De Sòcrates se n’ha parlat molt. Per a uns és el pare de l’ètica i de la psicologia, per altres, com Nietzsche, el culpable de la renúncia a la vida a favor de la racionalitat. Sòcrates sempre ha estat una figura enigmàtica que és difícil d’entendre. Aquesta va ser la idea inicial de la conferència magistral de Tomás Calvo Martínez ara fa unes setmanes a Girona i que resumiré tot seguit. El títol de la conferència era: Sòcrates: entre la història i la llegenda. Perquè Sòcrates a part de ser un personatge històric, és també un personatge llegendari.
Què en sabem del Sòcrates històric? Sabem qui eren els seus pares, què feien, on vivia, qui era la seva dona i que va tenir tres fills. En referència a la seva personalitat se sap que era auster i estrafolari en la vestimenta i forma de viure. Era molt conegut a l’època. No va escriure res. Es passava el dia parlant. Molestava a uns i divertia als altres. Fascinava als joves que l’acompanyaven. L’any 399 després de la guerra amb Esparta i de la instauració de la democràcia a Atenes fou jutjat i condemnat. Meleto el va acusar de no creure en els déus de la ciutat, introduir noves divinitats i de corrompre als joves. No sabem els fonaments de l’acusació, ni tampoc els delictes ni les conseqüències. Tampoc tenim el text de l’acusació ni el de la defensa. El que sí sabem amb certesa és que arrel de la seva mort es va generar tota una literatura al voltant de l’acusació (el text de Polícrates és la més coneguda), de la defensa (Apologies de Xenofont i Plató) i del judici. Es va crear tot un gènere literari, el dels diàlegs socràtics. Per tant tenim a dos Sòcrates: l’històric i el personatge literari.
A continuació, Tomás Calvo va plantejar la qüestió de si és possible conèixer el Sòcrates històric a partir del personatge literari. I va afegir que aquesta és una qüestió fascinant. La resposta podria ser positiva si les descripcions literàries coincidissin, però el més terrible de tot és que hi ha massa diferències importants entre elles. Xenofont el presenta com a un bon ciutadà, gens conflictiu, amable, honrat i respectuós amb els déus de la ciutat. En canvi, Aristòfanes en fa una caricatura presentant-lo com un intel·lectual ateu, un investigador de la naturalesa i un sofista desvergonyit. I Plató en els seus diàlegs presenta un Sòcrates irònic i corrosiu que posava en evidència la ignorància dels altres i en ridícul a personatges famosos. Tots tres el van conèixer i ens han deixat retrats molt diferents, com si haguessin conegut a tres persones diferents. A més a més, es pot afegir que els deixebles de Sòcrates van generar filosofies molt diferents i tot això es reclamen com a deixebles del seu mestre.
Tenint en compte la divergència de perspectives, no es estrany que a meitats del segle XX alguns estudiosos van optar per una actitud escèptica. Amb tot, alguns altres han intentat trobar el màxim comú divisor entre tot el que s’ha escrit.
Hi ha, doncs, cap possibilitat de conèixer alguna cosa interessant de la figura de Sòcrates? Tomás Calvo va considerar que és possible a través de dos diàlegs de Plató: l’Apologia i el Critó. Només així es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates enfront la religió. Tot i que pot semblar paradoxal, Sòcrates era profundament racionalista i religiós. La seva religiositat estava molt lligada al déu Apol·lo. A través d’aquests diàlegs, també es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates respecte a la política. Sòcrates va ser un ciutadà excel·lent que va anar a la guerra 3 vegades com a hoplita i es va enfrontar a l’Oligarquia. Plató associa el fet que Sòcrates no va participar mai en cap assemblea, amb l’afany de lluitar per la justícia des de fora de la política. Sòcrates no era un feixista. Però, el sorteig dels càrrecs públics a Sòcrates li semblava irracional. El que pretenia era recuperar els antics vincles del ciutadà amb l’Estat que s’havien trencat per culpa de l’individualisme proclamat per molts sofistes. Per Sòcrates només era possible la identificació de l’individu amb l’Estat a través de la reflexió.
També, amb els diàlegs de Plató es pot saber què pensava Sòcrates de la moral. Sòcrates va interpretar la resposta de l’oracle com una ordre per exhortar als ciutadans a la pràctica de la virtut per tres raons: La reforma de la polis només era possible amb una reforma moral dels ciutadans; perquè estava convençut que la virtut era el bé suprem; i per últim, perquè només l’home virtuós pot ser feliç.
La tesi que manté Sòcrates és que la virtut és la clau de la felicitat. Tot i això, el virtuós a vegades és el més desgraciat i avui en dia en podríem trobar molts exemples.
Per finalitzar, Tomás Calvo va tornar a fer esment de la condemna de Sòcrates, perquè la imatge que transmet Plató a l’Apologia permet entendre-la millor. Un dels motius va ser l’actitud arrogant de Sòcrates davant els jutges al demanar com a pena una pensió vitalícia. Un altre motiu és que els atenesos no van entendre el pensament de Sòcrates i es van quedar amb els efectes corrosius més immediats del que es pot anomenar la gran paradoxa socràtica que és la d’intentar unir l’individu amb l’Estat a través d’allò que precisament els separa: la reflexió.
http://www.cafepress.com/philosophy_shop.35515033
Si fa unes setmanes es manifestaven a Madrid i a Catalunya ens concentràvem al voltant de l’estàtua del Desconsol situada enfront del parlament en una font sense aigua.
