Dies de filosofia, trens, suor i platja

Dilluns: pel matí lliurament de notes esglaonades a primer de batxillerat. Alguns i algunes no van venir ni a recollir-les, ja sigui per poc interès o perquè estaven fent l’estada a l’empresa. Per la tarda viatge a Barcelona en un tren amb aire condicionat. Després pels carrers de Barcelona: suor i més suor.

A la UB conferència-curs màster de la filòsofa Ursula Wolf sobre l’ètica i els animals. La qüestió de referència: quin ha de ser el comportament moral envers els animals? Com s’han de tractar els animals? Tenen drets els animals? Quins?

La moral no permet fer patir als animals en qüestions irrellevants, però en altres casos com la cura de malalties és permissible. Una justificació que no és suficient. Mentrestant la meva ment no parava de suar i qüestionar-se: no som nosaltres també animals? De quins animals parlem? Què vol dir ser un animal?

L’exposició s’aturava després de cada apartat per a discutir amb els assistents. Algú va preguntar què passava amb els virus, com se’ls havia de tractar, tenen drets? (a mi el que em preocupava era saber si aquest estiu em tornava a picar un mosquit tigre, el podria matar o havia de respectar els seus drets?). Calia fer una distinció entre diferents tipus d’animals. Aleshores uns tenen drets i els altres no? Com es fa la classificació?
Respecte al contingut teòric de la conferència ja en parlaré un altre dia.
Tornada de Barcelona amb un tren sense aire condicionat, suor i més suor.

Dimarts va ser un dia d’aquells complicats, tres opcions gairebé a la mateixa hora. Al final només vaig poder triar una opció i això sempre és difícil. Una altra vegada viatge en un tren puntual i amb coneguts cap a Barcelona per a una reunió amb professors de filosofia. Carrers de Barcelona plens a gom a gom de turistes i vianants de tot tipus. Suor i més suor. Per sort el tren de tornada tenia aire condicionat.

Dimecres pel matí ennuvolat. A migdia ruixat i tren amb retard. Abans de ploure, xafogor intensa, cursa cap a l’estació de tren. Primer, el tren portava 20 minuts de retard, després mitja hora, al cap de poc temps ja s’havia suspès i finalment va arribar amb 45 minuts de retard. Viatge sorprenent, el tren gairebé volava sobre les vies. El maquinista volia recuperar el temps perdut, no sé si havia llegit a Proust. Al final només va arribar amb 25 minuts de retard sobre l’horari previst. Una hora de viatge trepidant i encara no tenim l’AVE.

A la UB conferència-curs màster de Seyla Benhabib en anglès, fotocòpia en castellà. El tema era Un altre universalisme: sobre la unitat i la diversitat dels drets humans. Com reconciliar les pretensions d’universalitat amb la diversitat de formes de vida? Existeix un dret fonamental: el dret a tenir drets de tot ésser humà. Exposició de diferents teories. Problema de fons: la relació entre la llei dels diferents Estats i la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948. Definició genèrica d’universalisme: creença en l’existència d’una naturalesa humana fonamental o una essència que defineix el que som en tant que humans. Distinció entre diferents tipus d’universalisme: essencialista, justificador i moral i jurídic. Quin d’aquests universalismes s’ha de defensar? Tots estan relacionats i un implica l’altre. L’universalisme consisteix en experiències per establir una comunitat a través de la diversitat, conflicte, divisió i lluita. L’universalisme és un objectiu moral pel qual lluitar i implica el respecte per la llibertat comunicativa de l’altre.
El torn de preguntes es va posposar per després del descans. No em vaig quedar, el tren m’esperava i als carrers plens de Barcelona, suor i més suor.

Dijous va estar núvol fins cap a mitja tarda. Els meus plans de platja es van haver d’ajornar. Finalment, avui divendres....

Final de curs

Deslliurament de notes, aplaçament fins dilluns. Claustre final dedicat al passat i al futur. Pica pica de notes de selectivitat. Tot plegat una mica heavy, serà per culpa del boogie?

Un conte de selectivitat

Hi havia una vegada una societat materialista en crisi, com la nostra (occidental), on cada vegada hi havia menys ànimes bones i virtuoses, i on eren molts pocs els qui encara creien en les ànimes i en la seva immortalitat. En una societat d’aquesta mena, i per molt estrany que pugui semblar, es va elaborar un examen de selectivitat de filosofia amb conceptes en desús com els d’essències, ànimes, bondat i virtut.

Els autors seleccionats van ser, com ja venia sent habitual, Plató i el d’un sovint desterrat D. Hume sentimental i més conegut per la seva afició al billar que no pas per la seva teoria moral.

En el text de Plató, un diàleg entre Símmies i Sòcrates es tractava d’un argument molt repetit sobre l’existència d’unes essències ideals existents en un altre món, com el bell i el bé amb les quals es comparen les coses sensibles (imperfectes) i de la necessitat de l’existència d’unes ànimes que ja les hagin conegut prèviament. Alguns alumnes quan sentien parlar d’aquestes idees es quedaven completament astorats i els més atrevits deixaven anar alguna exclamació com: aquest filòsof estava boig!?

"—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres?" PLATÓ. Fedó

L’altre text, el de D. Hume, estava més en consonància amb els nous temps que tocaven viure, perquè exaltava la importància dels sentiments per a preferir el que és més útil per a la felicitat dels humans. Tot i que el que predominava en aquella societat era l’individualisme més salvatge, almenys servia per a reflexionar sobre el que seria més convenient per a ser tots plegats més feliços.

"Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment lesconseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses." David HUME. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I

Mentrestant les altes instàncies educatives anaven reduint les hores d’una matèria que consideraven obsoleta i sense sentit. Per què ho devien fer?

http://www.ariel.es/libro/cuentos-filosoficos-978843448805

Superar les adversitats

Ahir pensant en les adversitats de la vida vaig ensopegar amb aquest text. Tindrà raó Aristòtil?

"L'home autènticament bo i conscient fa bona cara a tots els cops de la sort, i en totes les circumstàncies sabrà treure dels esdeveniments el major profit possible. [...] I si això és així, mai pot ser desgraciat un ésser que posseeix la felicitat, ni deixa de ser feliç, malgrat que li sobrevinguin les desgràcies de Príam. No és, doncs, variable ni accessible fàcilment el canvi. No serà fàcil decantar-lo de la seva felicitat; les desgràcies comunes no seran suficients per fer-ho; seran necessàries, en tot cas, grans i múltiples desgràcies, com a conseqüència de les quals necessitarà temps per reconquistar la felicitat; si arriba a ser el cas, serà després d'un llarg període de temps i després d'haver aconseguit grans i belles satisfaccions." Aristòtil: Ètica a Nicòmac

Entrebancs vitals

Una pedra en el camí
Em va ensenyar que el meu destí
Era rodar i rodar
Rodar i rodar
Després em va dir un arrier
Que no cal arribar el primer
Sinó que s'ha de saber arribar.

Per dues centèsimes!

Per enèsima vegada ho he intentat, fa dos anys va ser per 6 punts, ara només per dues centèsimes.

Vaig néixer a Girona i visc a Girona. Em vaig passar 12 anys esperant una plaça definitiva i quan finalment me la van donar, fa només 4 anys, va ser a un IES d'Olot. Des d'aleshores, sempre que els vents són favorables, intento aconseguir una Comissió de Serveis a Girona o rodalies. La primera va ser precisament a l'IES Santa Eugènia, d'on vaig haver de marxar perquè una professora de Mallorca va voler venir a viure una temporada a Girona, pel que sembla se n'ha cansat.

Cliqueu damunt la imatge per ampliar-la.

Justícia global?

El divendres 30 d’abril Thomas Pogge va estar a Girona per realitzar un parell de conferències sobre un dels temes als quals ha estat dedicant les seves darreres investigacions: la Justícia Global.

Thomas Pogge (1953), és professor de Filosofia i Relacions Internacionals a la Universitat de Yale. En els darrers anys s’ha convertit en la referència mundial obligada quan es tracten temes de justícia global. Les seves propostes concretes de renovació ètica i política, han esdevingut motiu de respecte per part de polítics i dirigents socials de tot el món. Un dels seus llibres Pobresa mundial i drets humans és considerat un dels més importants sobre la qüestió de la justícia global.

Una de les conferències a les quals vaig poder assistir portava per títol: “Com proporcionar medicines als pobres del món i alhora incentivar la indústria farmacèutica: el Fons per l’Impacte en la Salut”. Pogge va començar exposant els principals problemes existents en l’actualitat: un d’ells és el problema de l’accessibilitat, perquè milions de persones es moren cada dia perquè el preu de les medicines patentades és molt més elevat que el cost de producció. Aquesta situació afecta principalment als pobres, però també passa el mateix en els països rics, perquè els sistemes nacionals de salut i les asseguradores es neguen a pagar el cost elevat d’alguns medicaments. Un altre dels problemes és el de la innovació, perquè s’inverteix poc en medicaments de malalties que només afecten als pobres. A més, moltes de les propostes per solucionar el problema de l’accessibilitat poden agreujar el problema de la innovació.

A tot això, es necessiten solucions que permetin solucionar aquests problemes. Una d’aquestes solucions és el Fons d’Impacte per la Salut (en anglès HIF) que pagaria anualment una quantitat fixada per les innovacions farmacèutiques registrades.

Quants diners guanyaran les empreses? Com més impacte tingués el producte en la salut, és a dir, sobre la salut millorada de les persones a qui arribessin amb els seus medicaments, més ajudes del FIS rebria l’empresa farmacèutica. Una de les condicions és que l’empresa no ha d’obtenir beneficis superiors al cost del producte.

La qüestió, però, és com avaluar l’impacte en la salut d’una manera global, sense distinció entre països o condicions mèdiques. Un grup d’experts és qui avaluaria l’impacte del producte comparant els resultats que haurien pogut esperar-se en altres condicions, i també qui establiria el preu del producte a partir de les ofertes de producció de diferents empreses (l’escollida hauria de vendre el producte a preu d’adquisició). L’avaluació en els països pobres s’hauria de recolzar en dades d’assajos clínics i en d’altres d’assajos pragmàtics o pràctics, dades auditades sobre les vendes, mostres estratificades de l’ús del producte en entorns diferents, dades sobre el pes global de la malaltia...

D’on provindria el finançament del FIS? Dels diferents governs. Però com convèncer als governs? Aquesta va ser una de les preguntes que es van fer al final de la conferència. La resposta és fent-los adonar dels avantatges que en poden treure. De totes maneres la proposta seria voluntària i alguns països ja han manifestat el seu acord. Només haurien de destinar d’un 0’01% a un 0’03% del PIB per al fons. Això suposa menys d’un 1% de les despeses globals per medicaments. Més impostos però menys despesa farmacèutica. Caldrien uns 6 mil milions de dòlars anualment per tal d’abastir el fons i fer-lo atractiu per les empreses.

El FIS és una solució basada en el mercat, i en l’impacte en la salut global. L’objectiu és minimitzar el cost de distribució i producció. Una de les principals objeccions és que hi hauria massa implicació governamental. Una altra és el problema de l’última milla en la distribució dels medicaments: els pobres, és millor que es morin, no cal donar-los medicament perquè seguiran sent pobres. Però no s’adonen que tothom pot beneficiar-se d’un disseny institucional millor. El FIS no és només una transferència als pobres, sinó que també serveix als interessos dels països desenvolupats.

Després d’escoltar a Pogge, a alguns i algunes ens va venir a la ment el pensament utilitarista de J.S. Mill, els majors beneficis per la majoria, la més gran felicitat pel major nombre de persones. I les minories? Com tenir en compte les malalties minoritàries? I les grans empreses farmacèutiques amb grans beneficis, s’avindrien a deixar de guanyar-los?

“La persona es diu per ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar; per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat? [...] Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural: eliminant les fonts de tot interès que s’hi oposi, i anivellant les desigualtats de privilegi jurídic entre individus o classes a causa dels quals encara es negligeix la felicitat d´una bona part de la humanitat. En un estat de millorament de l´esperit humà, aquestes influències s’incrementen constantment, i això tendeix a generar en cada individu un sentiment d´unitat amb els altres; un sentiment que si fos perfecte faria que mai no desitges cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s´hi incloïa també un benefici per als altres. Si ara suposem que aquest sentiment d´unitat s´ha d´ensenyar com una religió, i que en conjunt la força de l´educació, de les institucions i de l´opinió s´ha de dirigir, com abans passava amb la religió, a fer que cada persona creixí des de la infància en un entorn on de totes bandes es professa i es practica aquest sentiment, crec que ningú capaç d´imaginar una visió així,patirà per la suficiència de la sanció última de la moral de la Felicitat.” J.S. Mill: L’utilitarisme, cap.3