diumenge, 25 de novembre de 2007

La filosofia del bosc

El bosc com a símbol sempre ha estat utilitzat com a metàfora però amb diferents sentits. Per a uns el bosc és la metàfora de la màgia, d’allò obscur i amagat. El bosc és el lloc on tot és possible. Per d’altres el bosc és la metàfora del desig més profund. Tots aquests sentits es troben reflectits en la nova versió de Dagoll Dagom de l’obra musical “Into the Woods” de Stephen Sondheim i James Lapine: Boscos endins, on diferents personatges de contes infantils cerquen en el bosc la realització dels seus desitjos a través de la màgia.

Una ventafocs que cerca l’amor, però al mateix temps en fuig. Un príncep que cerca la noia dels seus somnis amb una sabata de cristall a la mà. Una caputxeta vermella que desitja l’aventura i el risc de la seducció. Un ingenu i pobre noi anomenat Jan que cerca la riquesa. Un parell de forners que volen tenir un fill. Una bruixa que vol recuperar la bellesa perduda. Una noia rossa tancada en una torre que només desitja ser lliure.

Tots acaben per aconseguir el que desitgen, però les conseqüències no són les que esperaven. Alguns, un cop acomplert el desig, en volen més. Altres voldrien no haver realitzat mai el seu desig perquè el resultat ha estat nefast. No han aconseguit el que en el fons desitjaven: la felicitat.

El resultat de tot plegat que serveix com a moral del conte (metàfora de la vida real) és que cal acceptar les conseqüències dels desitjos un cop realitzats i que som éssers sempre insatisfets, que mai en tenim prou.

“Igualment, s’ha de saber que dels desitjos, els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, altres per al benestar del cos, altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç. En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan aviat ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar, ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Ja que, del plaer, en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor, tampoc no el necessitem.” Carta d’Epicur a Meneceu

1 comentari:

  1. Amb permís del Sr. Epicur, la felicitat no la trobo només en la tranquil.litat de l'ànima i la salut del cos. Necessito i vull necessitar una mica més d'estímul . La meva dosi diària de Miles Davis o de Mozart o de Mesclat les vull com a necessitat no natural. "Sóc humà i és humana ma mesura" i vull necessitar la música, les hores amb els amics i les intimitats amb les amigues, i el desfici per retrobar-les...encara que em portin desassossec. Això és la felicitat... que no és complaença ni comoditat sinó que té la seva punta de neguit . Només una punta, clar! [Llaudal]

    ResponElimina