dilluns, 9 de juny de 2008

Neurofilosofia

Ara que les Ciències per al Món Contemporani sembla ser que resoldran tots els nostres interrogants més filosòfics, potser no estigui de més recordar que moltes qüestions científiques irresolubles formen part de la reflexió filosòfica des de fa milers d’anys. Quin és l’origen de l’Univers i de la Vida? Com hem arribat a ser el que som? Què és la nostra consciència? Què és el que anomenem identitat? O dit en altres paraules, quin és el mecanisme unificador de la nostra consciència?

Aquesta última pregunta és la “hard-question” de la psicologia actual. Així ho va assenyalar un dels psicòlegs convidats al programa Millenium del canal 33. Igual com en altres ciències, les respostes últimes a les grans preguntes ens aproximen al pensament filosòfic.

Una de les disciplines emergents dels últims anys és l’anomenada Neurofilosofia. Primer de tot cal advertir que no es tracta d’una filosofia amb moltes neures, encara que per alguns la filosofia és una neura. Aquesta nova disciplina respon a la necessitat de trobar respostes en el camp de la ment i la consciència. La Neurofilosofia desenvolupa les conseqüències filosòfiques del coneixement neurocientífic contemporani. No es tracta d’una Filosofia de la ment que s’ocupa de la naturalesa dels processos i estats mentals, dels seus efectes i de les seves causes. La Filosofia de la ment tracta els temes relacionats amb l’epistemologia, sobre les capacitats cognoscitives de la ment. En canvi la Neurofilosofia planteja nous temes i interrogants. Proposa, per exemple, noves definicions d’intel·ligència, es preocupa per les relacions entre les neurones i la formació de la consciència.

El concepte de Neurofilosofia va ser utilitzat per primer cop fa uns 15 anys per Patrícia Smith Churchland (filòsofa canadenca-americana que es va educar a Oxford i està casada amb el filòsof, Paul Churchland) per fer referència a un nou marc explicatiu que hauria de permetre entendre millor els grans problemes de la filosofia como l’origen del coneixement, la noció del jo, la consciència, la moral i l’ètica... a partir de la interacció i sinèrgia mútua de dos camps d’investigació. Per una banda, la neurociència (l’estudi de l’organització, disseny i funcionament del sistema nerviós) i per altra banda, la filosofia.

No es d’estranyar la unió de dues disciplines com la neurociència i la filosofia, perquè en el fons els grans interrogants provenen d’un mateix lloc, del nostre cervell. Sam Wang coautor del llibre “Entra en el teu cervell” afirma que el cervell ens pot mentir, perquè no ens proporciona una impressió exacta del món. El cervell entén el món metafòricament, és com un gran ordinador que enregistra i filtra informació. Les mentides cerebrals són provocades per les decisions ràpides que ens permeten solucionar situacions socials immediates. Del cervell, tot i que s’ha avançat molt en la investigació, encara no ho sabem tot. Per exemple no sabem com es relacionen les imatges, les paraules i el que guardem a la ment; no sabem com es produeixen algunes malalties; no sabem com es construeix el que anomenem jo; ni tampoc sabem si tenim esquemes o estructures morals innates. Respecte a aquesta última qüestió han aparegut recents estudis sobre la Neurofilosofia moral com els de Marc Hauser, professor de psicologia de la Universitat de Harvard i autor del llibre “Moral Minds” (Ments Morals: la naturalesa del correcte i l’ incorrecte).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada