divendres, 20 d’abril de 2007

Som valents?

Entre els tèrmits n’hi ha uns quants que se sacrifiquen pels altres quan hi ha perill. Són els anomenats tèrmits soldats. Trobaríem altres exemples en el regne animal. En cap cas es tracta d’una acció realitzada voluntàriament i de manera conscient. Ho fan per pur instint. Cadascú ha de complir amb la funció que la genètica els ha assignat.

En els humans quan un se sacrifica pels altres, es pot parlar d’instint? Existeix algun gen que ens mani a morir pels altres? Amb tot, existeix un cert instint de protecció dels més propers, de la família més pròxima. Però, i amb la resta de la humanitat?

El professor Liviu Librescu va situar-se davant la porta de l’aula per a evitar que el jove assassí matés als seus alumnes. D’on va treure el suficient coratge per a fer-ho? Va ser el resultat d’un instint de protecció? Se sentia innatament responsable de la vida dels seus alumnes? Em pregunto si jo hauria fet el mateix. Molt probablement, sí. La qüestió que em plantejo és per què? Per què sacrificar la pròpia vida per uns altres que no són familiars, sinó simplement amics o coneguts? Per què no amagar-se, arrencar a córrer, fugir cames ajudeu-me? És que potser el professor no va tenir cap altra alternativa? Va ser un simple heroi per les circumstàncies? El seu valor o coratge va ser fruit d’un instint indefugible o bé el resultat d’un sentiment moral comunitari adquirit per l’educació?

Segons Hobbes la naturalesa humana és egoista per naturalesa. “Homo homini lupus”, l’home és un llop per als altres homes. El jove estudiant que va disparar als seus companys n’és un exemple. Però, i el cas del professor Liviu Librescu? Segons R. Dawkins (El gen egoista) som egoistes solidaris. És a dir, ajudem als altres per assegurar la nostra supervivència. Però, en el cas del professor, no va ser així. La seva solidaritat no va assegurar la seva pròpia supervivència. Potser al final haurem de donar la raó a Rousseau quan es refereix a la bondat natural humana? o a D. Hume quan fonamenta la moral en el sentiment innat de simpatia vers els altres? O simplement tenir més o menys valor per afrontar algunes situacions perilloses és una disposició natural que aprenem al llarg de la vida?

Seguíem llegint a classe L’Utilitarisme de J. S. Mill:

“Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. [...] Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella; i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.”

1 comentari:

  1. O aluno tinha neurose, suponho eu. Talvez a única diferença é que era desmedido, não posso dizer que apenas partilho algo com o altruísmo do professor, infelizmente. Precisaria ele de apoio, porque não o tentaram ajudar quando viram algo incomum ?

    ResponElimina