diumenge, 18 de novembre de 2007

Eduard Nicol

Eduard Nicol va néixer a Barcelona el 1907 i va morir a Mèxic el 1990. Va exercir com a professor a les universitats de Barcelona i de Mèxic (des de 1940). Influït per la fenomenologia i per l'existencialisme, va elaborar una metafísica de l'home orientada a superar el pessimisme contemporani (La idea de l'home, 1946; Metafísica de l'expressió, 1957; Els principis de la ciència, 1965; L'avenir de la filosofia, 1973).

No vaig poder assistir a totes les conferències, que de segur van ser molt interessants, només a un parell: la de Miguel Siguán i la de Bernat Castany. Ambdós havien conegut personalment a Eduard Nicol i a part de parlar de les seves obres van recordar també la relació que havien mantingut amb Nicol.

Miguel Siguán va evocar la primera trobada amb Eduard Nicol a l’institut on va anar a estudiar batxillerat. Allà va tenir a Nicol com a professor de filosofia i va ser el primer que el va ajudar d’alguna manera a decidir el seu futur professional. Després d’algunes notes biogràfiques es va centrar en el tema de la relació d’Eduard Nicol amb la psicologia. Per Nicol no és possible fer una psicologia general perquè l’humà sempre es troba en diferents situacions. La psicologia és l’estudi de la conducta tenint en compte les situacions en què aquesta es produeix. Hi ha diferents tipus de situacions: les fonamentals que són comuns a tots; les límit, on es fan immediatament presents les fonamentals; i, les transitòries que depenen de l’estat evolutiu i personal.

Bernat Castany va explicar breument com havia conegut a Eduard Nicol i després la responsabilitat i missió del filòsof en temps de crisi segons Nicol. Una responsabilitat que sempre ha d’estar en tots els actes i que la filosofia pot reflectir des d’una perspectiva biogràfica, perquè sempre cal partir d’allò viscut. El que succeeix és que la filosofia ha renunciat a ser més. Aquestes paraules em van fer pensar en la situació de la filosofia en l’ensenyament actual i en la nova llei d’educació que intenta reduir-la a la mínima expressió. Serà veritat finalment que la filosofia i els filòsofs han renunciat a ser més?

"Nuestro tiempo está produciendo una filosofía que parece haberse complacido en desechar y anular esas proyecciones de la vitalidad, en ir contrayendo y desahuciando toda esperanza de ser más, todo anhelo de vencer a la muerte y al tiempo. Y lo más grave es que no existe complacencia ni paz en una contracción del propio ser, en una vida cuya única validez y autenticidad se logra en la renuncia y en la más literal desesperación. Esta filosofía actual es expresión de una tragedia.
No vamos a hablar de esa tragedia. Todo el mundo la siente. Ha llegado a tal hondura y tal anchura que en su cauce ya caben los pesares y dolores comunes, cotidianos y específicos. La gente sabe hoy que padece y tiene que padecer de males que no son solamente los de siempre, sino los de “nuestro tiempo”. No son ahora los hombres excepcionales los solos que captan en su soledad y reúnen en su conciencia el problema entero de su tiempo –como en tiempo de Sócrates y de Platón. Pero si todos lo sienten y padecen, no todos alcanzan a ver la esencia del problema. Éste sigue siendo menester de la filosofía. Tal vez para curarlos, la filosofía ha calado tan hondo en los males del tiempo que éstos parecen, a través de ella, más graves todavía y radicales de los que la gente misma sufre en la superficialidad de la carne. Para el filósofo la gravedad de la tragedia actual no depende de una crisis pasajera. Ante “el mal de la época”, su pensamiento –si no su persona entera- pueda permanecer relativamente inafectado. Y puede hacerlo en la medida en que las verdades que ha encontrado son más trágicas que todas las tragedias que reseñan los periódicos. El “mal” en que el filósofo está hoy pensando es el mal del tiempo, en un sentido literal y que no afecta exclusivamente a nuestro tiempo."

Fragment del llibre: La vocación humana d’Eduard Nicol

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada