dijous, 6 de desembre de 2007

Filosofia i diàleg

Ahir vaig proposar fer un debat filosòfic als alumnes de segon de batxillerat. Sorprenentment no n’havien fet mai cap a primer de batxillerat. El resultat va ser que al no estar-hi acostumats no s’atrevien a dir gairebé res. El diàleg es va convertir més aviat en un monòleg d’alguns agosarats, que no van tenir por d’expressar el que pensaven. Si això passa en una classe de trenta alumnes, no és d’estranyar que en la societat el diàleg estigui molt sovint absent de la vida pública, ja sigui pel poc atreviment dels ciutadans, de l’allunyament de la política o perquè les condicions de diàleg no són sempre les més adients.

Precisament l’altre dia Francesc Torralba va parlar sobre les condicions de diàleg en una conferència a Girona dins del cicle “El personalisme d'Emmanuel Mounier: reflexió i compromís en la perspectiva actual i de futur”. D’entrada va fer referència a les idees de H.G. Gadamer (Veritat i mètode) que per dialogar he d’admetre la possibilitat que puc estar equivocat; i de X. Zubiri: Filosofar és entrar en diàleg amb els grans pensadors d’ara i de sempre. De fet, la filosofia neix dialògica i és fa mitjançant el diàleg. També va citar el llibre de Jean Lacroix: Le sens du dialogue com a punt de referència.

Tot seguit, F. Torralba va dirigir-se a la qüestió principal de la seva xerrada: Quines són, però, les condicions de diàleg?

La primera condició és la humilitat, perquè aquesta virtut ens permet reconèixer els límits de la pròpia perspectiva. El diàleg no és possible des del fonamentalisme ni el relativisme. A més va referir-se al que pensava Mounier sobre el diàleg: aquest no exclou la veritat, sinó la presumpta possessió de la veritat per part d’una persona. A més, segons Jean Lacroix el diàleg és la consciència del no saber.

La segona condició és el desig honest de veritat. El diàleg ha de passar pel viacrucis del dubte. En aquest punt va contraposar les idees de Plató i de J. Habermas. Segons Plató qui dialoga ho veu més clar, però a priori ho veu més fosc. Per Habermas la veritat és una construcció a través de la interlocució de persones en una situació ideal de diàleg.

La tercera condició és el Logos o la capacitat de donar raons (Dia-logos: paraula en moviment) que només troba acollida quan hi ha receptivitat. L’exercici de la raó ens permet descobrir els enganys del llenguatge. El diàleg requereix contenció emocional, si un crida no hi ha diàleg. A tot això cal afegir que el diàleg és una feina d’enraonar, de tractar raons i no és un joc ni una distracció. El diàleg requereix lentitud, temps. Mounier afegiria que el diàleg requereix èxtasi en el sentit de sortir d’un mateix per dirigir-se cap a l’altre, encara que no sempre cal dir-ho tot a l’altre, no ens ho podem dir tot.

La quarta condició és la receptivitat, la capacitat de rebre a l’altre. El diàleg ens fa cosmopolites. Per ser cosmopolita no és imprescindible viatjar, només cal escoltar aquell que no és com jo.

La quinta condició és superar els prejudicis perquè aquests fan difícil qualsevol diàleg. Només pot haver-hi diàleg quan hi ha condicions d’igualtat. Tothom és digne de ser escoltat, tot i que això no vol dir que les seves idees siguin dignes (J. Lacroix).

Per acabar Francesc Torralba va voler deixar clar que el diàleg és el que ens defineix com a persones. El diàleg és una pràctica que ens fa ser el que som.

Però, no serà també necessari per establir un bon diàleg, que hi hagi algú amb ganes de parlar i que pugui fer-ho sense cap obstacle o limitació?

4 comentaris:

  1. Peró si fem cas dels criteris de Torralba resultaria que el millors dialogants serien els que tenen menys conviccions. O, dit d'una altra manera, hi hauria més possibilitats de diàleg quan el que està en discussió és intranscendent.
    No estic gens d'acord amb aquesta beateria.
    Plató ens va ensenyar que el diàleg tendeix per la seva pròpia natura a acabar malament.

    ResponElimina
  2. la idea d'humilitat és perillosa per mi. Té quelcom de reminiscència cristiana. La veritat és una relació que estableix un mateix amb l'altre a partir d'un cert coratge de dir , de parlar francament, del dir sincer, del oferir a l'altre la valentia de dir el que penses malgrat ... Foucault en deia "el parlar franc" i feia referència a un concepte que els grecs utilitzaven "la parresia". Només qui es juga la vida es capaç de dir la veritat perquè no és cap veritat abstracte, teòrica, intel·lectualitzada sinó pràctica. La pel·lícula The Order" de Dreyer pot ser un bon exemple. Dir la veritat vol dir no tenir por a utilitzar el que es diu amb el que es pensa i fa.

    ResponElimina
  3. Martín Martínez Martínez27 de març de 2009 a les 18:55:00 CET

    -Val més un dubte que 100 respostes, diem quan volem potenciar el diàleg.

    - Val més una imatge, que 100 paraules, diem quan el llenguatge verbal ens confón..

    - Val més un ocell en mà, que 100 volant, diem quan volem potenciar la prudència..

    ResponElimina
  4. agosarat, molt agosarat parlar de la veritat. Potser d'algunes petites veritats molt casolanes com que els préssecs van 1'25 euros al kilo avui per la tarda a un supermercat del carrer escorial a la ciutat de barcelona. Més enllà d'això, quines veritats més puc dir?
    www.maneresdedir.blogspot.com

    ResponElimina