buit o vuit

Aquest any estava previst que es convoquessin 60 places de filosofia a les oposicions de funcionaris docents del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Interins, substituts i llicenciats de filosofia estaven ben engrescats amb l’expectativa de poder obtenir alguna plaça. Alguns es van apuntar a diferents cursos per assegurar un bon resultat. La sorpresa va ser que un cop començats els cursos de preparació, a principis de desembre la proposta del Departament d’Educació s’havia modificat: on hi havia d’haver-hi les 60 places de filosofia hi havia un buit, és a dir, no-res, zero. Els més conscienciats en el tema de la precarietat de la filosofia en l’educació secundària no es van estranyar gens ni mica. Amb la retallada d’hores de filosofia a batxillerat era previsible la retallada de places d’oposicions.

Aleshores van començar les protestes dels col·lectius afectats i es van crear associacions en defensa de l’ensenyament de la filosofia, que potser ja feien tard, calia haver-se mogut més l’any anterior. La gran escletxa, paradoxa o contradicció (digue-ho com vulgueu) del Departament d’Educació es feia cada vegada més evident. Segons la LEC s’ha d’educar als alumnes per a que siguin competents en comunicació, coneixement, gestió i tractament de la informació, en les eines tecnològiques, en les possibilitats comunicatives i creatives de les xarxes virtuals, però no cal que siguin crítics, que pensin per ells mateixos, que distingeixin les fal·làcies dels raonaments ben fets, en definitiva, no cal que siguin filosòfics. Com menys hores de filosofia, millor, aquesta és la “pseudofilosofia” del Departament. I, com és evident, tampoc calen professors en la matèria.

Malgrat tot, després d’algunes setmanes d’intercanvi d’opinions, manifestos, cartes de diferents grups i sindicats, finalment apareix una nova proposta en la qual es decideix convocar vuit places de filosofia. Per què vuit o no quinze, vint o trenta, per què només vuit? És algun joc de paraules? Del buit a vuit? Podria tenir alguna cosa a veure amb la famosa novel·la de Katherine Neville: El vuit? En aquesta novel·la un misteriós joc d’escacs, que va pertànyer a Carlemany, amaga un poderós secret. Les diferents peces del joc es van enterrar separadament per a que ningú accedís al seu poder il·limitat. Es podria aplicar metafòricament aquesta història a la filosofia i a la seva situació actual en l’educació secundària? Tot plegat segur que no té res a veure, però només pretenia fer pensar.

“-El vuit –vaig dir en veu alta una nit mentre sèiem en una sala de Cambridge que donava als jardins de la cuina, el mateix lloc on treballava Newton gairebé un segle abans-. Què significa en realitat el vuit?

- A Egipte –explicà Shahin-, creien que hi havia vuit déus que procedien de tota la resta. A la Xina, creuen en els Vuit Immortals. A l‘Índia, creuen que Krishna el Negre, el vuitè fill, també esdevingué immortal. Un instrument per a la salvació de l’home. I els budistes creuen en el camí de vuit passos del Nirvana. Hi ha molts vuits en les mitologies del món...” Katherine Neville: El vuit

La mala sort

Tenir bona o mala sort és relatiu. Fa uns dies quan ho tenia tot preparat per a poder anar, miraculosament (no és fàcil trobar-ne alguna de buida), a una aula d’informàtica amb els alumnes, resulta que la connexió de xarxa a Internet no funcionava. Va ser mala sort, precisament aquell dia en concret estaven ampliant la connexió. Ara bé, per sort els exercicis interactius que havien de fer els alumnes ja els tenia fets de fa temps i com sempre tenia preparats uns altres exercicis en fotocòpies. Així doncs, van acabar tots davant de l’ordinador fent exercicis manuals amb el llapis, tot esperant que la xarxa comencés a funcionar (cosa que no va passar fins al cap d’unes hores).

Avui mateix, he temptat a la sort (no s’ha de fer gaire sovint, perquè pot haver-hi sorpreses desagradables) i he passat per sota de dues escales (no una, sinó dos) instal·lades a la vorera. De fet, no hi havia cap més lloc per on poder passar, a menys de canviar de vorera i donar una petita volta a una camioneta. Quan les he vist, he pensat en la superstició i com que sovint tinc mala sort, he decidit passar tranquil·lament per veure si l’efecte era tot el contrari. Tot just acabava de passar una dona ha estat atropellada per un cotxe en el semàfor cap a on em dirigia. Aquella dona ha tingut mala sort, el que no sé és si moments abans havia passat també per sota d’aquelles escales. A mi, de moment, no m’ha passat res. Tocaré fusta i creuaré els dits, ara que potser seria millor sortir i que un gat negre creués la carretera. Potser així canviaria la meva sort.

“Es pot dir que, si el postulat del determinisme és vàlid, llavors el futur es podria explicar en termes del passat; i això significa que, si un conegués prou del passat, seria capaç de predir el futur. Però en aquest cas, allò que succeirà en el futur, ja està decidit. I com es pot dir llavors que jo sóc lliure? El que passarà passarà, i res del que jo faci podrà impedir-ho. Si el determinisme és cert, jo sóc presoner sense remei del fat.

Però, què es vol dir quan es diu que el curs futur dels esdeveniments està ja decidit? Si el que es vol dir és que alguna persona ho ha ordenat, llavors la proposició és falsa. Però si l'únic que es vol dir és que, en principi, és possible deduir-ho d’una sèrie de fets particulars del passat, juntament amb les adequades lleis generals, llavors, encara que això sigui veritat, això no implica, en últim terme, que jo sigui presoner del fat sense remei. Ni tan sols implica que les meves accions no introdueixin cap diferència respecte del futur, perquè elles són causes, tant com efectes; de manera que, si fossin diferents, les seves conseqüències serien també diferents. El que implica és que el meu comportament pot ser predit; però dir que el meu comportament pot ser predit no és dir que jo estigui actuant sota constricció. En realitat és veritat que jo no puc escapar al meu destí si s’entén que això no significa sinó que faré el que faré. Però això és una tautologia, exactament el mateix que és una tautologia que passarà el que va passar. I tautologies com aquestes no proven absolutament res sobre la llibertat de la voluntat.”

Alfred J. Ayer: Ensayos filosóficos, Planeta-Agostini, Barcelona 1986, p. 255-256.

Globalització i informàtica

Després de passar uns dies previs de nervis incontrolables, i que em van bloquejar completament, ara ha tornat la calma. Finalment ahir vaig fer la meva primera conferència i va ser a l’Ateneu Barcelonès dins del cicle: "Com pensar la globalització?". Abans havia participat en algun congrés de filosofia (un a París i l’altre a Barcelona), però només havia presentat alguns petits articles en uns 15 o 20 minuts d’intervenció. Ahir va ser diferent, havia d’explicar durant una hora aproximadament les relacions entre dos conceptes de gran complexitat: la globalització i la informàtica (més en concret una de les seves aplicacions: Internet). Tot seguit exposo un petit resum:

Per introduir el tema vaig fer referència a l’acudit (o més conegut com a mem) del pollastre que creua la carretera per explicar la gran dimensió cultural de la globalització que es reflecteix en aquesta sinergia entre local i global on tots estem junts en un mateix lloc que ho fa possible: la xarxa de xarxes o Internet.

Aquestes són algunes pàgines on es poden consultar diferents versions: Pàgina web nord-americana dedicada a l’acudit: http://www.whydidthechickencrosstheroad.com/.

Altres pàgines:
França: http://lsoron.free.fr/humour/pages_html/poulet.html;
Argentina: http://www.ultraguia.com.ar/UltraSociales/ParaSonreir/ParaSonreir38.htm;
Mèxic: http://www.noroeste.com.mx/opinion.php?tipo=1&id=6802

A continuació per deixar clar quina és la relació que es pot establir entre la globalització i la informàtica, vaig utilitzar un altre acudit, aquell dels indis de la reserva que un dia de tardor van preguntar al seu nou cap si l’hivern seria fred. Aleshores, el cap educat segons els costums del món modern, no en tenia ni idea. Però, per curar-se en salut va aconsellar a la tribu que recollís llenya i estigués preparada per a un hivern fred. Al cap d’uns dies, se li va acudir una idea pràctica d’última hora, i va trucar al Servei Meteorològic Nacional per preguntar si preveien un hivern gaire fred. El meteoròleg va contestar que, efectivament, creia que l’hivern seria força fred. Amb aquesta informació el cap va aconsellar a la tribu que arreplegués encara més llenya. Dues setmanes després, el cap va tornar a posar-se en contacte amb el Servei Meteorològic i li van dir que certament semblava que l’hivern seria molt fred. El cap va recomanar a la tribu que recollís fins a l’últim branquilló que trobessin. Un parell de setmanes més tard, el cap va tornar a trucar al Servei Meteorològic i va preguntar quina mena d’hivern esperaven i el meteoròleg li va dir que preveien que seria un dels hiverns més durs de la història. El cap de la tribu aleshores va tornar a preguntar com ho sabien tan segur i el meteoròleg va contestar: - els indis estan arreplegant llenya com bojos!

Quelcom semblant succeeix entre la globalització i la informàtica? Sense el desenvolupament d’una no s’hagués produït el desenvolupament de l’altra? En certa manera és així, la globalització actual (de fet des de sempre els humans tendim a globalitzar costums, idees i pensaments quan ens interelacionem amb els altres) ha ajudat al desenvolupament informàtic i al seu torn la informàtica (amb Internet al capdavant des dels últims anys) ha impulsat la globalització fins a uns límits insospitats.

Potser havia d’haver explicat més acudits perquè és una bona manera d’atreure l’atenció de l’audiència. Però no em vaig utilitzar cap més, tot i que vaig seguir amb les comparacions animals, per dir-ho així. A part de pollastres que creuen carreteres i de peixos que es mosseguen la cua, vaig parlar de crancs per fer un petit resum històric del desenvolupament de la informàtica des de meitats del segle XX, i d’aranyes i teranyines internàutiques per mostrar les contradiccions de la xarxa (vicis i virtuts) o millor dit, tal i com va assenyalar un dels assistents en el posterior debat, les paradoxes de la xarxa de xarxes o Internet. També vaig parlar de lleons fent referència al que escrivien en els seus mapes els antics romans per assenyalar les regions inexplorades i desconegudes: “hic sunt leones” (aquí hi ha lleons). Més enllà del món conegut tot esdevenia incert i problemàtic. Avui en dia quan anem més enllà del món físic conegut i ens connectem al món virtual d’Internet (seria el lleó dels romans) la incertesa i els problemes es generen ràpidament. A més, de les virtuts i/o vicis, Internet genera tot un munt de problemes, sobredimensionats per la globalització, com per exemple: el de la identitat nacional i individual; la fiabilitat de la informació i el de l’ètica de la informació (global, segons Luciano Floridi).

Per últim, vaig recórrer a la imatge del mussol de Minerva per representar a l’ètica i a tota la reflexió filosòfica necessària en un món cada vegada més connectat i dispers. Un món on cada vegada és més difícil establir un pacte social entre tots els participants, que asseguri un mínim espai compartit comú de manera horitzontal on hi hagi tolerància i es puguin aclarir algunes nocions bàsiques com per exemple les de propietat i llibertat.

2009

Avui comença un nou any ple de propòsits i desitjos. Alguns esperen que sigui un any millor que l’anterior, en canvi d’altres potser esperen que almenys sigui igual. Diuen que el 2008 era l’any de la crisi, però ja veurem que passa aquest any. Els més optimistes auguren prosperitat i els més pessimistes un munt d’adversitats. Només espero que sigui un any menys violent, sense guerres, sense maltractaments i molt més filosòfic.

Un vídeo musical per a tots aquells que malauradament encara utilitzen la violència:

Respecte a que sigui un any més filosòfic, potser ajudi la nova campanya publicitària als autobusos de Barcelona promoguda per la Unió d'Ateus i Lliurepensadors juntament amb Ateus de Catalunya i la resta d'associacions federades en col·laboració amb la British Humanist Association. (Llegir notícia de la campanya) - (Enllaç directe a la web de la campanya)

“La religió està acostumada a coses gratuïtes: exempció d'impostos, respecte no guanyat i el dret a rentar el cervell dels nostres nens… Crec que aquesta campanya posarà a la gent a pensar, i pensar és un anatema de la religió… Veiem tantes campanyes de salvació a través de Jesús amenaçant-nos amb el càstig etern que estic segur que una campanya com aquesta serà rebuda com una alenada d'aire fresc, i si a més de posar a la gent a pensar les fa somriure, doncs molt millor” Richard Dawkins (Biòleg evolucionista i Catedràtic de Divulgació Científica de la Universitat de Oxford).

Filosofia de la vida quotidiana

Ara mateix a Girona cau aiguaneu. Llegeixo al facebook que un meu amic de les altes muntanyes treu neu de davant de casa seu per poder treure el cotxe. Malgrat les inclemències climàtiques aquest matí als Serveis Territorials de la delegació d’educació de Girona centenars de persones, millor dit de mestres nouvinguts i d’altres en la recerca d’una plaça millor, feien cua al carrer sota els paraigües. Per sort l’amabilitat d’un funcionari ens ha advertit una hora i mitja abans de tancar que si no volíem esperar en va, anéssim a uns altres Serveis Territorials a registrar els documents que portàvem. Alguns hem acabat fent una petita cua a Medi Ambient. No hi ha com ser ecologista en algunes ocasions.

No és res estrany, donada la nostra condició social en situacions extremes, el fet que allà esperant a que ens toqués el torn, hàgim establert relacions socials de companyonia i de solidaritat. Els humans en situacions descontrolades ens apinyem més que mai. El pitjor de tot és que mentre estàvem allà esperant, altres estaven fugint com podien dels míssils que els arribaven de l’altre costat de la franja. Per alguns la vida quotidiana és molt més complicada del que mai ens podríem imaginar.

S’han fet diferents estudis des del camp de la Sociologia sobre la realitat de la vida quotidiana. P. Berger i Th. Luckmann en el seu llibre La construcció social de la realitat han analitzat com es construeix el nostre coneixement social a partir del sentit comú de la vida quotidiana. Segons els autors citats, la vida quotidiana es presenta com una realitat que l’home interpreta i dóna coherència de forma subjectiva. L’objectiu és presentar el món d’una manera ordenada a través de la intersubjectivitat. La vida quotidiana no pot existir sense una interacció i una comunicació constant amb els altres. És per això que el llenguatge i el diàleg són imprescindibles (fet que avui en dia alguns països han oblidat). Però és també a partir del llenguatge com s’estableixen rituals, rutines, prejudicis, expectatives, universos simbòlics, legitimacions, institucions, cosmovisions... diferents i sovint tan contraposades que entren en conflicte.

"Ara per ara, el que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica; és a dir, que l'home (no aïlladament, clar, sinó com membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció. El producte repercuteix sobre qui ho ha produït. Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduit en la consciència gràcies a la socialització), ens ocuparem amb bastant detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun correspon a una característica essencial del món social. La societat és un producte humà. La societat és una realitat objectiva. L'home és un producte social." P. Berger i Th. Luckmann: La construcció social de la realitat.

Blog en crisi

Ara que es parla tant de la crisi econòmica, sembla que un altre tipus de crisi està afectant també a alguns blogs i sobretot al meu. Mentre alguns blogs han preferit tancar per les festes de Nadal. Altres tot el contrari, han tornat amb energies renovades. No sé si aquest serà el cas d’aquest blog, que s’ha anat mantenint sense gaire esma els últims mesos.

Alguns anuncien, potser prematurament, la mort dels blogs. Les noves xarxes socials, com el facebook, ofereixen altres possibilitats de contacte, però no veig clar fins a quin punt poden arribar a substituir els blogs.

Les xarxes socials serveixen per establir relacions, per saber qui és amic de qui, o que fa què amb qui. Es poden crear grups, com el que han creat alguns professors del meu Institut, per convocar sopars, reunions d’esbarjo, viatges diversos, penjar fotos d’excursions o sopars... En aquest sentit estan molt bé, però no són el medi més ideal per a escriure reflexions personals gaire extenses, ni que per a qui vulgui les comenti, com en els blogs. Clar que en les xarxes socials, també es pot crear un perfil obert a tothom, però no es recomanable (n'hi ha que han perdut la feina), a més tampoc serveix per a qui no hi estigui inscrit, perquè no hi podrà interactuar. En la xarxa social virtual, com en la vida real, només hi poden participar els que pertanyen a la xarxa i cada vegada hi ha més grups ocults, petites sectes per a membres escollits on ningú hi té accés, com és el cas del grup del meu Institut (per molt que el busqueu no el trobareu mai).

Tot i això, s’ha de reconèixer com la gran capacitat enlluernadora de les xarxes socials, està provocant un allau de noves inscripcions cada dia que passa. Fins i tot, alguns governs ja les estan considerant un perill. A Montenegro han tancat l’accés als funcionaris en hores de treball i en altres llocs com Canadà han prohibit l'accés als soldats i a Polònia l'han prohibit als policies.

Esperem que davant d'aquesta novedosa allau de les xarxes socials, els blogs segueixin resistint.

Sense temps

Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc prou temps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.

Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.

D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redes que la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.

També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.

El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.

Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell?
La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”

“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10

“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física