2010: un any per oblidar?

Durant l'any 2010 han passat moltes coses, unes bones i altres no tan bones. No sé si és un any per oblidar, però personalment no ha estat un dels meus millors anys i ha acabat no gaire bé: una amistat fallida perquè segurament hi havia una percepció errònia del que podia semblar una amistat i no ho era; i un constipat mal curat que va conduir a una faringitis inoportuna. Per sort, l'any 2011 serà diferent, perquè no sempre tot és igual, encara que quan ens passen coses bones voldríem que fos així, que no canviés res.

Aquest és un vídeo resum d'aquest any elaborat pels serveis informatius de TV3.

   

Tempus fugit

El temps fuig inexorablement. Les vacances s’acaben i cal tornar a la feina. Tot s’accelera: reunions, claustres, fotocòpies, pissarres digitals... Fins i tot el curs comença abans per recordar-nos el caràcter efímer de l’existència.

Però, tot podria ser d’una altra manera. Podríem viure en un altre temps, en un món diferent com a resultat de l’escalfament global. En aquest món la major part de la terra estaria coberta d’aigua i per estalviar energia ens desplaçaríem d’un lloc a l’altre mitjançant unes cabines de teletransport (aquesta seria una bona idea si no fos perqué viuríem més aïllats uns dels altres).  També, hi hauria, en aquest món utòpic o millor dit distòpic, una empresa anomenada “Tempus fugit” que controlaria el nostre destí i uns protovidents (lladres d’ànimes) al seu servei, que ens podrien robar l’ànima al més mínim indici de pensar en un futur contrari a les expectatives dels qui tenen el poder.

Aquesta és més o menys la història que explica el jove escriptor madrileny Javier Ruescas en el seu llibre “Tempus fugit”. Al principi de cada capítol inclou unes cites per reflexionar sobre el temps com per exemple una de Nietzsche: “Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat”,  o una altra d’Henri Bergson: “El present només es forma del passat, i el que es troba a l’efecte ja era a la causa”.  Sorprèn de forma agradable trobar engrunes filosòfiques en un llibre per adolescents. De fet tot el llibre planteja qüestions filosòfiques de caire metafísic i ètic: l’essència i l’ànima humana; el futur i el destí; el medi ambient i la relació entre les persones.         

Un món de retalls

Des de fa anys la filosofia ha patit, en el nostre país, diversos retalls des del sistema educatiu. Primer es va retallar una hora d'Història de la filosofia a segon de batxillerat, després una altra hora de filosofia a primer de batxillerat. També l'ètica va patir retalls importants i de dues hores es va passar a cap i actualment a una. El pensament cada vegada  es va retallant més fins a tal punt que algun dia només en quedaran unes petites engrunes. 

Ara però, també hi ha retalls econòmics arreu de la Unió Europea i retalls polítics com el de l'Estatut de Catalunya. Fins i tot sembla que la pluja es vol afegir als retalls generalitzats, fins i tot avui a Girona ha plogut de manera retallada (quatre gotes i torna a fer calor).  El nostre món cada cop es va retallant més, en quedarà alguna cosa?

Ens haurem de conformar a viure en un món cada vegada més retallat econòmicament, filosòficament, políticament...? 

"Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d’aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era un cop i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s’originessin d’aquestes connexions els de tres mitjos, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar un resta en cadascun d’ells els termes del qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D’aquesta manera va consumir completament la barreja de què havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d’unió d’ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l’interior y un altre a l’exterior y va proclamar que el moviment exterior corresponia a la natura d’aquest i l’interior a la d’allò altre. Mentre a la revolució d’aquest li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la d’allò altre la va fer girar en diagonal cap a l’esquerra i va donar el predomini a la revolució d’aquest i semblant; perquè la va deixar única i indivisa, en tant que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblen-te entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció." Plató: Timeu 35b-37c

Justícia global?

El divendres 30 d’abril Thomas Pogge va estar a Girona per realitzar un parell de conferències sobre un dels temes als quals ha estat dedicant les seves darreres investigacions: la Justícia Global.

Thomas Pogge (1953), és professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale. En els darrers anys s’ha convertit en la referència mundial obligada quan es tracten temes de justícia global. Les seves propostes concretes de renovació ètica i política, han esdevingut motiu de respecte per part de polítics i dirigents socials de tot el món. Un dels seus llibres Pobresa mundial i drets humans és considerat un dels més importants sobre la qüestió de la justícia global.

Una de les conferències a les quals vaig poder assistir portava per títol: “Com proporcionar medicines als pobres del món i alhora incentivar la indústria farmacèutica: el Fons per l’Impacte en la Salut”. Pogge va començar exposant els principals problemes existents en l’actualitat: un d’ells és el problema de l’accessibilitat, perquè milions de persones es moren cada dia perquè el preu de les medicines patentades és molt més elevat que el cost de producció. Aquesta situació afecta principalment als pobres, però també passa el mateix en els països rics, perquè els sistemes nacionals de salut i les asseguradores es neguen a pagar el cost elevat d’alguns medicaments. Un altre dels problemes és el de la innovació, perquè s’inverteix poc en medicaments de malalties que només afecten als pobres. A més, moltes de les propostes per solucionar el problema de l’accessibilitat poden agreujar el problema de la innovació.

A tot això, es necessiten solucions que permetin solucionar aquests problemes. Una d’aquestes solucions és el Fons d’Impacte per la Salut (en anglès HIF) que pagaria anualment una quantitat fixada per les innovacions farmacèutiques registrades.

Quants diners guanyaran les empreses? Com més impacte tingués el producte en la salut, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments, més ajudes del FIS rebria l’empresa farmacèutica. Una de les condicions és que l’empresa no ha d’obtenir beneficis superiors al cost del producte.

La qüestió, però, és com avaluar l’impacte en la salut d’una manera global, sense distinció entre països o condicions mèdiques. Un grup d’experts és qui avaluaria l’impacte del producte comparant els resultats que haurien pogut esperar-se en altres condicions, i també qui establiria el preu del producte a partir de les ofertes de producció de diferents empreses (l’escollida hauria de vendre el producte a preu d’adquisició). L’avaluació en els països pobres s’hauria de recolzar en dades d’assajos clínics i en d’altres d’assajos pragmàtics o pràctics, dades auditades sobre les vendes, mostres estratificades de l’ús del producte en entorns diferents, dades sobre el pes global de la malaltia...

D’on provindria el finançament del FIS? Dels diferents governs. Però com convèncer als governs? Aquesta va ser una de les preguntes que es van fer al final de la conferència. La resposta és fent-los adonar dels avantatges que en poden treure. De totes maneres la proposta seria voluntària i alguns països ja han manifestat el seu acord. Només haurien de destinar d’un 0’01% a un 0’03% del PIB per al fons. Això suposa menys d’un 1% de les despeses globals per medicaments. Més impostos però menys despesa farmacèutica. Caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu per les empreses.

El FIS és una solució basada en el mercat, i en l’impacte en la salut global. L’objectiu és minimitzar el cost de distribució i producció. Una de les principals objeccions és que hi hauria massa implicació governamental. Una altra és el problema de l’última milla en la distribució dels medicaments: els pobres, és millor que es morin, no cal donar-los medicament perquè seguiran sent pobres. Però no s’adonen que tothom pot beneficiar-se d’un disseny institucional millor. El FIS no és només una transferència als pobres, sinó que també serveix als interessos dels països desenvolupats.

Després d’escoltar a Pogge, a alguns i algunes ens va venir a la ment el pensament utilitarista de J.S. Mill, els majors beneficis per la majoria, la més gran felicitat pel major nombre de persones. I les minories? Com tenir en compte les malalties minoritàries? I les grans empreses farmacèutiques amb grans beneficis, s’avindrien a deixar de guanyar-los?

“La persona es diu per ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar; per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat? [...] Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s’hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s’incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitges cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres. Si ara suposem que aquest sentiment d´unitat s´ha d´ensenyar com una religió, i que en conjunt la força de l´educació, de les institucions i de l´opinió s´ha de dirigir, com abans passava amb la religió, a fer que cada persona creixí des de la infància en un entorn on de totes bandes es professa i es practica aquest sentiment, crec que ningú capaç d´imaginar una visió així,patirà per la suficiència de la sanció última de la moral de la Felicitat.” J.S. Mill: L’utilitarisme, cap.3

Reiniciar

Ahir per curiositat estava llegint un horòscop d’un diari i em va impactar una frase: “Si la teva vida està en pausa, ara és el moment de reiniciar.” Vaig pensar que era una expressió molt ocurrent i que a vegades estaria bé poder-la aplicar en qualsevol situació vital, econòmica, social, política... Però no és tan senzill.

Quan una màquina es bloqueja, ja sigui un ordinador, una màquina de fotocòpies, un robot o qualsevol altre aparell, reiniciar és una opció fàcil. Només cal prémer un botó per tancar el procés i tornar a engegar al cap d’un moment. En canvi, quan una situació vital o social es bloqueja, no hi ha cap botó a prémer. Si fos tan fàcil, com això, situacions de crisi com les actuals es podrien resoldre en un tres i no res. Tornar a començar de nou és complicat. Tanmateix no és impossible.

Amb la vida encara és més difícil. Hi ha moments en que els esdeveniments poden conduir a un bloqueig mental i no hi ha maneres de trobar el botó adient que permeti tornar a posar en marxa un nou projecte. Tanmateix, tampoc no és del tot impossible.

A nivell físic en els humans no hi ha reinici, però mentalment és diferent. Es poden canviar idees, projectes, principis... Però cal tot un complex procés de reinicialització que no tothom està disposat a fer, ni vol fer. Sovint pensem que som nosaltres qui hem de canviar, sense tenir en compte que potser els altres també han de participar en el canvi. En algunes situacions caldria fer un reinici complet que englobés cadascuna de les parts. On està el botó que cal prémer? Aquesta és la qüestió.

Filosofia de primavera

Com diu la dita: “La primavera ha arribat i ningú sap com ha estat". També no sé què ha passat, però fa 37 dies que vaig escriure per última vegada al blog. Des d’aleshores han passat moltes coses. Grips diverses mal curades. Una visita ràpida de dos dies a la Tarragona romana per fer uns tallers sobre l’exèrcit romà (el que encara no entenc és perquè entre taller i taller ens van explicar els productes extrets de la petroquímica) i les muralles de Tarragona. A la tornada una jornada de docents de la UOC amb un dinar exquisit, però a peu dret. Avaluacions de segon de batxillerat. Inici de curs a la UOC amb aules superpoblades d’estudiants entusiasmats per acabar els estudis de llicenciatura. Assistència a una conferència sobre l’evolució dels humans i el primer homínid català. Una altra visita ràpida a Lleida per unes Jornades de filosofia sobre el paper de l’intel·lectual en la societat actual on vaig presentar una comunicació sobre el nou ciberintel·lectual (del qual algun dia escriuré en aquest blog). Assistència a dues conferències més, una sobre Epicur i la felicitat, i l’altre sobre l’oratòria i filosofia de Ciceró. I moltes altres coses que ara seria llarg d’explicar.

Mentrestant, els nord-americans celebraven l’entrada d’un president afroamericà a la Casa Blanca i la crisi econòmica seguia i encara segueix el seu curs imparable. Altres crisis mentals han provocat matances indiscriminades a Alemanya i als EEUU. S’ha jutjat i condemnat a cadena perpètua a Josef Fritzl el pare-monstre austríac que va esclavitzar i maltractar a la seva filla durant 24 anys.

Però ara ha arribat la primavera, les flors comencen a florir i es deixa enrere el fred hivern. La natura esclata de colors i de fum, com en el cas del volcà submarí a Tonga.

També la societat està esclatant en manifestacions de la comunitat educativa contra la nova llei d’educació (LEC), dels estudiants contra el pla de Bolonya, dels treballadors contra la crisi. Tot un esclat de reivindicacions diverses. Així és la primavera, la sang altera. Serà la filosofia de primavera, una filosofia alterada i reivindicativa?

Un lloc en el món

Trobar un lloc en el món a vegades no és fàcil. Seguint en la línea estiuenca de llibres i cinema per pensar frescament a la platja o a casa amb ventilador, hi ha una frase del final d’una pel·lícula d’Adolfo Aristaráin “Un lugar en el mundo” en la qual hi he pensat avui. Diu més o menys així: “Un sap quin és el seu lloc en el món quan no pot marxar d’aquest lloc”.

Avui han sortir les destinacions definitives i sorprenentment, quan ja havia mig perdut tota esperança, torno a Girona. Està comprovat que Olot no és el meu lloc en el món, en canvi Girona sí, perquè sempre hi acabo tornant. Descansin en pau els volcans garrotxins per molts d’anys, o no?

Móns virtuals

El primer dels móns virtuals, no sé si el millor dels possibles, va ser Second Life, que segons diuen alguns dels seus detractors, passa per hores baixes. Malgrat hi ha molts avatars (personatges virtuals), no hi ha gaire afluència de públic en els diferents móns creats. Hi he entrat alguna vegada i no hi he trobat gairebé ningú. També és possible que no vagi als llocs més poblats. Second Life és immens i cal saber anar al lloc adient.

Avui he llegit la notícia del nou món virtual creat pel gegant (també anomenat sant) Google: Lively. És un món semblant al Second Life, però una mica més limitat. No s’hi pot volar i l’espai es redueix a una casa o en algun cas, com he vist, a una illa pròpia. L’avantatge és que permet crear el teu propi món separat dels altres i decorar-lo a la teva manera. Tot i això si el vols personalitzar has de comprar els accessoris. Es tracta d’un món ben particular on poder trobar-te de forma virtual amb els teus amics. Per entrar-hi només es requereix tenir un compte de google. Aquest nou món, més senzill, pot esdevenir una bona eina de comunicació en general i més especialment per als educadors. A partir d’ara es poden fer trobades amb els alumnes. Però ja veurem quin èxit tindrà i si arribarà a substituir el Messenger. De moment he fet una petita prova.

Molts móns en un sol món

Pels antics el món i l’Univers era només un i es reduïa a tot el que podien observar amb els seus ulls. Amb el telescopi la visió es va ampliar i vam comprovar que el nostre món era molt més gran del que els humans mai havien imaginat, exceptuant algunes ments brillants com Giordano Bruno que s’havia atrevit a afirmar la possibilitat que existissin infinits móns. Un atreviment que va ser castigat amb el foc eclesiàstic de l’època. Per sort, els temps han canviat molt des d’aleshores. Avui en dia els cosmòlegs com Alexander Vilenkin afirmen sense cap por i amb demostracions científiques l’existència de múltiples Universos o, millor dit, multiversos.

Ahir el cosmòleg d’origen rus Alexander Vilenkin (director de l'Institut de Cosmologia de Tufts University) va explicar en una conferència “Molts móns en un”, les conseqüències de l’aplicació de la teoria inflacionària. L’horitzó còsmic actual avarca 40 bilions d’anys llum, però què hi ha més enllà? Aquesta va ser la pregunta amb que va iniciar la conferència.

Per saber què hi ha més enllà, cal començar pels inicis, és a dir, per la gran explosió o Big Bang. Què va passar aleshores? i, per què? Si s’aplica la teoria inflacionària (Alan Guth 1981) el que va succeir va ser una explosió en el buit. Però, aquest buit (de poca energia) no és equiparable al no res, sinó que és un estat diferent. Es tracta d’un fals buit amb unes propietats especials: una densitat d’energia molt gran (com més energia més massa); molta tensió; una força gravitatòria de repulsió; i, molt inestable. Aquest fals buit provoca una força d’expansió molt gran que encara continua avui en dia. El model d’aquesta teoria explica les propietats del Big Bang: alta temperatura, expansió, homogeneïtat, petites inhomogeneïtats. Segons Alan Guth “La inflació és una teoria del Bang del Big Bang”. L’evidència de la inflació són les restes de radiació que encara es poden comprovar en tot l’Univers. El satèl·lit WMAP que orbita la terra mesura la radiació que es rep contínuament.

Com és l’Univers més enllà del nostre horitzó còsmic? Segons la teoria de la inflació aquesta no acaba mai. La inflació és eterna. Vivim en una mena de bombolla i només podem veure una petita part de tot l’Univers on existeixen altres bombolles com les nostres. No podem anar a altres bombolles perquè mai aconseguiríem arribar-hi. La inflació augmenta més ràpidament que la velocitat de la llum. Aleshores, com sabem que existeixen altres móns com el nostre? Només ho sabem com a conseqüència d’aplicar la teoria inflacionària. Hi ha un nombre infinit de bombolles però amb un nombre finit d’històries (resultat d’aplicar una altra teoria: la mecànica quàntica). Això implica que hi ha un nombre infinit de terres amb històries idèntiques a la nostra. [Ara mateix algú en una d’aquestes infinites terres està escrivint el mateix que ara jo escric.] A més a més, cada història es pot repetir en un nombre infinit. [Es tractarà d’un etern retorn a l’estil de la intuïció de Nietzsche?]

Amb tot, ens podríem preguntar si va tenir un començament l’Univers o sempre ha estat així com és ara? Arvin Borde, Guth i A. Vilenkin (2001) diuen el següent: “Tot i que la inflació és eterna cap el futur, no ho pot ser cap el passat.” Per tant, la inflació ha d’haver tingut un principi. I què va passar abans? Doncs, el més probable és que existís un petit Univers tancat ple d’un fals buit amb una gran quantitat d’energia.

Un món de despropòsits?

Quan comença un nou any la majoria es dediquen a fer una llista de bons propòsits, de bones intencions. D’altres prefereixen fer tot el contrari i dir quins són els seus despropòsits, és a dir, volen deixar clar tot allò que no pensen fer.

Com diu la dita de bones intencions l’infern n’és ple, al que es podria afegir que internet també. I de despropòsits no cal fer cap llista perquè durant l’any deixem de fer moltes coses, ja sigui per manca de temps o per mandra. Per tant, no faré ni una cosa ni una altra. Ni propòsits, que potser no compliria, ni despropòsits.

Malauradament, el nostre complex món sembla decantar-se més pels despropòsits que pels propòsits. I no es tracta de despropòsits per defecte sinó per excès, ni de deixar fer tot el que es podria fer per arreglar el que no va bé, sinó de fer tot el possible per a que no hi hagi pau, harmonia, felicitat, ni bon rotllo entre tots plegats. Per això, us deixo una presentació que ahir em van enviar i avui he vist també en un blog.

| View | Upload your own

Un món sense herois?

Ahir a la sis de la tarda en un teatre mig buit es va representar l’obra “Soldados de Salamina”. La raó per la qual no hi havia gairebé públic és perquè la sessió de nit estava completa i van oferir una altra sessió que no es va acabar d’omplir. En un escenari molt sobri on predominava el color negre, menys quan van reflectir els llums vermell i groc en el monòleg del feixista Rafael Sánchez Mazas. El millor de tot: el diàleg entre Cercas i Miralles on reflexionaven sobre qui són els herois i la necessitat de recordar aquells qui es van sacrificar per un ideal sense poder fer-lo realitat: “Els herois no són els que maten sinó els que no maten o es deixen matar.”

Era un heroi el soldat milicià que no va matar al dirigent feixista? En aquest cas, no hauria de ser al contrari? S’ha de tolerar als intolerants? S’ha de respectar als qui no respecten als altres? Si el milicià sabia qui era el seu enemic, no l’havia d’haver detingut i avisar als seus companys encara amb més raó? Tot i que el seu gest va ser molt noble, què va aconseguir deixant-lo marxar? Va tenir la consciència més tranquil·la? Seria un heroi aquell qui tingués davant seu a Hitler i el deixés escapar?

“Haurem de reclamar llavors, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar als intolerants. Haurem d'exigir que tot moviment que prediqui la intolerància quedi al marge de la llei i que es consideri criminal qualsevol incitació a la intolerància i a la persecució, de la mateixa manera que en el cas de la incitació a l'homicidi, al segrest o al tràfic d'esclaus." POPPER, Karl. La sociedad abierta y sus enemigos. Barcelona: Paidós, 1981. (Pàg. 512)

El treball i els dies

Per fi és divendres! Ha estat una setmana de presentacions, de passar llistes, d’anotar noms a la llibreta de notes, de guàrdies de pati amb alumnes esvalotats, de fer quilòmetres a la carretera, d’omplir i buidar el dipòsit de gasoil, d’intentar aprendre el nom dels 150 alumnes que tindré aquest any (una companya de feina m’ha dit que ella encara en tenia més, uns 170), d’alumnes extraviats pels passadissos a la recerca de l’aula perduda, d’explicar i justificar què és la filosofia i quin és el seu valor, de reflexions sobre la condició humana, de mites i de logos, d’educar per a una ciutadania responsable a uns alumnes que no es respecten mútuament.

I mentrestant a Catalunya: s’ha identificat a un dels responsables d’una cremada simbòlica de fotos reials; una mare ha degollat a la filla de sis anys; la ciutat de Barcelona ha estat inclosa a la llista de les ciutats amb més contaminació atmosfèrica del món; s’ha produït un incendi a l’hospital de la Vall d’Hebron que ha deixat a les fosques i sense visites ni operacions a centenars de pacients; i han tingut lloc unes conferències internacionals sobre el futur del programari lliure.

En definitiva, una setmana més com qualsevol altre, o no? El treball i els dies van passant.

“Els Déus i els homes odien igualment el que viu sense fer res, semblant als abellots, que manquen d'agulló i que, sense treballar pel seu compte, devoren el treball de les abelles. Et sigui agradable treballar útilment, a fi que els teus graners s'omplin en temps oportú. El treball fa als homes opulents i rics en ramats, i treballant seràs més car als Déus i als homes, perquè tenen odi als mandrosos. No és el treball qui envileix, sinó l'ociositat. Si treballes, no trigarà el mandrós a tenir enveja de veure que t'enriqueixes, perquè la virtut i la glòria acompanyen les riqueses; i així seràs semblant a un Déu.” Hesíode: El treball i els dies.

Rehabilitar el món

Ahir mentre estava fent els exercicis de rehabilitació vaig pensar que potser també caldria rehabilitar el món. Segons el Diec2 rehabilitar és restituir al seu primer estat, d’on era caigut, o bé restablir en l’estima dels altres. Rehabilitar, doncs, és habilitar de nou, restablir o restituir una cosa al seu estat anterior. Però també es pot entendre com millorar alguna cosa que ha caigut o ha patit una fractura, esquerda, ruptura o trencament. És en aquest sentit que es podria aplicar el terme al món actual. Ara que es parla de la fractura digital i social un xic de rehabilitació no estaria de més. Serviria si més no per millorar les condicions socials de certs fragments marginats de la societat i evitaria enfrontaments sense sentit.

Així, a poc a poc intentava anar girant el coll entumit d’un cantó cap a l’altre i observava les diferents perspectives de la sala de rehabilitació. Amb el món també caldria fer el mateix. Se l'hauria d'obligar a fer aquests exercicis. A vegades es tendeix a mirar només cap un cantó, el que més interessa, i s’oblida mirar cap a l’altre banda.

Amb l’escalfor de la làmpada enfocada al meu coll em vaig adonar que el món també s’està escalfant globalment, però només de temperatura i no en les relacions socials que és on més convindria.

Les corrents elèctriques polsants damunt l’espatlla em van fer recordar primer de tot en els problemes en el subministrament d’electricitat d’aquest estiu a Barcelona. Després, però, vaig pensar en com el món necessita més corrents polsants per ajudar-lo a reaccionar i convertir-lo en un món més habitable.

El que no em mata, m'enforteix.

Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) Filòsof alemany.

Un altre món?

Fa segles el filòsof grec Plató va intuir la possibilitat d’un altre món, un món ideal i perfecte. El seu món de les idees estava més enllà del món físic i només era visible per als ulls de la ment. Avui en dia gràcies a les noves tecnologies ja no cal intuir ni somiar un altre món. Avui es pot viure en un altre món de manera virtual. Però, és un altre món?

L’altre dia, després de veure el documental 30 minuts de TV3 dedicat a Second Life, vaig decidir entrar per curiositat, en aquest món virtual. El primer pas va ser descarregar el programa al meu ordinador i seguir totes les indicacions per poder començar. Abans d’entrar, però, havia de triar el meu jo virtual i configurar el seu aspecte. Un cop ho vaig fer em vaig trobar en una illa d’aprenentatge, allà hi havia més gent que tampoc no sabien què havien de fer. Quan vaig aconseguir entendre totes les instruccions (en principi estava tot en anglès) i superar totes les proves, em van enviar automàticament a una altre illa d’aprenentatge, allà vaig conèixer a un altre usuari que volia lligar. Ell (o ella, ves a saber) havia entrat per conèixer gent i parlar amb algú. Vam estar una estona parlant. Tot i això, parlar amb algú que no saps qui és, ni què és ni d’on és, al principi pot ser divertit, però al final és una mica frustrant. Podria ser el teu veí o veïna i no ho sabries.

Finalment, em vaig deslliurar de totes les illes d’aprenentatges, tot i que encara no sé gairebé com. Aleshores vaig començar a explorar aquest món, una mica decepcionant. M’esperava alguna altra cosa. Tot són com illes on es realitzen diferents activitats. La interfície és força repetitiva i els moviments complicats. Vaig anar a parar a una illa on hi havia una immensa discoteca on hi havia gent (virtualment parlant) que ballava. A part de saludar i volar, no sabia fer res més. Tot d’una algú dels que estaven ballant em va enviar un script o alguna cosa semblant i vaig començar a ballar al ritme de la música. No podia controlar el que feia. En part és com en la vida, a vegades no podem controlar les nostres accions i ens deixem manipular pels altres. La sensació va ser estranya. No em va agradar i me’n vaig anar a una altra illa.

Saltant d’illa en illa, vaig trobar illes de relax, illes budistes, hedonistes on la gent s’estava allà sense fer absolutament res al voltant d’un foc al costat de la platja. També hi ha illes de trobades de grups virtuals, de jocs, de sexe, de botigues... Hi ha milers d’illes per a tots els gustos on es pot viure una segona vida virtual. Però el que hi ha i el que hi passa (menys el fet de poder volar) és massa semblant al nostre món, o no?

La terra està viva

Avui a diferents ciutats del món (menys a Barcelona per problemes organitzatius) s’estan realitzant diferents concerts (es poden veure i escoltar per Internet) amb la finalitat de generar un moviment mundial destinat a resoldre la crisi climàtica. Des d’un punt de vista totalment escèptic dubto molt que uns concerts ajudin a resoldre gaire res. Tot i això la intenció és bona i lloable, encara que m’agradaria saber quins són els interessos ocults que s’amaguen darrere aquesta acció.

El concert Live Earth és la punta de l’iceberg d’una campanya mundial que pretén durar uns quants anys. Aquesta campanya està encapçalada per l’Aliança per a la Protecció del Clima que té com a president Al Gore (ex-vicepresident dels EE. UU.), el Grup del Clima i altres organitzacions internacionals.

Tanmateix, encara que preocupar-se pel clima és molt important, també ho és preocupar-se per les persones. Mentre el món segueixi anant malament i centenars de persones morin d'un atac terrorista a l'Iraq, no sé si arreglarem res resolent la crisi climàtica. Potser ja no quedarà ningú viu a la Terra. De totes maneres caldrà veure com s’utilitzen els diners generats pel concert i si realment ajuden a canviar alguna cosa.

“La comunitat terrestre es troba en un moment decisiu. La biosfera està governada per lleis que ignorem i la nostra ignorància no ens guareix dels seus efectes. Els éssers humans han adquirit l’habilitat d’alterar radicalment el medi ambient i els processos evolutius. La mancança de visió i prudència en les nostres accions i la incorrecta utilització del coneixement i del poder amenacen el teixit de la vida i els fonaments de la seguretat local i global.” Fragment de la Carta de la Terra

Un món complicat

Avui un vell amic, amb qui no havia parlat feia anys, m’explicava la seva filosofia de vida. Després de diferents experiències desafortunades, havia decidit no complicar-se la vida. Ara viu sol i treballa pel seu compte. El món no és complicat, m’ha dit, sinó que ens el compliquem. Reconec que en part té raó i que sovint ens compliquem l’existència. Volem fer realitat tot el que desitgem sense tenir en compte que no tots els desitjos es poden fer realitat. Ens deixem empresonar per una societat de consum irrefrenable que ens consumeix lentament.

Tanmateix, no sempre és així. A vegades no ens compliquem la vida, sinó que els altres ens la fan complicada, difícil, és a dir, ens amarguen l’existència. A vegades, com va dir el filòsof J.P. Sartre en la seva obra de teatre A porta tancada: “L'enfer, c'est les autres” (l’infern són els altres). Són els altres qui amb la seva indiferència, enveja o arrogància (digueu-ho com us agradi més) ens fan mal i no ens deixen dur una vida senzilla, sense complicacions. Clar que hi ha una solució: no fer-ne cas. Però no sempre és tan fàcil. El món és més complicat del que sembla i dur una vida de serenor estoica o epicúria (trieu el que us plagui) no sempre és possible. Només cal veure la situació del pròxim orient per adonar-se’n.

GARCIN .- El bronze... (L’acaricia) Bé, ha arribat el moment. Aquí hi ha el bornze,el contemplo i comprenc que sóc a l’infern. Us dic que tot havia estat previst. Havien previst que m’aturaria davant aquesta xemeneia, amb la mà sobre el bronze i amb els vostres ulls clavats al meu damunt. Totes aquestes mirades que em devoren ... (Es gira bruscament) Ah! Només sou dues? Em pensava que éreu més. (Riu) De manera que l’infern és això. Mai no m’ho hauria cregut ... Us en recordeu? El sofre, el foc, les graelles... Ah, quina broma! No hi ha cap necessitat de graelles. L’infern són els altres.

Sartre, Jean-Paul, “A porta tancada” , dins Teatre de Sartre, Barcelona, Aymà, 1968 pàg. 71-72, 79-80, 100

La venjança de la Terra

Venjar-se és una acció mitjançant la qual quelcom o algú torna una ofensa a qui l’ha realitzat. La venjança és el resultat del ressentiment per un mal rebut. Segons el nou diccionari de la llengua catalana la venjança és una punició que hom infligeix a algú per satisfer el seu ressentiment per un dany, per un greuge, etc., inferit per aquest a ell o a altri. Segurament un dels filòsofs que més ha tractat la qüestió de la venjança ha estat Nietzsche a l’atribuir aquest ressentiment venjatiu als esclaus per fer front al poder dels nobles.

“La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creador i engendra valors: el ressentiment d’aquells éssers als qui els està vedada l’autèntica reacció, la reacció de l’acció, i que es resquiten únicament amb una venjança imaginària.” La genealogia de la moral. Alianza, Madrid 1980, p. 42-46.

Però ara no vull parlar de la venjança humana, sinó de la Terra. Avui, dia 22 d’abril, és el dia de la Terra i s’estan realitzant diferents actes a tot el planeta. En relació a aquesta celebració, fa pocs dies que James Lovelock acaba de publicar un llibre que porta per títol La venjança de la terra. En aquest llibre s'explica què està passant al planeta i com es pot solucionar.

La veritat és que amb tot el canvi climàtic que estem patint i amb l’estiu avançat a l’abril, es podria començar a pensar que realment estem sotmesos a una mena de venjança de la terra amb molt males intencions. Serem a temps d’arreglar-ho o acabarem tots rostits o anegats abans del que ens pensem?

Un món hipermodern

En una pràctica, l’altre dia a classe de filosofia, d’argumentació sobre el progrés els alumnes de tecnologia i ciències (en la seva majoria), defensaven el progrés de la humanitat, en el sentit d’haver millorat en tots els aspectes. Segons ells cada cop vivim més bé i millor, tenim més aparells tècnics i la vida és més fàcil. Per contra els humanístics argumentaven que encara hi ha gent que es mor de fam, malalties sense solució immediata i problemes en les relacions de gènere, malgrat els avenços en la igualtat. Els tecnòlegs i científics seguien, però, sense deixar-se convèncer i argumentant que ara es moria menys gent que abans, que hi havia més medicaments i que teníem més coses. Aleshores els vaig comentar el programa que havien fet l’altre dia al programa Millenium del canal 33 sobre el consumisme i l’entrevista a G. Lipovetsky. Malgrat tot, el debat va quedar obert, sense acceptar cap dels bàndols el punt de vista contrari. Finalment va tocar el timbre.

En aquesta entrevista, que abans comentava, G. Lipovetsky va parlar de la seva particular visió de la societat i el seu futur. Segons G. Lipovetsky estem al principi de la hipermodernitat i tot just ara comencem a veure els canvis. En què consisteix la hipermodernitat? Doncs, més o menys, en que tot el món entrarà en un mateix tipus de desenvolupament. Tot el món estarà en la mateixa ona. El que dominarà serà el consumisme i l’individualisme a nivell planetari.

Per a que sigui possible la hipermodernitat completa, serà necessari un nou tipus de desenvolupament on es suprimeixin les desigualtats (el problema serà decidir quines es suprimeixen i quines s’accepten). A més a més, caldrà gestionar la societat per aconseguir el que ell anomena una felicitat paradoxal (bonheur paradoxal). Al final el resultat serà el d’una nova civilització, una postcivilització consumista. El problema és com es pot desenvolupar aquest model. Segurament no serà possible sense un canvi previ de mentalitats.

El més discutible del pensament de Lipovetsky és la seva contundent afirmació que la situació dels països del tercer món no és només responsabilitat dels països rics, sinó d’ells mateixos per no rebel·lar-se contra el sistema. La meva pregunta és: com poden rebel·lar-se si no tenen els mitjans suficients per poder-ho fer, si la majoria de la població viu en l’analfabetisme i la misèria!

Per Lipovetsky el problema dels països poc desenvolupats és que volen entrar en el sistema i no destruir-lo. El repte de futur és el desenvolupament dels països del tercer món i la destitució dels seus governants. En aquest sentit sí que té raó. Molts dels problemes d’aquests països és l’acumulació de riqueses per part dels seus governants amb la conseqüent pobresa de la resta de la població.

Una de les idees més provocadores del pensament de Lipovetsky és considerar l’hiperconsum com a salvació de la humanitat. Tot i que la majoria de multinacionacionals i corporacions hi estarien totalment d’acord.

El món hipermodern condueix a l’hiperconsum. És aquest el futur que ens espera? És aquest el futur que volem?

“La Revolució Industrial i les seves conseqüències han estat un desastre per a la raça humana. Ha augmentat enormement l’expectativa de vida d’aquells de nosaltres que vivim en països «avançats», però ha desestabilitzat la societat, ha fet la vida impossible, ha sotmès als éssers humans a indignitats, ha conduït a estendre el sofriment psicològic (en el tercer món també el sofriment físic) i ha provocat un dany sever en el món natural. El continuat desenvolupament de la tecnologia empitjorarà la situació. Certament sotmetrà als éssers humans a grans indignitats i provocarà grans danys en el món natural, probablement conduirà a un gran col·lapse social i al patiment psicològic, i pot ser que condueixi al patiment físic fins i tot en països «avançats».” Manifiesto Unabomber: Theodore Kaczynski professor de matemàtiques de la Universitat de Berkley que va enviar 17 bombes per correu entre 1975 i 1978 a diferents investigadors, provocant 3 morts i 23 ferits. Va ser condemnat a cadena perpètua. El seu Manifiesto és un dels exemples més actuals de tecnofòbia. Per a més informació sobre el seu judici es pot consultar la següent web a Internet http://www.unabombertrial.com/

Un món que no mira

Una cosa és veure i l’altre mirar. Per veure només fan falta un parell d’ulls o alguna pròtesi ocular que ajudi a veure millor. Per mirar és necessari un procés més complex. I si parlem d’un mirar en sentit filosòfic, aleshores implica examinar atenta i reflexivament alguna cosa o idea a fi d’anar més enllà del visible a primer cop d’ull. En referència a aquest mirar tenim com a exemple el blog de l’home que mira, que precisament ahir es va presentar el llibre que recull algunes entrades d'aquest blog en format paper. Amb les seves reflexions pretén burxar en les consciències i fer-les despertar del somni de la raó, que com ja sabem pot arribar a crear monstres.

El món actual és un món que veu passar sense immutar-se un feix d’esdeveniments i informacions. És un món que no es para a mirar, a pensar. S’ha perdut l’encanteri de la mirada. J. P. Sartre va ser un dels filòsofs que va insistir més en la importància de la mirada. Som en tant que altres ens miren. No n’hi ha prou amb que ens vegin. Veure és molt superficial, és surar per la superfície de la realitat. Mirar és aprofundir en els misteris de l’alteritat.

Com fer que el món torni a mirar? Quins mecanismes o pròtesis s’hauran d’utilitzar? Ens podran ajudar els diferents blogs de filosofia existents a la xarxa?

“Qui no entén una mirada, no entén una llarga explicació”. (Proverbi àrab)

Un món eclipsat

Després de l’eclipse de Lluna sembla com si una part del món també s’estigués eclipsant. S’eclipsen els partits de futbol com el del Barça i el Sevilla de dissabte. S’eclipsen els partits polítics, després de prendre decisions que no són al gust de tothom. S’eclipsen de mala manera algunes relacions de parella desafortunades, com per exemple a Ripoll aquest passat cap de setmana. S’eclipsen les relacions amistoses o que se suposaven que ho eren. S’eclipsen les esperances d’un món diferent, ni millor ni pitjor. S’eclipsen les persones que ja no poden o no volen seguir vivint una vida indigne.

S’eclipsen moltes coses com per pensar si no serà l’eclipsament una llei de la vida. No estarem vivint en un moment d’eclipsament globalitzat? En comptes de ser el món el que eclipsa la lluna, no serà el mateix món el que s’està eclipsant?

“Tot s’eclipsa” serà aquest el sentit de la vida?

(Les fotografies les vaig fer amb el meu nou telescopi durant l'eclipse del 3-4 de Març)