diumenge, 15 de juliol del 2007

L’essència dels blocs

Què és el que fa que una cosa sigui el que és? Quina és la seva essència? Què és el que hi ha darrere les aparences? Aquestes són algunes de les preguntes més antigues en la història del pensament filosòfic. Per alguns allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra cosa és el que queda a través del canvi. Per altres el mateix canvi era la pròpia essència, allò que dóna sentit al que és. El filòsof grec Heràclit ho va deixar ben clar, el moviment, el canvi, és el sentit del que existeix. Per contra, el seu contemporani Parmènides no acceptava el canvi, perquè no es pot conèixer el que és si està en continu moviment. Proveu de llegir aquest bloc tot movent la pantalla de l’ordinador, és gairebé impossible!

Tanmateix, Plató dirà que tot el que veiem a través dels ulls físics és un engany i només podem conèixer fent servir els ulls de la ment, és a dir, pensant. Per Plató l’essència només es podia pensar, i les idees eren el que donaven sentit a la realitat, perquè eren permanents i perfectes. Però, aleshores com s’explicava el canvi? Aristòtil va voler donar una resposta i va dir que el que és està constituït per una substància composada per matèria i forma. La matèria canvia i la forma és l’essència permanent que explica la realitat del que és. Tot i això si la forma o essència està dins de les coses és difícil poder-la conèixer, cal un gran esforç d’abstracció.

Amb el pas dels segles els filòsofs van intentar donar una resposta a quina és l’essència de la realitat. Per alguns l’essència només es podia trobar pensant i per altres era impossible trobar-la perquè només els sentits ens poden guiar en el coneixement. Kant al segle XVIII va proposar una sinergia entre sentits i pensament, però el resultat va ser molt subjectiu. Els idealistes van imaginar una essència absoluta que ho integrés tot, però tampoc se’n van sortir en el seu afany de copsar la totalitat. Al final després de molts intents, el gran filòsof Nietzsche dirà, deixeu-vos estar d’essències, perquè tot són metàfores. I així ens hem quedat, esmaperduts cercant una essència imaginada i inventada per nosaltres mateixos.

Segons algunes definicions: un bloc és un espai personal d’escriptura a Internet, una mena de diari en línia on cada article té una data de publicació i els temes tractats són diversos. Amb tot, em segueixo preguntant, què és el que fa que un bloc sigui un bloc? Quina és la seva essència? Quin és el seu sentit? Si un bloc no té comentaris dels seus lectors, ja no és un bloc? Si un bloc no té lectors, deixa de ser un bloc? És el que s’escriu el que constitueix l’essència del bloc o el pensament que provoca més enllà del que s’hi diu?

7 comentaris:

  1. No hi ha essències, anna, més que com a miralls de les existències -i cada existència, un garbuix d'essències contradictòries (algú devia dir alguna cosa semblant en algun moment).
    Què és un llibre? Ens diuen en la primera accepció: Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.
    I que et sembla la segona accepció de literatura?: Activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic.

    Tants anys construint llibres i literatura (i filosofia) i ni remotament hi ha aproximacions a les essències en els diccionaris, les definicions més a mà.

    Les dues coses, anna -i més-. El que s'escriu és una aproximació al que es pensa, i el que es pensa també és una part del que s'intueix. El que es diu és tot el que es volia dir i expressat de la manera que es volia? És el comentari escrit -verbalitzat- el que compta o el comentari mental i no expressat? Provoquen els comentaris modificacions en el teu següent article no només pensat sinó escrit?

    Inacabable, Anna.

    ResponElimina
  2. Se m'oblidava. Cal comentar els comentaris o són una aportació a l'article que simplement el completen?

    ResponElimina
  3. Ara ens ha donat a uns quants per aquí, superat el tema de les visites, ara que en comencem a tenir, volem que a més a més ens deixin comentaris, jo el primer. Ja ens passarà. A la gent li costa de deixar-los, i encanvi a mi m'agrada, que hi farem.

    salut

    ResponElimina
  4. Responent a la pregunta del Pere sobre els comentaris, s'ha de dir que poden aportar un punt de vista nou a l'article i complementar-lo al mateix temps.
    En qualsevol bloc els comentaris són importants, més que res per saber el que pensen els lectors sobre el que s'ha escrit. Però en un bloc filosòfic on es pretén provocar la reflexió (almenys aquesta és la intenció), segurament són encara una mica més importants.
    Francesc, si ningú comenta res, no saps si els altres hauran captat el que volies dir, si ho hauran entès o ni tan sols si ho hauran llegit.

    ResponElimina
  5. ho sé Anna, ja et dic que ara estem uns quants en aquesta deria, però en el fons, ho deia Paul Auster i d'altres, només escribim per a nosaltres mateixos, si ens donen laraóde que ens serveix i si no no solem fer-hi cas. Sovint m'adono d'aquest fet perquè com ja se el que vull dir i de que va, simplifico massa el text, precisament perquè en el fons es per a mi mateix que escric. l'article d'ahir "Ibèria" en seria un clar ejemple.

    ResponElimina
  6. L'essència d'un bloc? El bloc!

    ResponElimina
  7. Vinc del bloc Amics arbres · Arbres amics i m´he entrebancat amb vosaltres per casualitat.
    M'ha agradat molt el bloc. No us preocupeu dels comentaris: la majoria de gent no disposen de temps o tenen allò que en diuen alodoxia em sembla.
    Endavant i gràcies per la vostra tasca !!!

    ResponElimina