Sense temps

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física

Cervell i intel·ligència: dones i homes.

El dijous, abans d’anar al tradicional sopar de fires amb els profes de l’IES, vaig assistir a una conferència del psicòleg, expert en neurologia, Richard Haier. No ho vaig poder resistir. El títol prometia: Cervell i intel·ligència en dones i homes. Efectivament va ser interessant.

Haier va començar amb la pregunta: en quin lloc del cervell es troba la intel·ligència? Però abans calia definir què s’entén per intel·ligència. Va proposar una definició molt senzilla: la intel·ligència és el resultat de les diferències individuals en l’aprenentatge, la memòria i el raonament. Qualsevol definició ha d’incloure aquests aspectes i sempre tindrà alguna cosa a veure amb el cervell.

Els diferents estudis sobre la intel·ligència han arribat a la conclusió que hi intervenen diverses facultats mentals i que aquestes estan relacionades entre elles. La suma de totes les facultats és el que s’anomena factor general (g) que equival al IQ (quocient d’intel·ligència). També s’ha demostrat que la intel·ligència no depèn de l’esforç del cervell, sinó del grau d’eficiència. Aleshores la pregunta és: es fa més eficient el teu cervell mitjançant l’aprenentatge? S’han fet experiments amb el joc del Tetris i s’ha comprovat que és possible augmentar l’eficiència. Com més s’hi juga, més ràpid es processa la informació, el cervell ha de treballar menys i s’avancen més nivells en el joc.

També s’han trobat diferències en el funcionament del cervell dels homes i de les dones. Per exemple en les matemàtiques el cervell de les dones no s’activa cap àrea concreta, a diferència dels homes en què hi ha unes àrees del cervell més actives.

Una altra pregunta que es va plantejar fou: hi ha cap relació entre l’estructura cerebral i la intel·ligència? A través de diferents proves computeritzades s’ha comprovat que hi ha una estreta relació entre la matèria gris del cervell i la intel·ligència. A més matèria gris, més intel·ligència. Els homes tenen més matèria gris en l’àrea de la intel·ligència, en canvi en el cas de les dones està més diversificada. Les dones tenen més matèria blanca, que és la que afavoreix la connexió entre les diferents neurones i parts del cervell. La quantitat de substància gris o blanca en uns i altres depèn de factors genètics. Aleshores, Haier en un to irònic va preguntar al públic assistent si, en el cas que fos possible, els agradaria prendre una pastilla per millorar la intel·ligència i quan pagarien per ella. Al veure que ningú responia, va preguntar si preferirien una pastilla per l’èxit. Als Estats Units la majoria de la gent prefereix la segona pastilla, per què deu ser? Serà potser perquè la intel·ligència per ella sola no garanteix l’èxit?

A continuació va exposar les diferències en les capacitats mentals dels homes i les dones. La majoria de dones són més bones en qüestions verbals, oïda i vista (més sensibles), en canvi els homes tenen més visióespacial. Amb tot, va remarcar que l’educació té un paper molt important a l’hora de potenciar aquestes habilitats. De fet, estudiant les diferències ens podem adonar que no es poden fer estereotips i agrupar les persones per classes, gèneres...

Per introduir l’última part de la conferència, Haier va utilitzar la frase: “use it or lose it” (o l’utilitzes o el perds) per assenyalar la importància de fer funcionar el cervell. No tots els cervells funcionen igual però es poden entrenar. El que s’ha estat estudiant més en els darrers anys és com es pot incrementar la substància gris del cervell. És possible una gimnàstica cerebral? R. Haier s’ha dedicat a estudiar com el joc del Tetris modifica la substància cerebral. De moment, el que s’està comprovant és que gran part del que fa el cervell és inconscient. I com més inconscientment actua el cervell, més eficaç és.

Un vídeo del campió mundial de Tetris

Més informació a:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2008/10/24/neurociencia/1224867263.html

http://www.elpais.com/articulo/salud/vez/mujer/necesita/cerebro/igual/inteligencia/elpepusocsal/20081022elpepisal_1/Tes

Neurofilosofia

Ara que les Ciències per al Món Contemporani sembla ser que resoldran tots els nostres interrogants més filosòfics, potser no estigui de més recordar que moltes qüestions científiques irresolubles formen part de la reflexió filosòfica des de fa milers d’anys. Quin és l’origen de l’Univers i de la Vida? Com hem arribat a ser el que som? Què és la nostra consciència? Què és el que anomenem identitat? O dit en altres paraules, quin és el mecanisme unificador de la nostra consciència?

Aquesta última pregunta és la “hard-question” de la psicologia actual. Així ho va assenyalar un dels psicòlegs convidats al programa Millenium del canal 33. Igual com en altres ciències, les respostes últimes a les grans preguntes ens aproximen al pensament filosòfic.

Una de les disciplines emergents dels últims anys és l’anomenada Neurofilosofia. Primer de tot cal advertir que no es tracta d’una filosofia amb moltes neures, encara que per alguns la filosofia és una neura. Aquesta nova disciplina respon a la necessitat de trobar respostes en el camp de la ment i la consciència. La Neurofilosofia desenvolupa les conseqüències filosòfiques del coneixement neurocientífic contemporani. No es tracta d’una Filosofia de la ment que s’ocupa de la naturalesa dels processos i estats mentals, dels seus efectes i de les seves causes. La Filosofia de la ment tracta els temes relacionats amb l’epistemologia, sobre les capacitats cognoscitives de la ment. En canvi la Neurofilosofia planteja nous temes i interrogants. Proposa, per exemple, noves definicions d’intel·ligència, es preocupa per les relacions entre les neurones i la formació de la consciència.

El concepte de Neurofilosofia va ser utilitzat per primer cop fa uns 15 anys per Patrícia Smith Churchland (filòsofa canadenca-americana que es va educar a Oxford i està casada amb el filòsof, Paul Churchland) per fer referència a un nou marc explicatiu que hauria de permetre entendre millor els grans problemes de la filosofia como l’origen del coneixement, la noció del jo, la consciència, la moral i l’ètica... a partir de la interacció i sinèrgia mútua de dos camps d’investigació. Per una banda, la neurociència (l’estudi de l’organització, disseny i funcionament del sistema nerviós) i per altra banda, la filosofia.

No es d’estranyar la unió de dues disciplines com la neurociència i la filosofia, perquè en el fons els grans interrogants provenen d’un mateix lloc, del nostre cervell. Sam Wang coautor del llibre “Entra en el teu cervell” afirma que el cervell ens pot mentir, perquè no ens proporciona una impressió exacta del món. El cervell entén el món metafòricament, és com un gran ordinador que enregistra i filtra informació. Les mentides cerebrals són provocades per les decisions ràpides que ens permeten solucionar situacions socials immediates. Del cervell, tot i que s’ha avançat molt en la investigació, encara no ho sabem tot. Per exemple no sabem com es relacionen les imatges, les paraules i el que guardem a la ment; no sabem com es produeixen algunes malalties; no sabem com es construeix el que anomenem jo; ni tampoc sabem si tenim esquemes o estructures morals innates. Respecte a aquesta última qüestió han aparegut recents estudis sobre la Neurofilosofia moral com els de Marc Hauser, professor de psicologia de la Universitat de Harvard i autor del llibre “Moral Minds” (Ments Morals: la naturalesa del correcte i l’ incorrecte).