Una societat trastornada

Mentre sento els sorolls de les botzines embogides dels espanyolistes he pensat en la pregunta que van formular ahir al programa Millenium del canal 33: vivim en una societat del trastorn o en una societat trastornada?

Ja ho sé que és normal celebrar el triomf del propi equip si aquest et representa d’alguna manera. Però tot aquest enrenou que es pot sentir ara mateix, més aviat és per molestar i per fer-se notar, per dir, aquí també hi ha espanyols. Per les finestres del carrer on van passant els cotxes fent sonar el clàxon sense parar no ha sortit ningú a celebrar res, a diferència de quan va guanyar el Barça l’eurocopa que tothom va cridar des dels balcons.

A Girona els espanyols tenen el costum d’anar a celebrar els títols en una plaça a prop de la comandància de la Guàrdia Civil. Venen de tot arreu amb els seus cotxes tunnejats, amb les seves banderes amb el brau espanyol o alguns caps rapats amb les anticonstitucionals. Ara mateix n’acabo de veure un amb una moto que la duia onejant amb l’aliga, el jou i les fletxes. Tots ells, només celebren els partits de futbol, perquè quan va guanyar l’equip de bàsquet espanyol al mundial del Japó no vaig sentir cap botzina, ni va haver-hi cap mena de celebració. Tot plegat fa pensar, o no?

Quin és el nom de l'assignatura?

Una mateixa assignatura amb dos noms diferents?

Trucant a la Terra

Filosofia de la boira

Primer dia de platja després d’un hivern anant i venint de les altes muntanyes. He sortit de casa a mig matí i feia un bon dia de sol espaterrant. Estava preparada per a una sessió de llum solar (el meu objectiu era posar-me morena) i d’aigua marina ben salada. A la carretera poc trànsit, però quan m’anava apropant a la costa ha aparegut a l’horitzó un núvol baix i blanc. Primer he pensat que en algun lloc hi havia foc. Però no, era boira. Tots els edificis més propers a la platja estaven amagats darrere la boira. Els dels pisos més alts podien contemplar com a sota seu havia desaparegut la sorra i el mar (tal com he sentit que deia un banyista a peu de platja a un conjunt de companys jubilats que poc després s’han dedicat a explicar acudits verds).

Estoicament he aparcat el cotxe en el límit on començava la boira, he recollit la bossa de platja i m’he dirigit cap el desconegut. He pensat en la pel·lícula que vaig veure fa pocs dies “The mist” (La boira) versió cinematogràfica d’un relat curt d'Stephen King, i se m’ha posat per breus moments la pell de gallina (sobretot per la diferència de temperatura, començava a fer fred). Tot i això, no he esperat que m’ataquessin animalots d’una altra dimensió ni he pres cap decisió precipitada. Respecte a la pel·lícula l’aconsello per a tots aquells que els agraden les emocions fortes i l’estudi de les reaccions humanes davant l’imprevisible desconegut. Qui es quedi impassible amb el final que m’avisi, a mi em va provocar un enuig considerable, però la vida a vegades és així. La desesperació ens pot conduir a prendre decisions precipitades.

A la platja alguns esperaven impassiblement que sortís el sol llegint un llibre, dormint o xerrant amb els companys. M’ha fet gràcia una frase que he sentit involuntàriament: “La naturalesa és sàvia”, però no es referia al temps sinó a la mida d’algunes parts humanes.

En fi, no he pogut prendre el sol, l’únic que he pres ha estat la boira que persistia en el seu intent de tapar el sol. La part positiva és que no he hagut de patir per la meva pell. Al final, m’he banyat, l’aigua estava a bona temperatura i sense gaires banyistes. Amb tot no m’he allunyat gaire, no fos cas que perdés de vista la platja i l'horitzó.

Història d'un error

"1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós —ell viu en aquest món, és aquest món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)

2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència»). (Progrés de la Idea: es torna més subtil, més capriciosa, més inaprehensible —es converteix en una dona, es fa cristiana...)

3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però, així que és pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, l’antic sol, però vist a través de la boira i l’escepticisme; la Idea, sublimada, pàl·lida, nòrdica, kónigsberniana.)

4. El món veritable —inassequible? En tot cas inabastat. I sent inabastat, també és desconegut. En conseqüència, tampoc pot ser consolador, redemptor, obligant: a què podria obligar-nos una cosa desconeguda? (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)

5. El «món veritable» —una Idea que ja no serveix per a res, que ni tant sols obliga, una idea que s’ha tornat inútil, supèrflua conseqüentment, una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; esmorzar; retorn del bon sentit i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató, soroll endimoniat de tots els esperits lliures.)

6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, potser el món aparent?...

Eliminant el món veritable hem eliminat també el món aparent! (Migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg; punt culminant de la humanitat; incipit Zaratustra.)"

NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, «Com el "món veritable" va acabar convertint-se en una faula».

On és el centre?

Estava mirant les notícies quan de cop i volta ha aparegut un homenet a la pantalla dient que ells sempre havien estat al centre. Aquest homenet abans portava bigoti i encara en queden restes en la seva cara. Es tracta d’un homenet que va ser per un temps el president del país veí. Deixant de banda qui és o qui va ser, el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut la referència al centre. Al centre de què? D’on?

Quan utilitzem el concepte del centre ens podem referir a diferents coses. Es pot ser el centre d’atenció, per exemple quan algú provoca l’atenció de tots els que l’envolten. També ens podem referir al centre de treball com a una institució pública o privada. Si no és en aquests dos casos esmentats anteriorment, el terme pot conduir a profundes reflexions.

Durant segles es va considerar que la Terra era el centre de l’Univers i tot girava al seu voltant, és el que es va anomenar geocentrisme. Més endavant el centre de tot va ser ocupat per una entitat superior o Déu, així es va donar pas al teocentrisme. A partir del Renaixement els humans van destituir a Déu i van ocupar el seu lloc,concepció que es coneix amb el nom d’antropocentrisme. En aquells temps els coneixements que es tenien sobre tot allò que ens envoltava eren ínfims. Ara bé, quan al tenir més coneixement la visió de l’Univers es va ampliar i ens vam adonar que era molt més gran del que ens pensàvem, aleshores van desaparèixer tots els centres. Avui en dia la majoria dels astrònoms afirmen que en l’Univers no hi ha centre, que tot depèn d’on ens situem. El mateix es podria aplicar a la política, realment hi ha un centre?

El centre es defineix com el punt al voltant del qual tots els punts del contorn d’un cos o figura estan disposats de manera que cada dos situats en un mateix diàmetre equidisten d’aquell. Per exemple, la Terra té un centre. O també el podem entendre com la part d’una cosa més allunyada de la perifèria. Com per exemple quan ens referim al centre d’una ciutat. El centre d’una recta seria el punt mig equidistant entre els dos extrems. I encara el podríem entendre en altres sentits.

En la política el centre és el conjunt de tendències polítiques que se situen en una posició equidistant entre la ideologia de la dreta i la de l’esquerra. Però avui en dia i més en la política, on són els extrems? Els grans partits polítics intenten allunyar-se dels extremismes. No es pot negar que hi ha extrems, però són defensats per una minoria. Trobar el centre entre aquests extrems és força relatiu, per no dir, extremadament relatiu. Tot depèn d’on ens situem, o no?

Final de curs

Tot principi té un final?
Avui tot el dia avaluacions finals d'ESO i de Batxillerat.

Déu i l’Estat

Segon dia dels exàmens de Selectivitat. A primera hora del matí: Filosofia o Història. Al meu institut gairebé la meitat dels alumnes havia triat una o l’altra. A Filosofia per enèsima vegada textos de Descartes i Plató. Un text del discurs cartesià sobre la perfecció de la naturalesa divina, i un altre de la politeia platònica sobre la naturalesa de les lleis de l’Estat i l’obligació dels més ben preparats (els filòsofs) per a procurar la felicitat dels ciutadans.

En la primera opció: Demostració racional de la perfecció divina. Essent nosaltres compostos d’una naturalesa intel·ligent i un altre de corporal, no podem ésser perfectes, perquè tota naturalesa composta sempre depèn d’alguna altra cosa. La perfecció només pot provenir d’una naturalesa simple i omnipotent. És aquesta omnipotència divina la causa de l’existència de les altres naturaleses imperfectes, al mateix temps que justifica la idea de perfecció en la nostra ment.

En la segona: La necessitat d’obligar als filòsofs (educats per a complir les feines de governants de la ciutat) a endinsar-se en la foscor de la caverna, a deixar els bells paratges de la veritat del bé en si, a viure una vida miserable, amb l’objectiu d’ajudar als desgraciats captius (als ciutadans ignorants) a viure en pau i tranquil·litat. La llei així ho mana. El filòsof ha d’estar al servei de l’Estat per a procurar per la felicitat de tots. Tot plegat, una feina molt dura per als filòsofs que preferirien quedar-se en la regió de les idees per sempre més.

Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

OPCIÓ A

“Ja que, segons els raonaments que acabo de fer, per a conèixer la naturalesa de Déu –fins on la meva n’era capaç– no em calia sinó considerar, a propòsit de totes les coses de què trobava en mi alguna idea, si posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que no hi havia en ell cap de les que significaven alguna imperfecció, però que sí que hi havia totes les altres. Així, veia que no hi podia haver el dubte, la inconstància, la tristesa i altres coses semblants, atès que jo mateix hauria estat ben content d’estar-ne exempt. A més d’això, tenia idees de diverses coses sensibles i corporals; ja que, encara que suposés que somiava i que tot el que veia o imaginava era fals, tanmateix no podia pas negar que unes tals idees es trobessin en el meu pensament. Però, com que ja havia conegut molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal, considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és manifestament un defecte, vaig pensar que en Déu no podia ser una perfecció ser compost d’aquestes dues naturaleses, i que, per consegüent, ell no ho era; però que, si hi havia en el món cossos o bé intel·ligències o altres naturaleses que no fossin totalment perfectes, el seu ésser havia de dependre del poder de Déu de tal manera que no poguessin subsistir sense ell ni un sol moment.” René DESCARTES, El discurs del mètode, IV

OPCIÓ B

"- Com a fundadors de la ciutat – vaig dir jo -, hem d´obligar als homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

- El què?

- No consentirem que es quedin en aquesta regió – vaig dir –, negant-se a baixar de nou amb a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

- Però haurem de ser tan durs amb ells? – va preguntar -. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida me´s agradable?

- Tornes, benvolgut amic – vaig dir –, a oblidar que a la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.” PLATÓ. República, 519

Més a: http://www.eviltwincomics.com/series.html

Neurofilosofia

Ara que les Ciències per al Món Contemporani sembla ser que resoldran tots els nostres interrogants més filosòfics, potser no estigui de més recordar que moltes qüestions científiques irresolubles formen part de la reflexió filosòfica des de fa milers d’anys. Quin és l’origen de l’Univers i de la Vida? Com hem arribat a ser el que som? Què és la nostra consciència? Què és el que anomenem identitat? O dit en altres paraules, quin és el mecanisme unificador de la nostra consciència?

Aquesta última pregunta és la “hard-question” de la psicologia actual. Així ho va assenyalar un dels psicòlegs convidats al programa Millenium del canal 33. Igual com en altres ciències, les respostes últimes a les grans preguntes ens aproximen al pensament filosòfic.

Una de les disciplines emergents dels últims anys és l’anomenada Neurofilosofia. Primer de tot cal advertir que no es tracta d’una filosofia amb moltes neures, encara que per alguns la filosofia és una neura. Aquesta nova disciplina respon a la necessitat de trobar respostes en el camp de la ment i la consciència. La Neurofilosofia desenvolupa les conseqüències filosòfiques del coneixement neurocientífic contemporani. No es tracta d’una Filosofia de la ment que s’ocupa de la naturalesa dels processos i estats mentals, dels seus efectes i de les seves causes. La Filosofia de la ment tracta els temes relacionats amb l’epistemologia, sobre les capacitats cognoscitives de la ment. En canvi la Neurofilosofia planteja nous temes i interrogants. Proposa, per exemple, noves definicions d’intel·ligència, es preocupa per les relacions entre les neurones i la formació de la consciència.

El concepte de Neurofilosofia va ser utilitzat per primer cop fa uns 15 anys per Patrícia Smith Churchland (filòsofa canadenca-americana que es va educar a Oxford i està casada amb el filòsof, Paul Churchland) per fer referència a un nou marc explicatiu que hauria de permetre entendre millor els grans problemes de la filosofia como l’origen del coneixement, la noció del jo, la consciència, la moral i l’ètica... a partir de la interacció i sinèrgia mútua de dos camps d’investigació. Per una banda, la neurociència (l’estudi de l’organització, disseny i funcionament del sistema nerviós) i per altra banda, la filosofia.

No es d’estranyar la unió de dues disciplines com la neurociència i la filosofia, perquè en el fons els grans interrogants provenen d’un mateix lloc, del nostre cervell. Sam Wang coautor del llibre “Entra en el teu cervell” afirma que el cervell ens pot mentir, perquè no ens proporciona una impressió exacta del món. El cervell entén el món metafòricament, és com un gran ordinador que enregistra i filtra informació. Les mentides cerebrals són provocades per les decisions ràpides que ens permeten solucionar situacions socials immediates. Del cervell, tot i que s’ha avançat molt en la investigació, encara no ho sabem tot. Per exemple no sabem com es relacionen les imatges, les paraules i el que guardem a la ment; no sabem com es produeixen algunes malalties; no sabem com es construeix el que anomenem jo; ni tampoc sabem si tenim esquemes o estructures morals innates. Respecte a aquesta última qüestió han aparegut recents estudis sobre la Neurofilosofia moral com els de Marc Hauser, professor de psicologia de la Universitat de Harvard i autor del llibre “Moral Minds” (Ments Morals: la naturalesa del correcte i l’ incorrecte).

Maig 08 i la filosofia del fracàs

Aquest passat mes de maig s’ha recordat un altre maig, el del 68 francès. Després de 40 anys s’ha reflexionat sobre el que va significar aquella revolta iniciada pels estudiants i posteriorment acompanyada per vagues de treballadors de diferents sectors. Tal i com va dir Glucksman l’altre dia al programa Millenium del canal 33, el maig del 68 va ser una revolució oberta que va provocar molts canvis. Més que una revolució, va ser una mobilització que va estendre’s a diversos països.

Tanmateix, quines en van ser les conseqüències? Què es va aconseguir? Què en queda de tot aquell combat social? Amb tot, potser sigui més important preguntar-se: què es pretenia? Un dels principals objectius del maig del 68 francès era canviar la rígida societat existent encara en aquells moments. Els estudiants volien més llibertat, portar la imaginació al poder, canviar la societat establerta, trencar amb l’autoritat dels pares, de l’Estat, dels partits polítics, fer realitat la utopia... Per la seva banda els treballadors demanaven més millores salarials, i després d’aconseguir-les van aturar totes les vagues. El govern va prendre mesures contundents i al final els estudiants es van quedar sols.

Alguns han aprofitat la rememoració per criticar la situació actual i culpabilitzar el maig del 68 francès de la crisi en què vivim. Es pretén d’aquesta manera justificar el fracàs escolar i social.

El record d’aquell maig del 68 francès ens pot ajudar a reflexionar sobre el que està passant avui en dia. Aquest maig del 08 a casa nostra hem comprovat com es reduïa la presència de la filosofia a batxillerat, s’han produït petites manifestacions filosòfiques arreu del país sense cap resultat exitós. El pensament ja no interessa. Un altre fracàs?

Potser sigui necessari recuperar aquelles pintades i eslògans del maig del 68?

Soyez réalistes, demandez l'impossible. Sigueu realistes, demaneu l'impossible.

On achète ton bonheur. Vole-le. Es compra la teva felicitat. Roba-la.

Sous les pavés, la plage. Sota les llambordes, la platja.

Autrefois, nous n'avions que le pavot. Aujourd'hui, le pavé. Abans no teníem més que cascall. Avui, la llamborda.

Oubliez tout ce que vous avez appris. Commencez par rêver. Oblideu tot el que heu après. Comenceu per somiar.

L'ennui est contre-révolutionnaire. El tedi és contrarevolucionari.

Pas de replâtrage, la structure est pourrie. No apedacis, l'estructura està podrida.

Nous ne voulons pas d'un monde où la certitude de ne pas mourir de faim s'échange contre le risque de mourir d'ennui. No volem un món on la garantia de no morir de fam es bescanvia pel risc de morir de tedi.

Ceux qui font les révolutions à moitié ne font que se creuser un tombeau. Els que fan les revolucions a mitges no fan més que cavar-se una tomba.

On ne revendiquera rien, on ne demandera rien. On prendra, on occupera. No es reivindicarà res, no es demanarà res. Es prendrà, s'ocuparà.