dilluns, 29 de desembre de 2008

Filosofia de la vida quotidiana

Ara mateix a Girona cau aiguaneu. Llegeixo al facebook que un meu amic de les altes muntanyes treu neu de davant de casa seu per poder treure el cotxe. Malgrat les inclemències climàtiques aquest matí als Serveis Territorials de la delegació d’educació de Girona centenars de persones, millor dit de mestres nouvinguts i d’altres en la recerca d’una plaça millor, feien cua al carrer sota els paraigües. Per sort l’amabilitat d’un funcionari ens ha advertit una hora i mitja abans de tancar que si no volíem esperar en va, anéssim a uns altres Serveis Territorials a registrar els documents que portàvem. Alguns hem acabat fent una petita cua a Medi Ambient. No hi ha com ser ecologista en algunes ocasions.

No és res estrany, donada la nostra condició social en situacions extremes, el fet que allà esperant a que ens toqués el torn, hàgim establert relacions socials de companyonia i de solidaritat. Els humans en situacions descontrolades ens apinyem més que mai. El pitjor de tot és que mentre estàvem allà esperant, altres estaven fugint com podien dels míssils que els arribaven de l’altre costat de la franja. Per alguns la vida quotidiana és molt més complicada del que mai ens podríem imaginar.

S’han fet diferents estudis des del camp de la Sociologia sobre la realitat de la vida quotidiana. P. Berger i Th. Luckmann en el seu llibre La construcció social de la realitat han analitzat com es construeix el nostre coneixement social a partir del sentit comú de la vida quotidiana. Segons els autors citats, la vida quotidiana es presenta com una realitat que l’home interpreta i dóna coherència de forma subjectiva. L’objectiu és presentar el món d’una manera ordenada a través de la intersubjectivitat. La vida quotidiana no pot existir sense una interacció i una comunicació constant amb els altres. És per això que el llenguatge i el diàleg són imprescindibles (fet que avui en dia alguns països han oblidat). Però és també a partir del llenguatge com s’estableixen rituals, rutines, prejudicis, expectatives, universos simbòlics, legitimacions, institucions, cosmovisions... diferents i sovint tan contraposades que entren en conflicte.

"Ara per ara, el que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica; és a dir, que l'home (no aïlladament, clar, sinó com membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció. El producte repercuteix sobre qui ho ha produït. Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduit en la consciència gràcies a la socialització), ens ocuparem amb bastant detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun correspon a una característica essencial del món social. La societat és un producte humà. La societat és una realitat objectiva. L'home és un producte social." P. Berger i Th. Luckmann: La construcció social de la realitat.

divendres, 26 de desembre de 2008

Blog en crisi


Ara que es parla tant de la crisi econòmica, sembla que un altre tipus de crisi està afectant també a alguns blogs i sobretot al meu. Mentre alguns blogs han preferit tancar per les festes de Nadal. Altres tot el contrari, han tornat amb energies renovades. No sé si aquest serà el cas d’aquest blog, que s’ha anat mantenint sense gaire esma els últims mesos.


Alguns anuncien, potser prematurament, la mort dels blogs. Les noves xarxes socials, com el facebook, ofereixen altres possibilitats de contacte, però no veig clar fins a quin punt poden arribar a substituir els blogs.

Les xarxes socials serveixen per establir relacions, per saber qui és amic de qui, o que fa què amb qui. Es poden crear grups, com el que han creat alguns professors del meu Institut, per convocar sopars, reunions d’esbarjo, viatges diversos, penjar fotos d’excursions o sopars... En aquest sentit estan molt bé, però no són el medi més ideal per a escriure reflexions personals gaire extenses, ni que per a qui vulgui les comenti, com en els blogs. Clar que en les xarxes socials, també es pot crear un perfil obert a tothom, però no es recomanable (n'hi ha que han perdut la feina), a més tampoc serveix per a qui no hi estigui inscrit, perquè no hi podrà interactuar. En la xarxa social virtual, com en la vida real, només hi poden participar els que pertanyen a la xarxa i cada vegada hi ha més grups ocults, petites sectes per a membres escollits on ningú hi té accés, com és el cas del grup del meu Institut (per molt que el busqueu no el trobareu mai).

Tot i això, s’ha de reconèixer com la gran capacitat enlluernadora de les xarxes socials, està provocant un allau de noves inscripcions cada dia que passa. Fins i tot, alguns governs ja les estan considerant un perill. A Montenegro han tancat l’accés als funcionaris en hores de treball i en altres llocs com Canadà han prohibit l'accés als soldats i a Polònia l'han prohibit als policies.

Esperem que davant d'aquesta novedosa allau de les xarxes socials, els blogs segueixin resistint.



dissabte, 6 de desembre de 2008

Sense temps

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física

dissabte, 15 de novembre de 2008

Dia Mundial de la Filosofia 2008

El dijous dia 20 se celebrarà el Dia Mundial de la Filosofia arreu del món. Aquest dia va ser instituït per l'Organització de la Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) l'any 2002 com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments o reptes que se'ns plantegen [Enllaç al document: Informe del director general relativo a una estrategia intersectorial sobre la filosofía: http://unesdoc.unesco.org/images/0015/001502/150264s.pdf]. Es va triar el tercer dijous de novembre per commemorar el dia en què va néixer Sòcrates.

Aquest any, per primera vegada es faran diversos actes a Barcelona, però en diferents dies. El dimecres 19 (perquè és el dia en què la majoria dels alumnes de secundària no tenen classe per la tarda) a les 17 h, el Seminari Virtual de Filosofia, Filolist, ADHOC i el Grup de Didàctica de la Societat Catalana de Filosofia conviden a professorat i alumnes de secundària a l’acte de celebració del Dia Mundial de la Filosofia establert per la Unesco. Tindrà lloc a l’aula 409 de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (carrer Montalegre, 6). Hi han col·laborat el Departament d’Educació (SEZ Vallès Occidental IV) i la Facultat de Filosofia de la UB.
Durant l’acte es farà el lliurament dels guardons de la Mostra de Fotofilosofia a l’alumnat dels 20 centres participants.
Invitació: http://www.xtec.cat/agenda/pdf/dia_filosofia_.pdf

La UNESCO ha inclòs aquest acte en l'agenda dels diferents actes mundials. Ho podreu veure seguint aquest enllaç:
http://portal.unesco.org/shs/en/files/12364/12263452771List_activities_10.11.2008_ENG.pdf/List%2Bactivities%2B10.11.2008_ENG.pdf

Alguns professors de secundària han proposat un acte més reivindicatiu com el d’escriure en alguna part del cos la paraula Filosofia. http://filosofiaenlafrente.blogspot.com/

D’alguna manera el que es pretén és reivindicar el lloc de la Filosofia en la societat actual i en l’educació. Després de la reducció d’hores de la matèria de Filosofia, potser fer més visible la Filosofia, apropar-la al públic en general, ens permetrà donar-li la importància que es mereix.

A més, el dijous 20 a les 19’30h a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc un Teatre Fòrum: La mort de Sòcrates. A càrrec del Grup Dionisos, i un debat que anirà a càrrec de Miguel Candel i Sanmartín, doctor en filosofia, Dir. del Dept. d'Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB. Marta Figueras i Badia, professora de Filosofia de la Cultura i de Filosofia Contemporània a la UAB. Mariano Fernández García, llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i doctor en Història Contemporània per la UAB. I Enric Galbis i Mora, articulista i corrector editorial.

divendres, 7 de novembre de 2008

diumenge, 2 de novembre de 2008

Cervell i intel·ligència: dones i homes.

El dijous, abans d’anar al tradicional sopar de fires amb els profes de l’IES, vaig assistir a una conferència del psicòleg, expert en neurologia, Richard Haier. No ho vaig poder resistir. El títol prometia: Cervell i intel·ligència en dones i homes. Efectivament va ser interessant.

Haier va començar amb la pregunta: en quin lloc del cervell es troba la intel·ligència? Però abans calia definir què s’entén per intel·ligència. Va proposar una definició molt senzilla: la intel·ligència és el resultat de les diferències individuals en l’aprenentatge, la memòria i el raonament. Qualsevol definició ha d’incloure aquests aspectes i sempre tindrà alguna cosa a veure amb el cervell.

Els diferents estudis sobre la intel·ligència han arribat a la conclusió que hi intervenen diverses facultats mentals i que aquestes estan relacionades entre elles. La suma de totes les facultats és el que s’anomena factor general (g) que equival al IQ (quocient d’intel·ligència). També s’ha demostrat que la intel·ligència no depèn de l’esforç del cervell, sinó del grau d’eficiència. Aleshores la pregunta és: es fa més eficient el teu cervell mitjançant l’aprenentatge? S’han fet experiments amb el joc del Tetris i s’ha comprovat que és possible augmentar l’eficiència. Com més s’hi juga, més ràpid es processa la informació, el cervell ha de treballar menys i s’avancen més nivells en el joc.

També s’han trobat diferències en el funcionament del cervell dels homes i de les dones. Per exemple en les matemàtiques el cervell de les dones no s’activa cap àrea concreta, a diferència dels homes en què hi ha unes àrees del cervell més actives.

Una altra pregunta que es va plantejar fou: hi ha cap relació entre l’estructura cerebral i la intel·ligència? A través de diferents proves computeritzades s’ha comprovat que hi ha una estreta relació entre la matèria gris del cervell i la intel·ligència. A més matèria gris, més intel·ligència. Els homes tenen més matèria gris en l’àrea de la intel·ligència, en canvi en el cas de les dones està més diversificada. Les dones tenen més matèria blanca, que és la que afavoreix la connexió entre les diferents neurones i parts del cervell. La quantitat de substància gris o blanca en uns i altres depèn de factors genètics. Aleshores, Haier en un to irònic va preguntar al públic assistent si, en el cas que fos possible, els agradaria prendre una pastilla per millorar la intel·ligència i quan pagarien per ella. Al veure que ningú responia, va preguntar si preferirien una pastilla per l’èxit. Als Estats Units la majoria de la gent prefereix la segona pastilla, per què deu ser? Serà potser perquè la intel·ligència per ella sola no garanteix l’èxit?

A continuació va exposar les diferències en les capacitats mentals dels homes i les dones. La majoria de dones són més bones en qüestions verbals, oïda i vista (més sensibles), en canvi els homes tenen més visióespacial. Amb tot, va remarcar que l’educació té un paper molt important a l’hora de potenciar aquestes habilitats. De fet, estudiant les diferències ens podem adonar que no es poden fer estereotips i agrupar les persones per classes, gèneres...

Per introduir l’última part de la conferència, Haier va utilitzar la frase: “use it or lose it” (o l’utilitzes o el perds) per assenyalar la importància de fer funcionar el cervell. No tots els cervells funcionen igual però es poden entrenar. El que s’ha estat estudiant més en els darrers anys és com es pot incrementar la substància gris del cervell. És possible una gimnàstica cerebral? R. Haier s’ha dedicat a estudiar com el joc del Tetris modifica la substància cerebral. De moment, el que s’està comprovant és que gran part del que fa el cervell és inconscient. I com més inconscientment actua el cervell, més eficaç és.

Un vídeo del campió mundial de Tetris




Més informació a:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2008/10/24/neurociencia/1224867263.html

http://www.elpais.com/articulo/salud/vez/mujer/necesita/cerebro/igual/inteligencia/elpepusocsal/20081022elpepisal_1/Tes

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Fires antiplatòniques

El divendres 24 d'octubre es van inaugurar les fires de Girona amb un pregó del reviscolat Girona FC i la música d’un piano penjat en vertical. A tot això si va sumar una fina pluja que reafirmava el que tots els gironins i gironines sabem: per fires un dia o un altre ha de ploure, si no és així, no són fires. De moment, però el temps està sent favorable. Amb tot el firaires que mai estan contents, plogui o faci bon temps, han amenaçat de fer vaga si no se’ls deixa tancar les paradetes més tard de la una de la nit els dies entre setmana i de les tres els dies festius. No sé si també els veïns de la devesa, on estan instal·lades les atraccions de fires i les diverses paradetes, faran alguna protesta. Uns volen guanyar més diners i els altres descansar per les nits. De fet, segons com bufa el vent, el soroll de les fires arriba a tots els racons de la ciutat.
Alguns i algunes, lluny del sorollós terreny de les atraccions i de les barraques on s’amunteguen els joves i no tan joves adolescents, preferim la tranquil·litat del parc del migdia on ahir mateix al capvespre vam poder escoltar (gairebé des de la finestra de casa) el so del jazz-blues-gospel dels germans Campbell:



Mentrestant, avui pel matí uns alumnes mig adormits i cansats del cap de setmana de fires i pensant en el que encara els queda de festes, estaven molt lluny del que es recomana al diàleg del Fedó:
“ —Considera, doncs, amic meu, si també penses igual que jo; perquè, al meu entendre, d’això depèn que arribem a comprendre bé el tema que estem tractant. Et sembla a tu que és cosa pròpia d’un filòsof desitjar allò que anomenem plaers, com ara el menjar i el beure?
—No gens, Sòcrates —va dir Símmies.
—I els plaers del sexe?
—De cap manera.
—I sobre les altres coses relatives a la cura del cos, penses que un filòsof n’ha de tenir estima? Vull dir, per exemple, adquirir vestits o calçats de qualitat i altres complements per a l’elegància corporal, et sembla a tu que ho apreciarà particularment o que no en farà cap cas, llevat que es trobi en extrema necessitat?
—Em sembla que no en farà cap cas, si és de veritat filòsof. —digué.
—Per tant —féu ell—, no et sembla que un tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinó que les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l’ànima?
—A mi m’ho sembla.
—En canvi, Símmies, a la majoria de la gent els sembla que no val la pena de viure, si un no troba plaer en aquestes coses ni en pot participar. I al contrari, pensen que no tenir cap estima dels plaers dels quals gaudim a través del cos és gairebé com estar mort.
—El que dius és ben veritat.” Plató: Fedó

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Llegint el Fedó

L’altre dia, després d’explicar a classe les idees bàsiques de Plató, a una alumna se li va escapar un “Plató és una mica raro, no?”. De fet no m’estranya aquesta expressió. L’existència de dos mons, un de real i l’altre aparent, la visió de l’home com un compost d’ànima (espiritual) i cos (material) units accidentalment i temporalment, el menyspreu del cos com a obstacle per accedir al coneixement de la realitat,... pot conduir a la incomprensió per part d’uns joves avesats a tot el contrari. Avui en dia, es valora molt més el cos, l’aspecte extern que no pas l’interior de les persones. No sé si això és bo o dolent, només sé que és el que hi ha.

A més a més, la sensació de raresa s’ha accentuat avui mateix llegint alguns fragments del diàleg Fedó (aquest diàleg ara entra com a text de selectivitat i ha estat substituït pel llibre VII de la República) on Plató relata els últims moments de Sòcrates. El diàleg és una demostració de la immortalitat de l’ànima, única via d’accés a les idees, i del perquè no s’ha de témer la mort si s’ha preparat l’ànima en aquesta vida. El filòsof no té por a la mort perquè amb aquesta aconseguirà l’objecte del seu desig, el coneixement de la veritat. La filosofia és una preparació per la mort i només aquells que purifiquin la seva ànima, és a dir, s’allunyin dels plaers del cos (menjar, desigs carnals, sexe...), podran accedir a la contemplació de les vertaderes essències.

La impressió final, que ha provocat en els alumnes la lectura d’alguns fragments, ha estat com la que expressa Símmies al final de l’exposició de Sòcrates:

“SÒCRATES: En canvi a vosaltres, els meus jutges, ja és hora que us doni la raó per la Qual un home que realment hagi dedicat la vida a la filosofia ha de tenir bon ànim quan li toqui morir i ha de tenir la bona esperança que, una vegada mort, ha d’obtenir els màxims béns. Així doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré d’explicar-vos com és possible que això sigui així.
Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofia no fan altra cosa que preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel•lés contra allò que de tant de temps desitjava i preparava.
Símmies, posant-se a riure, digué:
—Per Zeus!, Sòcrates, que m’has fet riure quan no en tenia gens de ganes. Perquè penso que la gent, si et sent parlar així, creurà que has fet un bon atac contra els qui filosofen i que estàs d’acord amb el que diuen d’ells els del meu país, a saber, que els qui filosofen són realment moribunds i que la gent prou veu que això és el que es mereixen.” Plató: Fedó.

Sincerament preferia el text del llibre VII de la República, com a mínim oferia una visió més digna de la filosofia i del filòsof com aquell que s’havia preparat per assolir el coneixement amb esforç i constància a través d’una bona educació.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Setmana Vattimo

Aquesta setmana (del 6 al 10 d’octubre) ha estat estranya i diferent. Classes de batxillerat i ESO pel matí i Metafísica heideggeriana a través de G. Vattimo per la tarda (menys el divendres). A continuació algunes idees i impressions. Que cadascú reflexioni i en tregui les seves pròpies idees i conclusions.

Dilluns:
Vattimo ja mostrava senyals de cansament i tot just acabava de començar la setmana. Es disculpava de la seva desmemòria, del seu itanyol i es definia ell mateix com a "marcit". Conferència sobre la temporalitat autèntica i l’escatologia cristiana. Com a referència la preparació de Sein und Zeit per part de Heidegger. El Dasein com a l’ésser que posa el problema de l’ésser, perquè s’ha d’entendre com a existent. L’ésser vertader no pot ser un objecte tal i com s’havia entès en la metafísica tradicional. Explicació de com Heidegger al 1919 cerca el sentit de l’ésser en els orígens del cristianisme, sobretot en les cartes de Sant Pau on es defineix la temporalitat autèntica com a experiència autèntica del temps. Un dels components de la temporalitat autèntica és la tensió. Es tracta de viure el sofriment. L’autenticitat es posar-se davant la mort, tenir en compte la pròpia mortalitat. La temporalitat autèntica és considerar-se dins de la història. Per aquesta raó, Heidegger als anys 30 canvia el concepte d’autenticitat (individual, ja no té sentit per les condicions geopolítiques) pel d’historicitat. Segons Vattimo avui en dia amb els problemes del món actual ja no té sentit la salvació individual, sinó que cal tenir responsabilitat històrica. L’home està embolcallat en un procés històric sense el qual l’autenticitat és una estupidesa. Al final l’ésser és allò que s’esdevé: grans formacions internacionals, guerres...

Dimarts:
Presentació del seu llibre Ecce Comu. Per Vattimo aquest llibre és un diari d’una llarga marxa d’oposicions. Quan vaig sentir que Vattimo afirmava: “Si no fos cristià, no seria comunista”, no ho vaig entendre, perquè es pot ser perfectament comunista sense ser cristià. Un dels assistents al torn de preguntes va qüestionar aquesta barreja de materialisme comunista amb l’espiritualisme cristià. Però, per Vattimo no són incompatibles, sinó complementaris, perquè entén el cristianisme com una manera de fer i no com una religió institucionalitzada. També va deixar clar que el pensament dèbil és una actitud de crítica respecte a un món on es predica el darwinisme social i que ha d’ajudar a l’emancipació humana reduint el pes concret de les realitats tecnològiques. Avui, el pensament dèbil és també el pensament dels dèbils. Finalment Vattimo es va definir com a un no violent pragmàtic.

Dimecres:
Conferència: ésser, art i llenguatge. L’art s’ha d’entendre com una obertura a la veritat que no és eterna. Per Heidegger la llengua o el llenguatge és la casa de l’ésser. És en el llenguatge on l’ésser s’esdevé. La paraula per si sola significa però no revela res. És l’ésser el que es predica en el llenguatge. L’ésser només s’articula en el llenguatge humà, en el Dasein. No es pot investigar sobre el problema de l’ésser si no es tracta abans el problema de l’entitat que posa a l’ésser. El subjecte és qui objectivitza el món. El Dasein és un projecte llançat que dóna sentit al món. Les coses com a instruments al nostre servei tenen sentit en relació als nostres projectes. El món és un conjunt d’instruments entorn a un subjecte que projecta la seva llum sobre ells. Els instruments especials són les paraules. Aquestes només tenen sentit per comunicar, per proporcionar informació. El món s’obre com una totalitat d’instruments gràcies al llenguatge. En el llenguatge és on apareix l’ésser. Ara bé, segons l'idioma, l’ésser pot aparèixer de diferents maneres. La llengua és important per al manteniment històric d’un poble. I per aquest motiu, la poesia és la base de l’obra d’art com a tal. Es podria pensar sense paraules? L’obra d’art és l’obertura d’un món de paraules o de la veritat com a criteri del que és i del que no és. Referència a Gadamer: l’experiència de l’art com a experiència de veritat. Per Heidegger l’obra d’art presenta un món i fa avançar la terra entesa aquesta última com allò que roman com un transfons no articulat i que pot proporcionar una multiplicitat de sentits. La terra és la que fa possible el conflicte. La veritat s’imposa com un horitzó que transforma el meu món. Per acabar una pregunta: Quin sentit té l’ésser avui? Heidegger ho va buscar en l’esdeveniment de l’obra d’art identificant-lo com a esdeveniment de la veritat.

Dijous:
Conferència sobre la història de l’ésser, història de la interpretació. L’ésser no es redueix a la decisió de l’home, sinó que esdevé sense la nostra intervenció. Nosaltres mantenim una posició de dependència, d’escolta, enfront la qual estem passius perquè la iniciativa no sembla ser nostra. Historicisme entès com aplicació del desenvolupament individual a la història. La novetat, el geni, com a concepte que caracteritza la modernitat. La postmodernitat es presentà com una crítica a la novetat. El conflicte és necessari perquè la veritat no pot ser només la del meu món. Un món sense terra, sense conflicte, no es transforma. La veritat necessita un horitzó de possibilitat. La historicitat de l’ésser està lligada a la mortalitat dels homes. La mort és el cofre de l’ésser. El passat no es redueix al present. La veritat és un interpretació de l’ésser que es va realitzant. L’ésser és històric, es va emplenant d’interpretacions. Si tens una visió científica del món es perd el sentit del món. Aquesta idea no em va convèncer gens, ni tampoc la que va dir Vattimo a continuació: si et veus com una petita part d’un tot molt més gran que funciona per ell mateix, aleshores tot està permès. Així defensava Vattimo el seu cristianisme posicional sense gaire fe.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Vattimo a Girona

Gianni Vattimo (Università di Torino) havia de venir al Juny a Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani per dirigir un Seminari sobre la seva obra titulat Fenomenologia, Hermenèutica, Ontologia de la Actualidat, però no va poder per malaltia. Quan estava apunt de matricular-me al seminari van dir que s'havia anul·lat. Ara, finalment vindrà, però potser només hi podré anar alguna tarda que no tingui classe, això sempre que hi hagi algun lloc lliure. De totes maneres, també hi ha la possibilitat de poder anar a la conferència "El comunisme real ha mort, visca el comunisme ideal" on es presentarà el seu llibre: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que era (Accent Editorial, 2008).

Gianni Vattimo és un dels principals teòrics de l’anomenat “pensament dèbil” (Il pensiero debole, 1983), que s’ha convertit en un tret caracteritzador de la postmodernitat. Va néixer el 1936, en l'era dels nacionalismes, a l'era manifesta de la caiguda de la metafísica, l'era de l'horror davant del maquinisme irracional, els camps de concentració i la bomba atòmica. Torí, el seu lloc natal, era i és una ciutat italiana marcada per l'ombra de Nietzsche, a qui havia donat allotjament. Aquest context va ser la seva llar per a l'estudi de la filosofia, els estudis de la qual després va completar a Heidelberg, l'empremta del qual el va introduir a la filosofia de Gadamer, només sota el diàleg i una honesta rebel·lia té sentit l'obra del que avui són quaranta anys d'infatigable treball filosòfic. Professor d'Estètica a la Universitat de Torí des de molt jove, ja el 1961 publicava El concepte de producció en Aristòtil. Seguint la influència de Gadamer, publica dos anys després Ésser, essència i llenguatge en Heidegger i, continuant amb els seus estudis estètics en la mateixa orientació, el 1967 va publicar Poesia i Ontologia.


"Alliberar-nos de tots els mals no és un objectiu que estigui al nostre abast: podem ser lliures sempre que disposem d'alternatives, que per la seva naturalesa són problemàtiques. Fins i tot els esforços de construcció de sistemes polítics federals, com la Unidó Europea, no persegueixen la utopia de l'ordre mundial únic, sinó la construcció d'equilibris que poden aspirar a subsistir tan sols entre entitats de potència no gaire desiguals i capaces de mantenir, sense enemistat, les pròpies diferències." G. Vattimo: Ecce Comu (De la utopia a la paròdia, fragment)


diumenge, 28 de setembre de 2008

Saber-ho tot?

La recerca del saber ha estat una constant en la història de la filosofia. Els primers filòsofs grecs volien saber com estava composada la physis o naturalesa, a fi de poder explicar la realitat. Com podia haver sorgit tot el que existia i d’on? Era una de les preguntes que van intentar respondre. Les seves respostes van ser ingènues, però van iniciar tota una recerca que ha continuat fins als nostres dies. Avui en dia volem saber encara més coses, com per exemple perquè uns avions s’estavellen, perquè alguns psicòpates disparen a les escoles o perquè hi ha una crisi econòmica. Però es pot arribar a saber-ho tot?

Jesús Purroy ens explica en el seu llibre Tot el que cal saber per saber-ho tot. Primer de tot, cal posar en ordre les pròpies creences. “Pot semblar absurd, però el primer que has de fer per saber alguna cosa és dir «el món existeix»” (pàgina 24) “Un cop has admès que el món existeix, has d’admetre que el pots conèixer. Has d’acceptar que les coses que passen tenen explicacions racionals i que els humans les podem entendre.” (pàgina 25). Després hem de revisar el que sabem i fer-nos la pregunta sobre el que no sabem. Un cop fet tot això ja es pot començar a treballar convertint els fenòmens en objecte d’estudi. Els objectes d’estudi es poden dividir en tres classes: els objectes, els conceptes i els processos. Afegeix un consell: s’ha de saber aprendre a conviure amb l’error, perquè igual que nosaltres, els instruments que fem servir per mesurar també tenen limitacions. “Per més precís que sigui un aparell de mesura, la persona que fa la mesura hi introdueix un punt de variabilitat.” (pàgina 62). A més s’ha de tenir en compte que les explicacions humanes són en part racionals i en part emocionals. A continuació s’ha de saber distingir la veritat i la mentida. Una explicació científica, és a dir vertadera, ha de complir unes condicions mínimes: abast, ha d’incloure una gran quantitat de casos, predicció, simplicitat i coherència. Una de les maneres més rigoroses per saber si una explicació és vertadera és intentar demostrar que és falsa per inversemblant, per falsació o per mort natural. De totes maneres sempre hem de tenir en compte la provisionalitat de les demostracions.

A tot això es pot remarcar la següent idea: “Mentir és fàcil. Els humans som uns crèduls sense remei...” (pàgina 90) Ens enganyen, i ens deixem enganyar. També hi ha l’autoengany. Una possible manera de no autoenganyar-se és descartar idees.
“Konrad Lorenz, que va guanyar un premi Nobel pels seus experiments de comportament animal, recomanava un exercici matinal per estimular el pensament rigorós: descartar alguna de les teves idees favorites. Aquest exercici també ajuda a controlar l’orgull. Descartar una idea és dur, però un cop n’has descartat una dotzena tot plegat és molt més fàcil”. (pàgina104) Descartar idees i reconèixer les que estan equivocades és la millor manera d’augmentar el coneixement. I finalment si has trobat alguna idea vertadera comunica-la i comparteix-la.

Al final, Purroy ens fa un petit sermó dividit en sis parts. A l’última part ens diu el següent: “La curiositat per conèixer el món i la capacitat d’imaginar com podria ser. La necessitat de saber la veritat i el desig de tenir raó. L’impuls per comunicar allò que creus i la responsabilitat d’ajustar-te a la realitat. La predisposició a creure en les bones notícies i l’escepticisme davant les novetats. No és fàcil conciliar aquestes parelles, però no hi ha altre remei que intentar-ho”. (pàgina162)

diumenge, 21 de setembre de 2008

La societat del descontrol

Fa dies que volia escriure al blog, però una mena de descontrol vital i social m’ha bloquejat. El cert és que no m’agradaria viure en una societat on tot estigués controlat, però una mica de control no fa mal a ningú. El pitjor de tot és quan el descontrol pot arribar a matar vides innocents per accident. Un exemple és el de l’autobús que va perdre el control a Barcelona i va endur-se pel davant a tothom qui va trobar en el seu camí descontrolat.

Els primers dies dels instituts de secundària també són una xic descontrolats. Aules amb més alumnes que taules i cadires. Alumnes perduts que no saben on han d’anar. Professors a qui se’ls ha donat una aula que ja està ocupada. Horaris de professorat que provoquen un cert descontrol estomacal. Fotocòpies retallades o que no quadren amb el nombre de còpies demanat. Assignació de sis treballs de recerca per tutoritzar que al final acaben essent vuit. Inexistència de carros de vídeo i algunes aules amb projector super-ocupades pel primer que arriba i estableix el dret d’antiguitat.

Alguns d’aquests exemples són només metàfores de com va la societat. Suposo que com tot en aquesta vida al final, malauradament o no, ens acostumem a tot, fins i tot a viure descontroladament. El problema és que no sé fins a quin punt podrem aguantar tots plegats. Ens ho haurem de prendre amb calma i poca filosofia (només dues hores a la setmana).

divendres, 12 de setembre de 2008

Filosofia de la insatisfacció

Insatisfacció per viure en un país sotmès a les directrius d'un altre i que no sap dir prou! Insatisfacció per haver perdut hores de filosofia a batxillerat.
Insatisfacció per haver de donar classes d'una assignatura amb un nom que la majoria del professorat de filosofia no hagués volgut: filosofia i ciutadania.
Insatisfacció perquè el món va cada dia pitjor, milers de persones moren de fam cada dia, mentre uns altres fan cua per comprar-se un ipod.
Insatisfacció per no poder tenir el que es desitja, en canvi d'altres ho podrien tenir i no volen, o ho tenen i tant els fa.

Aquests només són alguns exemples, segur que podríem trobar-ne molts altres que justifiquessin el fet d'estar insatisfet. Però, pot ajudar-nos la filosofia a deixar d'estar insatisfets?

Les grans escoles hel·lenístiques, estoics, epicuris i escèptics, van intentar trobar una solució a la insatisfacció de la seva època. Aconseguir l'apatheia o apatia, romandre insensibles, sense afeccions, emocions, sentiments i passions, ens podia ajudar, segons aquests filòsofs, a estar més satisfets, a ser feliços. Però és això possible? És el més recomanable? No és millor intentar superar-ho, anar més enllà, tenir coratge per aconseguir el que es vol? Nietzsche ens recomanaria tenir voluntat de poder, arribar a ser el que som, superar tots els obstacles. La qüestió és aquesta viure apàticament o tràgicament. Cadascú haurà de triar el que més li convingui.

"Voleu un nom per a aquest univers, una solució per a tots els seus enigmes? Voleu en suma una llum per a vosaltres, els més tenebrosos, els més forts, els més intrèpids de tots els esperits? Aquest món, és el món de la voluntat de poder i res més. I vosaltres sou també aquesta voluntat de poder, i res més." F. Nietzsche: La Voluntat de Poder

El problema apareix quan diferents voluntats contraposades han de conviure en un mateix lloc, en un mateix país, en un mateix món. En fi, la dificultat més gran és que sempre n'hi ha uns que manen sobre uns altres.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Col·lisió de partícules

Cada dia milers de partícules xoquen contra la terra sense que ens adonem de la seva existència. Avui, però, per primer cop en el gran col·lisor de partícules d’hadrons del CERN s’ha pogut començar a investigar com col·lisionen certes partícules. L’objectiu principal és conèixer com va començar tot, com es va generar el gran Big Bang de l’Univers. L’LHC, també ajudarà de retruc en altres investigacions, com per exemple la possibilitat de millorar el processament de dades i accelerar la connexió a Internet.

Avui també, totes les meves partícules s'han col·lisionat internament i han topat amb altres partícules externes, quan he obtingut l’horari definitiu d’aquest curs, que començarà dilluns. Hi ha un dia a la setmana que no m’han deixat temps ni per dinar (només tinc lliure de dues a dos quarts de tres, començant a primera hora del matí i plegant a última de la tarda), potser només per menjar un mini entrepà, sense postres, ni cafè. I després volen un ensenyament de qualitat. Molt parlar de la dignitat del professorat i no sé què més. No s’hauria de començar per respectar els horaris dels àpats dels docents? O és que els professors som peixos i hi ha un dia a la setmana que no dinem?

Ja no m’estranya gens que les partícules es vagin col·lisionant per l’Univers, per la terra, ni per algun Institut d’Educació Secundària amb horaris indocents!


dimecres, 3 de setembre de 2008

Una societat perplexa

Segons un informe de l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), l'adjectiu que millor defineix l'estat d'ànim de Catalunya és la perplexitat. Davant els importants canvis polítics, socials i econòmics que s'han viscut el 2007 la societat catalana s'ha sumit en un "estat de confusió" que li dificulta trobar una sortida a aquesta situació. I realment no m’estranya, a vegades també estic en aquest estat de confusió, de perplexitat quan penso amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat. Aquest any hauré d’utilitzar llibres de text pensats per treballar tres hores setmanals una matèria curricularment escarransida per culpa de la LEC. Ara que és més necessari que mai, trobar respostes a les preguntes que generen els nous reptes socials, minva el pensament filosòfic a les aules. I de preguntes per fer, n’hi ha moltes.

La perplexitat és l’estat de qui està perplex, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se. Es refereix, a la persona que, en plena confusió, no pot sortir del dubte, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar, etc.

El més curiós és que per alguns dels grans filòsofs, com Plató o Aristòtil, la filosofia, precisament va néixer de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa (significats relacionats amb el terme grec thauma, meravella), davant el món i tot el que envoltava l’humà. En canvi avui en dia, amb la perplexitat que ens domina es tendeix a matar la filosofia.

“Que [la filosofia] no es tracta d'una ciència productiva, és evident ja pels primers que van filosofar. Perquè els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com les canvis de la lluna i els relatius a sol i a les estrelles, i la generació de l'univers.

Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també aquell qui estima els mites és d'alguna manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat.

I així ho testifica el que va succeir. Ja que aquesta disciplina va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a aquell que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa. [...]

Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, no ho és cap.” ARISTÒTIL: Metafísica, 982b- 983a. (Gredos, Madrid 1970, p.14-17).

diumenge, 31 d’agost de 2008

Agost 2008

Avui s’acaba el mes d’agost i amb ell les vacances. És hora de deixar els dies de mandra, reformes, meduses i platja. Aquest mes d’Agost no ha estat del tot igual com els altres mesos d’agost. La ciutat deserta com sempre, però només a partir de la segona quinzena s’ha notat la buidor als carrers. La platja no tan plena com altres anys, potser perquè les meduses han decidit okupar completament la zona de bany o potser perquè la crisi econòmica ha afectat als turistes de temporada. El mosquit tigre ha decidit fer turisme i em penso que fins i tot un va venir a visitar-me deixant les seves marques a les meves cames. No vaig tenir temps de fotografiar-lo, però per la mida i les picades, puc assegurar que no era un mosquit comú. Un cop localitzat, la seva mort va ser fulminant.

Però, hi ha dos trets distintius que han fet d’aquest mes d’Agost un mes diferent. Un ha estat el contrast entre la competició olímpica a la Xina per aconseguir una medalla i la competició desesperada a la mediterrània per aconseguir arribar a port amb pocs recursos. Aquesta última, malauradament no és nova.

Un altre tret diferencial ha estat un greu accident d’avió que ha fet que moltes persones es qüestionessin pel coneixement de la realitat. Saber les causes, el per què del que va passar, s’ha convertit en objecte d’investigació i també de polèmica. No és fàcil saber-ho tot, però d’aquest tema potser val més tractar-lo més endavant.

dilluns, 11 d’agost de 2008

divendres, 1 d’agost de 2008

Un lloc en el món

Trobar un lloc en el món a vegades no és fàcil. Seguint en la línea estiuenca de llibres i cinema per pensar frescament a la platja o a casa amb ventilador, hi ha una frase del final d’una pel·lícula d’Adolfo Aristaráin “Un lugar en el mundo” en la qual hi he pensat avui. Diu més o menys així: “Un sap quin és el seu lloc en el món quan no pot marxar d’aquest lloc”.

Avui han sortir les destinacions definitives i sorprenentment, quan ja havia mig perdut tota esperança, torno a Girona. Està comprovat que Olot no és el meu lloc en el món, en canvi Girona sí, perquè sempre hi acabo tornant. Descansin en pau els volcans garrotxins per molts d’anys, o no?




divendres, 18 de juliol de 2008

Filosofia de l'estratègia

Fa anys vaig veure una pel·lícula (La estrategia del caracol) on els habitants d'un edifici, que havia de ser enderrocat, traslladaven tota la vivenda a un altre lloc. Tota una estratègia que els permetia defensar la seva dignitat.

L'estratègia és l'art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat. Es pot aplicar a les operacions militars i a la coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius d’un estat, d’un grup o d’un partit. A més a més, hi ha jocs d'estratègia on el que compta és l'habilitat per solucionar un problema o guanyar al contrari. Fins i tot, en els instituts d'educació hi ha plans estratègics orientats a aconseguir certes finalitats.

També en la vida cal seguir una estratègia per aconseguir el que vols. Diuen que sense estratègia no vas gaire lluny. Però en el meu cas és tot el contrari, precisament per no seguir cap estratègia probablement hauré d'anar lluny, en canvi altres que si han seguit una estratègia es quedaran ben a prop d'on viuen. Sense estratègia no he obtingut la comissió de serveis, ergo hauré d'anar i tornar un altre any de Girona a les terres volcàniques olotines. Si en el meu centre de destinació definitiva haguéssim tingut un pla estratègic, aleshores hagués tingut més possibilitats, però no és així.

Navegant pel Google he trobat una pàgina on es presenta la filosofia de l'estratègia. Algunes idees potser les hauré de tenir en compte per una altra vegada:
  • "Només una ment preparada pot veure el que altres no veuen, i en això està la diferència";
  • "Qui no determina el seu futur, el deixarà en mans d'altri";
  • "Molts miren, però pocs veuen";
  • "En l'estratègia està la base de l'èxit".
Mentrestant hauré d'esperar que algun volcà garrotxí desperti i entri en erupció a semblança del Kilauea:


diumenge, 13 de juliol de 2008

dijous, 10 de juliol de 2008

Lectures d'estiu

A l’estiu és un bon moment per llegir, com ho pot ser qualsevol altre. Però hi ha lectures que s’avenen més quan s’està estirada a la sorra de la platja amb la remor de les onades. Aquests dies de platja els he dedicat a llegir dos llibres, un és el de Plató i un ornitorinc entren en un bar... de Daniel Klein i Thomas Cathcart, que té per subtítol: entendre la filosofia amb acudits. La majoria dels acudits són una mica, per no dir molt, vells i coneguts, però utilitzar-los per il·lustrar teories filosòfiques és prou encertat. El llibre està farcit d’acudits i es fa difícil triar-ne algun. Per escriure alguns exemples, el que fa referència al racionalisme i critica l’optimisme Leibnizià:

L’optimista diu: - El got està mig ple.

El pessimista diu: - El got està mig buit.

El racionalista diu: - Aquest got és el doble de gran del que és necessari.

O sobre la relativitat del temps:

Dues tortugues van atracar un cargol. Quan la policia va preguntar al cargol què havia passat, va dir: - No ho sé, ha estat tot tan ràpid...

O sobre el mètode científic:

Un científic i la seva dona van en cotxe pel camp. La dona diu:

- Oh, mira! Aquestes ovelles les han esquilat.

– Per aquest costat, sí - diu el científic.


Un altre llibre molt recomanable i que es llegeix en un no-res, és Tretze Tristos Tràngols de l’Albert Sánchez Piñol. Després d’haver-me entusiasmat amb La pell freda i haver gaudit de les aventures de Pandora al Congo, el seu nou llibre de faules és per no perdre-se’l. Cadascuna d’elles és una metàfora de la vida, de la mala sort, de la desgràcia, dels mals tràngols, d’allò que no hauria de passar però és possible que passi. Tanmateix tot plegat està amanit d’un cert to humorístic, que no deixa de fer riure. És curiós descobrir que es pot ser un home de la lluna, que les zebres tenen un codi de conducta en situacions de perill, que la sort pot ser una dissort, que la selva té les seves lleis, que un corb utilitza la lògica, que és millor no comprar xurros en diumenge i que un armari pot amagar molts secrets durant anys fins que un bon dia surten a la llum del dia. Tot i més en aquest llibre lleuger, fàcil de llegir entre onada i onada, però al mateix temps dens i filosòfic (si se’m permet l’expressió).

dimecres, 9 de juliol de 2008

Móns virtuals

El primer dels móns virtuals, no sé si el millor dels possibles, va ser Second Life, que segons diuen alguns dels seus detractors, passa per hores baixes. Malgrat hi ha molts avatars (personatges virtuals), no hi ha gaire afluència de públic en els diferents móns creats. Hi he entrat alguna vegada i no hi he trobat gairebé ningú. També és possible que no vagi als llocs més poblats. Second Life és immens i cal saber anar al lloc adient.

Avui he llegit la notícia del nou món virtual creat pel gegant (també anomenat sant) Google: Lively. És un món semblant al Second Life, però una mica més limitat. No s’hi pot volar i l’espai es redueix a una casa o en algun cas, com he vist, a una illa pròpia. L’avantatge és que permet crear el teu propi món separat dels altres i decorar-lo a la teva manera. Tot i això si el vols personalitzar has de comprar els accessoris. Es tracta d’un món ben particular on poder trobar-te de forma virtual amb els teus amics. Per entrar-hi només es requereix tenir un compte de google. Aquest nou món, més senzill, pot esdevenir una bona eina de comunicació en general i més especialment per als educadors. A partir d’ara es poden fer trobades amb els alumnes. Però ja veurem quin èxit tindrà i si arribarà a substituir el Messenger. De moment he fet una petita prova.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Diumenge nit

A les escales de la catedral de Girona hem pogut escoltar els sons celtes d'Altan:

dissabte, 5 de juliol de 2008

Som ecològics?

El dijous 3 de juliol va ser el Dia Català Sense Bosses de Plàstic. Només un dia, perquè el divendres vaig anar al supermercat i seguien donant les mateixes bosses de plàstic de sempre. Aquest fet pot servir de metàfora per altres aspectes de la vida quotidiana. Volem una societat més ecològica i hauríem de començar per ser més ecològics tots plegats. Clar que això sempre implica un risc. Ser ecològic no és fàcil si no es tenen els mitjans adients. Un altre exemple podria ser el del reciclatge. Des de fa uns dies, en el meu barri han desaparegut els contenidors de residus orgànics. 

El mateix dijous, en un intent de ser ecològica i no voler anar en cotxe a Barcelona, vaig triar el tren. Era un dia sense gaire sol i amb previsions de pluges. Si a tot això afegim que hi ha gent de vacances, la combinació pot ser explosiva. El tren anava ple de gom a gom. Quan va arribar a Girona tots els seients estaven plens i els que anàvem pujant ens situàvem com podíem al passadís o a prop de les portes. A mesura que anaven passant les estacions i pujava més i més gent, sense que ningú de dins es mogués, alguns vam optar per seure al terra dels vagons. Ens esperava més d’una hora de viatge en aquelles condicions. Per sort el tren era dels ràpids, un Catalunya Exprés. El revisor no va passar, de fet no sé per on hagués passat. Si hagués estat divendres (vaga de taquillers) ens haguéssim estalviat de pagar el trajecte i si hagués estat aquest dissabte no ho vull ni pensar (fan obres a la línia). Certament ser ecològic avui en dia és tota una aventura.
El més curiós era l’objectiu del viatge a Barcelona, intentar reciclar-me una mica. Es diu que els professors tenim moltes vacances, però el que no es diu és que el més de juliol està dedicat al reciclatge. Malauradament a Girona des de fa uns anys no s’organitzen cursos de reciclatge en l’àmbit de filosofia. Només es fan cursos a Barcelona, aleshores si ens volem reciclar hem de viatjar a altres terres. Finalment he decidit autoreciclar-me tot el que pugui a prop del mar. 

“L’evolució d’una ètica de la terra és un procés tant intel·lectual com emocional. La conservació està afermada sobre bones intencions que han provat ser inútils, o fins i tot perilloses, perquè estan desproveïdes de la comprensió crítica de la terra o del seu ús econòmic. Crec que és un axioma que, en la mesura que avança la frontera de l’ètica i passa de l’individua a la comunitat, el seu contingut intel·lectual augmenta.
El mecanisme d’operació és el mateix per a tota ètica: aprovació social per a les accions correctes; desaprovació social per a les accions incorrectes.
En termes generals, el nostre problema actual és d’actituds i eines. Estem remodelant l’alamara amb una pala mecànica i estem orgullosos dels nostres èxits. Difícilment no renunciarem a la pala, que, al cap i a la fi, té molts punts bons, però necessitem criteris més amables i més objectius per utilitzar-la amb èxit.”
Aldo Leopold: L’ètica de la terra. Publicat postumament el 1949.

diumenge, 29 de juny de 2008

Una societat trastornada

Mentre sento els sorolls de les botzines embogides dels espanyolistes he pensat en la pregunta que van formular ahir al programa Millenium del canal 33: vivim en una societat del trastorn o en una societat trastornada?

Ja ho sé que és normal celebrar el triomf del propi equip si aquest et representa d’alguna manera. Però tot aquest enrenou que es pot sentir ara mateix, més aviat és per molestar i per fer-se notar, per dir, aquí també hi ha espanyols. Per les finestres del carrer on van passant els cotxes fent sonar el clàxon sense parar no ha sortit ningú a celebrar res, a diferència de quan va guanyar el Barça l’eurocopa que tothom va cridar des dels balcons.

A Girona els espanyols tenen el costum d’anar a celebrar els títols en una plaça a prop de la comandància de la Guàrdia Civil. Venen de tot arreu amb els seus cotxes tunnejats, amb les seves banderes amb el brau espanyol o alguns caps rapats amb les anticonstitucionals. Ara mateix n’acabo de veure un amb una moto que la duia onejant amb l’aliga, el jou i les fletxes. Tots ells, només celebren els partits de futbol, perquè quan va guanyar l’equip de bàsquet espanyol al mundial del Japó no vaig sentir cap botzina, ni va haver-hi cap mena de celebració. Tot plegat fa pensar, o no?

dijous, 26 de juny de 2008

Quin és el nom de l'assignatura?

Una mateixa assignatura amb dos noms diferents?

dimarts, 24 de juny de 2008

dilluns, 23 de juny de 2008

Filosofia de la boira

Primer dia de platja després d’un hivern anant i venint de les altes muntanyes. He sortit de casa a mig matí i feia un bon dia de sol espaterrant. Estava preparada per a una sessió de llum solar (el meu objectiu era posar-me morena) i d’aigua marina ben salada. A la carretera poc trànsit, però quan m’anava apropant a la costa ha aparegut a l’horitzó un núvol baix i blanc. Primer he pensat que en algun lloc hi havia foc. Però no, era boira. Tots els edificis més propers a la platja estaven amagats darrere la boira. Els dels pisos més alts podien contemplar com a sota seu havia desaparegut la sorra i el mar (tal com he sentit que deia un banyista a peu de platja a un conjunt de companys jubilats que poc després s’han dedicat a explicar acudits verds).

Estoicament he aparcat el cotxe en el límit on començava la boira, he recollit la bossa de platja i m’he dirigit cap el desconegut. He pensat en la pel·lícula que vaig veure fa pocs dies “The mist” (La boira) versió cinematogràfica d’un relat curt d'Stephen King, i se m’ha posat per breus moments la pell de gallina (sobretot per la diferència de temperatura, començava a fer fred). Tot i això, no he esperat que m’ataquessin animalots d’una altra dimensió ni he pres cap decisió precipitada. Respecte a la pel·lícula l’aconsello per a tots aquells que els agraden les emocions fortes i l’estudi de les reaccions humanes davant l’imprevisible desconegut. Qui es quedi impassible amb el final que m’avisi, a mi em va provocar un enuig considerable, però la vida a vegades és així. La desesperació ens pot conduir a prendre decisions precipitades.

A la platja alguns esperaven impassiblement que sortís el sol llegint un llibre, dormint o xerrant amb els companys. M’ha fet gràcia una frase que he sentit involuntàriament: “La naturalesa és sàvia”, però no es referia al temps sinó a la mida d’algunes parts humanes.

En fi, no he pogut prendre el sol, l’únic que he pres ha estat la boira que persistia en el seu intent de tapar el sol. La part positiva és que no he hagut de patir per la meva pell. Al final, m’he banyat, l’aigua estava a bona temperatura i sense gaires banyistes. Amb tot no m’he allunyat gaire, no fos cas que perdés de vista la platja i l'horitzó.


Història d'un error

"1. El món veritable, assequible al savi, al piadós, al virtuós —ell viu en aquest món, és aquest món. (La forma més antiga de la Idea, relativament intel·ligent, simple, convincent. Transcripció de la tesi «jo, Plató, sóc la veritat».)

2. El món veritable, inassequible per ara, però promès al savi, al piadós, al virtuós («al pecador que fa penitència»). (Progrés de la Idea: es torna més subtil, més capriciosa, més inaprehensible —es converteix en una dona, es fa cristiana...)

3. El món veritable, inassequible, indemostrable, imprometible, però, així que és pensat, és un consol, una obligació, un imperatiu. (En el fons, l’antic sol, però vist a través de la boira i l’escepticisme; la Idea, sublimada, pàl·lida, nòrdica, kónigsberniana.)

4. El món veritable —inassequible? En tot cas inabastat. I sent inabastat, també és desconegut. En conseqüència, tampoc pot ser consolador, redemptor, obligant: a què podria obligar-nos una cosa desconeguda? (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)

5. El «món veritable» —una Idea que ja no serveix per a res, que ni tant sols obliga, una idea que s’ha tornat inútil, supèrflua conseqüentment, una Idea refutada: eliminem-la! (Dia clar; esmorzar; retorn del bon sentit i de la jovialitat; rubor avergonyit de Plató, soroll endimoniat de tots els esperits lliures.)

6. Hem eliminat el món veritable: quin món ha quedat?, potser el món aparent?...

Eliminant el món veritable hem eliminat també el món aparent! (Migdia; instant de l’ombra més curta; final de l’error més llarg; punt culminant de la humanitat; incipit Zaratustra.)"

NIETZSCHE, Crepuscle dels ídols, «Com el "món veritable" va acabar convertint-se en una faula».