2010: un any per oblidar?

Durant l'any 2010 han passat moltes coses, unes bones i altres no tan bones. No sé si és un any per oblidar, però personalment no ha estat un dels meus millors anys i ha acabat no gaire bé: una amistat fallida perquè segurament hi havia una percepció errònia del que podia semblar una amistat i no ho era; i un constipat mal curat que va conduir a una faringitis inoportuna. Per sort, l'any 2011 serà diferent, perquè no sempre tot és igual, encara que quan ens passen coses bones voldríem que fos així, que no canviés res.

Aquest és un vídeo resum d'aquest any elaborat pels serveis informatius de TV3.

   

Una democràcia transparent?

Llegíem a classe l'altre dia un text de Norberto Bobbio sobre la democràcia representativa moderna i l'exigència de visibilitat, quan la lectura ens va fer pensar, de forma gairebé immediata, en les recents publicacions de Wikileaks. A continuació es va generar un intens debat sobre la transparència política en la democràcia actual i a preguntar-nos si realment la nostra democràcia és  tan transparent com ens volen vendre a través dels mitjans de comunicació. Els ciutadans hauríem d'exigir més transparència? Per què no ho fem? És desitjable o convenient una democràcia més transparent? 

"Les definicions de democràcia, com tothom sap, són moltes. De totes elles, m'estimo la que la presenta com "el poder en públic". Faig servir aquesta expressió sintètica per indicar tots aquells mitjans institucionals que obliguen els governants a prendre les seves decisions a la llum del dia i permeten als governats "veure" com i on les prenen. A la memòria històrica dels pobles europeus la democràcia es presenta per primer cop a través de la imatge de l'àgora atenenca, on els ciutadans es reunien a l'aire lliure per escoltar els oradors i expressar després la seva opinió tot alçant la mà. En el pas de la democràcia directa a la democràcia representativa (de la democràcia dels antics a la democràcia dels moderns) desapareix la plaça però no l'exigència de "visibilitat" del poder, que se satisfà d'una altra manera, amb la publicitat de les reunions parlamentàries, amb la formació d'una opinió pública mitjançant l'exercici de la llibertat de premsa, amb la incitació adreçada als líders polítics a fer les seves declaracions a través dels mitjans de comunicació de masses..." Norberto Bobbio: Democràcia i ciències socials  

Què és l'epistemologia?

L'epistemologia és considerada actualment com a teoria del coneixement científic o de les ciències. També s'utilitza el terme per a designar l'estudi general del coneixement (conegut antigament com a gnoseologia). Tot i això hi ha qui l'entén d'altres maneres com es pot veure en el vídeo.  

Dia mundial de la filosofia

El tercer dijous de novembre la UNESCO va decidir que seria el dia mundial de la filosofia. Es va triar aquest dia per recordar la mort de Sòcrates. Enguany el 18 de novembre se celebra el dia mundial de la filosofia a diferents llocs del món.




Ahir a Barcelona per celebrar aquest dia va tenir lloc la Mostra de Fotofilosofia i aquestes van ser algunes de les fotofilosofies guanyadores.

Mostra Fotofilosofia 2010 una selecció

View more presentations from jbeltran.

Filosofia negativa

Aquests dies s'està parlant molt, potser fins i tot massa, de la visita del papa Benet XVI diumenge a Barcelona. Cal tant d'enrenou? Cal tanta propaganda? Per a què?

Quina és la filosofia papal i de l'església catòlica? Potser la filosofia papal és una filosofia negativa: negació dels escàndols (pederàstia) de l'església catòlica, negació de l'avortament, negació dels matrimonis homosexuals i de la mateixa homosexualitat, negació del paper de la dona en la jerarquia eclesiàstica (no hi ha dones papes, ni bisbes...), negació de l'ús de preservatius, negació de la riquesa del vaticà mentre els pobres es moren de gana, negació del món terrenal enfront d'un món celestial il·lusori, negació de la carn i dels plaers del cos... 

Davant d'una filosofia tan negativa venen ganes de dir: 

   

Què té d'especial el 10?

Avui per alguns és un dia especial. Per als xinesos,el número 10 significa "la perfecció en tot '. És per aquesta raó que un gran nombre de parelles planegen casar-se el 10 de Oct de 2010, o el 1910.10.10, en un intent per fer que el seu matrimoni sigui un èxit. 

Per als pitagòrics el número 10 era el nombre perfecte i estava dotat d’un magnetisme especial (derivat de la suma de l’1, el 2, el 3 i el 4). Al mateix temps servia per engendrar el triangle perfecte o tetraktys que arribaven a considerar com a representació de déu.

 Però encara podem trobar més significats especials per aquest número:

• El número 10 és un dels més antics en la història de la humanitat. Molts pobles primitius comptaven a base d'utilitzar els dits de les dos mans, amb el que arribaven fins a deu.
• És la nota màxima dels treballs escolars a Espanya.
• El percentatge que es quedava l'església de les collites (delme) a l'Edat Mitjana.
• Deu anys té una dècada.
• És una xifra important per als hebreus, ja que és la xifra de la primera lletra del nom de Déu. Apareix sovint en passatges de la Càbala i als temples.
  • Les generacions entre Adam i Noè i entre Noè i Abraham segons la Torà.
  • Les plagues d'Egipte mediades per Moisès a segons l'Èxode.
  • Els manaments que Déu va donar a Moisès.
• El número del signe Capricorni.
• Segons la teoria de les supercordes, l'espai-temps té deu dimensions.
• És el nombre atòmic del neó.
• És el símbol de la perfecció. 

Amb la singularitat d'una data com la d'aquest diumenge, 10 del 10 del 2010, també es presenta a Barcelona una campanya ecologista que ja secunden 40 països. Es tracta de "10:10", una iniciativa que promou la sensibilització de la ciutadania sobre el canvi climàtic i recorda que cal reduir les emissions de CO2.

Els organitzadors de “10:10, a global day of doing” criden a la participació ciutadan per assolir objectius realistes i a curt termini, i es proposen rebaixar un 10 per cent l’emissió dels gasos causants de l’efecte hivernacle en un any.

www.btvnoticies.cat

Per altra banda la fotògrafa canadenca Heather Powazek Champ, per exemple, proposa a tothom qui tingui una càmera analògica o digital de fer fotos, durant tot el dia, i penjar-les des d'avui fins el dia 20 d'octubre en aquest grup de Flickr. One Day on Earth, on fa una crida a cineastes, estudiants i ciutadans a enregistrar amb vídeo 'l'experiència humana durant vint-i-quatre hores'.

 

Preguntes filosòfiques

Dels primers filòsofs se sol dir que el més important són les preguntes i no les respostes que van donar. Sense gaire inspiració ni temps per escriure, després d'un mes sense Internet a l'institut, després d'anar a un minicurs de formació TAC en el centre on els de filosofia continuem essent ignorats, per no dir invisibles, seguiré plantejant-me preguntes: qui som? d'on venim? a on anem?  

Rap dels sofistes

Marxa de torxes

Avui dia 10 de setembre, vígila de la Diada Nacional de Catalunya, Òmnium Gironès torna a convidar a tothom a la IV Marxa de Torxes a Girona, enguany sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim". 

Inici de curs

Avui s'ha iniciat el nou curs escolar. En poc més d'una hora i mitja: retrobaments, abraçades, horaris de classe, normes, llistes d'alumnes, calendaris, novetats, llistes d'optatives de modalitat, llistes de professors i professores, ordinadors que no funcionen, xarxa inhabilitada, calor, xafogor, finestres obertes, porta oberta, suor i més xafogor. Alguns alumnes nous, uns altres ja coneguts, alguns de xerraires que volien explicar tot l'estiu en uns pocs minuts, altres de callats o mig adormits. Fins i tot n'hi havia que ja volien marxar només de començar. Tot això i més en el primer dia de curs.  

Déu no existeix

Des de fa temps alguns ho sospitaven, però només s'atrevien a dir que probablement Déu no existia.  El nou llibre de Stephen Hawking afirma que no és científicament possible, segons les lleis de la Física, que Déu crees l'Univers. 

En el nou treball, The Grand Design que ha coescrit amb el físic Leonard Mlodinow, el professor Stephen Hawking sosté que el Big Bang era inevitable a causa de la llei de la gravetat. El que es creia fins ara era el resultat de la idea de Sir Isaac Newton segons la qual l'univers havia d'haver estat dissenyat per Déu, ja que no podia haver estat creat a partir del caos. Però això no té per què ser així, segons Hawking "Com que hi ha una llei com la gravetat, l'univers pot i crearà ell mateix del no-res", "La creació espontània és la raó per la qual hi ha alguna cosa  en comptes de res, del per què l'univers existeix, del per què existim". Ja no és necessària la intervenció divina per a encendre la flama que va crear l'Univers.

En aquest llibre, que es publicarà el 9 de setembre, Hawking diu que la Teoria M, una espècie de teoria de cordes, permetrà assolir aquesta explicació: "la teoria M, és la teoria  unificada que Einstein  esperava trobar". El descobriment l'any 1992 d'un planeta que orbitava al voltant d'un altre sol diferent al nostre va conduir a replantejar-se la física newtoniana respecte a que l'Univers no havia pogut sorgir del caos.

Per als primers filòsofs grecs el caos (desordre) era el contrari del cosmos (ordre). Hesiode també ja havia fet referència al caos com a origen de l'Univers, així en la Teogonia escriu: "Doncs bé, abans que res fou el Caos i després Gea de pregones sines, seti sempre ferm per a tots els immortals que senyoregen els cims de l’Olimp cobert de neu i el Tàrtar bromós, situat en l' indret més pregon de la terra de camins amplis.També fou Eros, que és el més bell dels déus immortals, aquell que amolla els membres i aquell que, en el cor de tots els déus ide tots els homes, enjova la ment i la voluntat més assenyada...."

Tempus fugit

El temps fuig inexorablement. Les vacances s’acaben i cal tornar a la feina. Tot s’accelera: reunions, claustres, fotocòpies, pissarres digitals... Fins i tot el curs comença abans per recordar-nos el caràcter efímer de l’existència.

Però, tot podria ser d’una altra manera. Podríem viure en un altre temps, en un món diferent com a resultat de l’escalfament global. En aquest món la major part de la terra estaria coberta d’aigua i per estalviar energia ens desplaçaríem d’un lloc a l’altre mitjançant unes cabines de teletransport (aquesta seria una bona idea si no fos perqué viuríem més aïllats uns dels altres).  També, hi hauria, en aquest món utòpic o millor dit distòpic, una empresa anomenada “Tempus fugit” que controlaria el nostre destí i uns protovidents (lladres d’ànimes) al seu servei, que ens podrien robar l’ànima al més mínim indici de pensar en un futur contrari a les expectatives dels qui tenen el poder.

Aquesta és més o menys la història que explica el jove escriptor madrileny Javier Ruescas en el seu llibre “Tempus fugit”. Al principi de cada capítol inclou unes cites per reflexionar sobre el temps com per exemple una de Nietzsche: “Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat”,  o una altra d’Henri Bergson: “El present només es forma del passat, i el que es troba a l’efecte ja era a la causa”.  Sorprèn de forma agradable trobar engrunes filosòfiques en un llibre per adolescents. De fet tot el llibre planteja qüestions filosòfiques de caire metafísic i ètic: l’essència i l’ànima humana; el futur i el destí; el medi ambient i la relació entre les persones.         

Estiu

Sentiments contradictoris?

Qui no ha sentit mai odi i amor al mateix temps? Ràbia i compassió? Els sentiments poden ser contradictoris i sentir-se d'un país mentre es juga per un altre país, o no? Es pot estimar a una persona i a vegades dubtar  racionalment d'aquest amor? Allò que ens constitueix són els sentiments i no els pensaments? 

Ja ho deia el filòsof Blaise Pascal: "El cor té raons que la raó no entén". 

Manifestació 2.0

Problemes amb una catenària del tren m'han retingut a Girona. Per la televisió afirmen que més que una manifestació és una concentració. Tot el passeig de Gràcia de Barcelona està ple i també bona part dels carrers que hi enllacen fins a la Diagonal. La manifestació (començava a les 6 de la tarda) de moment encara no avança i a les 7 de la tarda només ha fet uns pocs metres. Segueixo el que van explicant al twitter (per deixar un missatge cal escriure abans #somunanacio), i per tv3.

View mapa manifestació 10J: SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM in a larger map

Somniem

Un món de retalls

Des de fa anys la filosofia ha patit, en el nostre país, diversos retalls des del sistema educatiu. Primer es va retallar una hora d'Història de la filosofia a segon de batxillerat, després una altra hora de filosofia a primer de batxillerat. També l'ètica va patir retalls importants i de dues hores es va passar a cap i actualment a una. El pensament cada vegada  es va retallant més fins a tal punt que algun dia només en quedaran unes petites engrunes. 

Ara però, també hi ha retalls econòmics arreu de la Unió Europea i retalls polítics com el de l'Estatut de Catalunya. Fins i tot sembla que la pluja es vol afegir als retalls generalitzats, fins i tot avui a Girona ha plogut de manera retallada (quatre gotes i torna a fer calor).  El nostre món cada cop es va retallant més, en quedarà alguna cosa?

Ens haurem de conformar a viure en un món cada vegada més retallat econòmicament, filosòficament, políticament...? 

"Va començar a dividir així: primer, va extreure una part del tot; a continuació, va treure una porció el doble d’aquesta; posteriorment va prendre la tercera porció, que era un cop i mitja la segona i tres vegades la primera; i la quarta, el doble de la segona, i la cinquena, el triple de la tercera, i la sisena, vuit vegades la primera, i, finalment, la setena, vint-i-set vegades la primera. Després, va omplir els intervals dobles i triples, tallant encara porcions de la barreja originària i col·locant-les entre els trossos ja tallats, de manera que en cada interval hi hagués dos mitjos, un que supera i és superat pels extrems en la mateixa fracció, un altre que supera i és superat per una quantitat numèricament igual. Després que entre els primers intervals s’originessin d’aquestes connexions els de tres mitjos, de quatre terços i de nou vuitens, va omplir tots els de quatre terços amb un de nou vuitens i va deixar un resta en cadascun d’ells els termes del qual tenien una relació numèrica de dos-cents cinquanta-sis a dos-cents quaranta-tres. D’aquesta manera va consumir completament la barreja de què havia tallat tot això. A continuació, va partir al llarg tot el compost, i va unir les dues meitats resultants pel centre, formant una X. Després, va doblegar a cada meitat en cercle, fins a unir els seus respectius extrems en la cara oposada al punt d’unió d’ambdues parts entre si i els va imprimir un moviment de rotació uniforme. Va col·locar un cercle a l’interior y un altre a l’exterior y va proclamar que el moviment exterior corresponia a la natura d’aquest i l’interior a la d’allò altre. Mentre a la revolució d’aquest li va imprimir un moviment giratori lateral cap a la dreta, a la d’allò altre la va fer girar en diagonal cap a l’esquerra i va donar el predomini a la revolució d’aquest i semblant; perquè la va deixar única i indivisa, en tant que va tallar la interior en sis parts i va fer set cercles desiguals. Les revolucions resultants estaven a intervals dobles o triples entre si i hi havia tres intervals de cada classe. El demiürg va ordenar que els cercles marxessin de manera contrària els uns als altres, tres amb una velocitat semblant, els altres quatre de manera dissemblen-te entre si i amb els altres tres, encara que mantenint una proporció." Plató: Timeu 35b-37c

Saber filosòfic?

Filosofia prové del grec philosophía, “amor al saber”, derivat del verb philéo, “estimar” i sophía, “saber”, “saviesa”. Etimològicament significa, doncs, “amor a la saviesa”. La paraula sophía pot traduir-se com a “saber teòric”, en paraules d’Aristòtil com a “ciència”; d’igual manera, phílos, ”l’amic” o “l’amant” d’aquest saber intel·lectual pot entendre’s, a la manera de Plató, com a aplicat a aquell que desitja, o està àvid de, saber.

Els grecs distingien amb freqüència entre el saber, epistéme, com a coneixement només teòric -bàsicament, la matemàtica-, i la saviesa, sophía, com a coneixement a la vegada teòric i pràctic propi del savi. Així la sophía podia fer virtuós a l’ésser humà ensenyant-li com ser bo i podia fer-lo comunitari ensenyant-li com ser bon ciutadà. La sophía tenia, doncs, una dimensió que era també moral i política.

Recentment s'han editat alguns llibres i quaderns sobre el que cal saber de filosofia. L'altre dia en una llibreria de Barcelona, mig amagat en una columna lateral, vaig trobar un quadern de filosofia per adults: Todo lo que hay que saber sobre Filosofía  Si voleu consultar algunes pàgines aquí teniu un exemple: primeres pàgines. El meu dubte és si amb aquest quadern s'aconsegueix saber tot el que cal sobre filosofia, encara que potser pot ser útil com a introducció al saber filosòfic a través de preguntes per pensar i reflexionar. Tot i això també inclou exercicis per deixar de pensar (?) com mots encreuats, dibuixos amb punts, relacions... Al final hi ha les solucions a tots els exercicis.  

Un altre d'aquests llibres, una mica menys ambiciós que l'anterior, és el de Ben Dupré: 50 cosas que hay que saber sobre filosofía on es tracten diferents conceptes, arguments i problemes filosòfics classificats per temes: problemes de coneixement, qüestions mentals, ètica, drets dels animals, lògica i sentit, ciència, estètica i religió. De la introducció cal destacar el següent:

"Durante la mayor parte de su dilatada historia la filosofía ha contado con un número considerable de individuos peligrosos provistos de ideas peligrosas. A causa de sus ideas presuntamente subersivas, Descartes, Spinoza, Hume y Rousseau, por nombrar sólo a unos pocos autores, fueron amenazados con la excomunión, o forzados a aplazar la publicación de sus obras, o privados de las promociones profesionales, u obligados a exiliarse. Y al más notable de todos los filósofos, el ciudadano ateniense Sócrates, lo consideraron una influencia tan nociva que decidieron ejecutarlo. No hay muchos filósofos en la actualidad a los que se ejecute por sus ideas, lo cual es una lástima (en cuanto que indica hasta qué punto el sentido del peligro se ha ido desvaneciendo). 

En la actualidad, la filosofía se considera la disciplina académica por antonomasia, con sus practicantes firmemente enclaustrados en sus torres de marfil, al margen de los problemas de la vida real. Pero la caricatura se encuentra lejos de la verdad en muchos sentidos. Los problemas de la filosofía son siempre  profundos y a menudo difíciles, pero también importan. La ciencia, por ejemplo, tiene la capacidad de llenar el mercado con toda clase de golosinas, desde los niños de diseño hasta la comida modificada genéticamente, pero por desgracia no nos proporciona -y no puede hacerclo- el manual de instrucciones. Para decidir qué deberíamos hacer, en vez de qué podemos hacer, tenemos que recurrir a la filosofía."

Final de curs

Després de dues setmanes intenses d'exàmens, correccions i avaluacions, tots estem esperant a que s'acabi aquest curs allargat innecessàriament fins al 22 de juny. Personalment ha estat un curs dur, massa dur, amb assignatures d'una hora i molt, però molt d'ESO i poca filosofia a batxillerat.

Però, malgrat tot, arriba un moment en què el curs es va acabant (a marxa lenta i amb alumnes que van desapareixent). I encara que sigui d'una manera estranya com a la sèrie de Lost (Perduts) on no se sap del cert si l'illa és un somni o una realitat, al final pot tenir lloc un petit gest d'agraïment com els dels meus tutorants de primer de batxillerat. Gràcies!

Girona - Temps de flors 2010

Llibres, música i roses

Avui per Sant Jordi a mig matí llibres:

Al migdia música:

Per la tarda roses:

Per la nit:

Utopies

El significat original d’Utopia és no-lloc, però pot tenir altres significats com van explicar J.M. Terricabras i  J.M. del Pozo (traductor de l'obra) l’altre dia en la presentació de la nova edició (editorial accent)  i traducció del llibre Utopia de Thomas More. La Utopia pot ser una mostra d’altres formes de vida, un model a seguir, pot dibuixar un canvi (a l’Illa d’Utopia s’ha produït un procés gradual de transformació), pot esdevenir una incomoditat o una crítica política. No s’ha d’entendre la Utopia de More, segons va comentar J.M. del Pozo, com a contrari al que és real, sinó com un joc d’abordatge de la realitat per camins no habituals. En el govern d’Utopia el filòsof és el diplomàtic que encara la realitat de forma obliqua. És així com la Utopia ens presenta una manera d’apropar-nos a la realitat per diferents camins. Té una funció alliberadora perquè permet mantenir obert el camp d’allò que és possible. En certa manera la majoria d’aquestes idees es podrien aplicar a les Utopies en general.

La Utopia de Thomas More és una obra de filosofia i pensament que ha tingut una gran influència social des que es va publicar, perquè ha provocat reflexió i debat. Precisament aquestes són les característiques de la filosofia, segons Terricabras, que va definir la filosofia com un conjunt d’idees que provoquen reflexió i debat. La filosofia és útil, en el sentit que té una funció activa que no vol dir aplicable, perquè ha d’ajudar per a la vida en col•lectivitat. Mentre sentia aquestes paraules vaig pensar com és possible que sovint s’intenti menysprear la filosofia en la societat.

Serà veritat el que diu Thomas More al final del primer llibre d’Utopia?

“Tot i que , si he de dir la veritat, jo tampoc no estic gens segur si l’haig d’acabar publicant. Perquè són tan variats els gustos dels mortals, tan aturats els talents d’alguns, tan ingrats els esperits, tan absurds els parers, que sembla que als qui alegrement i esbojarradament es donen a la bona vida les coses els van prou més bé que a aquells que es consumeixen en la preocupació de treure a la llum quelcom que pugui ser de profit o de plaer per a aquells que, a més, ho rebran amb desdeny i ingratitud. La majoria són ignorants i molts, a més menyspreen el saber. El bàrbar rebutja com a espès tot allò que no és totalment bàrbar. El mig saberut menysprea com si fos una trivialitat tot allò que no vingui carregat de mots arcaics. A alguns només els plau allò que és vell, a la majoria només allò que és seu...  ”

Decisions

A vegades cal prendre una decisió, reflexionar sobre el que és millor i el que no, pensar en el futur més pròxim i en el que cal fer per canviar una situació que no ens agrada. Tot plegat no és fàcil, requereix un esforç i sempre hi ha la possibilitat d'equivocar-se. Poder decidir implica tenir llibertat per triar, però no sempre és té la llibertat necessària ni la suficient força de voluntat per escollir entre diferents opcions. Tampoc se sap quina de les opcions serà la més convenient a curt o a llarg termini. Mentrestant cal anar-hi pensant sense desanimar-se.

Les virtuts cíviques actuals

El dia 13 de març es van fer a Girona les IV Jornades d’Educació en Valors organitzades per  la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona i Senderi Educació en Valors, amb la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. En la presentació i cloenda de les jornades dos filòsofs: Josep-Maria Terricabras i Manuel-Reyes Mate. En les diferents comunicacions hi havia professors de diverses àrees, però no de filosofia. Es van tractar temes com els de convivència, els valors, participació i democràcia, entre altres. Molts d’aquests temes són els que es tracten a les assignatures d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans a tercer d’ESO i Educació Eticocívica de quart d’ESO (assignada preferentment al professorat de filosofia). Vaig fer la meva inscripció abans de conèixer el programa complet, després em vaig adonar que potser m’havia equivocat de lloc. En els tallers de la tarda i en la conferència de cloenda de Manuel-Reyes Mate no hi vaig saber veure cap docent de filosofia. Curiós, o no?

Manuel-Reyes Mate va explicar l’origen del concepte de virtut com a necessitat social que facilita la convivència humana. Una de les primeres referències es trobarien en el diàleg del Protàgores de Plató on es narra el mite de Prometeu. Al final els Déus proporcionen als humans les virtuts cíviques de Justícia i convivència per a que no es matin entre ells. Aquestes virtuts, però, han anat canviant amb el temps. En la il·lustració en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 es dóna prioritat a la igualtat i a la llibertat. Més endavant s’afegirà la fraternitat per a deixar clar que la igualtat i la llibertat han de ser per a tothom.

Segons Manuel-Reyes Mate avui en dia són necessàries unes altres virtuts: la tolerància i la responsabilitat. Per explicar en què ha de consistir la tolerància es va referir a una obra de teatre de Lessing: Nathan el savi. En aquesta obra intervenen tres personatges: un musulmà (Saladino), un cristià (templari) i un jueu (Nathan). Tots tres es creuen posseïdors de la veritat en exclusiva. Aleshores Nathan explica la llegenda dels 3 anells en la qual s’explica com un pare a punt de morir no sap a quin dels seus tres fills donar l’anell màgic familiar que proporciona virtut a qui el posseeix. Al final decideix fer-ne còpies i donar-ne un a cadascun. Un cop el pare mort, cadascun dels fills es pensa que només ell té el vertader i es baralla amb els altres per demostrar que té raó. Finalment van a consultar a un jutge savi que els demana viure de manera virtuosa per a que els efectes de l’anell es facin realitat.

En la història de Nathan el savi es reflecteixen els tres principis de la tolerància: a) abans de diferents tots som iguals; b) el principi de veritat és el reconeixement dels altres; c) ningú té la veritat en exclusiva. Aquestes idees predominen en l’Europa del segle XIX fins l’aparició dels nacionalismes excloents que promouen altres principis com els de tots tenim una casa, però tots som més que una casa. Amb la modernitat s’obre pas a un cristianisme secularitzat. Actualment si es vol avançar en la consciència cívica cal tenir en compte que hi ha diferents concepcions de la tolerància i que aquesta s’ha de reconstruir des del reconeixement de les diferències.

L’altre virtut cívica a la qual es va referir Manuel-Reyes Mate va ser la responsabilitat. Per l’Ètica la responsabilitat va unida al subjecte moral, a qui és el culpable. Si preguntem si som responsables dels nostres actes, la resposta és sí. Ara bé, som responsables del que no hem fet? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Hi ha una responsabilitat històrica. És la memòria qui ha de fer vigent el passat. Tenim d’alguna manera el deure de la memòria, de recuperar el passat per fer justícia a les víctimes (sobretot es va referir a l’Holocaust). La memòria ens ha de permetre recuperar allò al qual no hem donat importància, a no acceptar la invisibilitat de les víctimes, a donar significació al que s’ha donat per insignificant. És la memòria la que ha de canviar la interpretació del passat. Com expressa Primo Levi: “La memòria és gairebé sinònim de justícia”  

Per últim, Manuel-Reyes Mate va voler deixar clar que no n’hi ha prou amb la tècnica (instrucció) per a la ciutadania. Cal també el cultiu de les virtuts cíviques en la societat.         

Ontologia de la neu

Ser o no ser? L'Ontologia és l'estudi de l'ens en tant que és, és a dir, del que és o existeix, de l'ésser en general. Aristòtil ja va dir que hi havia moltes maneres d'ésser i els va atribuir diferents categories. Però quan neva, hi ha una manera especial d'ésser.

Neva a Girona!

Començava a nevar a l'Institut JVV de Girona:

 

Des de casa:

Girona: Sant Feliu i la catedral. Foto: MIQUEL RIERA.

Dia internacional de les dones

Avui se celebra el dia internacional de les dones (abans es deia dia de la dona treballadora). Per recordar la història i el per què se celebra el 8 de març us deixo aquest vídeo.  

Dilemes taurins

Dimecres, es va iniciar al Parlament de Catalunya el Debat sobre la proposició de llei per prohibir les corregudes de toros (abans en deien curses de braus o "corridas de toros"). Al llarg de la setmana els diferents defensors i detractors han anat exposant els seus arguments. Com a teló de fons la llei de protecció dels animals.

Els defensors:
El músic Salvador Boix va acusar de cínics i hipòcrites els que són contraris a les corrides de toros, però en canvi no ho són dels correbous que se celebren a les Terres de l'Ebre o dels parcs zoològics. 

L'apoderat del torero José Tomàs, va criticar el fet que es plantegés atemptar contra la llibertat d'una part de la ciutadania a qui li agraden els toros. També es va defensar els beneficis econòmics de les corrides i que la plaça de toros és una activitat empresarial.

Els detractors: 

El filòsof Jesús Mosterin va voler deixar clar que el fet que els toros siguin una tradició no és un argument vàlid per si mateix per defensar-ne l’existència. De tradicions, va venir a dir, n’hi ha de lloables i d’abominables. Llavors va afegir que l’«ablació del clítoris» en certs països africans o el «maltractament a les dones» també tenien, o havien tingut, un caràcter tradicional i no per això deixen de ser considerades ara com a pràctiques execrables.
El científic Jorge Wagensberg també va defensar la prohibició de les curses de braus a Catalunya,  perquè abolir els espectacles que requereixen sofriment s'emmarca dins del progrés moral. I va afirmar que "no li agrada que li agradin els toros".

S'han de protegir uns animals i els altres no? Si protegim tots els animals, aleshores hem de prohibir totes les festes on aquests tenen un paper destacat? Quins animals s'han de protegir i quins no?  S'ha d'eliminar una tradició cultural històrica? Aquestes eren algunes de les preguntes que es van plantejar.  En aquest sentit el debat presenta un dilema moral sobre el patiment dels animals i els seus drets.

Un dilema és situació problemàtica en la qual s'ha d'optar entre dues opcions que solen ser contradictòries.  

Se sol definir un dilema moral com una narració breu, a manera d'història, en la que es planteja una situació possible en l'àmbit de la realitat però conflictiva a nivell moral, i se sol·licita dels oients o bé una solució raonada del conflicte o una anàlisi de la solució triada pel subjecte protagonista de la història. Per regla general la situació es presenta com una elecció disjuntiva: el subjecte protagonista es troba davant d'una situació decisiva davant de la qual només hi ha dos, i ni més menys que dos, opcions (A) o (B), sent ambdós solucions igualment factibles i defensableS. L'individu es troba, per tant, davant d'una vertadera i inevitable situació conflictiva. Per exemple:  http://moral.wjh.harvard.edu/v2/Spanish/index.html

Els dilemes morals poden ser de diferents classes:

Dilemes morals hipotètics: en ells es plantegen problemes abstractes, generals, que a vegades són de difícil ubicació en la realitat, però que els que els analitzen reconeixen que són sempre possibles en determinades ocasions de la vida real. Se solen obtindre de la literatura, dels mitjans de comunicació o de la pròpia imaginació de qui els elabora. Les situacions i els personatges generalment estan allunyats del món real dels subjectes a què se'ls proposen, però o bé s'assemblen un poc a altres situacions viscudes o conegudes pel subjecte, o bé algun membre del seu entorn social o familiar és susceptible de reflectir-se en la narració. Este tipus de dilemes presenten menys interès per a l'alumne al faltar-los la riquesa i la varietat de la pròpia experiència, però poden afavorir el raonament com a habilitat discursiva.

Dilemes morals reals: Plantegen situacions conflictives trets de la vida diària i dels seus problemes. Es basen en fets reals, pròxims en el temps o en l'espai als subjectes i solen extraure's dels distints mitjans de comunicació, de situacions o successos històrics, de situacions o vivències personals, etc. (problemes de llibertat, sexe, consciència personal...). Aquest tipus de dilemes són més motivadors i faciliten la implicació dels subjectes participants que, d'una manera o d'una altra, veuen reflectides en ells situacions més o menys pròximes.

Caldrà afegir els dilemes taurins?

Mòbils metafísics

Encara no som immortals

L'anunci fet aquests dies pel govern espanyol sobre la possibilitat d'ajornar la jubilació fins als 67 anys, m'ha recordat un antic post del meu primer bloc que tractava de la immortalitat. En ell explicava que actualment gràcies als avenços tecnocientífics hem aconseguit allargar la vida. Els nostres avantpassats vivien molt menys temps, estaven sotmesos a malalties que avui en dia ja no suposen cap perill. Però, malgrat haver desterrat algunes de les amenaces més importants, no en tenim prou, volem viure més temps. Els recents estudis sobre l’envelliment han descobert que és possible controlar el procés que degenera les nostres cèl·lules. Tot i això, sembla ser que només es pot allargar la vida fins a 150 anys. 

Alguns científics com Ray Kurzweil, Marvin Minsky, Gregory Stock i el biòleg de la Universitat de Cambridge, Aubrey de Grey insisteixen en què, en menys temps del que ens pensem, podrem viure molts més anys i, fins i tot, apropar-nos a la immortalitat. 

Hi ha un grup (no sé si es pot qualificar com a secta) anomenat els “Immortalistes” http://www.imminst.org/ que parteixen de la següent idea: “Si has viscut fins ara, pots seguir vivint encara més.” Creuen en la possibilitat d’esdevenir immortals gràcies a la manipulació genètica, a la crionització i a les noves tecnologies. Es tracta d’una especulació pràctica que es presenta com una hipòtesi d’un futur possible.

També, el que s'anomena avui en dia el pensament posthumanista s'ha afegit a la possibilitat futura d'una vida humana diferent a la que vivim actualment. D'aquí a pocs anys milers de xips controlaran el nostre cos, els nanobots ens alliberaran de malalties i ens convertirem en cyborgs evolucionats que desconeixeran la mortalitat.

Totes aquestes idees no són del tot noves, els antics filòsofs grecs ja van parlar de la immortalitat (pitagòrics, Plató...), però no en un sentit estrictament físic, sinó de l’ànima (element espiritual). Els humans sempre hem buscat viure eternament, tanmateix si ho aconseguim la pregunta que em faig és: quan aconseguim viure eternament, haurem de treballar eternament? Quin serà el límit d'edat per a la jubilació?

Contingències

El terratrèmol de l’illa de Haití ens fa adonar un cop més que som éssers contingents i que en qualsevol moment podem deixar d’existir. I no ho som només nosaltres de contingents, sinó també el món on vivim. 

 

 

Pasem la major part de la nostra existència vivint en la més terrible de les contingències. Com em comentava un company de feina l’altre dia després d'explicar-li que el meu ordinador havia deixat de funcionar: ja se sap, res no dura per sempre i molt menys els ordinadors. Tot allò material i tangible pot deixar d’existir en qualsevol moment.

La contingència es refereix a allò que pot ésser o no ésser, que pot esdevenir-se o no esdevenir-se. La contingència també és anomenada com a facticitat, es refereix a la característica de les coses existents, i que no existeixen necessàriament, i a les que poden arribar a existir, ja que no són impossibles. Per a l'escolàstica medieval, la natura és contingent i igualment l'ésser humà, perquè Déu podria no haver-los creat, mentre que la divinitat per definició és necessària.

En la lògica el sentit de contingència indica que un fet o proposició que és d'una determinada manera podria ser diferent o fins i tot no donar-se, en oposició al concepte de necessitat, que indica que aquell esdeveniment o judici no pot variar o contradiria les lleis de la lògica.

Els següents textos de "La nàusea" resumeixen perfectament la consciència sartriana de la contingència, de la gratuïtat de l'existència:

"Érem un munt d'existències incòmodes, embarassades per nosaltres mateixos, no teníem la més mínima raó de ser-hi, ni uns ni altres; cada un dels existents, confús, vagament inquiet, se sentia de més respecte als altres. De més: va ser l'única relació que pot establir entre els arbres, les reixes, els còdols .... I jo -fluix, lànguid, obscè, dirigint, remenant malenconiosos pensaments-, també jo estava de més. Afortunadament no ho sentia, més aviat el comprenia, però estava incòmode perquè em feia por sentir (encara tinc por, por de que em atrapi per la nuca i em llevant com una onada). Somiava vagament a suprimir, per destruir almenys una d'aquestes existències supèrflues. Però la meva mateixa mort hauria estat de més. De més el meu cadàver, la meva sang en aquests còdols, entre aquestes plantes, en el fons d'aquest jardí somrient. I la carn corcada hagués estat de més en la terra que la rebés, i els meus ossos, per fi nets, pelat, polits i nets com dents, encara haguessin estat de més, jo estava de més per a tota l'eternitat."

"L'essencial és la contingència. Vull dir que, per definició, l'existència no és la necessitat. Existir és ser-hi, simplement, els existents apareixen, es deixen trobar, però mai és possible deduir. Crec que hi ha qui han entès això. Només que han intentat superar aquesta contingència inventant un ésser necessari i causa de si. Però cap ésser necessari pot explicar l'existència, la contingència no és una màscara, una aparença que pot esvair, és l'absolut, en conseqüència, la gratuïtat perfecta. Tot és gratuït: aquest jardí, aquesta ciutat, jo mateix." J. Paul Sartre: La nàusea

Gener 2010