diumenge, 30 d’agost de 2009

Por al coneixement?

Per què creiem allò que creiem? Com es pot justificar? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja Paul Boghossian en el seu llibre La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. En el llibre es defensa la concepció objectivista del coneixement segons la qual el món existeix independentment de nosaltres i és com és; que la justificació del nostre coneixement no depèn d’interessos ni de necessitats contingents de cap comunitat i que entrar en contacte amb els indicis és suficient per explicar per què creiem allò que creiem.

Boghossian critica la concepció constructivista sobre el coneixement que defensa tot el contrari de la concepció objectivista, perquè segons ell alguns fets no poden dependre dels nostres interessos. Hi ha fets que s’han produït abans de nosaltres. L’existència d’una muntanya no depèn dels nostres interessos, ni de descripcions, ni del nostre pensament, aquesta ja hi era abans. El mateix podríem dir dels dinosaures, dels electrons, o podríem afegir el cas d’un virus com el de la grip A?

Pels filòsofs constructivistes com Nelson Goodman, Hilary Putnam o Richard Rorty “construïm mons quan construïm versions”, nosaltres construïm els fets quan acceptem una manera de parlar o de pensar que descriu un fet en qüestió. La tesi amb la qual se sol barrejar el constructivisme sobre els fets es pot anomenar "relativitat social de les descripcions": l’esquema acceptat per descriure el món depèn de l’esquema més útil i aquest dependrà dels nostres interessos i les nostres necessitats contingents en tant que éssers socials. Segons Rorty si acceptem algunes descripcions és perquè resulta profitós per als nostres interessos pràctics.

Tanmateix, Boghossian considera que el constructivisme sobre els fets genera tres problemes: el de causació, l’existència de la majoria dels fets i dels objectes dels quals parlem ens precedeix, si no fos així la causa (activitat) es produiria després de l’efecte (existència de dinosaures); un altre és el problema de competència conceptual, perquè la finalitat del concepte és designar coses independents de nosaltres; i per últim el problema del desacord, perquè si els fets depenen de la nostra activitat intencional també una altra comunitat en podrien haver creat d’altres incompatibles. El constructivisme social viola el principi de no-contradicció.

El problema més gran és que si s’accepta el constructivisme o el relativisme es produeix una escletxa entre pensament i realitat. Al final tot dependria de la nostra manera de parlar sobre el món? Tot podria ser veritat o mentida segons el punt de vista o comunitat de la qual es parli o dels interessos i necessitats contingents?

Després de presentar diferents arguments i refutacions al constructivisme i al relativisme, Boghossian a l’Epíleg exposa la dificultat de mantenir una tesi constructivista que pot arribar a ser útil per justificar les creences de pobles oprimits, però que també impedeix que aquests mateixos pobles puguin criticar als més poderosos.

“L’opinió més intuïtiva és que hi ha una manera com són les coses que és independent de l’opinió humana, i que nosaltres som capaços d’arribar a creences sobre la manera com són aquestes coses que són objectivament raonables, creences a les quals es veu subjecta qualsevol persona capaç d’apreciar els indicis rellevants, independentment de la seva perspectiva social o cultural. Per bé que aquestes nocions puguin ser dificultoses, és un error pensar que la filosofia actual ha posat al descobert raons poderoses per a rebutjar-les.” P. Boghossian (2007): La por al coneixement. O Edendum, B.

Serà veritat que tenim por al coneixement?

dimarts, 25 d’agost de 2009

Desconnectar?

Llibres refrescants

Després de l’onada de calor, xafogor i pluges. De moment a Girona més xafogor que pluges. Fa una estona ha caigut una gota i l’aire sembla una mica més fresc. Mentre continua l’estiu, potser poden ajudar a refrescar-lo alguns llibres per llegir sota una ombra a la ciutat, a la muntanya o a la platja.

Un dels que m’ha acompanyat alguns dies de platja és el de Peter Cave: ¿Puede ser humano un robot? amb diferents trencaclosques i històries per pensar frescament en la seva solució. A més permet una lectura discontinua, poden saltar d’una història a les que hi estan més relacionades. La pregunta inicial es pot capgirar i qüestionar-se si nosaltres també som com robots quan ens deixem portar, quan no decidim, en definitiva quan no pensem.

Un altre llibre, més aviat és un experiment, es tracta del guió per a una pel·lícula sobre la vida de Friedrich Nietzsche que proposa Michel Onfray a La inocencia del devenir. Tanmateix li falta alguna cosa per acabar de convèncer.

En canvi el que sí convenç i atrapa és el de Russell Shorto: Els ossos de Descartes. Una novel·la d’intriga sobre uns ossos desapareguts que ens transporta a un viatge de pelegrinatge en el temps. És curiós descobrir com Descartes va provocar tanta passió en els seus seguidors fins al punt de robar el seu crani i deixar-hi inscripcions i poemes en llatí en el seu front.

I per últim, per si algú amb tanta calor té set, una altra proposta per calmar-la. Ara bé, no és aigua el que trobaran sinó molta filosofia. És el llibre Set de Filosofia on es recullen set conferències realitzades en les xerrades de l’Associació d’Estudiants i Llicenciats de Filosofia de la UAB.

De la introducció:
“La filosofia és molt enriquidora per a qui no vol pensar que el món és de color de rosa i per a qui sospita de les simplificacions. La filosofia no molesta aquells qui saben que la reflexió es mou en un mar d’incerteses i que, per tant, a la vida mai no s’està de tornada. Aquests saben que hi ha pocs moments tan humanament satisfactoris com trobar una clariana de comprensió enmig del bosc del dubte. La filosofia és una invitació per a tots aquells qui són conscients que les pitjors crisis són les que passen desapercebudes i per als qui creuen que, si el món ha de canviar, el canvi passa abans per l’interior de cadascú.”


dimarts, 4 d’agost de 2009

Viatges temporals d'estiu

L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.

Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.

Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.

“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).