Concentració filosòfica

Concentració dissabte 26 d'Abril

Fent-nos ressò de la petició feta per molts companys i companyes, inquiets per la situació en què queda la filosofia per l’aplicació dels decrets de la LOE, estenem la convocatòria de concentració pel dissabte 26 d’abril a les 12 hores davant el Parlament de Catalunya.

Durant l’acte es llegirà el Manifest que es va lliurar al Departament d’Educació al desembre. Demanem a les persones assistents que portin una frase d’un/a filòsof/a per a l’ocasió en un full (DIN-A4), que al final de l’acte recollirem per enquadernar i lliurar a la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya.

Us demanem també que per conèixer prèviament el possible ressò de la convocatòria ens féu arribar les vostres opinions en aquest formulari.

El senzill acte se suma al que realitzaran els col·legues de filosofia de Madrid i Castella-Lleó que dissabte 26 faran una concentració davant del Ministeri d’Educació i de la conselleria de la Comunitat de Madrid.

LA FILOSOFIA ÉS NECESSÀRIA. (UNESCO, 1995)

AD HOC. Filosofia a secundària

La meva aportació:

"Que ningú, pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Ja que, per assolir la salut de l'ànima, mai no s'és ni massa jove ni massa vell." Epicur: Carta a Meneceu

Filosofia, càtedres i resistència

El que explicaré a continuació, podria ser un conte fruit de la imaginació, però malauradament no és així, és ben real (en el sentit que va passar de veritat, ara ja fa una setmana).

Hi havia una vegada un Institut de secundària on s’aplegaren un centenar de professors convocats a les 10h del matí per un tribunal d’accés a càtedres. Després de llegir la normativa de la convocatòria es va passar a la presentació personal de documents. Alguns anaven amb caixes plenes de papers, altres com jo mateixa, només dúiem una carpeta amb els quatre papers necessaris. En alguns llocs el tribunal es va partir i van fer la cua ràpida i la lenta. En el meu tribunal no va ser així. Tot i això se’ls ha d’agrair que no paressin ni per anar a dinar (tot un detall pels que veníem de terres llunyanes), cosa que vaig considerar que era un gest heroic i molt estoic. En altres tribunals van aturar-se per anar a dinar i alguns no van acabar fins l’endemà. A mi em va tocar a les tres de la tarda, i els últims del meu tribunal cap a les 5 o una mica més tard.

Durant les llargues hores d’espera, vam aprofitar per saludar amics i altres coneguts que feia temps amb qui no teníem l’oportunitat de xerrar una estona. Però, després de tot això, alguns dels que estàvem en el tribunal 1 de Filosofia vam començar a pensar en la situació de la Filosofia amb la nova llei d’educació. Contínuament, des que treballo a l’educació pública, ens han intentat retallar hores. Sorprenentment, no hi ha hagut cap reforma que augmentés les hores de filosofia a secundària i al batxillerat. En els Instituts, mentre han anat augmentant o mantenint la quantitat de professors d’una especialitat, els de Filosofia hem vist com minvava la nostra presència, fins a convertir-nos, en els casos més extrems, en simples professors de Ciències socials. Amb tot, durant les hores que vam estar esperant el torn en el tribunal, no hi vaig veure cap neguit, menys en uns quants, que intentàvem convocar una reunió. Allà presents hi havia els d’AD HOC cansats, però encara amb energies, de la seva constant lluita per la dignitat de la Filosofia en l’àmbit educatiu. La resta semblava que es resignaven a la situació. Potser és això, que ens estem resignant a l’anorreament? A no existir?

Amb l’ultima reforma educativa es va donar més importància a les matèries de tecnologia, comprensible, perquè vivim en un món tecnificat. Però ara el que succeeix és que ja no importa el pensament. Es podria aplicar en certa manera el pensament utilitarista, segons el qual no importa qui ets, sinó el que fas. Ara ja no importa qui ets, ni què penses, sinó que facis, que produeixis, que consumeixis tecnologia a qualsevol preu. Pensar ja no està de moda.

Tanmateix encara n’hi ha que resistim, que no ens conformem, que volem pensar, que volem ser ciutadans i no súbdits. La llàstima és que només siguem els professors de Filosofia els que lluitem pel pensament i no la societat civil en general.

En altres llocs hi comença a haver moviments i manifestacions en defensa de la Filosofia:

http://plataformafilosofia.blogspot.com/

http://www.filosofia.net/materiales/manifiesto.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/17/madrid/1208436610.html

A la meva manera

Una altra versió:

Qui era Sòcrates?

De Sòcrates se n’ha parlat molt. Per a uns és el pare de l’ètica i de la psicologia, per altres, com Nietzsche, el culpable de la renúncia a la vida a favor de la racionalitat. Sòcrates sempre ha estat una figura enigmàtica que és difícil d’entendre. Aquesta va ser la idea inicial de la conferència magistral de Tomás Calvo Martínez ara fa unes setmanes a Girona i que resumiré tot seguit. El títol de la conferència era: Sòcrates: entre la història i la llegenda. Perquè Sòcrates a part de ser un personatge històric, és també un personatge llegendari.

Què en sabem del Sòcrates històric? Sabem qui eren els seus pares, què feien, on vivia, qui era la seva dona i que va tenir tres fills. En referència a la seva personalitat se sap que era auster i estrafolari en la vestimenta i forma de viure. Era molt conegut a l’època. No va escriure res. Es passava el dia parlant. Molestava a uns i divertia als altres. Fascinava als joves que l’acompanyaven. L’any 399 després de la guerra amb Esparta i de la instauració de la democràcia a Atenes fou jutjat i condemnat. Meleto el va acusar de no creure en els déus de la ciutat, introduir noves divinitats i de corrompre als joves. No sabem els fonaments de l’acusació, ni tampoc els delictes ni les conseqüències. Tampoc tenim el text de l’acusació ni el de la defensa. El que sí sabem amb certesa és que arrel de la seva mort es va generar tota una literatura al voltant de l’acusació (el text de Polícrates és la més coneguda), de la defensa (Apologies de Xenofont i Plató) i del judici. Es va crear tot un gènere literari, el dels diàlegs socràtics. Per tant tenim a dos Sòcrates: l’històric i el personatge literari.

A continuació, Tomás Calvo va plantejar la qüestió de si és possible conèixer el Sòcrates històric a partir del personatge literari. I va afegir que aquesta és una qüestió fascinant. La resposta podria ser positiva si les descripcions literàries coincidissin, però el més terrible de tot és que hi ha massa diferències importants entre elles. Xenofont el presenta com a un bon ciutadà, gens conflictiu, amable, honrat i respectuós amb els déus de la ciutat. En canvi, Aristòfanes en fa una caricatura presentant-lo com un intel·lectual ateu, un investigador de la naturalesa i un sofista desvergonyit. I Plató en els seus diàlegs presenta un Sòcrates irònic i corrosiu que posava en evidència la ignorància dels altres i en ridícul a personatges famosos. Tots tres el van conèixer i ens han deixat retrats molt diferents, com si haguessin conegut a tres persones diferents. A més a més, es pot afegir que els deixebles de Sòcrates van generar filosofies molt diferents i tot això es reclamen com a deixebles del seu mestre.

Tenint en compte la divergència de perspectives, no es estrany que a meitats del segle XX alguns estudiosos van optar per una actitud escèptica. Amb tot, alguns altres han intentat trobar el màxim comú divisor entre tot el que s’ha escrit.

Hi ha, doncs, cap possibilitat de conèixer alguna cosa interessant de la figura de Sòcrates? Tomás Calvo va considerar que és possible a través de dos diàlegs de Plató: l’Apologia i el Critó. Només així es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates enfront la religió. Tot i que pot semblar paradoxal, Sòcrates era profundament racionalista i religiós. La seva religiositat estava molt lligada al déu Apol·lo. A través d’aquests diàlegs, també es pot saber quina era l’actitud de Sòcrates respecte a la política. Sòcrates va ser un ciutadà excel·lent que va anar a la guerra 3 vegades com a hoplita i es va enfrontar a l’Oligarquia. Plató associa el fet que Sòcrates no va participar mai en cap assemblea, amb l’afany de lluitar per la justícia des de fora de la política. Sòcrates no era un feixista. Però, el sorteig dels càrrecs públics a Sòcrates li semblava irracional. El que pretenia era recuperar els antics vincles del ciutadà amb l’Estat que s’havien trencat per culpa de l’individualisme proclamat per molts sofistes. Per Sòcrates només era possible la identificació de l’individu amb l’Estat a través de la reflexió.

També, amb els diàlegs de Plató es pot saber què pensava Sòcrates de la moral. Sòcrates va interpretar la resposta de l’oracle com una ordre per exhortar als ciutadans a la pràctica de la virtut per tres raons: La reforma de la polis només era possible amb una reforma moral dels ciutadans; perquè estava convençut que la virtut era el bé suprem; i per últim, perquè només l’home virtuós pot ser feliç.

La tesi que manté Sòcrates és que la virtut és la clau de la felicitat. Tot i això, el virtuós a vegades és el més desgraciat i avui en dia en podríem trobar molts exemples.

Per finalitzar, Tomás Calvo va tornar a fer esment de la condemna de Sòcrates, perquè la imatge que transmet Plató a l’Apologia permet entendre-la millor. Un dels motius va ser l’actitud arrogant de Sòcrates davant els jutges al demanar com a pena una pensió vitalícia. Un altre motiu és que els atenesos no van entendre el pensament de Sòcrates i es van quedar amb els efectes corrosius més immediats del que es pot anomenar la gran paradoxa socràtica que és la d’intentar unir l’individu amb l’Estat a través d’allò que precisament els separa: la reflexió.

http://www.cafepress.com/philosophy_shop.35515033

Ciència i religió

Són compatibles la ciència (en el sentit més dur de la paraula) i la religió? La primera es basa en l’experimentació i la demostració racional, la segona en la fe pura i simple. Ara bé, són fiables aquests fonaments? En la fe tot es redueix a creences i dogmes, però i en la ciència? No es poden experimentar tots els casos possibles i quals

evol demostració racional és subjectiva. Per molta rigorositat i precisió, els resultats de la ciència no deixen de ser meres hipòtesis. Per altra banda, la ciència té per objectiu explicar, descriure i predir mitjançant teories i lleis els fets de la realitat. I la fe? Quins són els seus objectius? Tranquil·litzar les inquietuds humanes? Proporcionar explicacions del que és inexplicable científicament? Algunes d’aquestes qüestions van ser tractades l’altre dia en el magnífic debat sobre ciència i religió del programa Millenium del canal 33. Amb l’objectiu d’il·lustrar el debat es va emetre un vídeo sobre l’ensenyament de les doctrines del creacionisme en algunes escoles dels EEUU, com per exemple a Dover. En el vídeo s’explicava com alguns pares poden optar per l’objecció de consciència i els seus fills queden exempts d’anar a les classes on s’explica el creacionisme. De totes maneres són pocs els pares que opten per aquesta solució.

A continuació va començar el debat. Una de les convidades més entusiastes era una monja i investigadora en medicina, la Teresa Forcades que defensava la compatibilitat entre ciència i els dogmes de la religió, en el sentit que una no exclou l’altre i que totes dues es poden ajudar mútuament. Un altre dels convidats, Josep Montserrat (vaig tenir la sort de gaudir de les seves classes, ara fa uns quants anys, a la UAB en dues assignatures: filosofia antiga i filosofia oriental) va afirmar amb rotunditat que els dogmes són odiosos i les institucions religioses, absurdes. Alguns dogmes com el trinitari o la cristologia, va afegir, són aberracions metafísiques, sense cap mena de racionalitat. A aquesta afirmació es va sumar Pep Coll (autor de Les Senyoretes de Lourdes) dient que són literatura fantàstica. Més endavant Josep Montserrat va reconèixer que hi ha amplis punts d’¡ntersecció entre la ciència i la religió, però, també va advertir que s’ha de procurar que no hi hagi interferències o confusió. Al final, va voler deixar clar que només si la religió cristiana es racionalitza, es podrà apropar a la ciència.

A tot això, cal destacar algunes altres intervencions com les d’un altre convidat Santiago Ramentol, més pròxim a la línia catòlica, van constatar que la ciència també té dogmes. I Jesús Purroy, un científc biòleg, que va admetre que hi ha límits en la ciència i que no hi ha cap institució lliure de pecat. Un científic pot estar investigant i deixar de banda les seves creences religioses. Però, em pregunto, és això possible? Suposo que tot depèn de què s’estigui investigant, o no?

Pitàgores i les sectes filosòfiques

Fa dies que no escric al blog per acumulació de treball. Aprofito ara que comencen unes mini-vacances per recuperar algunes anotacions pendents. Fa tres setmanes en un cicle de pensament i cultura clàssica on es tractaven 5 grans figures de l’antiguitat grecollatina, Francesc Casadesús va explicar com el gran matemàtic i filòsof Pitàgores havia fundat una secta filosòfica. Per començar va assenyalar que en el segle VI aC. Pitàgores era considerat més com un Déu que no pas com un humà.

Pitàgores va ser l’introductor del pensament abstracte i de la religió (immortalitat de l’ànima i la seva transmigració). Amb tot, cal tenir en compte que les diferents biografies sobre la figura de Pitàgores no són gaire fiables, doncs, se li atribueixen fets extraordinaris que van succeir simultàniament en diferents llocs. Però totes elles coincideixen en què tenia la capacitat per superar l’àmbit del que era estrictament humà. A més a més, s’atribueix a Pitàgores la invenció de la paraula filosofia. Francesc Casadesús va repartir uns textos que va llegir durant la conferència i van il·lustrar el seu discurs. Alguns dels fragments els podreu llegir a continuació:

“Quan Leont, el tirà de Fliunt, li preguntà (a Pitàgores) qui era, ell va respondre: “Un filòsof. La vida la comparava als jocs: uns van per competir, altres per comerciar, els més bons com a espectadors; així passa també en la vida, prosseguia: uns neixen esclaus de la fama i caçadors de benefici, altres filòsofs de la veritat.” (Diògenes Laerci IX 8).

També, es va insistir en què Pitàgores enlluernava amb la seva presència. Això provocà en el seu temps diverses reaccions d’amistat i enemistat. Es tenen referències que Pitàgores va tenir molts seguidors als quals imposava unes normes de conducta molt estrictes.

“A la ciutat de Crotona va causar tal efecte que, després de commoure les ànimes dels ancians governants, amb bells i rics discursos, aquests el convidaven a pronunciar exhortacions adequades per als joves i els nins i, després, a les dones. També fou organitzada una reunió amb dones. D’aquesta manera, cresqué moltíssim la seva fama i va guanyar molts deixebles d’aquesta ciutat, no només homes, sinó també dones...” (Text 8, Porfiri VP 18)

“...fou el primer que va dir que les coses dels amics són comunes i que l’amistat és igualtat i que els seus deixebles havien de posar en comú els seus béns. Durant cinc anys aquests guardaven silenci, complint només ordres i mai veien a Pitàgores fins que eren examinats i admesos; des d’aquell moment es tornaven membres de la seva casa i podien mirar-lo”. (Text 13 Timeu, fr. B. J.) D. L. VIII 10)

La preferència de Pitàgores pels joves, les normes de silenci, el rebuig d’aquells que l’abandonaven, el comunisme de béns i tota la doctrina que s’ensenyava en la seva escola són un clar exemple del que avui en dia s’anomena una secta. És una llàstima que alguns grans pensadors siguin capaços de manipular el públic en benefici d’ells mateixos i no en benefici de la filosofia.

Dia internacional de la dona treballadora