Les virtuts cíviques actuals

El dia 13 de març es van fer a Girona les IV Jornades d’Educació en Valors organitzades per  la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona i Senderi Educació en Valors, amb la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill. En la presentació i cloenda de les jornades dos filòsofs: Josep-Maria Terricabras i Manuel-Reyes Mate. En les diferents comunicacions hi havia professors de diverses àrees, però no de filosofia. Es van tractar temes com els de convivència, els valors, participació i democràcia, entre altres. Molts d’aquests temes són els que es tracten a les assignatures d’Educació per a la ciutadania i Drets Humans a tercer d’ESO i Educació Eticocívica de quart d’ESO (assignada preferentment al professorat de filosofia). Vaig fer la meva inscripció abans de conèixer el programa complet, després em vaig adonar que potser m’havia equivocat de lloc. En els tallers de la tarda i en la conferència de cloenda de Manuel-Reyes Mate no hi vaig saber veure cap docent de filosofia. Curiós, o no?

Manuel-Reyes Mate va explicar l’origen del concepte de virtut com a necessitat social que facilita la convivència humana. Una de les primeres referències es trobarien en el diàleg del Protàgores de Plató on es narra el mite de Prometeu. Al final els Déus proporcionen als humans les virtuts cíviques de Justícia i convivència per a que no es matin entre ells. Aquestes virtuts, però, han anat canviant amb el temps. En la il·lustració en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1789 es dóna prioritat a la igualtat i a la llibertat. Més endavant s’afegirà la fraternitat per a deixar clar que la igualtat i la llibertat han de ser per a tothom.

Segons Manuel-Reyes Mate avui en dia són necessàries unes altres virtuts: la tolerància i la responsabilitat. Per explicar en què ha de consistir la tolerància es va referir a una obra de teatre de Lessing: Nathan el savi. En aquesta obra intervenen tres personatges: un musulmà (Saladino), un cristià (templari) i un jueu (Nathan). Tots tres es creuen posseïdors de la veritat en exclusiva. Aleshores Nathan explica la llegenda dels 3 anells en la qual s’explica com un pare a punt de morir no sap a quin dels seus tres fills donar l’anell màgic familiar que proporciona virtut a qui el posseeix. Al final decideix fer-ne còpies i donar-ne un a cadascun. Un cop el pare mort, cadascun dels fills es pensa que només ell té el vertader i es baralla amb els altres per demostrar que té raó. Finalment van a consultar a un jutge savi que els demana viure de manera virtuosa per a que els efectes de l’anell es facin realitat.

En la història de Nathan el savi es reflecteixen els tres principis de la tolerància: a) abans de diferents tots som iguals; b) el principi de veritat és el reconeixement dels altres; c) ningú té la veritat en exclusiva. Aquestes idees predominen en l’Europa del segle XIX fins l’aparició dels nacionalismes excloents que promouen altres principis com els de tots tenim una casa, però tots som més que una casa. Amb la modernitat s’obre pas a un cristianisme secularitzat. Actualment si es vol avançar en la consciència cívica cal tenir en compte que hi ha diferents concepcions de la tolerància i que aquesta s’ha de reconstruir des del reconeixement de les diferències.

L’altre virtut cívica a la qual es va referir Manuel-Reyes Mate va ser la responsabilitat. Per l’Ètica la responsabilitat va unida al subjecte moral, a qui és el culpable. Si preguntem si som responsables dels nostres actes, la resposta és sí. Ara bé, som responsables del que no hem fet? Som responsables del que van fer els nostres avantpassats? Hi ha una responsabilitat històrica. És la memòria qui ha de fer vigent el passat. Tenim d’alguna manera el deure de la memòria, de recuperar el passat per fer justícia a les víctimes (sobretot es va referir a l’Holocaust). La memòria ens ha de permetre recuperar allò al qual no hem donat importància, a no acceptar la invisibilitat de les víctimes, a donar significació al que s’ha donat per insignificant. És la memòria la que ha de canviar la interpretació del passat. Com expressa Primo Levi: “La memòria és gairebé sinònim de justícia”  

Per últim, Manuel-Reyes Mate va voler deixar clar que no n’hi ha prou amb la tècnica (instrucció) per a la ciutadania. Cal també el cultiu de les virtuts cíviques en la societat.         

Filosofia i diàleg

Ahir vaig proposar fer un debat filosòfic als alumnes de segon de batxillerat. Sorprenentment no n’havien fet mai cap a primer de batxillerat. El resultat va ser que al no estar-hi acostumats no s’atrevien a dir gairebé res. El diàleg es va convertir més aviat en un monòleg d’alguns agosarats, que no van tenir por d’expressar el que pensaven. Si això passa en una classe de trenta alumnes, no és d’estranyar que en la societat el diàleg estigui molt sovint absent de la vida pública, ja sigui pel poc atreviment dels ciutadans, de l’allunyament de la política o perquè les condicions de diàleg no són sempre les més adients.

Precisament l’altre dia Francesc Torralba va parlar sobre les condicions de diàleg en una conferència a Girona dins del cicle “El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur”. D’entrada va fer referència a les idees de H.G. Gadamer (Veritat i mètode) que per dialogar he d’admetre la possibilitat que puc estar equivocat; i de X. Zubiri: Filosofar és entrar en diàleg amb els grans pensadors d’ara i de sempre. De fet, la filosofia neix dialògica i és fa mitjançant el diàleg. També va citar el llibre de Jean Lacroix: Le sens du dialogue com a punt de referència.

Tot seguit, F. Torralba va dirigir-se a la qüestió principal de la seva xerrada: Quines són, però, les condicions de diàleg?

La primera condició és la humilitat, perquè aquesta virtut ens permet reconèixer els límits de la pròpia perspectiva. El diàleg no és possible des del fonamentalisme ni el relativisme. A més va referir-se al que pensava Mounier sobre el diàleg: aquest no exclou la veritat, sinó la presumpta possessió de la veritat per part d’una persona. A més, segons Jean Lacroix el diàleg és la consciència del no saber.

La segona condició és el desig honest de veritat. El diàleg ha de passar pel viacrucis del dubte. En aquest punt va contraposar les idees de Plató i de J. Habermas. Segons Plató qui dialoga ho veu més clar, però a priori ho veu més fosc. Per Habermas la veritat és una construcció a través de la interlocució de persones en una situació ideal de diàleg.

La tercera condició és el Logos o la capacitat de donar raons (Dia-logos: paraula en moviment) que només troba acollida quan hi ha receptivitat. L’exercici de la raó ens permet descobrir els enganys del llenguatge. El diàleg requereix contenció emocional, si un crida no hi ha diàleg. A tot això cal afegir que el diàleg és una feina d’enraonar, de tractar raons i no és un joc ni una distracció. El diàleg requereix lentitud, temps. Mounier afegiria que el diàleg requereix èxtasi en el sentit de sortir d’un mateix per dirigir-se cap a l’altre, encara que no sempre cal dir-ho tot a l’altre, no ens ho podem dir tot.

La quarta condició és la receptivitat, la capacitat de rebre a l’altre. El diàleg ens fa cosmopolites. Per ser cosmopolita no és imprescindible viatjar, només cal escoltar aquell que no és com jo.

La quinta condició és superar els prejudicis perquè aquests fan difícil qualsevol diàleg. Només pot haver-hi diàleg quan hi ha condicions d’igualtat. Tothom és digne de ser escoltat, tot i que això no vol dir que les seves idees siguin dignes (J. Lacroix).

Per acabar Francesc Torralba va voler deixar clar que el diàleg és el que ens defineix com a persones. El diàleg és una pràctica que ens fa ser el que som.

Però, no serà també necessari per establir un bon diàleg, que hi hagi algú amb ganes de parlar i que pugui fer-ho sense cap obstacle o limitació?

Una societat infelç

Quan en una societat tots els seus membres viuen bé i són feliços, no hi ha revoltes ni manifestacions. Només quan les coses no funcionen, quan els ciutadans no obtenen de l’Estat el més indispensable, quan hi ha un malestar generalitzat, es convoquen macro-manifestacions. Les causes de les revoltes i manifestacions poden ser diverses, però el que en el fons les genera és la manca de felicitat. Els filòsofs grecs antics ja ho van anunciar en els seus escrits. Per Plató la bona harmonia i la justícia eren els elements i virtuts indispensables de l’Estat ideal. Per Aristòtil l’Estat perfecte era el que tenia com a finalitat la felicitat dels seus ciutadans, en cas contrari era previsible la revolució.

Durant la conflictiva època hel·lenística les ciutat-estat gregues van convertir-se en focus de malestar. Els ciutadans ja no podien participar en els afers de l’Estat i aquest va perdre la seva essència: fer feliços als ciutadans. Davant d’aquesta situació l'epicureisme, una de les principals escoles filosòfiques hel·lenístiques, va proposar allunyar-se de la ciutat. La política ja no podia contribuir en res a la felicitat dels ciutadans, el millor que es podia fer era viure apartat de la ciutat ben acompanyat d'amics.

Avui en dia, alguns ja han optat per fugir de la ciutat, però no tothom s’ho pot permetre. Els que han de seguir vivint a les ciutats, els que no poden allunyar-se de la política, els que han de patir diàriament retards per culpa del mal funcionament les infraestrucutres ferroviàries o interminables talls elèctrics, els que no volen que altres decideixin el seu futur,... Tots ells no tenen altre remei que manifestar-se per recuperar la felicitat perduda. Amb tot, caldria preguntar-se si la felicitat és possible.

“De moment, l'Estat més perfecte és evidentment aquell en que cada ciutadà, sigui el que sigui, pot practicar, a mercè de les lleis, el millor possible la virtut i assegurar millor la seva felicitat.” Aristòtil: Política

Saber perdre

Després que el Barça hagi perdut la lliga tot han estat recriminacions cap el club i els jugadors, que si no han fet res, que l’equip no rutlla... Certament n’hi ha que no saben perdre.

Quan es perd s’ha de tenir en compte el que s’ha fet malament, però també el que s’ha fet bé i intentar millorar els aspectes més negatius. Saber perdre és tota una virtut que no tothom té. El que no es pot fer és negar a l’altre, criticar-lo o ignorar-lo. Això és el que fa Fernando Alonso amb el seu company d’equip Lewis Hamilton. Ahir quan es va acabar la cursa l’Alonso al baixar del seu Fórmula 1 no va esperar al seu company per felicitar-lo. Potser estava cansat, però no és excusa. Tot i que després se’ls va veure agafats, tots dos junts al pujar el podi, l’Alonso estava molt seriós i empipat per no haver guanyat, en comptes d’estar content perquè havia guanyat el seu company.

El que succeeix és que sempre volem guanyar, ser els millors, vèncer als altres i a vegades els altres són millors que nosaltres. S’ha de saber reconèixer els èxits i victòries dels altres, encara que ens sàpiga greu per no haver-ho aconseguit nosaltres. El que hem de fer és superar-nos davant els fracassos i intentar, sempre que sigui possible, no tornar a perdre.

“Cada fracàs ensenya a l’home alguna cosa que necessitava aprendre” Voltaire

Plaer i dolor són inseparables?

Segons el filòsof utilitarista John Stuart Mill “...el plaer i el dolor rarament existeixen per separat, sinó que gairebé sempre es troben units, i la mateixa persona sent plaer segons el grau de virtut que assoleix, i dolor per no haver-ne assolit més”. (Fragment del capítol 4 de L'Utilitarisme) Aquesta expressió d’antuvi pot provocar estranyesa. La veritat és que més aviat “rarament” associem el plaer al dolor i a l’inrevés. Tanmateix, quan escolto els crits de patiment de la meva veïna al mantenir relacions sexuals amb el seu amic, oïble però invisible (mai l’he vist anar amb ell), penso que potser Mill no s’equivocava.

També vaig pensar en la frase de Mill l’altre dia quan estava amb un amic. La trobada em provocava un gran plaer, però al mateix temps dolor al pensar que ens hauríem de dir adéu al cap d’una estona. Però tampoc cal anar gaire lluny per trobar més exemples. Avui mateix a classe mentre estava explicant a un grup d’alumnes molt agradables el tema de la llibertat, he tingut les dues sensacions plaer i dolor ensems. La situació s’ha produït quan, sense voler, he topat amb una lleixa adossada a la paret i m’he donat un cop al cap que m’ha tingut una bona estona mig estabornida. Les sensacions de plaer i dolor s’han barrejat, tot i que haig de reconèixer que la segona ha guanyat a la primera. Encara estic notant els seus efectes.

Tot i aquests exemples, es podria argumentar que els masoquistes senten plaer amb el dolor, i que els més pessimistes i amargats només senten dolor quan haurien de sentir plaer. Però, no és el que vol dir Mill, sinó que per molt plaer que obtinguem, sempre sentirem dolor per no haver-ne aconseguit més. En definitiva, no serà que mai en tenim prou?

Som valents?

Entre els tèrmits n’hi ha uns quants que se sacrifiquen pels altres quan hi ha perill. Són els anomenats tèrmits soldats. Trobaríem altres exemples en el regne animal. En cap cas es tracta d’una acció realitzada voluntàriament i de manera conscient. Ho fan per pur instint. Cadascú ha de complir amb la funció que la genètica els ha assignat.

En els humans quan un se sacrifica pels altres, es pot parlar d’instint? Existeix algun gen que ens mani a morir pels altres? Amb tot, existeix un cert instint de protecció dels més propers, de la família més pròxima. Però, i amb la resta de la humanitat?

El professor Liviu Librescu va situar-se davant la porta de l’aula per a evitar que el jove assassí matés als seus alumnes. D’on va treure el suficient coratge per a fer-ho? Va ser el resultat d’un instint de protecció? Se sentia innatament responsable de la vida dels seus alumnes? Em pregunto si jo hauria fet el mateix. Molt probablement, sí. La qüestió que em plantejo és per què? Per què sacrificar la pròpia vida per uns altres que no són familiars, sinó simplement amics o coneguts? Per què no amagar-se, arrencar a córrer, fugir cames ajudeu-me? És que potser el professor no va tenir cap altra alternativa? Va ser un simple heroi per les circumstàncies? El seu valor o coratge va ser fruit d’un instint indefugible o bé el resultat d’un sentiment moral comunitari adquirit per l’educació?

Segons Hobbes la naturalesa humana és egoista per naturalesa. “Homo homini lupus”, l’home és un llop per als altres homes. El jove estudiant que va disparar als seus companys n’és un exemple. Però, i el cas del professor Liviu Librescu? Segons R. Dawkins (El gen egoista) som egoistes solidaris. És a dir, ajudem als altres per assegurar la nostra supervivència. Però, en el cas del professor, no va ser així. La seva solidaritat no va assegurar la seva pròpia supervivència. Potser al final haurem de donar la raó a Rousseau quan es refereix a la bondat natural humana? o a D. Hume quan fonamenta la moral en el sentiment innat de simpatia vers els altres? O simplement tenir més o menys valor per afrontar algunes situacions perilloses és una disposició natural que aprenem al llarg de la vida?

Seguíem llegint a classe L’Utilitarisme de J. S. Mill:

“Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. [...] Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella; i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.”

L’auto-superació

El desig de superar-se és connatural a l’espècie humana. Si no fos per aquest desig, segurament no haguéssim baixat dels arbres i malauradament tampoc estaríem destruint els recursos naturals. Però quan es parla d’auto-superació s’han de distingir dos nivells: un seria el físic i l’altre l’intel·lectual. Per extensió alguns ho han volgut aplicar també a la mateixa naturalesa i al pensament, a les idees. Per exemple el sistema hegelià intuïa l’afany de superació de les idees per anar més enllà de les diverses realitats existents i assolir l’absolut, la seva plena realització.

Superar-se físicament és el que pretenen els esportistes quan s’esforcen per ser els primers en el seu esport. Per a ells no n’hi ha prou amb guanyar, han d’aconseguir les millors marques, han d’aconseguir auto-superar-se. El problema és que sovint utilitzen mètodes que no són legals per assolir les seves fites. Darrerament s’han conegut molts casos d’esportistes de fama mundial, per les medalles i rècords obtinguts, que van fer us de substàncies dopants amb el perill que implica per la seva pròpia salut. L’últim cas ha estat el d’un nedador que va haver de deixar la competició.

Avui, precisament es donen els premis Laureus de l’esport als esportistes més destacats de l’any. No sé si premiaran l’esforç de superació, sense trampes, o la popularitat d’alguns esportistes. La qüestió és que s’ha preparat una gran cerimònia al palau Sant Jordi.

En altres àmbits l’esforç de superació també té recompenses, però no tan distingides. A excepció dels premis Nobel on es premia l’esforç intel·lectual de científics, literats, economistes en un gran acte. En l’àmbit del pensament, l’esforç mental dels filòsofs també té algun premi, però normalment passa més desapercebut, com si no fos igual d’important que els altres.

“Ara la tasca ja no consisteix tant a purificar l’individu de la manera sensible i immediata i a convertir-lo en una substància pensada i pensadora, sinó més aviat en el contrari: a realitzar efectivament i a espiritualitzar l’universal mitjançant la superació dels pensaments fixos i determinants.” G.W.F. Hegel: Fenomenologia de l’esperit. Pròleg