dimecres, 31 de gener de 2007

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (I)

Ara que Microsoft ens canviarà les perspectives amb el seu nou Windows vista. Potser ha arribat l’hora de canviar també les perspectives en referència a la filosofia i proporcionar nous punts de vista. Fa temps vaig pensar sobre com és o hauria de ser la filosofia al ciberespai. Aquestes són algunes idees per a un mini manifest:

1. La filosofia no es crea ni es destrueix, només es transforma.

Això no vol dir que no es pugui crear filosofia, en el sentit de crear pensament original. El que vol expressar és que la filosofia sempre existirà mentre hi hagi pensament i que aquesta es va transformant amb el temps. Avui en dia la filosofia més que transformar-se s’ha transmutat en el ciberespai al virtualitzar-se en la xarxa.

La transmutació de la filosofia no implica, almenys en principi, un canvi substantiu de la filosofia. La filosofia no es converteix en quelcom completament nou i diferent, sinó que pateix una modificació, en el sentit que va més enllà dels paràmetres establerts per la realitat material dels textos i llibres impresos al virtualitzar-se en la xarxa o world wide web. A part, es tracta d’una transformació formal, en el seu aspecte extern i al mateix temps una modificació en el seu contingut, és a dir, en els temes i conceptes que són objecte de reflexió. Aquesta transmutació ve provocada pels nous mitjans tecnològics i el canvi produït en els darrers anys en l’estructura de les relacions socials.

diumenge, 28 de gener de 2007

Internet i Autoritat


Dia a dia la xarxa internàutica s’està convertint en un espai inabastable, de dimensions il·limitades. La virtualitat no coneix fronteres ni límits. El desordre provocat per l’allau incessant de webs, blogs, fòrums... han provocat la necessitat de classificar d’alguna manera els seus continguts. Alguns cercadors,com el Google, ja han dit que intentaran posar-hi ordre. A tot això val preguntar-se com es durà a terme aquesta classificació. S’establirà un ordre temàtic, alfabètic, jeràrquic? És possible categoritzar els continguts d’Internet per ordre d’importància o per alguna mena d’autoritat superior d’uns sobre els altres?

Quan es parla de l’origen del coneixement, a part de fer referència a les teories més clàssiques (racionalisme, empirisme, criticisme), també s’ha de tenir en compte unes altres fonts de coneixement, entre les quals se situa l’autoritat. Aquesta autoritat vindria donada per la tradició, pels llibres d’erudits o d’especialistes en algun tema o ciència. Segueix existint aquesta autoritat a través de la xarxa? Algú, l’altre dia em preguntava si a Internet hi ha havia algun tipus d’autoritat o si tot s’hi valia.

Everything goes? “Tot s’hi val?” Fa temps P. Feyerabend va utilitzar aquesta expressió per referir-se a la nul·litat de qualsevol mètode que es volgués utilitzar en el coneixement científic. Passa el mateix avui en dia a Internet? Quina fiabilitat o garantia existeix en els continguts dels webs internàutics? Tot és igualment vàlid?

Unes de les aplicacions amb més èxit actualment són els wikis. En ells tothom pot escriure, modificar, afegir continguts sobre qualsevol tema obert. El més conegut és la wikipèdia, una enciclopèdia en línia que permet la introducció i modificació de les diferents entrades existents. En l’àmbit filosòfic també n’existeix una: Symploké. Se suposa que en tots aquests wikis hi ha algun tipus de moderació, però encara que sigui així, aquells que ho revisen són especialistes en tots els temes? Podem pensar que tot el que s’hi publica és revisat curosament per comprovar si és verídic o no?

Molts alumnes quan han de fer un treball es dediquen a buscar per Internet informació. El resultat és que tot sovint el que troben té una procedència ben dubtosa. Clar que es pot dir que encara no tenen prou capacitat per seleccionar els continguts. Però tot i així, cada vegada es fa més difícil garbellar la informació falsa de la que és veritat. L’única solució és fixar-se bé d’on prové la informació, si és d’algun organisme oficial, d’algun centre especialitzat o d’algú que hi entén en el tema.

La pèrdua d’autoritat a Internet pot esdevenir nefasta per als que pretenen obtenir un coneixement vertader i fiable. Però, per altra banda, no tot és negatiu, perquè la pèrdua d’autoritat pot ajudar-nos a ampliar les perspectives. Una cosa semblant va passar amb la invenció de la impremta. Quan tothom va tenir accés a la Bíblia, l’autoritat de l’església va perdre poder. Quins poders es perdran avui en dia amb l’accés a Internet?


divendres, 26 de gener de 2007

Som impacients

Un amic un dia em va dir que s’ha de tenir paciència, que un dia o un altre tot arriba. Vaig tornar a pensar en aquelles sàvies paraules, tot just, ahir al vespre mentre esperava un tren que no arribava a l’estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. Eren 2/4 de 10 de la nit, l’hora en què sortia l’últim tren cap a Girona. L’estació estava plena de gent i anaven arribant trens, però cap era el que jo esperava. Era un senyal? Era el meu destí que em volia dir alguna cosa? Em sentia com la dona que mira passar els trens.

Van anar passant els minuts, cap a ¾ de 10 alguns dels que estàvem esperant vam intercanviar mirades de sorpresa i d’interrogació. Se m’ha escapat l’últim tren? Arribarà més tard? La megafonia anava anunciant trens cap a totes les destinacions, Maçanet, Sant Celoni, Estació de França... Un a un els trens arribaven i marxaven. Però, del tren que esperàvem, res de res. Començava a generar-se una certa impaciència. Un noi va preguntar a una noia: esperes el tren de Girona? I la noia va respondre amb un somriure mig sarcàstic: sí, suposo que arribarà, però no han dit res que anés amb retard. Un altre va fer com si anés a preguntar a veure que passava, però no ho va fer per por a que vingués el tren i se li escapés. Mentrestant un petit gos es lamentava sorollosament, perquè el seu amo havia pujat per les escales mecàniques i ell no havia pogut pujar, perquè tenia por. Alguns curiosos es van apropar a veure que passava. La història del gos va tenir un final feliç.

Al final, o més ben dit potser al principi, perquè no va ser l’únic avís, quan faltaven 10 minuts per les 10 per la megafonia van anunciar que el tren amb destinació a Girona portava retard (tota una notícia!) i que “oportunament” (aquesta paraula repetida unes quantes vegades va provocar alguns somriures i rialles sonores) avisarien de l’hora de sortida. Quan ho vaig sentir per primer cop em vaig mig enfadar, les següents vegades ja m’ho vaig agafar a broma com la resta de companys d’espera. Tot plegat tenia una certa gràcia.

A les 10 van dir que el tren tenia prevista la seva arribada a l’estació a les 10 i 11 minuts. Però, quan va arribar l’hora assenyalada el tren no va aparèixer per enlloc. S’havia perdut? A tot això, vaig trobar un ex-alumne de viatge d’estudis i varem recordar aquella nit a Roma en què esperàvem un autobús que tampoc arribava. Em va explicar que feia poc més d’una setmana havia agafat el tren de les 5 de la tarda de Girona per anar a classes en una escola de teatre de Barcelona i com per culpa d’un retard considerable del tren, quan va arribar a Barcelona era tan tard que va baixar del tren per agafar un altre de tornada.

Continuant amb l’espera del tren que no arribava, a ¼ d’11 van tornar a dir per megafonia que “oportunament” avisarien de l’hora de sortida del tren en direcció a Girona. En aquells moments la gent va començar a trucar pels mòbils per explicar als que els estaven esperant per sopar que no sabien quan arribarien, però que el tren a una hora o una altre sortiria. Haig de dir que ja em veia o bé fent nit a l’estació, o bé pensant a qui trucar per a que em deixés dormir a casa seva. La impaciència anava guanyant terreny.

A les 10 i 17 minuts van dir que el tren arribaria a les 10 i 20, però tampoc va ser així. A les 10 i 20 van tornar a avisar que “oportunament” ens dirien quan sortiria. Alguns vam esclatar de riure, perquè ja no ens creiem res del que deien. Finalment a les 10 i 24 van dir que sortiria a les 2/4 d’11 (Una hora més tard del previst). Aquest cop va ser el definitiu. Quan va arribar el tren un noi que estava esperant amb nosaltres va dir que potser ho havíem de celebrar i va fer el gest de tirar serpentines. Certament, tenia raó el meu amic, un dia o un altre tot arriba.

“Allò que puguis corregir o evitar, cal suportar-ho amb paciència” Luci Anneu Sèneca



diumenge, 21 de gener de 2007

Un món polifònic

Diferents veus, una sola melodia. Diferents cultures i llengües, un únic món. Aquesta és la idea que vol reflectir la pel·lícula “Babel”, on se’ns mostra com l’entramat social en què vivim pot provocar que els fets que s’esdevenen a un lloc concret de la terra poden tenir repercussions inesperades a l’altre extrem.

Tot i que, la pel·lícula, en algunes escenes és massa repetitiva o es recrea en les imatges i sons, en d’altres ens trasllada en un instant d’un extrem a l’altre del planeta: del Japó al Marroc, del Marroc a la frontera mexicana. Els protagonistes, víctimes de les circumstàncies, es transformen en uns titelles involuntaris d’un món globalitzat que manté les diferències.

Un rifle regalat per un caçador japonès a un guia marroquí, uns nens marroquins que juguen amb el rifle disparant a un autobús de turistes per provar si funciona bé, una turista ferida pel tret d’aquest rifle i que rep els primers auxilis d’un metge d’un petit poble marroquí, uns turistes enfadats perquè volen seguir el viatge, uns nens que s’acaben perdent al desert de la frontera mexicana amb els Estats Units. Entrellaçades a aquestes històries podem patir la incomprensió d’una nena japonesa sordmuda (filla del caçador) que desitja que l’estimin; els problemes d’una mainadera mexicana il·legal que no sap on deixar els nens (dels americans de vacances al Marroc) per anar al casament del seu fill a Mèxic; un policia fronterer que vol fer la seva feina rigorosament; i unes relacions diplomàtiques esquinçades que impedeixen l’arribada d’una ambulància a un petit poble del Marroc.

Totes aquestes situacions problemàtiques, que ens presenta la pel·lícula, només són una petita mostra de com malgrat les diferències culturals i lingüístiques, vivim tots plegats en un mateix món, en una mateixa torre de babel de conseqüències imprevisibles.

“Jo sóc jo i la meva circumstància; si no la salvo a ella, no em salvo jo [...]; la meva vida consisteix en el fet que jo em trobo forçat a existir en una circumstància determinada. No hi ha vida en abstracte. Viure és haver caigut presoner d’un contorn inexorable. Es viu aquí i ara. La vida és, en aquest sentit, absoluta actualitat.” José Ortega y Gasset.

divendres, 19 de gener de 2007

Tesi, filosofia i societat

Per aquelles i aquells que encara llegeixen aquest bloc o blog, voldria dir que he estat uns dies sense escriure, perquè fa temps que arrossego un gran bloqueig creatiu i els nervis dels últims dies encara han ajudat més a incrementar-lo. El motiu segurament sigui el fet que havia de presentar la meva tesi doctoral i que tinc un temperament poc tranquil en situacions com aquestes. Finalment va arribar el dia de la presentació davant del magnífic i distingit tribunal i d’aquí uns mesos tots aquells que vulguin suposo que la podran consultar i llegir per la xarxa. Ara només queda emplenar papers burocràtics, una feina a vegades molt complicada, sobretot per aquells i aquelles (com jo mateixa) que sempre tenen dificultats amb la burocràcia.

Respecte a la relació dels conceptes exposats en el títol del post d’avui: tesi, filosofia i societat; aquesta relació, doncs, correspon al títol de la meva tesi doctoral que tracta sobre el lloc de la filosofia en la societat actual, també anomenada societat de la informació i de la comunicació, i per alguns, també, del coneixement. La intenció ha estat la trobar el lloc que li pertoca a la filosofia en una societat cada vegada més complexa, dinàmica i digitalitzada (per posar-hi alguns adjectius, perquè en podríem posar molts més).

A més a més, un altre objectiu, a part de situar la filosofia, ha estat el d’investigar quina ha de ser la funció de la filosofia en la societat de la informació i, segons com, també, del coneixement (tot i que, encara no ho és del tot) i veure si ha sofert alguna modificació en seva recerca i activitat a l’informacionalitzar-se o digitalitzar-se per la xarxa internàutica.

Molt resumidament es pot dir que la filosofia s’ha transmutat, en part gràcies a la feina dels atrevits i agosarats ciberfilòsofs que naveguen per la xarxa creant webs i escrivint en blogs; i en part, gràcies a totes les emergents pràctiques filosòfiques, que han potenciat d’alguna manera una filosofia més pública, més dinàmica, més flexible (perquè permet modificacions), més d’estil basar (contraposat a l’estil catedral), allunyant-la de la torre d’ivori on alguns acadèmics l’havien reclòs i on encara voldrien mantenir-la metafísicament pura per sempre.

“El estilo de desarrollo de Linus Torvalds ("libere rápido y a menudo, delegue todo lo que pueda, sea abierto hasta el punto de la promiscuidad") me cayó de sorpresa. No se trataba de ninguna forma reverente de construir la catedral. Al contrario, la comunidad Linux se asemejaba más a un bullicioso bazar de Babel, colmado de individuos con propósitos y enfoques dispares (fielmente representados por los repositorios de archivos de Linux, que pueden aceptar aportaciones de quien sea), de donde surgiría un sistema estable y coherente únicamente a partir de una serie de artilugios”.
E.S. Raymond. La catedral y el Bazar, Traducción: José Soto Pérez
<http://www.sindominio.net/biblioweb/telematica/catedral.html>

dijous, 11 de gener de 2007

Un món de dissonància cognitiva

Ahir en el programa Geometria variable, Manuel Castells va dir, en referència al canvi climàtic i a les seves possibles solucions, que molta gent patia el que s’anomena dissonància cognitiva, perquè consideren que s’ha de fer alguna cosa per aturar l’escalfament global del planeta, però en canvi continuen agafant el cotxe cada dia.
Una cosa semblant succeeix amb el primer ministre de la Gran Bretanya, Tony Blair, quan afirma que la solució es troba en la tecnologia, perquè pot ajudar a fer avions amb motors més ecològics i que no emetin tants gasos contaminants a l’atmosfera. Segons Tony Blair les companyies d’aviació de baix cost serien unes de les responsables més importants de l’escalfament global. Per contrarestar aquestes afirmacions, el president de Ryan Air va dir que el tant per cent contaminant de les companyies d'aviació no és res comparat amb el que contaminen els automòbils.

La dissonància cognitiva és una teoria desenvolupada per Leo Festinger (1957) i es produeix quan un individu manté simultàniament dues actituds o idees psicològicament incompatibles entre elles, aleshores sent un malestar que intenta evitar creant un pensament que aconsegueixi fer-les compatibles. Segons aquesta teoria els éssers humans racionalitzen les seves creences tot modificant les informacions amb la finalitat de creure que tenen raó.

"La meva vida està plena de terribles desgràcies,... la major part de les quals mai s'han esdevingut." Montaigne: Assaigs


diumenge, 7 de gener de 2007

Educació i consciència


Les accions se solen definir com aquella activitat que realitza de manera conscient i voluntària un agent. Per tant quan una mare o pare agredeix a un professor o a una monitora de menjador, no si val a dir que ho feia sense adonar-se’n del que feia. També s’adonaven del que feien els que van gravar a través del mòbil els últims moments de l’execució de l’ex-dictador iraquià. També són ben conscients del que fan alguns governants, dirigents o polítics quan no mouen un dit per evitar l’escalfament global del planeta. I encara es podrien posar molts més exemples.

Totes aquests casos exposats es refereixen a accions realitzades conscientment, però també és possible qualificar-les des d’un punt de vista moral, per decidir si són correctes o no ho són. Ara bé, quin és els criteri que s’haurà d’utilitzar per decidir-ho? Segurament ens pot ser d’ajuda un altre concepte diferent al de la consciència però no deslligat d’ell com és l’educació, un element cada vegada més necessari en la societat actual.

Avui en dia fa falta més educació, però no es tracta d’una educació reglada i institucionalitzada, sinó d’una educació social. No estaria de més recuperar, encara que només fos com a referent, l’esperit dels primers utilitaristes com Bentham i el pare de John Stuart Mill, que pretenien educar la societat amb el seu càlcul felicitari. La societat actual està mancada d’educació, de bones maneres, de respecte pels altres i pel medi ambient, de solidaritat respecte als problemes dels més necessitats, d’altruisme a l’hora de tenir en compte els altres, etc. Per moltes maratons que es facin, aquestes no són suficients per a que tot rutlli bé.

La nova llei d’educació imposarà l’assignatura educació per a la ciutadania als diferents nivells educatius. No dic que no sigui una assignatura necessària, però no sé si aconseguirà els objectius que es proposa, perquè si no canvien també les consciències polítiques, les dels mitjans de comunicació... poca cosa podrà fer. Mentre la televisió segueixi oferint segons quins programes, en els camps de futbol els jugadors es barallin, els polítics no s’entenguin, els videojocs més venuts siguin els de lluita i violència, els homes segueixin pegant o matant a les seves dones, hi hagi robatoris constants cada dia, atacs terroristes.... l’educació tindrà molta feina per establir-se en la consciència.

dijous, 4 de gener de 2007

La societat del diàleg

Després de l’últim atemptat d’ETA les veus polítiques conservadores han demanat la ruptura del diàleg amb aquest grup terrorista o més ben dit, banda armada. Ara bé, com es pot arribar a consolidar la pau, sense el diàleg? Una societat sense diàleg és una societat morta.

Clar que sempre n’hi ha que no volen parlar i que utilitzen les armes com a única via de solució possible, però s’equivoquen. També s’equivoquen aquells que prefereixen no parlar amb els que no volen parlar. De fet és una empresa força inútil, perquè per molt que vulguis parlar amb algú, si aquest no vol, serà difícil establir una conversa. Tanmateix es pot intentar, insistir, potser a la llarga l’altre s’adonarà que la seva actitud és ridícula i que el diàleg que es vol establir és necessari per a tots. A vegades també es fa veure que no es vol parlar, per a que a un li facin cas. És com els nens petits que, quan s’enfaden o volen acaparar l’atenció, no tenen ganes de parlar amb ningú, però realment sí que volen.

Una altra cosa diferent és no tenir ganes de parlar amb algú o no voler establir una conversa amb qui d’entrada és considerat un enemic, perquè té idees diferents. En aquest cas, els prejudicis poden ser un mal aliat. És com aquell propietari d’un pis a que li molesten els veïns, perquè fan molta disbauxa a altes hores de la nit, però no vol parlar amb ells perquè són d’una altra cultura, ètnia o país. El mateix succeeix amb alguns dirigents polítics, prefereixen rebutjar, evitar tota possible conversa, tot diàleg, perquè segons ells seria infructuós i una pèrdua de temps.

Els antics filòsofs grecs ja es van adonar de la importància del diàleg per al coneixement d’un mateix, dels altres i de la realitat que els envoltava. Sòcrates va proposar un diàleg interior, amb un mateix, per descobrir realment com érem. Plató va utilitzar el diàleg com un mètode de coneixement de les idees i el va convertir en tota una dialèctica reveladora de les essències immutables de la realitat. Des d’aleshores molts han estat els filòsofs que han defensat el diàleg com a instrument i mitjà necessari per a la comprensió de la realitat, i per establir un consens entre els diferents individus que constitueixen la societat. Per què, ara s’intenta anul·lar-lo?

Si volem que la societat funcioni hem d’establir ponts de diàleg. No sempre és fàcil, ningú ho nega, però evitar-los pot conduir a enfrontaments de conseqüències imprevisibles.

“La realitat per a una comunitat parlant és la realitat i l’experiència de la qual és aclarida i ordenada en un llenguatge comú.” J. Habermas: Coneixement i interès


dimarts, 2 de gener de 2007

R. Descartes i les dones

Començar l’any parlant de Descartes no és que sigui gaire original. S’han dit moltes coses de Descartes i la seva frase “cogito, ergo sum” és segurament la més repetida i coneguda del seu pensament. Per cert, m’han dit que hi ha una marca de vi amb aquest nom, però que quan el demanes et diuen que no existeix, serà perquè no pensa? Per altra banda, tot pensant en aquesta frase i donades les dates, a alguns (els afortunats que gaudeixen d’uns dies de vacances) els podria inspirar una altre frase com la següent: “faig festa, per tant existeixo”.

Descartes, però no deixa de ser un personatge curiós, a part de les seves contrarietats i meditacions il·luminades o escalfades (no sona gaire bé) per una estufa, com ell mateix ens explica en els seus escrits, va tenir una vida força mogudeta (va canviar d’exèrcit, de residència i de dones unes quantes vegades). Una mostra de la moguda cartesiana és la novel·la publicada l’any passat em català, que parla de la seva relació amb les dones, escrit per la gallega Teresa Moure: Herba d’enamorar. El llibre descriu les relacions de Descartes amb les dones a partir de la seva correspondència amb la Reina Cristina de Suècia (que el va matar, podríem dir, d’una pulmonia de tan fer-lo llevar aviat) i l’Hélène Jans d’Amsterdam (amant i titllada de bruixa, per ser una dona massa intel·ligent). A més a més, s’hi afegeix una noia que està fent la tesi doctoral sobre el filòsof.

Tot i la fama que tenia entre les dones, a través de la seva correspondència es descobreix un Descartes tímid i trist (sobretot per la pèrdua de la seva filla i de qui segons sembla va fer construir una rèplica en fusta, que portava a tot arreu on anava). Una altre tret característic era que li agradava anar a dormir i llevar-se tard, un fet que va ser decisiu per a la seva obra i, malauradament, també per a la seva mort. No llegia gaire, seguint un dels seus preceptes de no acceptar la tradició filosòfica anterior com a vertadera fins haver demostrat que ho era; li agradava escriure a rauxes i sense tuteles acadèmiques. Es passava les hores de treball ordenant i revisant els seus escrits fidel al seu mètode.

Descartes no era estèticament bell, tot s’ha de dir, encara que podia resultar atractiu. Aleshores, perquè tenia un cert èxit amb les dones? Segurament, el que més captivava a les dones, no era el seu físic, sinó la seva ment (una intel·ligència brillant) i la seva forma d’escriure. Aquí deixo un fragment extret del llibre Herba d’enamorar i que transcriu una carta de la Reina Cristina de Suecia a la seva amiga la baronesa Mme. Dupont, 3 de desembre de 1649:

“Si em preguntessis quina pinta fa, et diria que resulta atractiu, encara que té unes faccions poc harmòniques. En destaca l’aire distingit i la suavitat en el parlar. És molt tímid, saps?, tant que resulta difícil fer-lo parlar d’alguna cosa que no sigui la seva filosofia. Sempre va impecablement vestit, no com solen anar per aquí, més protegits contra el fred que elegants, i em sorprèn que sempre porti espasa. Oi que no t’ho esperaves? Jo tampoc, com també em va sorprendre que es mostrés extremadament pietós, gairebé una mica rosegaaltars... Sabia que era catòlic però no que practicava amb tanta assiduïtat. I tanmateix no sé per què em fa l’efecte que, per molt que resi, li falta espiritualitat. [D’altra banda, segons els meus informants, treballa poques hores i gairebé no llegeix gens. Sembla que sempre ha escrit tots els llibres en temporades breus de gran concentració.” Pàg. 82

Ens podríem preguntar: Tindria èxit, Descartes, entre les dones avui en dia? N’haurien d’aprendre més els homes de Descartes, per així seduir a les dones?


dilluns, 1 de gener de 2007

Any nou, bloc nou

Diuen que any nou, vida nova. Seguint la tradició he decidit canviar l'aspecte del bloc i començar una nova etapa de creació filosòfica. L'objectiu, però, serà el mateix que m'havia proposat: crear filosofia en xarxa de complexitat canviant i compartir coneixements filosòfics amb tots aquells internautes que visitin el bloc.