divendres, 26 de gener de 2007

Som impacients

Un amic un dia em va dir que s’ha de tenir paciència, que un dia o un altre tot arriba. Vaig tornar a pensar en aquelles sàvies paraules, tot just, ahir al vespre mentre esperava un tren que no arribava a l’estació de Passeig de Gràcia de Barcelona. Eren 2/4 de 10 de la nit, l’hora en què sortia l’últim tren cap a Girona. L’estació estava plena de gent i anaven arribant trens, però cap era el que jo esperava. Era un senyal? Era el meu destí que em volia dir alguna cosa? Em sentia com la dona que mira passar els trens.

Van anar passant els minuts, cap a ¾ de 10 alguns dels que estàvem esperant vam intercanviar mirades de sorpresa i d’interrogació. Se m’ha escapat l’últim tren? Arribarà més tard? La megafonia anava anunciant trens cap a totes les destinacions, Maçanet, Sant Celoni, Estació de França... Un a un els trens arribaven i marxaven. Però, del tren que esperàvem, res de res. Començava a generar-se una certa impaciència. Un noi va preguntar a una noia: esperes el tren de Girona? I la noia va respondre amb un somriure mig sarcàstic: sí, suposo que arribarà, però no han dit res que anés amb retard. Un altre va fer com si anés a preguntar a veure que passava, però no ho va fer per por a que vingués el tren i se li escapés. Mentrestant un petit gos es lamentava sorollosament, perquè el seu amo havia pujat per les escales mecàniques i ell no havia pogut pujar, perquè tenia por. Alguns curiosos es van apropar a veure que passava. La història del gos va tenir un final feliç.

Al final, o més ben dit potser al principi, perquè no va ser l’únic avís, quan faltaven 10 minuts per les 10 per la megafonia van anunciar que el tren amb destinació a Girona portava retard (tota una notícia!) i que “oportunament” (aquesta paraula repetida unes quantes vegades va provocar alguns somriures i rialles sonores) avisarien de l’hora de sortida. Quan ho vaig sentir per primer cop em vaig mig enfadar, les següents vegades ja m’ho vaig agafar a broma com la resta de companys d’espera. Tot plegat tenia una certa gràcia.

A les 10 van dir que el tren tenia prevista la seva arribada a l’estació a les 10 i 11 minuts. Però, quan va arribar l’hora assenyalada el tren no va aparèixer per enlloc. S’havia perdut? A tot això, vaig trobar un ex-alumne de viatge d’estudis i varem recordar aquella nit a Roma en què esperàvem un autobús que tampoc arribava. Em va explicar que feia poc més d’una setmana havia agafat el tren de les 5 de la tarda de Girona per anar a classes en una escola de teatre de Barcelona i com per culpa d’un retard considerable del tren, quan va arribar a Barcelona era tan tard que va baixar del tren per agafar un altre de tornada.

Continuant amb l’espera del tren que no arribava, a ¼ d’11 van tornar a dir per megafonia que “oportunament” avisarien de l’hora de sortida del tren en direcció a Girona. En aquells moments la gent va començar a trucar pels mòbils per explicar als que els estaven esperant per sopar que no sabien quan arribarien, però que el tren a una hora o una altre sortiria. Haig de dir que ja em veia o bé fent nit a l’estació, o bé pensant a qui trucar per a que em deixés dormir a casa seva. La impaciència anava guanyant terreny.

A les 10 i 17 minuts van dir que el tren arribaria a les 10 i 20, però tampoc va ser així. A les 10 i 20 van tornar a avisar que “oportunament” ens dirien quan sortiria. Alguns vam esclatar de riure, perquè ja no ens creiem res del que deien. Finalment a les 10 i 24 van dir que sortiria a les 2/4 d’11 (Una hora més tard del previst). Aquest cop va ser el definitiu. Quan va arribar el tren un noi que estava esperant amb nosaltres va dir que potser ho havíem de celebrar i va fer el gest de tirar serpentines. Certament, tenia raó el meu amic, un dia o un altre tot arriba.

“Allò que puguis corregir o evitar, cal suportar-ho amb paciència” Luci Anneu Sèneca



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada