dimecres, 4 d’abril de 2007

El desamor

Enamorar-se pot ser fàcil o no, depèn de cadascú i de les oportunitats que es tinguin. Per alguns les oportunitats són excel·lents i s’enamoren més del que voldrien. Però és diferent enamorar-se que enamorar. N’hi ha que només amb un somriure, amb una paraula o amb un simple gest enamoren a qui volen. En canvi d’altres la naturalesa no els ha dotat dels dons de l’enamorar. No enamoren ni somrient, ni plorant, ni maquillant-se, ni vestint-se de manera que altres sí enamorarien. A vegades, més del que voldria, estic en el segon grup. Aquesta és la qüestió: per què ens enamorem de qui no ens estima? A la que podem afegir: per què no aconseguim enamorar de la manera que voldríem?

Plató va dedicar tot un diàleg a parlar de l’amor. En el Convit o el Banquet (segons la traducció que es faci de la paraula symposium) els convidats van explicant la pròpia teoria sobre l’amor. Que si és cercar el que ens manca, que si es tracta de buscar la mitja taronja, que si busquem un altre jo mateix, que si es tracta d'anar més enllà en la recerca de la bellesa perfecta... En definitiva es poden dir moltes coses de l’amor i cadascú tindrà raó en la mesura que la seva definició correspongui a un cert tipus d’amor. I la veritat és que no tot l’amor és igual. Es pot tractar d’amor fraternal, eròtic, ludus,...

S’ha tractat molt l’amor i poc el desamor, quan potser el més difícil és adonar-se que l’altre no t’estima i haver de desenamorar-se. Deixar d’estimar, deixar de voler, deixar de desitjar l’altre, deixar de sentir, allò tan especial per un altre. Pensar que tot s’ha acabat, que ja no podràs estar més amb ell, perquè no vols tornar a sentir el mateix, que res no serà igual. No és fàcil, gens fàcil. Malgrat tot, a mesura que passen els anys, sense ser-ne del tot conscients ens anem acostumant al desamor. El pitjor de tot es pensar que l’altre ja no sent el mateix, i que potser mai ha sentit el mateix que sentíem nosaltres. Que tot plegat va ser fruit de la maleïda imaginació o d’haver interpretat malament els senyals que ens oferia la vida. Espero que sigui veritat que la distància i el temps tot ho cura.

"La clau ens la pot proporcionar una de les exigències ideals, com les hem denominades, de la societat civilitzada. Diu: Estimaràs el pròxim com a tu mateix. És una màxima coneguda arreu del món i, sens dubte, és més antiga que el cristianisme, que la proposa com un dels seus clams de què està més orgullós. Però, certament, no és molt antiga; fins i tot en èpoques històriques era encara desconeguda per la humanitat. Adoptem ara una actitud ingènua al seu respecte, com si l'escoltéssim per primera vegada; no serem capaços de reprimir un sensació de sorpresa i perplexitat. Per què ho hem de fer? De què ens serveix? Però, sobretot , com ho hem de fer per dur-lo a la pràctica? Com pot ser possible? El meu amor és una cosa tan preciosa per a mi que no puc lliurar-la sense pensar-m´hi. M'imposa obligacions que només puc acomplir amb sacrificis. Si estimo algú, cal que s'ho mereixi..."

"Hi ha un segon manament, que encara em sembla més incomprensible i que suscita en mi una resistència més gran. Diu: Estimaràs els teus enemics..." S. Freud: El malestar en la cultura.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada