No som perfectes

Penso que per més que busquem la perfecció, no arribarem mai a assolir-la. De fet, què és la perfecció? Per Plató les idees eren perfectes, però per a ser-ho no podien estar en aquest món ple d’imperfeccions. Les idees habitaven en un altre món etern, immutable i perfecte. Pels antics grecs el canvi era incompatible amb la perfecció. El mateix Aristòtil va dividir el cosmos en dos regions: la sublunar, lloc del canvi i de la contingència, representada per la Terra; i, la suprallunar, lloc de perfecció i immutabilitat on no hi ha canvi ni alteració possible, a excepció del moviment circular i uniforme dels planetes portats per les seves esferes.

La filosofia medieval va continuar aquesta idea i va identificar la veritat i la bellesa amb la perfecció. Aquesta, però, només era possible en un ésser suprem perfecte o Déu. Leonardo da Vinci va intentar dissenyar les proporcions de l’home perfecte (en referència al cos). La proporció i l’equilibri, van ser els distintius de la perfecció durant el Renaixement. En la il·lustració la perfecció es va cercar a través de la idea de progrés. Pel romanticisme, en canvi, només era perfecte la naturalesa. Així, amb el pas dels anys i dels segles els humans varem anar acceptant que la perfecció no era al nostre abast.

Els humans no hem estat mai perfectes i segurament no ho serem mai. Amb tot sempre hem estat cercant la perfecció. Volem millorar, fer les coses més bé, tenir un cos perfecte, una ment perfecte... Però a vegades aquest és un objectiu que està més enllà de les nostres possibilitats. Al final potser acceptarem que és millor no ser perfectes. Com seriem si fóssim perfectes? Sempre diríem la veritat? No canviaríem mai? No ens equivocaríem? No seria tot molt més avorrit? A més a més, els crítics al meu bloc no aprofitarien les meves imperfeccions per a criticar-me. Només quan m’equivoco aconsegueixo que algú comenti els meus articles.

"Tots som humans, i com a humans ens podem equivocar, els humans no som perfectes" B. Pascal: Pensaments

El sentit de la poma

Ahir algú es va deixar abandonada una poma al meu cotxe. És un senyal? Per què no deixar-se un llibre, una carpeta, un paraigua? Per què precisament una poma? Des de temps remots les pomes han estat símbols importants de l’imaginari col·lectiu. La primera i més coneguda de les pomes és la del relat bíblic del Gènesi. La poma era la fruita que penjava de l’arbre del coneixement del bé i del mal. (Rectificació: Tot i que no s'especifica quin fruit era el de l'arbre del coneixement del bé i del mal la iconografia popular l'atribueix a una poma). Eva, seduïda per la serp, va temptar a Adam amb un fruit (suposadament una poma) i des d’aleshores van ser expulsats per sempre del paradís. A partir d’aquell moment van haver de treballar per poder sobreviure. Els humans van quedar per sempre més condemnats a tota mena de desgràcies. Per això, encara avui en dia es parla de la poma de la discòrdia.

De fet el primer cop que trobem aquesta fruita amb el seu nom és en els mites grecs i en els contes infantils. Per exemple en el conte infantil de la Blancaneus la bruixa dóna una poma emmetzinada que provoca l’endormiscament etern de la pobre Blancaneus, fins que el príncep va a despertar-la amb un petó.

Amb tots aquests exemples, sembla ser que la poma no és un bon senyal. El seu simbolisme apunta a un reguitzell de desgràcies i mals auguris. És per aquesta raó que em pregunto: què faig amb la poma abandonada al meu cotxe? La guardo fins que la pugui tornar al seu propietari o me la menjo sense fer cas de les possibles conseqüències negatives?

La filosofia detergent

"En el món filosòfic hi ha molts filòsofs que deliren". Aquesta va ser la primera frase que vaig sentir ahir a l’entrar en una conferència que havia començat pocs minuts abans a l’Ateneu Barcelonès. De què anava? Quin era el tema? Doncs, no era un altre que el de Wittgenstein i la filosofia. El conferenciant era el professor d’universitat Antoni Defez. A continuació va explicar com Wittgenstein defensa el sentit comú enfront el deliri filosòfic. Certament, vaig pensar, de deliris filosòfics n’hi ha de tota mena, per triar i remenar. Alguns deliren tant que s’inventen teories transcendents del que no es pot parlar i seria millor guardar-ne silenci, com diria Wittgenstein. Aquest, però no era el cas del filòsof conferenciant.

Tot seguit T. Defez va formular una pregunta, prou interessant pels mals vents que tornen a bufar des de certes institucions a favor d’una minimització de la presència de la filosofia a l’ensenyament secundari. La pregunta en qüestió era: Quin és l’objectiu de la filosofia? Per Wittgenstein és perseguir la claredat i la transparència, ha de servir per deixar en calma els pensaments. Per aquesta raó una de les condicions imprescindibles per filosofar és desconfiar del llenguatge i analitzar el mateix llenguatge. La filosofia és com un detergent que ens ha d’ajudar a netejar el llenguatge per distingir el que té sentit del que no en té. Perquè, tot i que el llenguatge dóna sentit a les nostres vides, també ens fa cometre molts errors. El llenguatge ens pot conduir, sense que ens adonem, a delinquir en sentit filosòfic. Només podem pensar el que el llenguatge ens permet, és com una presó que oprimeix el nostre pensament. Tanmateix, seguim insistint, lluitant contra les limitacions del llenguatge. No ens conformem amb el llenguatge científic, clar i precís, volem anar més enllà i expressar el metafísic.

La filosofia no ha de propiciar coneixement, va continuar dient T. Defez. L’objectiu últim és el silenci, no de l’ignorant sinó del savi. No s’ha de caure en el parany dels mots. No es tracta de construir una teoria sinó de callar. “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Així finalitza el Tractatus de Wittgenstein. No es tracta però de callar de tot, sinó només d’allò que no té sentit parlar-ne.

Va continuar parlant de Wittgenstein i del filosofar, però de moment en guardaré silenci fins el proper missatge del bloc.

La venjança de la Terra

Venjar-se és una acció mitjançant la qual quelcom o algú torna una ofensa a qui l’ha realitzat. La venjança és el resultat del ressentiment per un mal rebut. Segons el nou diccionari de la llengua catalana la venjança és una punició que hom infligeix a algú per satisfer el seu ressentiment per un dany, per un greuge, etc., inferit per aquest a ell o a altri. Segurament un dels filòsofs que més ha tractat la qüestió de la venjança ha estat Nietzsche a l’atribuir aquest ressentiment venjatiu als esclaus per fer front al poder dels nobles.

“La rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan el ressentiment mateix es torna creador i engendra valors: el ressentiment d’aquells éssers als qui els està vedada l’autèntica reacció, la reacció de l’acció, i que es resquiten únicament amb una venjança imaginària.” La genealogia de la moral. Alianza, Madrid 1980, p. 42-46.

Però ara no vull parlar de la venjança humana, sinó de la Terra. Avui, dia 22 d’abril, és el dia de la Terra i s’estan realitzant diferents actes a tot el planeta. En relació a aquesta celebració, fa pocs dies que James Lovelock acaba de publicar un llibre que porta per títol La venjança de la terra. En aquest llibre s'explica què està passant al planeta i com es pot solucionar.

La veritat és que amb tot el canvi climàtic que estem patint i amb l’estiu avançat a l’abril, es podria començar a pensar que realment estem sotmesos a una mena de venjança de la terra amb molt males intencions. Serem a temps d’arreglar-ho o acabarem tots rostits o anegats abans del que ens pensem?

Som valents?

Entre els tèrmits n’hi ha uns quants que se sacrifiquen pels altres quan hi ha perill. Són els anomenats tèrmits soldats. Trobaríem altres exemples en el regne animal. En cap cas es tracta d’una acció realitzada voluntàriament i de manera conscient. Ho fan per pur instint. Cadascú ha de complir amb la funció que la genètica els ha assignat.

En els humans quan un se sacrifica pels altres, es pot parlar d’instint? Existeix algun gen que ens mani a morir pels altres? Amb tot, existeix un cert instint de protecció dels més propers, de la família més pròxima. Però, i amb la resta de la humanitat?

El professor Liviu Librescu va situar-se davant la porta de l’aula per a evitar que el jove assassí matés als seus alumnes. D’on va treure el suficient coratge per a fer-ho? Va ser el resultat d’un instint de protecció? Se sentia innatament responsable de la vida dels seus alumnes? Em pregunto si jo hauria fet el mateix. Molt probablement, sí. La qüestió que em plantejo és per què? Per què sacrificar la pròpia vida per uns altres que no són familiars, sinó simplement amics o coneguts? Per què no amagar-se, arrencar a córrer, fugir cames ajudeu-me? És que potser el professor no va tenir cap altra alternativa? Va ser un simple heroi per les circumstàncies? El seu valor o coratge va ser fruit d’un instint indefugible o bé el resultat d’un sentiment moral comunitari adquirit per l’educació?

Segons Hobbes la naturalesa humana és egoista per naturalesa. “Homo homini lupus”, l’home és un llop per als altres homes. El jove estudiant que va disparar als seus companys n’és un exemple. Però, i el cas del professor Liviu Librescu? Segons R. Dawkins (El gen egoista) som egoistes solidaris. És a dir, ajudem als altres per assegurar la nostra supervivència. Però, en el cas del professor, no va ser així. La seva solidaritat no va assegurar la seva pròpia supervivència. Potser al final haurem de donar la raó a Rousseau quan es refereix a la bondat natural humana? o a D. Hume quan fonamenta la moral en el sentiment innat de simpatia vers els altres? O simplement tenir més o menys valor per afrontar algunes situacions perilloses és una disposició natural que aprenem al llarg de la vida?

Seguíem llegint a classe L’Utilitarisme de J. S. Mill:

“Si d’altra banda, com crec, els sentiments morals no són innats, sinó adquirits, no per aquesta raó són menys naturals. En els homes és natural parlar, raonar, construir ciutats, cultivar la terra, si bé totes aquestes facultats són adquirides. [...] Com aquelles altres capacitats esmentades, si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa, és un brot que sorgeix naturalment d’ella; i és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.”

Una societat culpable?

És molt fàcil donar les culpes sempre als altres. Una mostra n’és el darrer cas de violència social que ha tingut lloc als Estats Units. El jove estudiant asiàtic, que va disparar sense gaires contemplacions als seus companys d’Universitat i a tots els que es va trobar pel camí, va deixar una nota donant les culpes de tot a la societat. Però, és la societat la culpable?

Certament no vivim en la millor de les societats possibles. La nostra societat té moltes mancances i punts discutibles, i fins i tot rebutjables. Ara bé, aquest no és un motiu de pes que justifiqui certes accions violentes indiscriminades. Començar a matar al primer que se’ns creua pel davant, no soluciona absolutament res. També, es pot protestar pacíficament i en moltes ocasions amb més bons resultats.

Les accions es poden explicar de moltes maneres. En tota acció s’han de tenir en compte els motius personals, les raons que les justifiquen i les intencions que es tenen per dur-la a terme. L’acció del jove estudiant es pot explicar per molts motius: estava enfadat, volia venjar-se del que ell considerava una situació social d’injustícia... Amb quina intenció? Doncs, podria ser per protestar, sortir als diaris, fer mal... Però, si analitzem la situació des d’un punt de vista extern, una de les raons més probables és que el jove patia un trastorn psicològic greu. La qüestió, potser més important és quina era la causa d’aquest trastorn. Havia estat la societat qui l’havia provocat?

Mentrestant llegíem a classe L’utilitarisme de J.S. Mill:

“La persona es diu per a ella mateixa, jo sento que estic obligat a no robar o matar, trair o enganyar: per què estic obligat a promoure la felicitat general, però? Si la meva felicitat resideix en una cosa diferent, per què no li puc donar tota la prioritat?

Si el punt de vista adoptat per la filosofia utilitarista sobre la naturalesa del sentit moral és correcte, aquesta dificultat es presentarà sempre, mentre les influències que formen el caràcter moral no hagin rebut del principi el mateix suport que han rebut d’algunes de les seves conseqüències –fins que gràcies al millorament de l’educació, el sentiment d’unitat amb els nostres semblants (i no es pot negar que això és el que va intentar Crist) es trobi tan profundament arrelat en el caràcter, i per a la consciència formi part de la nostra naturalesa tan íntegrament com ho fa ordinàriament l’horror al crim en joves ben criats.”

Tecnologia i societat

Actualment la tecnologia ens envolta en qualsevol de les activitats quotidianes que realitzem, des que ens llevem fins que ens anem a dormir. Aparells d’ús particular com el secador de cabell, la torradora, la cafetera, la nevera, la rentadora... entre d’altres aparells tècnics –entre els quals es poden incloure totes les TICs- ens són gairebé imprescindibles en el món occidental desenvolupat. El consum d’aparells tecnològics ha provocat com a conseqüència una unificació dels individus, com no s’havia produït mai abans. Es podrien establir, d’aquesta manera dos grups diferents: per una banda, els que tenen l’accés al consum, gaudint de tots els seus avantatges i comoditats; i, per altre part, els que són consumits a causa del seu ínfim poder adquisitiu i per tant exclosos de les noves tecnologies.

En aquesta època on la tecnologia és considerada com una eina de domini de la naturalesa i un mitjà per a desenvolupar les capacitats humanes en tot el seu abast, es pot passar, imperceptiblement a vegades i en d’altres més visiblement, de la tècnica del domini a un domini de la tecnologia. Una de les causes de la ceguesa i seducció del domini tècnic la podríem trobar en el fet que el segle XX és un segle totalment tècnic on l’humà gairebé no pot viure sense la tecnologia, ja sigui en l’àmbit estrictament industrial o en l’àmbit més general dels instruments d’ús individual. La impressió més comunament acceptada és que l’humà no és res sense l’aparell tecnològic. La tecnologia domina en tots els àmbits de la vida quotidiana i gràcies a l’electricitat, que va provocar la segona gran revolució industrial, vivim en un moment de revolució tecnològica que afecta, vulguem o no, a tota la nostra vida i manera de fer les coses.

Per L. Mumford és possible un domini de la tecnologia fent un ús apropiat de la mateixa. Per J. Habermas, és necessari millorar la comunicació amb la naturalesa i no de canviar la tècnica. En canvi J. Ellul considera que malgrat tots els esforços per alliberar-nos del domini de la tècnica aquesta segueix el seu curs imparable sense que puguem fer-hi res. La llei principal de la nostra època, segons Ellul és la següent: “Tot el que és tècnic, sense distinció del bé i del mal, s’utilitza necessàriament quan se’n disposa.” L'Edat de la tècnica.

És la tecnologia la que s'adapta a la societat, i no a l'inrevés? http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2353089

http://www.uoc.edu/premsa/reportatges/comunicacions_mobils.html