Una societat perplexa

Segons un informe de l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), l'adjectiu que millor defineix l'estat d'ànim de Catalunya és la perplexitat. Davant els importants canvis polítics, socials i econòmics que s'han viscut el 2007 la societat catalana s'ha sumit en un "estat de confusió" que li dificulta trobar una sortida a aquesta situació. I realment no m’estranya, a vegades també estic en aquest estat de confusió, de perplexitat quan penso amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat. Aquest any hauré d’utilitzar llibres de text pensats per treballar tres hores setmanals una matèria curricularment escarransida per culpa de la LEC. Ara que és més necessari que mai, trobar respostes a les preguntes que generen els nous reptes socials, minva el pensament filosòfic a les aules. I de preguntes per fer, n’hi ha moltes.

La perplexitat és l’estat de qui està perplex, dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc., decantar-se. Es refereix, a la persona que, en plena confusió, no pot sortir del dubte, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar, etc.

El més curiós és que per alguns dels grans filòsofs, com Plató o Aristòtil, la filosofia, precisament va néixer de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa (significats relacionats amb el terme grec thauma, meravella), davant el món i tot el que envoltava l’humà. En canvi avui en dia, amb la perplexitat que ens domina es tendeix a matar la filosofia.

“Que [la filosofia] no es tracta d'una ciència productiva, és evident ja pels primers que van filosofar. Perquè els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com les canvis de la lluna i els relatius a sol i a les estrelles, i la generació de l'univers.

Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també aquell qui estima els mites és d'alguna manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat.

I així ho testifica el que va succeir. Ja que aquesta disciplina va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a aquell que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa. [...]

Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, no ho és cap.” ARISTÒTIL: Metafísica, 982b- 983a. (Gredos, Madrid 1970, p.14-17).