dissabte, 26 de gener de 2008

Desvirtualització

Aquests dies tenen lloc les primeres Jornades de la catosfera i un centenar de blocaires ens estem desvirtualitzant a Granollers. Desvirtualitzar-se no és fàcil, al principi provoca una sensació estranya. Per primera vegada pots mantenir un diàleg no virtual amb qui només havies intercanviat missatges en la virtualitat. Vaig poder intercanviar impressions amb Entrellum i Dipofilopersiflex II; despertar a Josepsort; i anar a sopar amb alguns blocàires com Mails per a Hipàtia, Marcús, Estatpropi.cat, Indústries i caminars, més alguns altres que no sé qui eren.

En una de les conferències inaugurals “Els ciutadans digitals”, César Calderón va presentar les característiques principals de la Societat 2.0: compartir, intercanviar, horitzontalitat en la comunicació, activisme hacker (passar-s’ho bé amb el que es fa). També va anomenar algunes de les eines principals per al ciberactivisme: blogs, xarxes socials, wikis, tafaneres, twitter, facebook, youtube. I a continuació va descriure el perfil del Ciutadà 2.0: un home orquestra on cadascú és el medi. Al final va explicar alguns exemples de ciberactivisme.

En l’altra de les conferències inaugurals, Territori 2.0, Marc Vidal va començar definint als blogs com un territori de talent i mèrit, una eina de contrapès a l’opinió oficial, un altaveu democràtic que tothom pot utilitzar, un diàleg i debat, i un espai on s’intercanvien idees on el missatge final és el que queda. Un blog és un espai on les bones idees sobreviuen, és talent global i vigilància activa. En definitiva els blogs poden esdevenir l’origen d’un món millor, l’embrió d’una societat més lliure.

Sense temps ni per respirar, es va iniciar la taula oberta sobre el codi ètic blocàire. Frisava per sentir el que dirien. Tots dos ponents estaven en contra la regulació ètica en els blogs, en què no hi havia d’haver-hi regles. Juan Varela al final de la seva intervenció apostava per una ètica hacker, no aristotèlica ni tomasina. En Vicent Partal va deixar clar d’entrada que no cal un codi ètic dels blogs, tot i que va afegir que sovint no hi ha prou educació dels usos d’Internet. Amb tot, va afegir alguns punts que haurien de ser font de discussió i una proposta. Els punts a discutir eren els següents: Anonimat o no; Conversa (no necessitat de comentaris); qualitat (en la presentació i en el diàleg que mai ha de ser crispat) on va recalcar la necessitat d’una cultura de la veritat no analògica; respecte als objectius marcats; i, conèixer les conseqüències (estendre la cultura de la conseqüència). En definitiva, no cal un codi ètic obligatori, però sí algunes normes bàsiques de conducta adoptades lliurement. La proposta final era d’incloure més informació del perfil personal (per tenir més dades de qui presenta la informació i per què ho fa) i posar una llicència Creative Commons.

En el debat posterior Juan Varela va assenyalar la necessitat d’una llei de dret d’accés a la informació per tenir accés als registres del govern sobre les nostres dades. En aquest sentit sí que hi hauria d’haver un codi ètic.

Tot seguit, sense pausa i molt més tard del previst, va començar l’última taula rodona del dia sobre “Blocs i educació”. El moderador Pitu Martínez va obrir la taula explicant l’èxit de l’xtecblocs (6.300 blocs oberts), aportant les dades de la UOC segons les quals els col·lectius professionals que utilitzen més Internet són els professors i els alumnes. També va deixar oberta la qüestió de com ensenyar el bon ús d’Internet als ciutadans del futur. Anna Pèrez experta en blocs educatius i Núria Prunés van dir que els blocs són una bona eina per aprendre a escriure i potencien l’aprenentatge col·laboratiu. Per Enric Gil els blocs són un bon complement a les classes presencials, però va afegir que al món de l’ensenyament encara hi ha gent analògica. Per últim, J. A. Donaire va puntualitzar que els blocs permeten participar a l’alumne en el procés de coneixement i promouen una actitud activa.

divendres, 25 de gener de 2008

Molts móns en un sol món

Pels antics el món i l’Univers era només un i es reduïa a tot el que podien observar amb els seus ulls. Amb el telescopi la visió es va ampliar i vam comprovar que el nostre món era molt més gran del que els humans mai havien imaginat, exceptuant algunes ments brillants com Giordano Bruno que s’havia atrevit a afirmar la possibilitat que existissin infinits móns. Un atreviment que va ser castigat amb el foc eclesiàstic de l’època. Per sort, els temps han canviat molt des d’aleshores. Avui en dia els cosmòlegs com Alexander Vilenkin afirmen sense cap por i amb demostracions científiques l’existència de múltiples Universos o, millor dit, multiversos.

Ahir el cosmòleg d’origen rus Alexander Vilenkin (director de l'Institut de Cosmologia de Tufts University) va explicar en una conferència “Molts móns en un”, les conseqüències de l’aplicació de la teoria inflacionària. L’horitzó còsmic actual avarca 40 bilions d’anys llum, però què hi ha més enllà? Aquesta va ser la pregunta amb que va iniciar la conferència.

Per saber què hi ha més enllà, cal començar pels inicis, és a dir, per la gran explosió o Big Bang. Què va passar aleshores? i, per què? Si s’aplica la teoria inflacionària (Alan Guth 1981) el que va succeir va ser una explosió en el buit. Però, aquest buit (de poca energia) no és equiparable al no res, sinó que és un estat diferent. Es tracta d’un fals buit amb unes propietats especials: una densitat d’energia molt gran (com més energia més massa); molta tensió; una força gravitatòria de repulsió; i, molt inestable. Aquest fals buit provoca una força d’expansió molt gran que encara continua avui en dia. El model d’aquesta teoria explica les propietats del Big Bang: alta temperatura, expansió, homogeneïtat, petites inhomogeneïtats. Segons Alan Guth “La inflació és una teoria del Bang del Big Bang”. L’evidència de la inflació són les restes de radiació que encara es poden comprovar en tot l’Univers. El satèl·lit WMAP que orbita la terra mesura la radiació que es rep contínuament.

Com és l’Univers més enllà del nostre horitzó còsmic? Segons la teoria de la inflació aquesta no acaba mai. La inflació és eterna. Vivim en una mena de bombolla i només podem veure una petita part de tot l’Univers on existeixen altres bombolles com les nostres. No podem anar a altres bombolles perquè mai aconseguiríem arribar-hi. La inflació augmenta més ràpidament que la velocitat de la llum. Aleshores, com sabem que existeixen altres móns com el nostre? Només ho sabem com a conseqüència d’aplicar la teoria inflacionària. Hi ha un nombre infinit de bombolles però amb un nombre finit d’històries (resultat d’aplicar una altra teoria: la mecànica quàntica). Això implica que hi ha un nombre infinit de terres amb històries idèntiques a la nostra. [Ara mateix algú en una d’aquestes infinites terres està escrivint el mateix que ara jo escric.] A més a més, cada història es pot repetir en un nombre infinit. [Es tractarà d’un etern retorn a l’estil de la intuïció de Nietzsche?]

Amb tot, ens podríem preguntar si va tenir un començament l’Univers o sempre ha estat així com és ara? Arvin Borde, Guth i A. Vilenkin (2001) diuen el següent: “Tot i que la inflació és eterna cap el futur, no ho pot ser cap el passat.” Per tant, la inflació ha d’haver tingut un principi. I què va passar abans? Doncs, el més probable és que existís un petit Univers tancat ple d’un fals buit amb una gran quantitat d’energia.

dijous, 17 de gener de 2008

Filosofia de les terres altes

Dijous vespre. Estic cansada, sense esma. Tres dies gairebé complets en les terres altes, envoltades de volcans, m’anihilen completament. Només somio en poder tornar a la terra mitjana. El punt mitjà entre l’excés i el defecte. Ni massa lluny del mar ni massa a prop. Ni massa gent ni massa poca. La ciutat gairebé perfecta d’Aristòtil. Però, de moment haig d’anar i venir en un interminable ral·li (prova de resistència, de velocitat i d’habilitat disputada per vehicles o per persones en carreteres, camins o pistes, que és controlada en uns punts determinats i que té lloc generalment per etapes. Definició del Diec2).

De tant en tant, però, alguna sorpresa, un besllum d’imaginació creativa. Avui a classe tractava el tema de la veritat de proposicions empírica o de fets i de quins criteris es podien utilitzar per reconèixer-la. Els he dit als alumnes la següent proposició: “La terra és rodona” i havien de contestar si era veritat o no i quin criteri utilitzaven. De cop i volta algú ha contestat: - No és veritat. La terra és com un bombó Ferrero Rocher.


divendres, 11 de gener de 2008

Centenari de Simone de Beauvoir

Ara fa cent anys va néixer Simone de Beauvoir (coneguda també amb el sobrenom del castor), una escriptora i filòsofa francesa que ha esdevingut una de les principals representants del feminisme modern. Precisament, aquests dies s’ha celebrat un col·loqui internacional a Paris per commemorar el centenari del naixement de Simone de Beauvoir. El seu llibre El segon sexe (1949) va revolucionar el pensament dels anys 50 i 60 sobre el paper de la dona en la societat i es va convertir en la Bíblia del feminisme dels anys 70. Tanmateix, si no fos perquè va ser la companya sentimental de Jean Paul Sartre, potser la seva obra no hagués aconseguit tenir el ressò merescut.

Avui a classe tractant el tema dels prejudicis existents en la societat actual, unes alumnes de batxillerat han dit que encara hi ha molts prejudicis sobre la igualtat de sexes i el feminisme. Si una dona és massa igual a un home, en el sentit de realitzar el mateix tipus de treball se la considera poc femenina. El masclisme segueix existint, tot i que es digui que va de baixa. Però també es dóna el cas contrari, quan per exemple un home manifesta les seves emocions en públic o és massa sensible. Sense anar més lluny i com a exemple: l’altre dia uns alumnes de tercer d’ESO quan estàvem mirant la pel·lícula Billy Elliot criticaven l’actitud del noi que volia ballar qualificant-lo de nena i d’homosexual. Com es pot comprovar, malgrat tots els esforços per canviar la situació, els prejudicis referents a la identitat i condició sexual segueixen existint en la societat actual.

“La dona? És molt senzill, diuen els amants de les fórmules senzilles: és una matriu, un ovari; és una femella, i n'hi ha prou amb aquesta paraula per definir-la. En boca de l'home, l'epítet «femella» sona com un insult, i tanmateix, ell no s’avergonyeix de la seva animalitat, està orgullós que es digui d'ell «És un mascle!» El terme «femella» és pejoratiu, no perquè arreli a la dona en la naturalesa, sinó perquè la confina dins dels límits del seu sexe; i si aquest sexe sembla a l'home menyspreable i enemic, fins i tot entre els animals innocents, és evidentment a causa de la inquieta hostilitat que en ell desperta la dona, malgrat que vol trobar en la biologia una justificació per a aquest sentiment. La paraula femella desperta en ell un cúmul d'imatges: un enorme òvul rodó atrapa l'àgil espermatozoide i el castra; monstruosa i repleta, la reina dels tèrmits reina sobre els mascles esclavitzats; la mantis religiosa, l'aranya, sexualment satisfetes trituren al seu company i el devoren; la gossa en zel recorre els carrers deixant darrere de si una estela d'olors perverses; la mona s'exhibeix impúdicament i s'escapoleix amb una coqueteria hipòcrita; les feres més superbes, la tigressa, la lleona, la pantera, s'ajeuen servilment davant de la imperial assiduïtat del mascle. Inert, impacient, astuta, estúpida, insensible, lúbrica, ferotge, humiliada: l'home projecta sobre la dona totes les femelles alhora. I el fet és que és una femella. Tanmateix, si volem abandonar els tòpics, se'ns plantegen immediatament dues preguntes: què representa la femella en el regne animal? Quina espècie singular de femella es realitza en la dona?”. Simone de Beauvoir (1949) El Segon Sexe. Extracte del primer capítol: Les dades de la biologia.

divendres, 4 de gener de 2008

Una societat digital

No hi ha com viure en una societat digital per haver d’esperar més de mitja hora a que els ordinadors acceptin la comanda d’un contracte. Això és el que em va passar l’altre dia en una botiga de telefònica. Només apareixien pantalles d’error i que no acceptaven les dades. Simplement, el que succeïa és que el servidor estava col·lapsat. Normalment, em va dir amablement la noia que m’atenia, només són 5 minuts. Aquest normalment deu ser més aviat un extraordinàriament, si tens una mica de sort.

No hi ha com viure en una societat digital per a que a partir de principis d’aquest any tots haguem de pagar més per qualsevol mitjà de còpia o reproducció. Aquestes són les exigències de la llei del cànon digital. Haurem de pagar més pels CDs amb els que es copien les dades dels arxius de l’ordinador. Haurem de pagar més per copiar les cançons de discs originals a format mp3 per minimitzar l’emmagatzematge i fer servir un sol disquet per escoltar-lo al reproductor mp3 del cotxe. Pagar més per qualsevol dispositiu USB, etc. Tot perquè en principi “tots som culpables”. Això és el que em va dir el venedor d’una botiga d’informàtica al vendre’m un dispositiu bluetooth que ja no valia el que marcava el preu del producte, perquè l’havien marcat abans de la nova llei. Com diu la dita: Sempre acaben pagant justos per pecadors. I si ha de ser així, potser serà millor fer-se pecador que no pas just.

L’any 1995 es va publicar un llibre de Nicholas Negroponte: Being digital (traduït al castellà amb el títol El mundo digital) anticipant tot un somni futurista que en certa manera ja s’ha fet realitat en el present, o no? Si partim de la distinció de Negroponte entre àtoms i bits, certament els bits estan guanyant la partida als àtoms. La informació ja no es transmet a través del àtoms (premsa escrita, llibres...), sinó que augmenta la seva transmissió a través dels bits (ciberespai). Els bits són l’element més petit en l’ADN de la informació i l’element bàsic de la computació digital. Els bits, formats per entitats numèriques (1,0) no tenen pes, ni tamany, ni color i viatgen a la velocitat de la llum. Els bits són els responsables de la digitalització del món, una digitalització que té unes implicacions importants en el conjunt de la societat, en la manera de relacionar-nos, en la concepció de la intel·ligència i en la forma de transmetre la comunicació. Una de les conseqüències de la digitalització és el trasllat de la intel·ligència del transmissor al receptor. En la premsa escrita, per exemple, o en la televisió analògica, la intel·ligència està en el transmissor i el receptor es limita a rebre la informació, en canvi amb la digitalització els bits poden anar del transmissor al receptor fent possible la interacció a dues bandes, fins al punt que el receptor es pot convertir en la vertadera intel·ligència i el transmissor en un simple intermediari. A més a més, la digitalització permet classificar la informació per a que el receptor trií el que més l’interessa, passant a tenir un lloc destacat en la comunicació.

La digitalització també implica una economia del bit. No es tracta de transmetre més bits, sinó menys a més velocitat. És més important la qualitat que no pas la quantitat. Uns bits de bona qualitat poden generar altres bits. “Ser digital és poder créixer.” (p.60) Aquesta és una de les característiques, segons N. Negroponte, del món digital: la capacitat per poder evolucionar, canviar i créixer a partir de poques dades de la mateixa manera en què ho fa un organisme viu.

"Els bits no es mengen; en aquest sentit no poden calmar la gana. Els ordinadors tampoc no són ens morals; no poden resoldre temes complexos com el dret a la vida o a la mort. Tanmateix, ser digital ens proporciona motius per ser optimistes. Com ocorre amb les forces de la naturalesa, no podem negar o interrompre l'era digital. Té quatre qualitats molt poderoses que la faran triomfar: és descentralitzadora, globalitzadora, harmonitzadora i permissiva." Nicholas Negroponte: El mundo digital, pàgs.270-271


dimarts, 1 de gener de 2008

Un món de despropòsits?

Quan comença un nou any la majoria es dediquen a fer una llista de bons propòsits, de bones intencions. D’altres prefereixen fer tot el contrari i dir quins són els seus despropòsits, és a dir, volen deixar clar tot allò que no pensen fer.

Com diu la dita de bones intencions l’infern n’és ple, al que es podria afegir que internet també. I de despropòsits no cal fer cap llista perquè durant l’any deixem de fer moltes coses, ja sigui per manca de temps o per mandra. Per tant, no faré ni una cosa ni una altra. Ni propòsits, que potser no compliria, ni despropòsits.

Malauradament, el nostre complex món sembla decantar-se més pels despropòsits que pels propòsits. I no es tracta de despropòsits per defecte sinó per excès, ni de deixar fer tot el que es podria fer per arreglar el que no va bé, sinó de fer tot el possible per a que no hi hagi pau, harmonia, felicitat, ni bon rotllo entre tots plegats. Per això, us deixo una presentació que ahir em van enviar i avui he vist també en un blog.