dilluns, 23 de juny de 2008

Filosofia de la boira

Primer dia de platja després d’un hivern anant i venint de les altes muntanyes. He sortit de casa a mig matí i feia un bon dia de sol espaterrant. Estava preparada per a una sessió de llum solar (el meu objectiu era posar-me morena) i d’aigua marina ben salada. A la carretera poc trànsit, però quan m’anava apropant a la costa ha aparegut a l’horitzó un núvol baix i blanc. Primer he pensat que en algun lloc hi havia foc. Però no, era boira. Tots els edificis més propers a la platja estaven amagats darrere la boira. Els dels pisos més alts podien contemplar com a sota seu havia desaparegut la sorra i el mar (tal com he sentit que deia un banyista a peu de platja a un conjunt de companys jubilats que poc després s’han dedicat a explicar acudits verds).

Estoicament he aparcat el cotxe en el límit on començava la boira, he recollit la bossa de platja i m’he dirigit cap el desconegut. He pensat en la pel·lícula que vaig veure fa pocs dies “The mist” (La boira) versió cinematogràfica d’un relat curt d'Stephen King, i se m’ha posat per breus moments la pell de gallina (sobretot per la diferència de temperatura, començava a fer fred). Tot i això, no he esperat que m’ataquessin animalots d’una altra dimensió ni he pres cap decisió precipitada. Respecte a la pel·lícula l’aconsello per a tots aquells que els agraden les emocions fortes i l’estudi de les reaccions humanes davant l’imprevisible desconegut. Qui es quedi impassible amb el final que m’avisi, a mi em va provocar un enuig considerable, però la vida a vegades és així. La desesperació ens pot conduir a prendre decisions precipitades.

A la platja alguns esperaven impassiblement que sortís el sol llegint un llibre, dormint o xerrant amb els companys. M’ha fet gràcia una frase que he sentit involuntàriament: “La naturalesa és sàvia”, però no es referia al temps sinó a la mida d’algunes parts humanes.

En fi, no he pogut prendre el sol, l’únic que he pres ha estat la boira que persistia en el seu intent de tapar el sol. La part positiva és que no he hagut de patir per la meva pell. Al final, m’he banyat, l’aigua estava a bona temperatura i sense gaires banyistes. Amb tot no m’he allunyat gaire, no fos cas que perdés de vista la platja i l'horitzó.


Història d'un error

"1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós —ell viu en aquest món, és aquest món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)

2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència»). (Progrés de la Idea: es torna més subtil, més capriciosa, més inaprehensible —es converteix en una dona, es fa cristiana...)

3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però, així que és pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, l’antic sol, però vist a través de la boira i l’escepticisme; la Idea, sublimada, pàl·lida, nòrdica, kónigsberniana.)

4. El món veritable —inassequible? En tot cas inabastat. I sent inabastat, també és desconegut. En conseqüència, tampoc pot ser consolador, redemptor, obligant: a què podria obligar-nos una cosa desconeguda? (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)

5. El «món veritable» —una Idea que ja no serveix per a res, que ni tant sols obliga, una idea que s’ha tornat inútil, supèrflua conseqüentment, una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; esmorzar; retorn del bon sentit i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató, soroll endimoniat de tots els esperits lliures.)

6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, potser el món aparent?...

Eliminant el món veritable hem eliminat també el món aparent! (Migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg; punt culminant de la humanitat; incipit Zaratustra.)"

NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, «Com el "món veritable" va acabar convertint-se en una faula».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada