divendres, 28 de setembre de 2007

Olot i Parmènides

Ja ho sé que les comparacions són odioses, absurdes i sense sentit. I les generalitzacions, des del punt de vista científic no proporcionen seguretat, sinó que condueixen a resultats probables per la seva manca de verificació empírica en tot el seu abast. Ara bé, quan aquestes generalitzacions provenen d’una inducció completa es pot obtenir com a resultat una veritat, encara que sigui reduïda a un espai concret. Tot això ho dic, perquè ara compararé Olot amb Parmènides tot generalitzant.

Anys d’aïllament contingut per la insuficiència d’infraestructures comunicacionals han convertit Olot (Comarca de la Garrotxa) en una ciutat-poble tancat i monologocèntric. Tot just, ara fa uns mesos, amb les noves autovies inaugurades Olot s’està obrint al món. Però, el llegat del passat encara perviu avui en dia. Per als olotins tot és blanc o negre. Els matisos no existeixen. Mana per damunt de tot la tradició i els costums ancestrals. Si una cosa s’ha fet sempre d’una manera, per què canviar-la? Si s’ha pensat sempre de la mateixa manera, la resta, el pensament diferent és pura sofisteria i il·lusió.

Com va dir fa segles Parmènides, a Olot el que és, és, i el que no és, no és ni pot arribar a ser d’una altra manera. Ahir en vaig ser un testimoni directe d’aquest pensament que estableix la unitat com a norma i rebutja la multiplicitat de perspectives. En una reunió em van venir a la ment les antigues paraules de Parmènides. Els grisos i clarobscurs no hi van tenir lloc.

Quelcom semblant succeeix quan intento fer adonar als alumnes que altres maneres de pensar i de fer són possibles. Superar la resistència al seu pensament tancat és inútil. De fet ja hi hauria d’estar acostumada després dels tres anys intermitents en què he treballat a Olot, però no encara no ho puc assumir. Explicar la història del pensament és una feina àrdua i complicada a unes ments que no accepten la diversitat d’idees. La relativitat en el pensament és ignorada. No hi ha res més enllà del que hi ha. O com diuen en el país veí: “És lo que hay!”

“Fr.8 Sols un discurs possible resta: l'ésser és. I tot ens mostra que no ha estat engendrat i que no és moridor, car és únic, inamovible i sense fi. No ha estat ni serà mai, perquè és ara mateix sencer i, a la vegada, u i continu. Si no, quin origen tindria? Com, d'on podria haver sorgit? No permetré que diguis o pensis res d'allò que no és, puix no és expressable ni pensable que no sigui. Per quina necessitat hauria esdevingut ésser més aviat o més tard si no prové de res? És, doncs, necessari que sigui absolutament o que no sigui. Mai cap força de fe no permetrà que, d'allò que ha estat, en neixi res, llevat d'allò mateix. Així, ni fer-se ni destruir-se no és permès per la Justícia (Dike), com si s'hagués relaxat, ans, al contrari, manté les cadenes fermes. Veredicte sobre el cas: o és o no és. Certament, ja està decidit que una via és impensable i inexpressable (perquè no és una veritable via), però que l'altra, tal com és, és autèntica.” Parmènides d’Elea s. V-VI a.n.e



1 comentari: