Centenari de Simone de Beauvoir

Ara fa cent anys va néixer Simone de Beauvoir (coneguda també amb el sobrenom del castor), una escriptora i filòsofa francesa que ha esdevingut una de les principals representants del feminisme modern. Precisament, aquests dies s’ha celebrat un col·loqui internacional a Paris per commemorar el centenari del naixement de Simone de Beauvoir. El seu llibre El segon sexe (1949) va revolucionar el pensament dels anys 50 i 60 sobre el paper de la dona en la societat i es va convertir en la Bíblia del feminisme dels anys 70. Tanmateix, si no fos perquè va ser la companya sentimental de Jean Paul Sartre, potser la seva obra no hagués aconseguit tenir el ressò merescut.

Avui a classe tractant el tema dels prejudicis existents en la societat actual, unes alumnes de batxillerat han dit que encara hi ha molts prejudicis sobre la igualtat de sexes i el feminisme. Si una dona és massa igual a un home, en el sentit de realitzar el mateix tipus de treball se la considera poc femenina. El masclisme segueix existint, tot i que es digui que va de baixa. Però també es dóna el cas contrari, quan per exemple un home manifesta les seves emocions en públic o és massa sensible. Sense anar més lluny i com a exemple: l’altre dia uns alumnes de tercer d’ESO quan estàvem mirant la pel·lícula Billy Elliot criticaven l’actitud del noi que volia ballar qualificant-lo de nena i d’homosexual. Com es pot comprovar, malgrat tots els esforços per canviar la situació, els prejudicis referents a la identitat i condició sexual segueixen existint en la societat actual.

“La dona? És molt senzill, diuen els amants de les fórmules senzilles: és una matriu, un ovari; és una femella, i n'hi ha prou amb aquesta paraula per definir-la. En boca de l'home, l'epítet «femella» sona com un insult, i tanmateix, ell no s’avergonyeix de la seva animalitat, està orgullós que es digui d'ell «És un mascle!» El terme «femella» és pejoratiu, no perquè arreli a la dona en la naturalesa, sinó perquè la confina dins dels límits del seu sexe; i si aquest sexe sembla a l'home menyspreable i enemic, fins i tot entre els animals innocents, és evidentment a causa de la inquieta hostilitat que en ell desperta la dona, malgrat que vol trobar en la biologia una justificació per a aquest sentiment. La paraula femella desperta en ell un cúmul d'imatges: un enorme òvul rodó atrapa l'àgil espermatozoide i el castra; monstruosa i repleta, la reina dels tèrmits reina sobre els mascles esclavitzats; la mantis religiosa, l'aranya, sexualment satisfetes trituren al seu company i el devoren; la gossa en zel recorre els carrers deixant darrere de si una estela d'olors perverses; la mona s'exhibeix impúdicament i s'escapoleix amb una coqueteria hipòcrita; les feres més superbes, la tigressa, la lleona, la pantera, s'ajeuen servilment davant de la imperial assiduïtat del mascle. Inert, impacient, astuta, estúpida, insensible, lúbrica, ferotge, humiliada: l'home projecta sobre la dona totes les femelles alhora. I el fet és que és una femella. Tanmateix, si volem abandonar els tòpics, se'ns plantegen immediatament dues preguntes: què representa la femella en el regne animal? Quina espècie singular de femella es realitza en la dona?”. Simone de Beauvoir (1949) El Segon Sexe. Extracte del primer capítol: Les dades de la biologia.