dissabte, 23 de febrer de 2008

Presentació llibre

Ahir va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès un debat-presentació del meu llibre “La filosofia de la tecnologia” a partir de la pregunta “És significatiu fer filosofia sobre la tecnologia?”.

El Dr. Ramon Alcoberro va iniciar el debat recordant que la tecnologia és present en qualsevol de les accions que realitzem quotidianament, per exemple quan ens traslladem d’un lloc a un altre (utilitzem qualsevol mitjà de transport). En aquest cas jo havia utilitzat el cotxe per anar de Girona a Barcelona. També, va fer esment de com afecta la tecnologia en el llenguatge que utilitzem com quan diem que ens hem de posar les piles o canviar el xip. A més els conceptes associats a l’ús i aplicació de les tecnologies com el d’eficàcia és traslladat a la nostra activitat laboral o acadèmica. Només allò que és eficaç té èxit. Més enllà de les fòbies i les fílies respecte a la tecnologia i el seu ús, va assenyalar que cal tenir en compte com afecta la tecnologia en la nostra vida i en el medi ambient.

A continuació vaig presentar el meu llibre fent una síntesi de les idees més importants i el seu contingut amb una presentació PowerPoint que trobareu al final d’aquest post.

Per últim, va intervenir la Dra. Margarita Boladeras que va remarcar la importància d’un llibre com aquest per tenir una visió general i introductòria de la filosofia de la tecnologia. El seu discurs es va centrar en una expressió de Jacques Ellul respecte al domini de la tecnologia en les nostres vides: “Tot allò que es pugui fer, es farà”. A partir d’aquesta idea va reflexionar sobre la necessitat de pensar sobre els efectes de la tecnologia en la societat, perquè sovint no ens adonem del poder que exerceix la tecnologia en qualsevol de les nostres accions i de les repercussions ètiques que pot tenir en general.

Vull agrair les reflexions del Dr. Ramon Alcoberro com les de la Dra. Margarita Boladeras en la presentació del meu llibre, sobretot perquè són una inestimable ajuda per comprendre millor el significat i importància de la filosofia de la tecnologia en l’actualitat. Gràcies!


dissabte, 16 de febrer de 2008

El retorn del viatge

Ahir
Vil·la romana del Casale (Piazza Armerina)
En procés de restauració

Després
la Vall dels Temples (Agrigento)
amb pluja

Avui el retorn,
tornava a lluir el sol

dijous, 14 de febrer de 2008

El viatge continua

Palermo
Etna

diumenge, 10 de febrer de 2008

divendres, 8 de febrer de 2008

Empèdocles

A l’illa de Sicília, més en concret a la ciutat d’Akragas (actualment Agrigent) va néixer l’any -483 al si d’una família noble el conegut filòsof pluralista Empèdocles. Va participar activament en política, contribuint a la restauració del règim democràtic a la seva ciutat natal. Pel que sembla, de jove va assistir a les lliçons de Xenòfanes, el qual va despertar en ell l’interès per la filosofia; després va marxar a Elea on va conèixer Parmènides i Zenó i, més tard, novament a Sicília, es va incorporar a la secta pitagòrica. Dels pitagòrics va aprendre les teories sobre el cicle de l’ànima, les reencarnacions, la purificació, etc. Aquestes idees van influir notablement en el seu pensament, fins al punt que va arribar a creure que havia tingut diferents vides anteriors: havia estat un arbust, un peix, un ocell i, finalment, un home. La qüestió és que, en la seva darrera vida, Empèdocles creia estar molt a prop de la completa i definitiva purificació i que aviat assoliria el grau de divinitat.

Segons anècdota, la seva mort va estar envoltada de misteri i així ho explica Diògenes Laerci a VIDES, OPINIONS I SENTÈNCIES DELS FILÒSOFS MÉS IL·LUSTRES:

“10. Sobre la seva mort hi ha diversitat d'opinions. Heràclides, tractant de la dona que no respirava i de la celebritat que va aconseguir Empèdocles amb haver restituït la vida a una difunta, diu que va oferir sacrifici al costat de la cinquena de Pisianacte, convidant alguns dels seus amics, entre els quals hi havia Pausanies. Acabat el convit, uns van marxar, uns altres es van adormir baix dels arbres veïns, i altres en altres parts; però ell es va quedar en el lloc mateix on havia sopat. Pel matí, al llevar-se tots, no el van trobar. Preguntant a tothom, examinats els criats i familiars, i responent aquests que no en sabien res, va haver-hi un que va dir que a mitjanit havia escoltat una gran veu que havia cridat a Empèdocles, i que, havent-se aixecat, havia vist una llum celest, lluminàries de torxes, i res més. Trobant-se tots atònits amb el succeït, va baixar Pausanies per enviar alguns que el busquessin; però després va ser prohibit fer més diligències, i va dir: «Que el succés era molt conforme i consegüent per a precs; així, que convenia fer-li sacrificis com que ja era déu.»

11. Hermipo diu que va fer el sacrifici havent guarit a una dona agrigentina, anomenada Pantea, desnonada ja dels metges, i afegeix que van ser convidades al sacrifici fins a 80 persones. Hipobot assegura que quan es va aixecar es va encaminar a l'Etna, i que havent arribat, es va llançar al volcà i va desaparèixer, volent deixar fama d'haver estat fet déu; però després va ser descobert, llançant fora la força de les flames una de les seves sandàlies, que eren de bronze, del metall del qual solia dur el calçat. No obstant, Pausanies sempre va contradir aquesta versió.”


Deixant de banda les circumstàncies de la seva mort, la filosofia d’Empèdocles va ser important perquè va voler solucionar la dicotomia entre el moviment-multiplicitat d’Heràclit i la permanència-unitat de Parmènides. Del no-res no en podia sortir res, però no es podia reduir tot a una sola cosa. Empèdocles va pensar que l’univers no provenia d’una unitat originària com havien dit els pitagòrics, sinó de quatre substàncies diferents que ell anomena “les arrels de tot” i que són Zeus, Hera, Aidoneu i Nesti; o sigui: foc, aire, terra i aigua. Totes les coses neixen a partir de la combinació d’aquests elements i la mort no és altra cosa que la dissolució d’aquesta unió. Res surt del no-res, i tampoc res acaba en el no-res; no hi ha naixement i mort definitius sinó tot un seguit d’unions i dissolucions d’elements. La combinació i la descomposició dels elements tenen lloc per l’acció de dues “forces còsmiques” que Empèdocles anomena Amor i Discòrdia: l’Amor fa que es produeixin les unions, mentre que la Discòrdia produeix els corresponents divorcis. Un fet força freqüent en els nostres dies.

diumenge, 3 de febrer de 2008

La incomunicació de les substàncies

Segons filòsof francès René Descartes l’home estava composat per dues substàncies: pensament (res cogitans) i extensió (res extensa). El problema que havia de solucionar era el de com s’unien dues coses totalment diferents (esperit i matèria), és a dir, havia de trobar el punt de contacte entre l’una i l’altra. La solució que va proposar fou l’existència d’una glàndula pineal que serviria d’enllaç entre les dues substàncies. Avui en dia, però, sabem que aquesta glàndula, també anomenada, epífisi té unes altres funcions, com les de regular els bioritmes i la producció de melatonina. Descartes entenia per substància "una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir" (Meditacions metafísiques, 3). I a més, afirmava que el pensament podia existir sense un cos. Però, és possible pensar sense un cos? No es necessiten un a l’altre? Si no hi ha un cos, d’on sorgeix el pensament?

Aquest dualisme es podria aplicar al món universitari i el món de l’ensenyament secundari. Dues substàncies en sentit cartesià sovint incomunicades, almenys en el terreny de la filosofia. Només quan hi ha en perill la dignitat de la filosofia, aleshores és possible el contacte. En aquest sentit el projecte la nova llei d’educació de Catalunya (LEC) seria la glàndula pineal que establiria la relació entre ambdues.

Un dualisme semblant es produeix en els diferents àmbits del coneixement i de la filosofia. Em refereixo a l’àmbit teòric i al pràctic, que a vegades es presenten com a substàncies independents. És possible una teoria sense una aplicació pràctica? Segurament sí, però és una teoria buida. I, una pràctica sense teoria que serveixi de fonament? Per alguns sembla ser que sí, però es tracta d’una pràctica cega que no sap cap a on va. Precisament l’altre dia llegia l’explicació d’un Taller d’introducció a la filosofia on es deia el següent:

“Aquest taller és una proposta que busca l’apropament entre la filosofia i allò quotidià. Intentarem introduir un tema a partir d’unes premisses generals de caràcter filosòfic. Es tracta d’acostar els problemes d’ordre filosòfic a la perspectiva del dia a dia, intentant fer que el debat transcorri amb agilitat i sense apriorismes teòrics. La sessió es posarà en marxa amb una breu conferència, fugint sempre de l’esquema clàssic, amb l’objectiu d’aportar una informació mínima que permeti el debat. Aquest taller consta de cinc sessions, en què es tractaran els temes següents: la felicitat, la il·lusió, la identitat i la generositat (última sessió per determinar)."

Tanmateix, al segle XVIII el filòsof alemany I. Kant va dir:

“Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència." Crítica a la Raó Pura , Introducció , I