diumenge, 28 de gener de 2007

Internet i Autoritat


Dia a dia la xarxa internàutica s’està convertint en un espai inabastable, de dimensions il·limitades. La virtualitat no coneix fronteres ni límits. El desordre provocat per l’allau incessant de webs, blogs, fòrums... han provocat la necessitat de classificar d’alguna manera els seus continguts. Alguns cercadors,com el Google, ja han dit que intentaran posar-hi ordre. A tot això val preguntar-se com es durà a terme aquesta classificació. S’establirà un ordre temàtic, alfabètic, jeràrquic? És possible categoritzar els continguts d’Internet per ordre d’importància o per alguna mena d’autoritat superior d’uns sobre els altres?

Quan es parla de l’origen del coneixement, a part de fer referència a les teories més clàssiques (racionalisme, empirisme, criticisme), també s’ha de tenir en compte unes altres fonts de coneixement, entre les quals se situa l’autoritat. Aquesta autoritat vindria donada per la tradició, pels llibres d’erudits o d’especialistes en algun tema o ciència. Segueix existint aquesta autoritat a través de la xarxa? Algú, l’altre dia em preguntava si a Internet hi ha havia algun tipus d’autoritat o si tot s’hi valia.

Everything goes? “Tot s’hi val?” Fa temps P. Feyerabend va utilitzar aquesta expressió per referir-se a la nul·litat de qualsevol mètode que es volgués utilitzar en el coneixement científic. Passa el mateix avui en dia a Internet? Quina fiabilitat o garantia existeix en els continguts dels webs internàutics? Tot és igualment vàlid?

Unes de les aplicacions amb més èxit actualment són els wikis. En ells tothom pot escriure, modificar, afegir continguts sobre qualsevol tema obert. El més conegut és la wikipèdia, una enciclopèdia en línia que permet la introducció i modificació de les diferents entrades existents. En l’àmbit filosòfic també n’existeix una: Symploké. Se suposa que en tots aquests wikis hi ha algun tipus de moderació, però encara que sigui així, aquells que ho revisen són especialistes en tots els temes? Podem pensar que tot el que s’hi publica és revisat curosament per comprovar si és verídic o no?

Molts alumnes quan han de fer un treball es dediquen a buscar per Internet informació. El resultat és que tot sovint el que troben té una procedència ben dubtosa. Clar que es pot dir que encara no tenen prou capacitat per seleccionar els continguts. Però tot i així, cada vegada es fa més difícil garbellar la informació falsa de la que és veritat. L’única solució és fixar-se bé d’on prové la informació, si és d’algun organisme oficial, d’algun centre especialitzat o d’algú que hi entén en el tema.

La pèrdua d’autoritat a Internet pot esdevenir nefasta per als que pretenen obtenir un coneixement vertader i fiable. Però, per altra banda, no tot és negatiu, perquè la pèrdua d’autoritat pot ajudar-nos a ampliar les perspectives. Una cosa semblant va passar amb la invenció de la impremta. Quan tothom va tenir accés a la Bíblia, l’autoritat de l’església va perdre poder. Quins poders es perdran avui en dia amb l’accés a Internet?


6 comentaris:

  1. Encara que no sigui el tema central del teu blog m’agradaria fer unes consideracions sobre l’origen del coneixement. Pel que escrius he d’entendre que per a tu, com per a la majoria de manuals, l’origen del coneixement s’explica per una de les tres teories “clàssiques”. Al respecte vull dir el següent.
    1-Per què la filosofia persisteix a tractar com a propi un tema que pertany de ple a una ciència, la psicologia, que es va independitzar de la filosofia a finals del s.XIX? És el mateix que si es dediqués un capítol de filosofia a explicar la teoria del moviment d’Aristòtil. Pura arqueologia filosòfica.
    2-L’origen i adquisició dels coneixements té avui dia un tractament científic, és a dir no especulatiu sinó fonamentat en l’observació i l’experimentació. És Piaget qui va estudiar l’origen de la intel.ligència, i amb ella el dels conceptes, amb conclusions prou sòlides i universalment acceptades.
    3-En psicologia parlar d’origen és parlar d’evolució, de procés, de formació a través d’estadis. És parlar de formació en la infància, millor a través dels anys d’infància.
    4-Piaget va demostrar que aquest procés de formació dels conceptes en els humans es realitza per mitjà de l’ACCIÓ o interacció entre el nen i els objectes, interacció que li permet sentir-se DE MICA EN MICA diferent d’ells. És a dir, per l’acció el nen construeix dos nocions bàsiques per a un coneixement, la noció de jo-subjecte i la d’ allò-objecte. Per tant, el coneixement NO pot provenir ni d’un objecte que proporciona IMPRESSIONS sensorials ni d’un JO PENSANT que construeix conceptes ja que ni un ni l’altre existeixen d'antuvi. En els primers mesos existeix una total indiferenciació nen-entorn. El coneixement comença amb la dissociació nen/coses , subjecte/objecte i tal dissociació l’infant la realitza per l’acció.

    La filosofia ha d’entendre que els temes psicològics ja no formen part del seu discurs. Ho sento. La filosofia té altres feines també molt importants.

    ResponElimina
  2. Per això continuo molt interessat a conèixer l'essencial de la teva tesi doctoral. Crec que és urgent un debat sobre el paper de la filosofia en el món actual. No només pel nou context comunicacional que s'ha obert amb les noves tecnologies, sinó també pel nou context conformat per l'avenç i les novetats proporcionades per les ciències. Anna, si us plau, cinc cèntim de la teva preuada tesi. Gràcies per endavant.

    ResponElimina
  3. Llaudal em sorprens. Mira, jo ignoro moltes coses i m'equivoco sovint, però el que acabes d'escriure és patètic. És ben trist que no puguis veures les coses més enllà del que acabes d'esciure (i no ho dic precisament pel que expliques sobre Piaget). Én fi, llegiu el comentari d'en Llaudal i comenteu-li les seves tonteries; a mi em fa vergonya.

    ResponElimina
  4. Estic d'acord amb l'Anna i la seva analogia amb l'invenció de la impremta. Internet és una eina que trenca el monopoli de la informació, igual que la impremta. És cert que en haver-hi més informació pot ser més difícil de discriminar el que és cert del que és fals, però no ens enganyem: el que escriu una suposada "autoritat" no té cap garantia de ser més cert que el que escriu un perfecte desconegut. Em sembla que saber que existeix informació poc "fiable" ens obliga a ser més crítics amb tot, i això està bé perquè el pensament crític és la base del progrés científic i intel·lectual.

    ResponElimina
  5. Culito... o tanta informació caòtica éns torna més crítics o bé més il·lusos i bàrbars. També l'escepticisme més radical va en contra del coneixement. De fet, aquest tipus d'escepticisme radical és la base del cristianisme (llegir els apologetes cristians): Allà a on tot coneixement és voluble, incert, relatiu i per tant, no determina res segur el dogma de la fe amb la paraula de crist és un bon remei davant de tanta inseguretat. Culito, per viure és necessaria la seguretat... és a dir la ciència, la certesa i la veritat. Encara que tot això es basi en una mentida.

    ResponElimina
  6. Parla per tu. Jo sóc nihilista i no necessito cap seguretat d'aquestes que dius.

    ResponElimina