dissabte, 3 de març de 2007

Som súbdits?

Hauríem de ser ciutadans, i deixar de ser súbdits. Aquest ha estat el missatge de fons del mini discurs que ha pronunciat aquest vespre Josep-Maria Terricabras davant el Govern Civil. Al seu voltant els mossos d’esquadra vigilaven, no fos cas que el centenar i escaig de manifestants fessin alguna malifeta amb algun tipus de detergent.

Segons Josep-Maria Terricabras, els súbdits tenen por i els ciutadans no. Al que es pot afegir que es tracta d’una por que s’encomana i es converteix en indiferència. Era aquesta por transformada en indiferència la que mostraven els súbdits que s’aturaven a la vorera i veien desfilar pel mig del carrer unes quants ciutadans cridant llibertat i absolució per l’anomenat escamot Dixan de l’operació estany?

A la meitat de la manifestació no he pogut deixar de sentir el que comentava un dels manifestants a un company: -no et sents imbècil amb tota aquesta gent mirant? Hi ha més gent mirant que no pas a la manifestació! L’altre ha contestat: -tens raó, som quatre gats! Mentre els carrers del centre de Girona estaven plens a gom a gom de súbdits, només uns quants ciutadans s’estaven manifestant per una democràcia real i no un simple simulacre. Tot plegat ben trist.

Amb tot, no tinc tan clar que els que no es manifesten o protesten ho facin per por, sinó més aviat per una indiferència produïda per la pròpia ignorància. Una ignorància que els fa ingènuament feliços. Precisament, avui llegia el llibre d’Eduard Punset “El viatge a la felicitat” (del qual parlaré en algun altre post) com la felicitat és el resultat de l’absència de por. Aleshores, si els súbdits no es manifesten per por, haurien de ser infeliços i no penso pas que sigui així. Els súbdits són ben feliços o almenys ho sembla. En canvi els ciutadans, conscients i amb coneixement del que passa, els envaeix la tristesa al comprovar que les coses van com no haurien d’anar.

“...en las sociedades complejas se dan tres factores que nutren el descontento y la infelicidad: el ejercicio abyecto del poder político, la disparidad entre los índices de crecimiento económico y de la felicidad, y lo que yo llamo sociedad de las averías.” E. Punset: El viaje a la felicidad p.123

1 comentari:

  1. No som súbdits, o almenys no ho volem ser. Perquè -posem pel cas- a la feina m'interessa ser un súbdit a canvi d'un sou.
    Més seriosament i en termes més generals i de vida en societat, estic força preocupat en copsar, inclús a nivell de poble, com el personal no s'implica en res per la "polis" pròpiament dita.
    Un Mestre ben conegut teu em va fer un comentari arran de que "la gent del carrer no reaccionarà de veritat fins que no li toquin la butxaca". I és ben cert!.
    Una prova més de la "sotmesa" del pensament:

    http://lapedraalatordera.blogspot.com/2007/03/cases-de-llibres.html

    No podem afluixar ara! Endavant, que són pocs i covards!

    Salutacions cordials.

    ResponElimina