitzar-me del pensament dels meus alumnes, però ha estat tot el contrari, no he volgut manipular el seu pensament i he intentat que no es deixessin manipular. Aquest sempre ha estat un dels meus objectius: evitar que segueixin pseudomestres manipuladors de consciències. En aquest sentit la filosofia és una eina important, perquè els pot ajudar a descobrir fal·làcies i arguments sofístics cada dia més presents en la societat. Com deia Kant a “Resposta a la pregunta: ¿Què és la il·lustració?” el més important és saber pensar per un mateix i no deixar que altres s’erigeixin en tutors ni mestres.

“Però jo no he estat mai mestre de ningú; si algú desitja sentir el que dic o veure el que faig, a ningú no m’he refusat, sigui jove, sigui vell,ni tampoc sóc d’aquells que parlen quan hom els paga i si no se’ls paga no, ans estic a la disposició tant del pobre com del ric per a ésser preguntat, i qui vol pot respondre i escoltar el que dic. I si algú dels oients es torna bo o no, és cosa de la qual no fóra just de fer-me responsable, no havent promès mai a ningú cap mena d’ensenyament ni havent cap mena de lliçó. I si algú diu que ha après de mi i m’ha escoltat en particular alguna cosa que no hagin alhora escoltat els altres, tingueu entès que no diu la veritat”. PLATÓ, “Apologia de Sòcrates” (discurs de Sòcrates)


dilluns, 21 de maig de 2007

El sentit de la terra

Mentre em prenia un mini descans de correcció d’exàmens, he llegit la notícia a vilaweb dels nous productes catalans: Aliments i begudes amb sabor de la terra. Reconec que una mica de Desperta ferro no m’aniria gens malament, segurament m’ajudaria a recuperar les forces per a la pròxima sessió de correcció.

M’ha agradat molt aquesta iniciativa de la Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional (XECNA) de fer alguns productes com: begudes energètiques, coles lliures, vermouths, cerveses, aigua dels països catalans, vins 11 de setembre i caves recordant la gran desfeta de la nostra terra, però promovent l’esperança d’un futur diferent. Res està perdut i encara tenim molt per fer. Hem de recuperar el sentit de la terra, de la nostra terra.

Com deia Nietzsche:

“El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra!

Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no cregueu als qui parlen d’esperances supraterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no...” Així parlà Zaratustra

divendres, 18 de maig de 2007

Sorpreses de la vida

Després de dos dies de correcció intensa dels exàmens de segon de batxillerat, avui, un cop ja havia donat les notes de la tercera avaluació, els meus alumnes m'han regalat aquest petit-gran ram de flors. Ha estat tan gran la meva sorpresa que m'he quedat sense saber gairebé què dir. Un tímid gràcies i poca cosa més.



Com deia Sèneca: "Mai no és poc el que és prou; mai no és prou el que és poc."

dijous, 17 de maig de 2007

dimecres, 16 de maig de 2007

Temps de flors i exàmens

A Girona com cada any per aquestes dates se celebra l’exposició de flors. Durant tota una setmana els carrers i patis del centre antic de la ciutat s’omplen de flors. Aquest any, però m’ha coincidit amb la setmana de correcció d’exàmens de segon de batxillerat i encara no hi he pogut anar.

Ahir per la tarda, mentre estava corregint els exàmens de Nietzsche no podia deixar de pensar en l’aforisme 341 de La gaia ciència, bellament titulat L’enorme pes més gran.

Escriu Nietzsche: “¿Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altre vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu. Tot en el mateix ordre i en la mateixa successió. –alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou –com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols!”. No et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni que et parlés d’aquesta manera?” O bé has experimentat qualque vegada un moment immens en el qual li respondries: “ets un déu i mai no havia sentit una cosa més divina!”? Si aquest pensament exercís la seva puixança sobre tu, et transformaria, tal com ets, i tal vegada t’esclafaria. La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa: “Vols viure això encara una altra vegada i encara incomptables vegades”, constituiria en la teva actuació com l’enorme pes més gran! O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més que aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament?”

En aquests moments, amb un piló d’exàmens per corregir damunt la taula, la meva resposta seria: NO!

dissabte, 12 de maig de 2007

El darrer home

L’home és quelcom que ha de ser superat. Nietzsche ho va dir a finals del segle XIX i des d’aleshores els humans han demostrat amb escreix les seves paraules. Tot i que s’han produït alguns intents de superació fracassats, la majoria segueix en la mediocritat de l’existència fent l’ullet a qualsevol interrogació que el faci pensar massa. Actualment alguns han preferit refugiar-se en universos virtuals com els de Second Life (amb un diari de notícies propi: el Second Life Herald).

Altres utilitzen màscares per amagar la seva vertadera naturalesa, com diria el filòsof F. Nietzsche, no volen acceptar la seva condició de tigres. Recentment trobem exemples prou reeixits en un país veí al nostre, en els resultats de les últimes eleccions. Els francesos finalment han escollit un tigre, que s’amaga intermitentment sota una gran màscara d’hipocresia.

El darrer home és el que té mandra per trobar respostes a les grans preguntes. El darrer home prefereix viure com un vegetal mirant la televisió o entretenint-se en parcs d’atracció. És aquell que delega la feixuga tasca de pensar a uns altres que s’erigeixen en la seva consciència. Vivim en aquesta època, on els ciutadans han renunciat a tots els deures i només exigeixen drets.

Amb tot, es busquen solucions desesperades sense gaire afany de trobar-les, s’inclou en els currículums d’educació una ètica descafeïnada que no importa massa, tampoc, qui l’acabi impartint i si ho fa algú que no sigui filòsof millor. La filosofia a batxillerat es converteix en un híbrid entre filosofia i ciutadania, amb menys hores (provisionalment, només en garanteixen dues de les tres d’ara) i amb un contingut allunyat de qualsevol lògica, no sigui que després els ciutadans s’adonin de totes les fal·làcies que es produeixen en el món actual. Aquest només és un exemple, em penso que se’n podrien trobar molts d’altres que confirmarien la realitat del darrer home.

“Ai!, s’acosta el temps en què l’home ja no infantarà cap estrella. Ai! S’acosta el temps de l’home més menyspreable, el temps del qui ja no es pot menysprear a si mateix.

Mireu! Jo us mostro el darrer home.

Què és amor? Què és creació? Què és nostàlgia? Què és estrella? –així pregunta el darrer home i fa l’ullet.

Llavors la terra s’ha tornat petita i al seu damunt hi fa saltirons el darrer home, aquell que tot ho empetiteix. El seu llinatge és inexterminable, com ho és el del poll; el darrer home és el qui viu més temps.

“Hem inventat la felicitat” –diuen els darrers homes i fan l’ullet.”

Nietzsche, F.: Així parlà Zaratustra


dimecres, 9 de maig de 2007

Impredictibilitat

Els límits entre el caos i l’ordre són molt subtils, tal i com va dir ahir David Jou en la conferència “El temps en l'univers. Exuberància i enigma del temps”. De fet, el matemàtic i filòsof H. Poincaré fou el primer a demostrar que és possible passar del caos a l’ordre i de l’ordre al caos aleatòriament. La Física quàntica i la termodinàmica han realitzat diferents experiments que ho corroboren, almenys provisionalment.

Tanmateix existeix una certa continuïtat en els fenòmens de la naturalesa i de la vida. No podem saltar al futur, sinó que hem de deixar que els fets segueixin el seu curs. En la física quàntica el futur no està determinat. Com va dir Kant: coneixem els fenòmens, el que és ara i aquí, però desconeixem el noümen o cosa en si. En la vida succeeix el mateix, hem d’anar vivint-la per saber el que succeirà.

En canvi per la mecànica clàssica newtoniana era factible fer prediccions sobre el futur, si coneixíem la força que actuava en el moviment dels objectes. El temps s’entenia com un paràmetre que permetia determinar el futur. Ara ja no és així. Els experiments han donat la raó a la física quàntica i el futur és impredictible.

Certament la impredictibilitat predomina en les nostres vides. Hi ha situacions i fets que no podem predir. Com seria la nostra vida si ja sabéssim tot el que ha de passar? Podríem viure en un món completament predictible? No serà aquest el sentit de la vida, la seva impredictibilitat?

Fa uns dies no podia predir que després de més de 10 anys recuperaria una correspondència perduda per culpa de canvis de domicili i de la distància. Gràcies a Internet, ha estat possible, encara que de moment només sigui virtualment. Qui ho podia haver previst?

“Quan no patim cap canvi en el nostre pensament, quan no percebem els nostres canvis interns, tenim la sensació que el temps no ha transcorregut; és la mateixa sensació que tenen els qui, segons la faula, han dormit a Sardes al costat dels herois. En efecte, ells relliguen l'instant abans amb l'inmediatament després, fent-ne dels dos un de sol, eliminant l'interval, ja que és un estat sense sensacions. Si, doncs, l'instant no fos distint, sinó únic i idèntic a ell mateix, el temps no existiria.” ARISTOTIL: Física


dissabte, 5 de maig de 2007

Responsabilitat o culpabilitat?

És el mateix ser responsable d’una acció que ser-ne el culpable? Quan passa alguna cosa desagradable sempre busquem els culpables i els responsables del que ha passat. Si el tren no arriba a l’hora de qui és la culpa? Del tren? De qui no ha previst que es trencaria la catenària? Del revisor? Del conductor del tren? De la companyia ferroviària? Aquests últims segurament en poden ser responsables, però no culpables. Ser responsable és poder fer-se càrrec d’una situació o fet, en canvi ser-ne culpable és haver estat la causa del fet o situació en concret.

La distinció entre aquests dos conceptes és el que discutíem a classe l’altre dia. Per exemple llegíem el cas que hi havia al llibre de text. Un nen de set anys havia sortit de l’escola cansat d’esperar als seus pares, que no l’havien anat a buscar per un malentès. Aleshores al creuar el carrer un conductor que anava borratxo se salta un semàfor i l’atropella. Qui és el responsable? Qui el culpable? En principi podem dir que els responsables són els pares per no haver-lo anat a buscar i el culpable és el conductor. Però alguns van dir que tots eren responsables de l’accident. De fet, ser responsable és actuar de manera conscient, lliure i sense coaccions, per tant el conductor no en podria ser perquè anava begut i no sabia el que feia. Tanmateix, es va precisar que el conductor era conscient del que feia abans de beure alcohol i que si ho havia fet lliurement, era tan responsable com els pares del nen que l’havien anat a buscar. I els pares, en són culpables? En principi ells no han estat la causa directe de l’accident, en tot cas indirectament serien culpables, tot i que no se’ls podria jutjar per les conseqüències de la seva irresponsabilitat, o sí? Bé, el debat va ser intens i acalorat. La frontera entre la culpabilitat i la responsabilitat no va quedar tan clara com semblava de bon principi. Tot i que la culpa s’atribueix en principi a qui ha comés un delicte, no sempre s’utilitza en aquest sentit.

El mateix es podria aplicar a les paraules d’Aznar en referència a les estrictes lleis de conducció. El fet que algú begui o no sí que importa a la resta de la societat, en el moment en què aquesta persona pugui fer mal als altres. El que condueix ebri és responsable dels seus actes abans d’haver begut i per tant de les conseqüències que impliquin les accions posteriors que dugui a terme, a part de ser-ne el culpable si produeix algun dany. O no?

“Qualsevol que falti a la consideració general deguda als interessos i sentiments dels altres, sense estar obligat a això per algun deure més imperiós o justificat per alguna inclinació personal permissible, mereix per tal falta la desaprovació moral; però no per la seva causa, ni pels errors, purament personals, que originàriament li hagin guiat. De la mateixa manera, si una persona, per la seva conducta purament egoista, es fa incapaç de complir qualsevol obligació seva amb el públic, tal persona és culpable d’una ofensa social. Ningú ha de ser castigat, per l’únic fet d’estar embriagat; però un soldat o un policia han de ser castigats si s’embriaguen en hores de servei. En resum, sempre que hi hagi dany o perill de dany, per a un individu o per al públic en general, el cas no pertany ja al domini de la llibertat, i passa al de la moralitat o al de la llei.” J. S. Mill: Sobre la llibertat. IV


dimecres, 2 de maig de 2007

Plaer i dolor són inseparables?

Segons el filòsof utilitarista John Stuart Mill “...el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, i la mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més”. (Fragment del capítol 4 de L'Utilitarisme) Aquesta expressió d’antuvi pot provocar estranyesa. La veritat és que més aviat “rarament” associem el plaer al dolor i a l’inrevés. Tanmateix, quan escolto els crits de patiment de la meva veïna al mantenir relacions sexuals amb el seu amic, oïble però invisible (mai l’he vist anar amb ell), penso que potser Mill no s’equivocava.

També vaig pensar en la frase de Mill l’altre dia quan estava amb un amic. La trobada em provocava un gran plaer, però al mateix temps dolor al pensar que ens hauríem de dir adéu al cap d’una estona. Però tampoc cal anar gaire lluny per trobar més exemples. Avui mateix a classe mentre estava explicant a un grup d’alumnes molt agradables el tema de la llibertat, he tingut les dues sensacions plaer i dolor ensems. La situació s’ha produït quan, sense voler, he topat amb una lleixa adossada a la paret i m’he donat un cop al cap que m’ha tingut una bona estona mig estabornida. Les sensacions de plaer i dolor s’han barrejat, tot i que haig de reconèixer que la segona ha guanyat a la primera. Encara estic notant els seus efectes.

Tot i aquests exemples, es podria argumentar que els masoquistes senten plaer amb el dolor, i que els més pessimistes i amargats només senten dolor quan haurien de sentir plaer. Però, no és el que vol dir Mill, sinó que per molt plaer que obtinguem, sempre sentirem dolor per no haver-ne aconseguit més. En definitiva, no serà que mai en tenim prou?