Agudesa filosòfica

Llegint l’altre dia a classe el diàleg la República (Politeia) de Plató em vaig aturar en el següent text que fa referència a les aptituds que ha de tenir el futur governant-filòsof:

“- ...cal escollir els més ferms i els més coratjosos i, en la mesura que sigui possible, els més formats. A més cal cercar-los no solament nobles i greus en els seus tarannàs, sinó que cal també que tinguin els trets adients a aquesta educació de la naturalesa.

- I quins prescrius que han de ser?

- Agudesa, oh beneit, és el que han de tenir per als aprenentatges i per a no tenir dificultats a l’hora d’aprendre. Ja que les ànimes tenen molta més por dels estudis durs que dels exercicis gimnàstics, car el fatics els són més familiars, propis i no compartits amb el cos.”

Aleshores vaig preguntar als alumnes què és l’agudesa i la resposta no va ser gaire clarificadora. Per alguns l’agudesa volia dir ser agut. Però què és ser agut? És ser incisiu, irònic, punxant, subtil, penetrant, oportú? És algú que té ocurrències, dites o acudits graciosos? És aquell que té un sentit crític?

De fet, el terme grec sofia vol dir saviesa, però també agudesa sentit crític i especulatiu, perspicàcia, coneixement. Així doncs filosofia és tenir afecció a l’agudesa, al sentit crític i especulatiu.

Per a Plató l’agudesa facilita l’aprenentatge, és útil per distingir el que és veritat del que és fals, apropa a qui posseeix aquesta facultat al coneixement. L’agudesa és fonamental per al filòsof perquè li permet construir arguments pertinents, no caure en paranys i ser crític amb la realitat. El futur governant haurà de ser agut si vol dirigir la ciutat sense complicacions i saber tractar les problemes de la manera més convenient. Una agudesa que hauria de ser més reivindicada i practicada en alguns sectors polítics actuals. O no?