diumenge, 21 de gener de 2007

Un món polifònic

Diferents veus, una sola melodia. Diferents cultures i llengües, un únic món. Aquesta és la idea que vol reflectir la pel·lícula “Babel”, on se’ns mostra com l’entramat social en què vivim pot provocar que els fets que s’esdevenen a un lloc concret de la terra poden tenir repercussions inesperades a l’altre extrem.

Tot i que, la pel·lícula, en algunes escenes és massa repetitiva o es recrea en les imatges i sons, en d’altres ens trasllada en un instant d’un extrem a l’altre del planeta: del Japó al Marroc, del Marroc a la frontera mexicana. Els protagonistes, víctimes de les circumstàncies, es transformen en uns titelles involuntaris d’un món globalitzat que manté les diferències.

Un rifle regalat per un caçador japonès a un guia marroquí, uns nens marroquins que juguen amb el rifle disparant a un autobús de turistes per provar si funciona bé, una turista ferida pel tret d’aquest rifle i que rep els primers auxilis d’un metge d’un petit poble marroquí, uns turistes enfadats perquè volen seguir el viatge, uns nens que s’acaben perdent al desert de la frontera mexicana amb els Estats Units. Entrellaçades a aquestes històries podem patir la incomprensió d’una nena japonesa sordmuda (filla del caçador) que desitja que l’estimin; els problemes d’una mainadera mexicana il·legal que no sap on deixar els nens (dels americans de vacances al Marroc) per anar al casament del seu fill a Mèxic; un policia fronterer que vol fer la seva feina rigorosament; i unes relacions diplomàtiques esquinçades que impedeixen l’arribada d’una ambulància a un petit poble del Marroc.

Totes aquestes situacions problemàtiques, que ens presenta la pel·lícula, només són una petita mostra de com malgrat les diferències culturals i lingüístiques, vivim tots plegats en un mateix món, en una mateixa torre de babel de conseqüències imprevisibles.

“Jo sóc jo i la meva circumstància; si no la salvo a ella, no em salvo jo [...]; la meva vida consisteix en el fet que jo em trobo forçat a existir en una circumstància determinada. No hi ha vida en abstracte. Viure és haver caigut presoner d’un contorn inexorable. Es viu aquí i ara. La vida és, en aquest sentit, absoluta actualitat.” José Ortega y Gasset.

1 comentari:

  1. És el que coneixem com "l'efecte papallona" i que musicalment podem escoltar a "Buterflies & Hurricanes" de MUSE al seu treball "Absolution".
    I arrel de la cita d'en Ortega i Gasset, un altre filòsof com en Marina ha defensat darrerament el fet de que el motor que ens fa tirar cap endavant amb tot aquest complicat entramat al capdamunt és la voluntat.
    Ens llegim!

    ResponElimina