dimarts, 13 de febrer de 2007

Un món sense Déu

En un post anterior es va tractar el tema dels “dies sense...” i fins i tot dels “anys sense...” el que és causa d’enuig i font de problemes i conflictes. Ara m’adono que hi faltava Déu, per què no dies sense Déu, o anys i segles sense Déu? Per què sempre ha d’haver-hi un Déu? També es pot viure sense Déu. Només cal proposar-s’ho. De fet no hi ha cap diferència, almenys per aquells i aquelles que no creiem en cap Déu. Tant és que hi hagi un Déu com que n’hi hagi molts com que no n’hi hagi. Ben mirat, potser seria tot millor si no n’hi hagués o n’hi haguessin. Quantes guerres i conflictes en nom d’un o més Déus s’haguessin evitat i avui en dia encara es podrien evitar!

Recuperant un dels textos que havien estat intencionadament oblidats del pensament català més radical i que recentment ha estat editat per edicions Cedel: Dios. El primer manifiesto ateo del pensamiento catalán en el XIX de Francisco Sunyer i Capdevila; convido a tots els que vulguin a reflexionar i a pensar en la possibilitat real de dies i anys sense Déu. Què passaria si a partir d’ara deixéssim d’una vegada per totes aquest Déu o Ésser superior a qui adorar, pregar o plorar i comencéssim a ser més superiors, més generosos, més compassius, més afables, autèntics jutges de les nostres accions i responsables de les nostres pròpies decisions? Sense Déu també es pot viure!

“Lo que tiene Dios de malo y funesto no consiste en su representación sino en su tiranía.
Com abstracción pura, como concepto sin órganos, como principio sin acción, guárdese encerrado en la cárcel del cráneo, y será a lo más una activísima causa de locura.
Medio envuelto por las sombras de su grave majestad quédese Dios inactivo y solitario en el pedestal que la razón le erige, y allá se las arregle con el mentecato que le adora. Sucederá que se le secarán a éste los menguados sesos, y punto concluido.
Verdad que hay en la historia largos períodos de general desvarío, del cual es causa única y exclusiva la creencia en Dios. El error se apodera del sentido común del más triste y lastimoso modo.
El iluminado, el visionario que ve a Dios con los ojos de la exaltación, que oye a Dios con los oídos del delirio, traspasa con asombrosa facilidad de su cabeza a las ajenas el mal de su monomanía.
Lo grave del caso no está en lo insensato de la creencia sino en su imposición.
No se ha dado hasta ahora una religión triunfante que no haya violentado las consciencias, que no haya desconocido el derecho, que no haya atentado a la libertad.
Todo poder religioso habla en nombre de su Dios infalible, castiga horriblemente en nombre de su Dios infalible.
Por esto yo le condeno. Condenadle conmigo, vosotros los de entendimiento sereno.
La crueldad del cura tiene su causa y explicación en Dios.
He aquí porque más que la guerra al sacerdote, hago yo aquí la guerra a Dios.”
Francisco Sunyer i Capdevila: Dios. Cap. VIII



1 comentari:

  1. La idea de Déu sorgeix d’una necessitat, la necessitat de creure en absoluts, absoluts que creiem que resoldran definitivament els nostres dubtes més profunds i que seran el refugi de les nostres pors existencials.La idea de Déu no sorgeix d’una deducció lògica ni del pes d’uns arguments. La idea de Déu arrela en l’àmbit emocional tot i que com a éssers racionals revestim l’expressió de les necessitats amb pensaments lògics i raonables.

    Així doncs, no ens preocupem tant d’atacar la idea de Déu com de donar resposta humana a la necessitat que sent molta gent de buscar refugi en un absolut. Voler-la convèncer amb arguments és tant infructuós com voler enfonsar una taula de fusta en l’aigua. Potser l’únic moment que els arguments poden tenir una certa importància és en l’adolescència quan la rebel.lia del jove o de la noia, un element emotiu, els fa més receptius a les novetats.

    La nostra educació, doncs, s’ha de centrar a acostumar els joves a pensar filosòficament, és a dir a estimar més les preguntes que les respostes, el dubte més que la seguretat, les respostes provisionals més que les solucions tancades, la visió crítica més que les idees preconcebudes. Animem-los a mantenir viva la curiositat encara que sigui al preu de no descansar sobre respostes definitives. Ajudem-los a acceptar la nostra limitada condició humana i a apreciar la porció de por i d’angoixa que li són inherents. Engresquem-los a estimar la seva humanitat que és el mateix que saber apreciar les petites alegries i les porcions de felicitat amb què ens topem sovint. Fem-los veure la insensatesa d’abocar-se a la recerca d’una idíl•lica felicitat absoluta . En definitiva, dediquem-nos a educar-los a pensar filosòficament des de ben petits.

    ResponElimina