Por al coneixement?

Per què creiem allò que creiem? Com es pot justificar? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja Paul Boghossian en el seu llibre La por al coneixement. Contra el relativisme i el constructivisme. En el llibre es defensa la concepció objectivista del coneixement segons la qual el món existeix independentment de nosaltres i és com és; que la justificació del nostre coneixement no depèn d’interessos ni de necessitats contingents de cap comunitat i que entrar en contacte amb els indicis és suficient per explicar per què creiem allò que creiem.

Boghossian critica la concepció constructivista sobre el coneixement que defensa tot el contrari de la concepció objectivista, perquè segons ell alguns fets no poden dependre dels nostres interessos. Hi ha fets que s’han produït abans de nosaltres. L’existència d’una muntanya no depèn dels nostres interessos, ni de descripcions, ni del nostre pensament, aquesta ja hi era abans. El mateix podríem dir dels dinosaures, dels electrons, o podríem afegir el cas d’un virus com el de la grip A?

Pels filòsofs constructivistes com Nelson Goodman, Hilary Putnam o Richard Rorty “construïm mons quan construïm versions”, nosaltres construïm els fets quan acceptem una manera de parlar o de pensar que descriu un fet en qüestió. La tesi amb la qual se sol barrejar el constructivisme sobre els fets es pot anomenar "relativitat social de les descripcions": l’esquema acceptat per descriure el món depèn de l’esquema més útil i aquest dependrà dels nostres interessos i les nostres necessitats contingents en tant que éssers socials. Segons Rorty si acceptem algunes descripcions és perquè resulta profitós per als nostres interessos pràctics.

Tanmateix, Boghossian considera que el constructivisme sobre els fets genera tres problemes: el de causació, l’existència de la majoria dels fets i dels objectes dels quals parlem ens precedeix, si no fos així la causa (activitat) es produiria després de l’efecte (existència de dinosaures); un altre és el problema de competència conceptual, perquè la finalitat del concepte és designar coses independents de nosaltres; i per últim el problema del desacord, perquè si els fets depenen de la nostra activitat intencional també una altra comunitat en podrien haver creat d’altres incompatibles. El constructivisme social viola el principi de no-contradicció.

El problema més gran és que si s’accepta el constructivisme o el relativisme es produeix una escletxa entre pensament i realitat. Al final tot dependria de la nostra manera de parlar sobre el món? Tot podria ser veritat o mentida segons el punt de vista o comunitat de la qual es parli o dels interessos i necessitats contingents?

Després de presentar diferents arguments i refutacions al constructivisme i al relativisme, Boghossian a l’Epíleg exposa la dificultat de mantenir una tesi constructivista que pot arribar a ser útil per justificar les creences de pobles oprimits, però que també impedeix que aquests mateixos pobles puguin criticar als més poderosos.

“L’opinió més intuïtiva és que hi ha una manera com són les coses que és independent de l’opinió humana, i que nosaltres som capaços d’arribar a creences sobre la manera com són aquestes coses que són objectivament raonables, creences a les quals es veu subjecta qualsevol persona capaç d’apreciar els indicis rellevants, independentment de la seva perspectiva social o cultural. Per bé que aquestes nocions puguin ser dificultoses, és un error pensar que la filosofia actual ha posat al descobert raons poderoses per a rebutjar-les.” P. Boghossian (2007): La por al coneixement. O Edendum, B.

Serà veritat que tenim por al coneixement?