Hi havia una vegada una societat materialista en crisi, com la nostra (occidental), on cada vegada hi havia menys ànimes bones i virtuoses, i on eren molts pocs els qui encara creien en les ànimes i en la seva immortalitat. En una societat d’aquesta mena, i per molt estrany que pugui semblar, es va elaborar un examen de selectivitat de filosofia amb conceptes en desús com els d’essències, ànimes, bondat i virtut.Els autors seleccionats van ser, com ja venia sent habitual, Plató i el d’un sovint desterrat D. Hume sentimental i més conegut per la seva afició al billar que no pas per la seva teoria moral.
En el text de Plató, un diàleg entre Símmies i Sòcrates es tractava d’un argument molt repetit sobre l’existència d’unes essències ideals existents en un altre món, com el bell i el bé amb les quals es comparen les coses sensibles (imperfectes) i de la necessitat de l’existència d’unes ànimes que ja les hagin conegut prèviament. Alguns alumnes quan sentien parlar d’aquestes idees es quedaven completament astorats i els més atrevits deixaven anar alguna exclamació com: aquest filòsof estava boig!?
"—Així doncs, Símmies —féu Sòcrates—, si, tal com hem repetit una vegada i una altra, existeix el bell, el bé i tota mena d’essència semblant, i a aquesta essència referim tot el que ens ve pels sentits; i si hem descobert que es tracta de quelcom que ja era abans en nosaltres i que hem de comparar les coses sensibles amb ella, ¿no és necessari que existeixi també la nostra ànima ja des d’abans del naixement, juntament amb aquestes essències? Si això no fos així, ¿no quedaria sense força l’argument que havíem considerat? Però si és així, ¿no hi ha la mateixa necessitat que tant aquestes essències com les nostres ànimes existeixin abans que nosaltres naixem, i que si no existeixen les unes tampoc no existiran les altres?" PLATÓ. Fedó
L’altre text, el de D. Hume, estava més en consonància amb els nous temps que tocaven viure, perquè exaltava la importància dels sentiments per a preferir el que és més útil per a la felicitat dels humans. Tot i que el que predominava en aquella societat era l’individualisme més salvatge, almenys servia per a reflexionar sobre el que seria més convenient per a ser tots plegats més feliços.
"Però encara que la raó, ben orientada i informada, pugui preveure suficientment lesconseqüències útils o pernicioses de les qualitats o les accions, no pot produir per si mateixa l’aprovació o el blasme morals. La utilitat no és més que una tendència a un cert fi; si el fi ens fos totalment indiferent sentiríem la mateixa indiferència pels mitjans. Cal, doncs, que es manifesti un sentiment per a fer-nos preferir les tendències útils a les perjudicials Aquest sentiment no pot ser altre que una certa satisfacció per la felicitat dels homes i un desgrat per la seva infelicitat, ja que aquests són els fins a què tendeixen la virtut i el vici. Per tant, la raó ens informa sobre les diferents tendències de les accions, i la humanitat determina la nostra preferència per les que són útils i beneficioses." David HUME. Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I
Mentrestant les altes instàncies educatives anaven reduint les hores d’una matèria que consideraven obsoleta i sense sentit. Per què ho devien fer?
m'agrada el que sembla una faula a l'estil italià del savi Dario Fo... saps el final ?
ResponElimina