L’estiu és època de viatges. Avui m’he trobat una ex-companya d’institut que m’ha explicat el seu recent viatge a Lapònia (amb nostàlgia he recordat el meu viatge a aquesta regió meravellosa del nord on durant l’estiu el sol no es pon mai). Un altre m’ha dit que pensa anar uns dies pels voltants de Madrid.
Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.
Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.
“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).
Normalment també em dedico a viatjar a l’estiu, però aquest any havia decidit només fer petits viatges a Barcelona i a la platja. Malgrat les meves intencions, tampoc he pogut escapar-me de viatjar més lluny del que em pensava. L’altre dia vaig fer el viatge més sorprenent i increïble de la meva vida, vaig viatjar al passat. Per ser més precisa, vaig anar 10 anys enrere en el temps. Potser vaig trobar un forat de cuc a la platja o un bucle espai-temps, de fet no sé què va passar, perquè de cop i volta van aparèixer unes meves ex-amigues de les quals no en sabia gairebé res des de feia una dècada. Les hores van anar passant mentre actualitzàvem les dades de la nostra vida. Al vespre, mentre sopàvem vaig tenir la sensació que el temps s’havia aturat per uns moments i tot tornava a ser com feia deu anys, però hi havia alguna cosa diferent. Des d’aleshores les nostres vides han anat per camins separats i distants. Per a elles no ha canviat gaire res, en canvi per a mi res era exactament igual. Per sort el viatge només va durar un dia, perquè no em va acabar d’agradar aquest retorn al passat. L’endemà, però, em vaig adonar que el viatge havia valgut la pena, i em va servir per valorar molt més tot el que havia canviat des d’aleshores.
Sempre he pensat que algun dia es podrà viatjar en el temps, però la màquina que ho ha de fer possible encara no està construïda per la seva dificultat. Alguns experts afirmen que per viatjar en el temps faria falta que hi haguessin múltiples universos a través dels quals poder viatjar. Només així es podrien evitar les paradoxes temporals que el viatge podria provocar. Potser va ser per això que només per un sol dia vaig viatjar a un d’aquests altres universos possibles.
“El temps no és una altra cosa que la forma del sentit intern, ésa dir, de l'intuir-nos a nosaltres mateixos i el nostre estat intern. [...] El temps és la condició formal a ‘priori' de tots els fenòmens. [...] El temps únicament posseeix validesa objectiva en relació amb els fenòmens, per ser aquests coses que nosaltres considerem com a objectes dels nostres sentits. [...] Consegüentment, el temps no és més que una condició subjectiva de la nostra humana intuïció [...] i en si mateix, fora del subjecte, no és res.” Kant: Crítica de la raó pura, Estètica trasc., 1, § 6, B 50-B 52 (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 76-78).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada