divendres, 8 de febrer de 2008

Empèdocles

A l’illa de Sicília, més en concret a la ciutat d’Akragas (actualment Agrigent) va néixer l’any -483 al si d’una família noble el conegut filòsof pluralista Empèdocles. Va participar activament en política, contribuint a la restauració del règim democràtic a la seva ciutat natal. Pel que sembla, de jove va assistir a les lliçons de Xenòfanes, el qual va despertar en ell l’interès per la filosofia; després va marxar a Elea on va conèixer Parmènides i Zenó i, més tard, novament a Sicília, es va incorporar a la secta pitagòrica. Dels pitagòrics va aprendre les teories sobre el cicle de l’ànima, les reencarnacions, la purificació, etc. Aquestes idees van influir notablement en el seu pensament, fins al punt que va arribar a creure que havia tingut diferents vides anteriors: havia estat un arbust, un peix, un ocell i, finalment, un home. La qüestió és que, en la seva darrera vida, Empèdocles creia estar molt a prop de la completa i definitiva purificació i que aviat assoliria el grau de divinitat.

Segons anècdota, la seva mort va estar envoltada de misteri i així ho explica Diògenes Laerci a VIDES, OPINIONS I SENTÈNCIES DELS FILÒSOFS MÉS IL·LUSTRES:

“10. Sobre la seva mort hi ha diversitat d'opinions. Heràclides, tractant de la dona que no respirava i de la celebritat que va aconseguir Empèdocles amb haver restituït la vida a una difunta, diu que va oferir sacrifici al costat de la cinquena de Pisianacte, convidant alguns dels seus amics, entre els quals hi havia Pausanies. Acabat el convit, uns van marxar, uns altres es van adormir baix dels arbres veïns, i altres en altres parts; però ell es va quedar en el lloc mateix on havia sopat. Pel matí, al llevar-se tots, no el van trobar. Preguntant a tothom, examinats els criats i familiars, i responent aquests que no en sabien res, va haver-hi un que va dir que a mitjanit havia escoltat una gran veu que havia cridat a Empèdocles, i que, havent-se aixecat, havia vist una llum celest, lluminàries de torxes, i res més. Trobant-se tots atònits amb el succeït, va baixar Pausanies per enviar alguns que el busquessin; però després va ser prohibit fer més diligències, i va dir: «Que el succés era molt conforme i consegüent per a precs; així, que convenia fer-li sacrificis com que ja era déu.»

11. Hermipo diu que va fer el sacrifici havent guarit a una dona agrigentina, anomenada Pantea, desnonada ja dels metges, i afegeix que van ser convidades al sacrifici fins a 80 persones. Hipobot assegura que quan es va aixecar es va encaminar a l'Etna, i que havent arribat, es va llançar al volcà i va desaparèixer, volent deixar fama d'haver estat fet déu; però després va ser descobert, llançant fora la força de les flames una de les seves sandàlies, que eren de bronze, del metall del qual solia dur el calçat. No obstant, Pausanies sempre va contradir aquesta versió.”


Deixant de banda les circumstàncies de la seva mort, la filosofia d’Empèdocles va ser important perquè va voler solucionar la dicotomia entre el moviment-multiplicitat d’Heràclit i la permanència-unitat de Parmènides. Del no-res no en podia sortir res, però no es podia reduir tot a una sola cosa. Empèdocles va pensar que l’univers no provenia d’una unitat originària com havien dit els pitagòrics, sinó de quatre substàncies diferents que ell anomena “les arrels de tot” i que són Zeus, Hera, Aidoneu i Nesti; o sigui: foc, aire, terra i aigua. Totes les coses neixen a partir de la combinació d’aquests elements i la mort no és altra cosa que la dissolució d’aquesta unió. Res surt del no-res, i tampoc res acaba en el no-res; no hi ha naixement i mort definitius sinó tot un seguit d’unions i dissolucions d’elements. La combinació i la descomposició dels elements tenen lloc per l’acció de dues “forces còsmiques” que Empèdocles anomena Amor i Discòrdia: l’Amor fa que es produeixin les unions, mentre que la Discòrdia produeix els corresponents divorcis. Un fet força freqüent en els nostres dies.

1 comentari:

  1. Després de dur uns quants mesos patint els efectes devastadors de la febre de "l'individualisme" social (ès a dir, cadascú a la seva), llenço una pregunta a l'aire, per si algú me la pot respondre: On és la fi/límit d'aquest nou "modus vivendi", que al meu parer és contraposat a l'ànima de la polis i a la societat en sí?

    ResponElimina