diumenge, 30 de setembre de 2007

Robots filòsofs?

Pensaran algun dia els robots? Si els robots pensen, aleshores seran humans? Què distingirà a un robot pensant d’un ésser humà? Els sentiments? I si els robots també poden tenir sentiments? Fins a on arribarà l’anomenada Intel·ligència Artificial? Utopia o realitat? Aquesta última pregunta era el tema de la conferència de Beatriz López en el cicle de conferències sobre la IA organitzada per la Casa de Cultura i Càtedra Lluís Santaló de la UdG.

B. López va explicar breument el desenvolupament històric en la recerca de màquines pensants o enginys mecànics intel·ligents. De la mitologia grega a Ramón Llull, que a la seva ARS MAGNA va cristianitzar la màquina pensadora dels Àrabs, la ZAIRJA (conjunt de discs circulars que permetien construir frases per predir el futur), amb l’objectiu de construir un enginy lògic capaç de donar una resposta racional. En els segles XV-XVI es desenvolupen els rellotges mecànics i s’investiguen totes les possibilitats del seu funcionament. És aleshores quan apareix la llegenda del Golem (1580) de Praga, el primer home artificial.

Més endavant B. Pascal (1642) construeix la primera màquina calculadora digital mecànica que fou millorada per G. W. Leibniz. En el segle XVIII es construeixen joguines mecàniques com el jugador d’escacs mecànic (Von Kempelen 1767) que va resultar ser una farsa, perquè hi havia un nan a dins que el feia funcionar. No és fins el segle XIX gràcies a l’àlgebra binària de Boole, que Ch. Babagge i Ada Byron (Lady Lovelace –la primera programadora del món) ideen una màquina programable a partir de la qual es construiria més endavant el primer ordenador del món, l’ENIAC.

En el segle XX les investigacions de la intel·ligència artificial es van disparar. La necessitat de trobar màquines més ràpides i precises, que anessin més enllà de les capacitats humanes ha provocat un gran desenvolupament en aquest camp d’estudi. El test de Turing amb els anys ha quedat obsolet. La intel·ligència artificial, malgrat és difícil de definir, va més enllà de la intel·ligència humana. Un exemple el tenim en la supercomputadora Deep Blue (1997) capaç de guanyar al millor jugador humà d’escacs del món.

La creació d’entorns intel·ligents va en augment, però cap a on ens durà? Serem més feliços, viurem més bé? Ens acabaran dominant les nostres pròpies creacions?

Des de l’antiguitat els humans han somiat amb artefactes intel·ligents. Els antics grecs expliquen en mites la construcció d’aquests artefactes i també ens adverteixen dels seus perills. Tot i que podem trobar referències en alguns escrits de màquines o Thaumata construïdes pels antics grecs, normalment no són més que artificis mecànics o enginys tècnics construïts exclusivament amb l’objectiu de proporcionar diversió i no per servir com a eines de treball. Potser el millor exemple mític de prudència, respecte als perills de la tècnica per part dels grecs, és el mite d’Ícar. Un mite que serveix al mateix temps per posar a l’humà en guàrdia contra la desmesura o hubris i l’exaltació del domini humà de la tècnica. Dèdal inventor de les ales simbolitza la intel·ligència tècnica i a la vegada l’astúcia i el risc implícits. Ícar vol anar més enllà i sucumbeix a la fascinació de la tècnica. Ícar és un irresponsable que no és conscient dels límits de l’ús de la tècnica igual com li passa a Faetó (Phaeton) amb el seu carro del sol que acaba estavellant-se, més que res perquè no sap controlar-se. Aquest mite ens mostra el risc inscrit al cor de la fascinació de la tècnica i ensenya què pot passar si es transgredeixen els límits.

Ens passarà el mateix amb els nous enginys robòtics que s’estan construint? Fa pocs dies es va presentar el robot ASIMO. De moment només és capaç de córrer ballar, donar la mà i fer de cambrer com ho faria qualsevol humà. Què més podrà fer? Acabarà aprenent, sentint i pensant per ell mateix? Es convertirà en un filòsof a l’estil del robot Cutie d’Asimov?

"... - M'he passat els dos darrers dies en concentrada introspecció - va dir Cutie -, i els resultats han estat molt interessants. Vaig començar per l'única afirmació segura que em sentia capaç de fer. Penso, doncs existeixo.

- Oh, per Júpiter, un robot Descartes! -botzinà Powell.

- Qui és Descartes? - demanà Donovan -. Escolta, ens hem de quedar aquí asseguts, escoltant aquest maníac de metall? Cutie continuà impertorbable. - I la qüestió que va sorgir immediatament va ser: quina és exactament la causa de la meva existència ?... " I. Asimov: Jo Robot



4 comentaris:

  1. És la intel.ligència el que ens fa humans? No. Són els sentiments d'ordre superior! L'amor i l'estima. L'empatia i la col.laboració. La ràbia i l'odi. Riure i plorar sentidament.
    Els robots podran FER COM si tinguessin sentiments perquè se'ls pot ensenyar la reacció adequada, però el sentiment no el tindran. Sabran que no el tenen i tan panxos, ells! /Llaudal

    ResponElimina
  2. L'art de saber viure. Biosofia.
    http://blocs.mesvilaweb.cat/Llaudal

    ResponElimina
  3. Els sentiments són naturals o culturals? No aprenem a reaccionar davant de certes situacions? Es neix amb empatia, amb ràbia o odi?

    ResponElimina
  4. Leibiz va deixar escrit que la diferència principal entre les màquines naturals i les artificials és que les primeres són infinites i les segones finites. L'explicació sembla clara: si res existeix sense raó a la natura i, per altra banda, tot és divisible a l'infinit, aleshores tot organisme (que és una màquina natural amb el fi de la supervivència) té una complexitat infinita de la que mancarien les nostres màquines, dissenyades segons un nombre limitat d'operacions. Infinit en acte contra infinit en potència.

    ResponElimina