Déu i l’Estat

Segon dia dels exàmens de Selectivitat. A primera hora del matí: Filosofia o Història. Al meu institut gairebé la meitat dels alumnes havia triat una o l’altra. A Filosofia per enèsima vegada textos de Descartes i Plató. Un text del discurs cartesià sobre la perfecció de la naturalesa divina, i un altre de la politeia platònica sobre la naturalesa de les lleis de l’Estat i l’obligació dels més ben preparats (els filòsofs) per a procurar la felicitat dels ciutadans.

En la primera opció: Demostració racional de la perfecció divina. Essent nosaltres compostos d’una naturalesa intel·ligent i un altre de corporal, no podem ésser perfectes, perquè tota naturalesa composta sempre depèn d’alguna altra cosa. La perfecció només pot provenir d’una naturalesa simple i omnipotent. És aquesta omnipotència divina la causa de l’existència de les altres naturaleses imperfectes, al mateix temps que justifica la idea de perfecció en la nostra ment.

En la segona: La necessitat d’obligar als filòsofs (educats per a complir les feines de governants de la ciutat) a endinsar-se en la foscor de la caverna, a deixar els bells paratges de la veritat del bé en si, a viure una vida miserable, amb l’objectiu d’ajudar als desgraciats captius (als ciutadans ignorants) a viure en pau i tranquil·litat. La llei així ho mana. El filòsof ha d’estar al servei de l’Estat per a procurar per la felicitat de tots. Tot plegat, una feina molt dura per als filòsofs que preferirien quedar-se en la regió de les idees per sempre més.

Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

OPCIÓ A

“Ja que, segons els raonaments que acabo de fer, per a conèixer la naturalesa de Déu –fins on la meva n’era capaç– no em calia sinó considerar, a propòsit de totes les coses de què trobava en mi alguna idea, si posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que no hi havia en ell cap de les que significaven alguna imperfecció, però que sí que hi havia totes les altres. Així, veia que no hi podia haver el dubte, la inconstància, la tristesa i altres coses semblants, atès que jo mateix hauria estat ben content d’estar-ne exempt. A més d’això, tenia idees de diverses coses sensibles i corporals; ja que, encara que suposés que somiava i que tot el que veia o imaginava era fals, tanmateix no podia pas negar que unes tals idees es trobessin en el meu pensament. Però, com que ja havia conegut molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal, considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és manifestament un defecte, vaig pensar que en Déu no podia ser una perfecció ser compost d’aquestes dues naturaleses, i que, per consegüent, ell no ho era; però que, si hi havia en el món cossos o bé intel·ligències o altres naturaleses que no fossin totalment perfectes, el seu ésser havia de dependre del poder de Déu de tal manera que no poguessin subsistir sense ell ni un sol moment.” René DESCARTES, El discurs del mètode, IV

OPCIÓ B

"- Com a fundadors de la ciutat – vaig dir jo -, hem d´obligar als homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.

- El què?

- No consentirem que es quedin en aquesta regió – vaig dir –, negant-se a baixar de nou amb a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

- Però haurem de ser tan durs amb ells? – va preguntar -. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida me´s agradable?

- Tornes, benvolgut amic – vaig dir –, a oblidar que a la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.” PLATÓ. República, 519

Més a: http://www.eviltwincomics.com/series.html