dilluns, 20 d’octubre de 2008

Llegint el Fedó

L’altre dia, després d’explicar a classe les idees bàsiques de Plató, a una alumna se li va escapar un “Plató és una mica raro, no?”. De fet no m’estranya aquesta expressió. L’existència de dos mons, un de real i l’altre aparent, la visió de l’home com un compost d’ànima (espiritual) i cos (material) units accidentalment i temporalment, el menyspreu del cos com a obstacle per accedir al coneixement de la realitat,... pot conduir a la incomprensió per part d’uns joves avesats a tot el contrari. Avui en dia, es valora molt més el cos, l’aspecte extern que no pas l’interior de les persones. No sé si això és bo o dolent, només sé que és el que hi ha.

A més a més, la sensació de raresa s’ha accentuat avui mateix llegint alguns fragments del diàleg Fedó (aquest diàleg ara entra com a text de selectivitat i ha estat substituït pel llibre VII de la República) on Plató relata els últims moments de Sòcrates. El diàleg és una demostració de la immortalitat de l’ànima, única via d’accés a les idees, i del perquè no s’ha de témer la mort si s’ha preparat l’ànima en aquesta vida. El filòsof no té por a la mort perquè amb aquesta aconseguirà l’objecte del seu desig, el coneixement de la veritat. La filosofia és una preparació per la mort i només aquells que purifiquin la seva ànima, és a dir, s’allunyin dels plaers del cos (menjar, desigs carnals, sexe...), podran accedir a la contemplació de les vertaderes essències.

La impressió final, que ha provocat en els alumnes la lectura d’alguns fragments, ha estat com la que expressa Símmies al final de l’exposició de Sòcrates:

“SÒCRATES: En canvi a vosaltres, els meus jutges, ja és hora que us doni la raó per la Qual un home que realment hagi dedicat la vida a la filosofia ha de tenir bon ànim quan li toqui morir i ha de tenir la bona esperança que, una vegada mort, ha d’obtenir els màxims béns. Així doncs, Símmies i Cebes, ara intentaré d’explicar-vos com és possible que això sigui així.
Segurament la gent no s’adona que tots els qui es dediquen com cal a la filosofia no fan altra cosa que preparar-se a morir i a estar morts. Ara bé, si això és veritat, seria cosa ben estranya que un s’esforcés durant tota la vida només en això i que, arribat el moment de morir, es rebel•lés contra allò que de tant de temps desitjava i preparava.
Símmies, posant-se a riure, digué:
—Per Zeus!, Sòcrates, que m’has fet riure quan no en tenia gens de ganes. Perquè penso que la gent, si et sent parlar així, creurà que has fet un bon atac contra els qui filosofen i que estàs d’acord amb el que diuen d’ells els del meu país, a saber, que els qui filosofen són realment moribunds i que la gent prou veu que això és el que es mereixen.” Plató: Fedó.

Sincerament preferia el text del llibre VII de la República, com a mínim oferia una visió més digna de la filosofia i del filòsof com aquell que s’havia preparat per assolir el coneixement amb esforç i constància a través d’una bona educació.

4 comentaris:

  1. L'aberració del platonisme-cristianisme és que acaba desitjant més la mort que la vida, com bé va constatar després Nietzsche. Simmies és Nietzsche 'avant la lettre'. Et recomano molt vivament que vagis a veure la pel·lícula "Camino"... Aquest film és la demostració més clara de l'aberració contranatural i antivital que et dic.

    ResponElimina
  2. Tens alguna cosa a veure amb la Núria Sarsanedas? Jo havia estudiat amb ella.

    ResponElimina
  3. Crec que el text de la República és més atractiu pels estudiants de Batxillerat que el Fedó, a mi me'ls van fer llegir tots dos. De totes maneres, ambdues lectures són igualment enriquidores. A mi em va encantar estudiar Sòcrates i Plató, van ser els primers que em van fer gaudir de veres amb la matèria de Filosofia. Més que Descartes i Nietzsche, que també.

    Salutacions

    ResponElimina
  4. Litus: no conec a la Núria Sarsanedas

    Toni: quan tingui una estona aniré a veure la pel·lícula.

    ResponElimina