Penso que per més que busquem la perfecció, no arribarem mai a assolir-la. De fet, què és la perfecció? Per Plató les idees eren perfectes, però per a ser-ho no podien estar en aquest món ple d’imperfeccions. Les idees habitaven en un altre món etern, immutable i perfecte. Pels antics grecs el canvi era incompatible amb la perfecció. El mateix Aristòtil va dividir el cosmos en dos regions: la sublunar, lloc del canvi i de la contingència, representada per La filosofia medieval va continuar aquesta idea i va identificar la veritat i la bellesa amb la perfecció. Aquesta, però, només era possible en un ésser suprem perfecte o Déu. Leonardo da Vinci va intentar dissenyar les proporcions de l’home perfecte (en referència al cos). La proporció i l’equilibri, van ser els distintius de la perfecció durant el Renaixement. En la il·lustració la perfecció es va cercar a través de la idea de progrés. Pel romanticisme, en canvi, només era perfecte la naturalesa. Així, amb el pas dels anys i dels segles els humans varem anar acceptant que la perfecció no era al nostre abast.
Els humans no hem estat mai perfectes i segurament no ho serem mai. Amb tot sempre hem estat cercant la perfecció. Volem millorar, fer les coses més bé, tenir un cos perfecte, una ment perfecte... Però a vegades aquest és un objectiu que està més enllà de les nostres possibilitats. Al final potser acceptarem que és millor no ser perfectes. Com seriem si fóssim perfectes? Sempre diríem la veritat? No canviaríem mai? No ens equivocaríem? No seria tot molt més avorrit? A més a més, els crítics al meu bloc no aprofitarien les meves imperfeccions per a criticar-me. Només quan m’equivoco aconsegueixo que algú comenti els meus articles.
"Tots som humans, i com a humans ens podem equivocar, els humans no som perfectes" B. Pascal: Pensaments
Com a éssers imperfectes que som la perfecció ens queda fora del nostre abast, ja que ni tan sols som capaços d'establir en quins termes hem d'acotar el mot que defineix la "perfecció".
ResponEliminaQui vulgui fer vía cap a la seva consecució que li vagi bé, i ja ens explicarà com li ha anat pel camí. Prfereixo mantenir-me (que ja és molt¡) en la lluita per "ser", tant se val si bo o dolent, igual o diferent.
Imaginant que la poguéssim assolir, de ben segur que seria força avorridot, donat que en ser tots perfectes, ja no tindríem cap de les imperfeccions humanes que, per exemple, fan que tinguem moral o sistemes polítics.
Anna, si has aconseguit que et comentin els pot's quan t'equivoques, dona't per satisfeta. Hi ha qui ni quan l'encerten l'endevinen. No som perfectes, no ho oblidis!.
Salutacions cordials.