Desconnectar?

Globalització i informàtica

Després de passar uns dies previs de nervis incontrolables, i que em van bloquejar completament, ara ha tornat la calma. Finalment ahir vaig fer la meva primera conferència i va ser a l’Ateneu Barcelonès dins del cicle: "Com pensar la globalització?". Abans havia participat en algun congrés de filosofia (un a París i l’altre a Barcelona), però només havia presentat alguns petits articles en uns 15 o 20 minuts d’intervenció. Ahir va ser diferent, havia d’explicar durant una hora aproximadament les relacions entre dos conceptes de gran complexitat: la globalització i la informàtica (més en concret una de les seves aplicacions: Internet). Tot seguit exposo un petit resum:

Per introduir el tema vaig fer referència a l’acudit (o més conegut com a mem) del pollastre que creua la carretera per explicar la gran dimensió cultural de la globalització que es reflecteix en aquesta sinergia entre local i global on tots estem junts en un mateix lloc que ho fa possible: la xarxa de xarxes o Internet.

Aquestes són algunes pàgines on es poden consultar diferents versions: Pàgina web nord-americana dedicada a l’acudit: http://www.whydidthechickencrosstheroad.com/.

Altres pàgines:
França: http://lsoron.free.fr/humour/pages_html/poulet.html;
Argentina: http://www.ultraguia.com.ar/UltraSociales/ParaSonreir/ParaSonreir38.htm;
Mèxic: http://www.noroeste.com.mx/opinion.php?tipo=1&id=6802

A continuació per deixar clar quina és la relació que es pot establir entre la globalització i la informàtica, vaig utilitzar un altre acudit, aquell dels indis de la reserva que un dia de tardor van preguntar al seu nou cap si l’hivern seria fred. Aleshores, el cap educat segons els costums del món modern, no en tenia ni idea. Però, per curar-se en salut va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred. Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora, i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’hivern seria força fred. Amb aquesta informació el cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara més llenya. Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic i li van dir que certament semblava que l’hivern seria molt fred. El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin. Un parell de setmanes més tard, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern esperaven i el meteoròleg li va dir que preveien que seria un dels hiverns més durs de la història. El cap de la tribu aleshores va tornar a preguntar com ho sabien tan segur i el meteoròleg va contestar: - els indis estan arreplegant llenya com bojos!

Quelcom semblant succeeix entre la globalització i la informàtica? Sense el desenvolupament d’una no s’hagués produït el desenvolupament de l’altra? En certa manera és així, la globalització actual (de fet des de sempre els humans tendim a globalitzar costums, idees i pensaments quan ens interelacionem amb els altres) ha ajudat al desenvolupament informàtic i al seu torn la informàtica (amb Internet al capdavant des dels últims anys) ha impulsat la globalització fins a uns límits insospitats.

Potser havia d’haver explicat més acudits perquè és una bona manera d’atreure l’atenció de l’audiència. Però no em vaig utilitzar cap més, tot i que vaig seguir amb les comparacions animals, per dir-ho així. A part de pollastres que creuen carreteres i de peixos que es mosseguen la cua, vaig parlar de crancs per fer un petit resum històric del desenvolupament de la informàtica des de meitats del segle XX, i d’aranyes i teranyines internàutiques per mostrar les contradiccions de la xarxa (vicis i virtuts) o millor dit, tal i com va assenyalar un dels assistents en el posterior debat, les paradoxes de la xarxa de xarxes o Internet. També vaig parlar de lleons fent referència al que escrivien en els seus mapes els antics romans per assenyalar les regions inexplorades i desconegudes: “hic sunt leones” (aquí hi ha lleons). Més enllà del món conegut tot esdevenia incert i problemàtic. Avui en dia quan anem més enllà del món físic conegut i ens connectem al món virtual d’Internet (seria el lleó dels romans) la incertesa i els problemes es generen ràpidament. A més, de les virtuts i/o vicis, Internet genera tot un munt de problemes, sobredimensionats per la globalització, com per exemple: el de la identitat nacional i individual; la fiabilitat de la informació i el de l’ètica de la informació (global, segons Luciano Floridi).

Per últim, vaig recórrer a la imatge del mussol de Minerva per representar a l’ètica i a tota la reflexió filosòfica necessària en un món cada vegada més connectat i dispers. Un món on cada vegada és més difícil establir un pacte social entre tots els participants, que asseguri un mínim espai compartit comú de manera horitzontal on hi hagi tolerància i es puguin aclarir algunes nocions bàsiques com per exemple les de propietat i llibertat.

Blog en crisi

Ara que es parla tant de la crisi econòmica, sembla que un altre tipus de crisi està afectant també a alguns blogs i sobretot al meu. Mentre alguns blogs han preferit tancar per les festes de Nadal. Altres tot el contrari, han tornat amb energies renovades. No sé si aquest serà el cas d’aquest blog, que s’ha anat mantenint sense gaire esma els últims mesos.

Alguns anuncien, potser prematurament, la mort dels blogs. Les noves xarxes socials, com el facebook, ofereixen altres possibilitats de contacte, però no veig clar fins a quin punt poden arribar a substituir els blogs.

Les xarxes socials serveixen per establir relacions, per saber qui és amic de qui, o que fa què amb qui. Es poden crear grups, com el que han creat alguns professors del meu Institut, per convocar sopars, reunions d’esbarjo, viatges diversos, penjar fotos d’excursions o sopars... En aquest sentit estan molt bé, però no són el medi més ideal per a escriure reflexions personals gaire extenses, ni que per a qui vulgui les comenti, com en els blogs. Clar que en les xarxes socials, també es pot crear un perfil obert a tothom, però no es recomanable (n'hi ha que han perdut la feina), a més tampoc serveix per a qui no hi estigui inscrit, perquè no hi podrà interactuar. En la xarxa social virtual, com en la vida real, només hi poden participar els que pertanyen a la xarxa i cada vegada hi ha més grups ocults, petites sectes per a membres escollits on ningú hi té accés, com és el cas del grup del meu Institut (per molt que el busqueu no el trobareu mai).

Tot i això, s’ha de reconèixer com la gran capacitat enlluernadora de les xarxes socials, està provocant un allau de noves inscripcions cada dia que passa. Fins i tot, alguns governs ja les estan considerant un perill. A Montenegro han tancat l’accés als funcionaris en hores de treball i en altres llocs com Canadà han prohibit l'accés als soldats i a Polònia l'han prohibit als policies.

Esperem que davant d'aquesta novedosa allau de les xarxes socials, els blogs segueixin resistint.

Col·lisió de partícules

Cada dia milers de partícules xoquen contra la terra sense que ens adonem de la seva existència. Avui, però, per primer cop en el gran col·lisor de partícules d’hadrons del CERN s’ha pogut començar a investigar com col·lisionen certes partícules. L’objectiu principal és conèixer com va començar tot, com es va generar el gran Big Bang de l’Univers. L’LHC, també ajudarà de retruc en altres investigacions, com per exemple la possibilitat de millorar el processament de dades i accelerar la connexió a Internet.

Avui també, totes les meves partícules s'han col·lisionat internament i han topat amb altres partícules externes, quan he obtingut l’horari definitiu d’aquest curs, que començarà dilluns. Hi ha un dia a la setmana que no m’han deixat temps ni per dinar (només tinc lliure de dues a dos quarts de tres, començant a primera hora del matí i plegant a última de la tarda), potser només per menjar un mini entrepà, sense postres, ni cafè. I després volen un ensenyament de qualitat. Molt parlar de la dignitat del professorat i no sé què més. No s’hauria de començar per respectar els horaris dels àpats dels docents? O és que els professors som peixos i hi ha un dia a la setmana que no dinem?

Ja no m’estranya gens que les partícules es vagin col·lisionant per l’Univers, per la terra, ni per algun Institut d’Educació Secundària amb horaris indocents!

Desvirtualització

Aquests dies tenen lloc les primeres Jornades de la catosfera i un centenar de blocaires ens estem desvirtualitzant a Granollers. Desvirtualitzar-se no és fàcil, al principi provoca una sensació estranya. Per primera vegada pots mantenir un diàleg no virtual amb qui només havies intercanviat missatges en la virtualitat. Vaig poder intercanviar impressions amb Entrellum i Dipofilopersiflex II; despertar a Josepsort; i anar a sopar amb alguns blocàires com Mails per a Hipàtia, Marcús, Estatpropi.cat, Indústries i caminars, més alguns altres que no sé qui eren.

En una de les conferències inaugurals “Els ciutadans digitals”, César Calderón va presentar les característiques principals de la Societat 2.0: compartir, intercanviar, horitzontalitat en la comunicació, activisme hacker (passar-s’ho bé amb el que es fa). També va anomenar algunes de les eines principals per al ciberactivisme: blogs, xarxes socials, wikis, tafaneres, twitter, facebook, youtube. I a continuació va descriure el perfil del Ciutadà 2.0: un home orquestra on cadascú és el medi. Al final va explicar alguns exemples de ciberactivisme.

En l’altra de les conferències inaugurals, Territori 2.0, Marc Vidal va començar definint als blogs com un territori de talent i mèrit, una eina de contrapès a l’opinió oficial, un altaveu democràtic que tothom pot utilitzar, un diàleg i debat, i un espai on s’intercanvien idees on el missatge final és el que queda. Un blog és un espai on les bones idees sobreviuen, és talent global i vigilància activa. En definitiva els blogs poden esdevenir l’origen d’un món millor, l’embrió d’una societat més lliure.

Sense temps ni per respirar, es va iniciar la taula oberta sobre el codi ètic blocàire. Frisava per sentir el que dirien. Tots dos ponents estaven en contra la regulació ètica en els blogs, en què no hi havia d’haver-hi regles. Juan Varela al final de la seva intervenció apostava per una ètica hacker, no aristotèlica ni tomasina. En Vicent Partal va deixar clar d’entrada que no cal un codi ètic dels blogs, tot i que va afegir que sovint no hi ha prou educació dels usos d’Internet. Amb tot, va afegir alguns punts que haurien de ser font de discussió i una proposta. Els punts a discutir eren els següents: Anonimat o no; Conversa (no necessitat de comentaris); qualitat (en la presentació i en el diàleg que mai ha de ser crispat) on va recalcar la necessitat d’una cultura de la veritat no analògica; respecte als objectius marcats; i, conèixer les conseqüències (estendre la cultura de la conseqüència). En definitiva, no cal un codi ètic obligatori, però sí algunes normes bàsiques de conducta adoptades lliurement. La proposta final era d’incloure més informació del perfil personal (per tenir més dades de qui presenta la informació i per què ho fa) i posar una llicència Creative Commons.

En el debat posterior Juan Varela va assenyalar la necessitat d’una llei de dret d’accés a la informació per tenir accés als registres del govern sobre les nostres dades. En aquest sentit sí que hi hauria d’haver un codi ètic.

Tot seguit, sense pausa i molt més tard del previst, va començar l’última taula rodona del dia sobre “Blocs i educació”. El moderador Pitu Martínez va obrir la taula explicant l’èxit de l’xtecblocs (6.300 blocs oberts), aportant les dades de la UOC segons les quals els col·lectius professionals que utilitzen més Internet són els professors i els alumnes. També va deixar oberta la qüestió de com ensenyar el bon ús d’Internet als ciutadans del futur. Anna Pèrez experta en blocs educatius i Núria Prunés van dir que els blocs són una bona eina per aprendre a escriure i potencien l’aprenentatge col·laboratiu. Per Enric Gil els blocs són un bon complement a les classes presencials, però va afegir que al món de l’ensenyament encara hi ha gent analògica. Per últim, J. A. Donaire va puntualitzar que els blocs permeten participar a l’alumne en el procés de coneixement i promouen una actitud activa.

Una societat digital

No hi ha com viure en una societat digital per haver d’esperar més de mitja hora a que els ordinadors acceptin la comanda d’un contracte. Això és el que em va passar l’altre dia en una botiga de telefònica. Només apareixien pantalles d’error i que no acceptaven les dades. Simplement, el que succeïa és que el servidor estava col·lapsat. Normalment, em va dir amablement la noia que m’atenia, només són 5 minuts. Aquest normalment deu ser més aviat un extraordinàriament, si tens una mica de sort.

No hi ha com viure en una societat digital per a que a partir de principis d’aquest any tots haguem de pagar més per qualsevol mitjà de còpia o reproducció. Aquestes són les exigències de la llei del cànon digital. Haurem de pagar més pels CDs amb els que es copien les dades dels arxius de l’ordinador. Haurem de pagar més per copiar les cançons de discs originals a format mp3 per minimitzar l’emmagatzematge i fer servir un sol disquet per escoltar-lo al reproductor mp3 del cotxe. Pagar més per qualsevol dispositiu USB, etc. Tot perquè en principi “tots som culpables”. Això és el que em va dir el venedor d’una botiga d’informàtica al vendre’m un dispositiu bluetooth que ja no valia el que marcava el preu del producte, perquè l’havien marcat abans de la nova llei. Com diu la dita: Sempre acaben pagant justos per pecadors. I si ha de ser així, potser serà millor fer-se pecador que no pas just.

L’any 1995 es va publicar un llibre de Nicholas Negroponte: Being digital (traduït al castellà amb el títol El mundo digital) anticipant tot un somni futurista que en certa manera ja s’ha fet realitat en el present, o no? Si partim de la distinció de Negroponte entre àtoms i bits, certament els bits estan guanyant la partida als àtoms. La informació ja no es transmet a través del àtoms (premsa escrita, llibres...), sinó que augmenta la seva transmissió a través dels bits (ciberespai). Els bits són l’element més petit en l’ADN de la informació i l’element bàsic de la computació digital. Els bits, formats per entitats numèriques (1,0) no tenen pes, ni tamany, ni color i viatgen a la velocitat de la llum. Els bits són els responsables de la digitalització del món, una digitalització que té unes implicacions importants en el conjunt de la societat, en la manera de relacionar-nos, en la concepció de la intel·ligència i en la forma de transmetre la comunicació. Una de les conseqüències de la digitalització és el trasllat de la intel·ligència del transmissor al receptor. En la premsa escrita, per exemple, o en la televisió analògica, la intel·ligència està en el transmissor i el receptor es limita a rebre la informació, en canvi amb la digitalització els bits poden anar del transmissor al receptor fent possible la interacció a dues bandes, fins al punt que el receptor es pot convertir en la vertadera intel·ligència i el transmissor en un simple intermediari. A més a més, la digitalització permet classificar la informació per a que el receptor trií el que més l’interessa, passant a tenir un lloc destacat en la comunicació.

La digitalització també implica una economia del bit. No es tracta de transmetre més bits, sinó menys a més velocitat. És més important la qualitat que no pas la quantitat. Uns bits de bona qualitat poden generar altres bits. “Ser digital és poder créixer.” (p.60) Aquesta és una de les característiques, segons N. Negroponte, del món digital: la capacitat per poder evolucionar, canviar i créixer a partir de poques dades de la mateixa manera en què ho fa un organisme viu.

"Els bits no es mengen; en aquest sentit no poden calmar la gana. Els ordinadors tampoc no són ens morals; no poden resoldre temes complexos com el dret a la vida o a la mort. Tanmateix, ser digital ens proporciona motius per ser optimistes. Com ocorre amb les forces de la naturalesa, no podem negar o interrompre l'era digital. Té quatre qualitats molt poderoses que la faran triomfar: és descentralitzadora, globalitzadora, harmonitzadora i permissiva." Nicholas Negroponte: El mundo digital, pàgs.270-271

| View | Upload your own

L’essència dels blocs

Què és el que fa que una cosa sigui el que és? Quina és la seva essència? Què és el que hi ha darrere les aparences? Aquestes són algunes de les preguntes més antigues en la història del pensament filosòfic. Per alguns allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra cosa és el que queda a través del canvi. Per altres el mateix canvi era la pròpia essència, allò que dóna sentit al que és. El filòsof grec Heràclit ho va deixar ben clar, el moviment, el canvi, és el sentit del que existeix. Per contra, el seu contemporani Parmènides no acceptava el canvi, perquè no es pot conèixer el que és si està en continu moviment. Proveu de llegir aquest bloc tot movent la pantalla de l’ordinador, és gairebé impossible!

Tanmateix, Plató dirà que tot el que veiem a través dels ulls físics és un engany i només podem conèixer fent servir els ulls de la ment, és a dir, pensant. Per Plató l’essència només es podia pensar, i les idees eren el que donaven sentit a la realitat, perquè eren permanents i perfectes. Però, aleshores com s’explicava el canvi? Aristòtil va voler donar una resposta i va dir que el que és està constituït per una substància composada per matèria i forma. La matèria canvia i la forma és l’essència permanent que explica la realitat del que és. Tot i això si la forma o essència està dins de les coses és difícil poder-la conèixer, cal un gran esforç d’abstracció.

Amb el pas dels segles els filòsofs van intentar donar una resposta a quina és l’essència de la realitat. Per alguns l’essència només es podia trobar pensant i per altres era impossible trobar-la perquè només els sentits ens poden guiar en el coneixement. Kant al segle XVIII va proposar una sinergia entre sentits i pensament, però el resultat va ser molt subjectiu. Els idealistes van imaginar una essència absoluta que ho integrés tot, però tampoc se’n van sortir en el seu afany de copsar la totalitat. Al final després de molts intents, el gran filòsof Nietzsche dirà, deixeu-vos estar d’essències, perquè tot són metàfores. I així ens hem quedat, esmaperduts cercant una essència imaginada i inventada per nosaltres mateixos.

Segons algunes definicions: un bloc és un espai personal d’escriptura a Internet, una mena de diari en línia on cada article té una data de publicació i els temes tractats són diversos. Amb tot, em segueixo preguntant, què és el que fa que un bloc sigui un bloc? Quina és la seva essència? Quin és el seu sentit? Si un bloc no té comentaris dels seus lectors, ja no és un bloc? Si un bloc no té lectors, deixa de ser un bloc? És el que s’escriu el que constitueix l’essència del bloc o el pensament que provoca més enllà del que s’hi diu?

La societat de l'engany

Enganyar és diferent a mentir. Quan algú menteix ho pot fer amb bones intencions o amb intencions molt dolentes. La mentida és no dir la veritat per diverses raons i a vegades pot haver-hi bones raons per no dir la veritat. L’engany, en canvi, és fer caure en l’error amb una falsa aparença, és induir a l’error amb artifici, perfídia. L’engany sempre és malèvol i sovint perniciós per aquell que cau en la trampa. En l’engany s’utilitzen mentides i tots els ardits disponibles. Es fa creure que una cosa ens beneficia, quan el que succeeix és tot el contrari, és a dir, ens fa més mal que bé.

Hi ha diferents tipus d’engany: el que manca a la fidelitat de la parella; el que consisteix en eludir, distreure a l’altre per aconseguir el que un desitja; i el que provoca decepció, quan per exemple ens sentim enganyats en les nostres esperances.

Segons la història d’occident els primers mestres de l’engany van ser els sofistes (mestres de filosofia i de retòrica de l’antiga Grècia) que es dedicaven a ensenyar com parlar en públic i a saber manipular el discurs en una discussió. Els seus interessos estaven més pròxims a la consecució d’un triomf merament dialèctic sobre els seus adversaris que a la consecució de la veritat.

“La recerca de la veritat, quan és sincera i total, ha d’ignorar les consideracions morals; no podem saber per endavant si la veritat concordarà o no amb els principis acceptats per una societat determinada. Els sofistes estaven disposats a dur la seva argumentació fins on calgués sense témer la conseqüència final. Sovint l’argumentació els duia a l’escepticisme.” Bertrand Russell: Història social de la filosofia, vol.1

Actualment hi ha unes altres formes d’engany. Existeix l’engany polític, social, religiós... I també, per no ser menys, existeix l’engany a través d’Internet. Aquests dies torna a aparèixer en el correu electrònic un missatge amb el següent assumpte: “Hi. Family member has sent you a greeting ecard”. Vigileu! No cliqueu a l’enllaç on diu que visualitzareu la postal. El millor que podeu fer és eliminar-lo de la bústia de correu immediatament. Es tracta d’un virus tipus troià que alentirà la vostra connexió i pot provocar greus danys a l’ordinador. Ho dic perquè ja n’he rebut uns quants i no he caigut en l’engany perquè per sort ja m’havien advertit d’aquest tipus d’spam maliciós.

Final i principi

Quan s’acaba alguna cosa, sempre en comença una altra. Ara s’ha acabat el curs acadèmic i d’aquí pocs mesos en començarà un altre. Ahir els meus alumnes de segon de batxillerat van saber les notes de cadascuna de les matèries de selectivitat (la nota de filosofia en alguns casos ha estat més que bona) i tot seguit van recollir la documentació per inscriure’s a uns estudis superiors. Ells han acabat una etapa i en pocs mesos en començaran una altra. Tot s’acaba i tot comença. Final i principi s’entrellacen en el continu espai-temps.

El mateix succeeix amb algunes relacions humanes, quan acaben, en comencen d’altres. Quan s’arriba al final és només aleshores quan es pot tornar a començar alguna relació o cosa nova o si es vol el mateix, però d’una altra manera. Per això al llegir el llibre de Félix Duque: Filosofía para el fin de los tiempos (tecnología y apocalipsis), he pensat que la filosofia per a la fi dels temps, també pot convertir-se en la filosofia per al principi dels nous temps. Félix Duque constata com s’ha arribat a un temps de molta comunicació i poca informació, on ja no hi ha subjectes sinó homes subjectes a pràctiques tecnològiques, mediàtiques que es comuniquen entre ells els seus sentiments, no simplement nombres, gràfics i imatges a través de l’hipertext.

Internet representaria, segons F. Duque, la tecnologia de la fi dels temps (personalment penso que és la del principi dels nous temps). La filosofia hegeliana, continua Duque, seria la que millor representaria la tecno-logia de la fi dels temps. Per Hegel “allò vertader és el tot” i actualment Internet és el medi que permet integrar-ho tot. La divisa berkelyana “ser és ser percebut” es tradueix ara com: “to be is to be connected”. Així entrem en la tecnologia de la fi dels temps. Internet opera una vertadera metàfora “espiritual” establint la pau entre la ciutat terrenal i la ciutat celestial. Internet és un descendent metafísic dels models metafísics de Kant i de Hegel, a través de McLuhan, de Ted Nelson i tants altres.

“La “era del conocimiento” es la era del estallido mundial, generalizado, de la opacidad de la sangre. La “era de la realidad virtual” es la era de la revuelta universal de la “realidad” (una realidad esparcida en distintos niveles y conformaciones por el multiverso y a su vez formada por la sedimentación y entreverado de estadios tecnonaturales sobrepasados e inscritos en nuestros “memes”, al igual que nuestros cuerpos són ocasión de lucimiento del “gen egoísta”.” Pàg. 105

“...la transmisión on line altera, ya no simplemente al receptor –como pasa, de nuevo, con la televisión- sinó también y sobre todo al emisor. Aquí no caben prédicas de arriba abajo, desde un púlpito que refleja la estructura piramidal y jerárquica de la voz de la autoridad. Lo que corre por Internet es más bien un campo simultáneo de informaciones entretejidas, que puede ser replicado, cortado, pegado y transportaddo de mil maneras, y reenviado con tales deformaciones que hagan irreconocible el mensaje original, si es que en el nuevo medio cabe hablar de “originalidad”.” Pàg. 256

Al final del llibre es tracta el tema del destí de la filosofia i s’estableix, com a resultat de les anàlisis precedents, que el destí de la filosofia és convertir-se en la filosofia del destí. Un destí que es presenta com un final en comptes d’entendre’s com un principi de quelcom nou.

Sense inspiració

Fa dies que no escric al bloc. Com més dies passen sense escriure-hi, més difícil és tornar a dir alguna cosa que interessi, que capti l’atenció d’algun lector voluntari o despistat. Si no és així, per a què escriure? Escrivim per a que altres ho llegeixin i si volen, ho comentin.

El cert és que els blocs van de baixa, ja no estan de moda. Tindran raó aquells que anuncien la fi dels blocs? Segons les darreres estadístiques de Technorati cada dia s’obren menys blocs. En canvi van guanyant espais els fotoblocs i els videoblocs, que tenen molt d'èxit entre el públic més jove.

Què està passant amb els blocs? Han perdut la seva força virtual? Alguns es dediquen a publicar-los en paper imprès, és aquesta la finalitat dels blocs? Pot un llibre substituir-los?

Quan vaig obrir el meu primer bloc tenia la intenció d’escriure cada dia. Amb el pas dels mesos, escrivia cada dos o tres dies i amb el pas dels anys, com en aquest últim mes, només un cop a la setmana. El mateix ha passat amb altres blocs, els seus blocaires han alentit els seus posts progressivament. Què està passant a la blogosfera?

Per a escriure en un bloc s’ha de tenir alguna cosa a dir. Admiro aquells que dia rere dia, escriuen qualsevol pensament, ocurrència, notícia... Però, quan la inspiració t’abandona, ja no trobes res a dir, ni les paraules adients.

Internet

Avui se celebra el dia mundial de les telecomunicacions i de la societat de la informació.

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (V)

La filosofia, caracteritzada des de temps antics pel seu rigor argumentatiu i lògic, hauria de servir per analitzar, reflexionar, criticar i gestionar de la manera més adient la informació que proporcionen les noves tecnologies. És necessària una infofilosofia, una filosofia dedicada a fer una anàlisi del poder de la informació, del seu control i ús. Una filosofia que ajudi a reflexionar i criticar els mitjans de comunicació en referència a la informació que aquests ofereixen diàriament, per saber descobrir els enganys i manipulacions, o com diu J. Baudrillard, els seus simulacres i destriar el que és falsa opinió del que és coneixement vertader. Una filosofia que gestioni el coneixement, per convertir-lo en autèntic saber. Només així, probablement, s’aconseguirà fer realitat el que es pretén que esdevingui la Societat de la informació: una Societat del coneixement.

5. El món està infoxicat, qui el desinfoxicarà? El filòsof que millor el desinfoxiqui bon ciberfilòsof serà.

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (III i IV)

Ser filòsof avui en dia implica estar al dia de les noves tecnologies. Tot i això, encara n’hi ha que es resisteixen i consideren que els somnis de la raó internàutica pot generar monstres. En canvi els filòsofs que ens dediquem a l’ensenyament de la filosofia a secundària dia a dia ens estem adonant que si ens volem apropar més als alumnes, és necessari utilitzar les noves tecnologies.

3. El filòsof sense connexió a Internet és el darrer pont entre l’home i el ciberfilòsof.
4. El filòsof primer és com un nen que tot ho pregunta, després com un adolescent que navega tot cercant respostes i finalment un ciberfilòsof que crea pensament i reflexiona en xarxa.

Fa uns dies es va obrir un fòrum per alumnes de filosofia al batxillerat. De moment el resultat és engrescador, els alumnes i professors han començat a interactuar en la xarxa. Uns exposant arguments senzills i els altres intentant reconduir-los.

La qüestió de fons és quin serà el pensament emergent resultant. Aquesta és la qüestió de la qüestió. El que es pregunten els que veuen la xarxa com a una simple connexió de fils i cables és: que se n’extreu de tot plegat? quin és el pensament que es crea? Segurament no serà un pensament sistemàtic, ordenat, del qual es pugui extreure una teoria consistent i dogmàtica. Molt probablement el resultat serà el d’un pensament dinàmic, flexible, líquid, reticular (com assenyala Izuzquiza en la seva Filosofia del present) i col·lectiu. Un pensament força diferent al que es pot tenir al llegir un llibre en solitud, quan un s’enfronta tot sol a les seves reflexions. També serà diferent al debat cara a cara, perquè hi ha més temps per pensar, per escriure el que es vol dir i per respondre al que han dit els altres. Serà el pensament d’un nou temps i d’una nova època?


“La revolución digital impone, cada vez más, la necesidad de pensar de un modo elástico. Lo que supone, asimismo, tener en cuenta que la elasticidad implica siempre admitir tensiones, vivir en la ruptura de límites, estar en un constante proceso de cambio. [...] Vivir en el mundo digital supone “vivir en red”, y pensar en el mundo digital supone desarrollar una forma de pensamiento de tipo reticular. Lo que supone, obviamente, pensar en forma nueva antiguos problemas.” I. Izuzquiza. La filosofia del presente pàg. 238-239

Mini manifest de la filosofia al ciberespai (II)

Si la filosofia en el ciberespai es presenta d’una manera diferent de com ho havia fet en èpoques anteriors, com serà el filòsof en el ciberespai, el ciberfilòsof? En tant que la consciència s’ha connectat, convertint-se en ciberconsciència, quina serà la característica que definirà millor al filòsof en la xarxa internàutica?

2. Informació, Comunicació i Coneixement són els trets que distingeixen la societat actual. Coneixement, reflexió i creació són els trets del ciberfilòsof. Entre ells només un punt d’unió i dos elements de dispersió.

El ciberfilòsof ja no pot restar per sempre més tancat en ell mateix, guardant els seus materials i idees en el bagul de la saviesa privada, sinó que ha de donar llibertat a les seves idees i no tenir vergonya o timidesa de fer-les públiques. Es podria dir que el ciberfilòsof serà l’encarregat de fer sortir a la filosofia de l’armari, fent servir una metàfora popular, o de la caverna (fent servir el conegut mite platònic) on paradoxalment s’ha acomodat, quan en realitat és la filosofia la que ens hauria d’ajudar a sortir-ne. A més a més, també es pot afegir que el ciberfilòsof hi pot guanyar en coneixement, perquè pot comprovar quin grau d’acceptació tenen les seves tesis i argumentacions i corregir els errors a partir dels comentaris que li puguin comunicar la resta d’internautes.

Una altra de les característiques que han d’ajudar a definir el ciberfilòsof és el seu caràcter original i provocatiu en l’exposició del seu pensament i reflexions. A Internet hi ha molta informació, a hores d’ara podem dir que la xarxa està saturada d’informació, per tant si es pretén que les idees siguin captades pels internautes, aquestes han d’oferir quelcom nou, diferent, original i provocatiu, només d’aquesta manera seran tingudes en compte i podran produir noves reflexions.

Internet i Autoritat

Dia a dia la xarxa internàutica s’està convertint en un espai inabastable, de dimensions il·limitades. La virtualitat no coneix fronteres ni límits. El desordre provocat per l’allau incessant de webs, blogs, fòrums... han provocat la necessitat de classificar d’alguna manera els seus continguts. Alguns cercadors,com el Google, ja han dit que intentaran posar-hi ordre. A tot això val preguntar-se com es durà a terme aquesta classificació. S’establirà un ordre temàtic, alfabètic, jeràrquic? És possible categoritzar els continguts d’Internet per ordre d’importància o per alguna mena d’autoritat superior d’uns sobre els altres?

Quan es parla de l’origen del coneixement, a part de fer referència a les teories més clàssiques (racionalisme, empirisme, criticisme), també s’ha de tenir en compte unes altres fonts de coneixement, entre les quals se situa l’autoritat. Aquesta autoritat vindria donada per la tradició, pels llibres d’erudits o d’especialistes en algun tema o ciència. Segueix existint aquesta autoritat a través de la xarxa? Algú, l’altre dia em preguntava si a Internet hi ha havia algun tipus d’autoritat o si tot s’hi valia.

Everything goes? “Tot s’hi val?” Fa temps P. Feyerabend va utilitzar aquesta expressió per referir-se a la nul·litat de qualsevol mètode que es volgués utilitzar en el coneixement científic. Passa el mateix avui en dia a Internet? Quina fiabilitat o garantia existeix en els continguts dels webs internàutics? Tot és igualment vàlid?

Unes de les aplicacions amb més èxit actualment són els wikis. En ells tothom pot escriure, modificar, afegir continguts sobre qualsevol tema obert. El més conegut és la wikipèdia, una enciclopèdia en línia que permet la introducció i modificació de les diferents entrades existents. En l’àmbit filosòfic també n’existeix una: Symploké. Se suposa que en tots aquests wikis hi ha algun tipus de moderació, però encara que sigui així, aquells que ho revisen són especialistes en tots els temes? Podem pensar que tot el que s’hi publica és revisat curosament per comprovar si és verídic o no?

Molts alumnes quan han de fer un treball es dediquen a buscar per Internet informació. El resultat és que tot sovint el que troben té una procedència ben dubtosa. Clar que es pot dir que encara no tenen prou capacitat per seleccionar els continguts. Però tot i així, cada vegada es fa més difícil garbellar la informació falsa de la que és veritat. L’única solució és fixar-se bé d’on prové la informació, si és d’algun organisme oficial, d’algun centre especialitzat o d’algú que hi entén en el tema.

La pèrdua d’autoritat a Internet pot esdevenir nefasta per als que pretenen obtenir un coneixement vertader i fiable. Però, per altra banda, no tot és negatiu, perquè la pèrdua d’autoritat pot ajudar-nos a ampliar les perspectives. Una cosa semblant va passar amb la invenció de la impremta. Quan tothom va tenir accés a la Bíblia, l’autoritat de l’església va perdre poder. Quins poders es perdran avui en dia amb l’accés a Internet?