Primer dia a Olot

A les 7:30 del matí sortia de Girona. Una hora de carretera després de l'accident de circulació. El coll entumit i el braç mig esquinçat. Quan he arribat a Olot a les 8:30, em feia mal tot. Després m'he anat trobant millor (és un dir). Canvis en l'horari. Tres tardes i tots els matins del món. A les 14.15 he sortit de l'institut. He arribat a Girona a les 15:15, dinar a les 15:30. Avui no havia de quedar-me tota la tarda fins a les 17:45 només per treballar una hora. Els dilluns, dimarts i dimecres sí. Els dilluns i dimarts de les 8:40 fins a les 17:45 a Olot (plaça definitiva fins que pugui canviar-la en algun concurs de trasllats). No em queixo, només descric els fets.

Volem ser lliures?

“No n’hi ha prou amb desitjar la llibertat, sinó que s’ha de voler” afirmava de manera contundent el filòsof Josep-Maria Terricabras en una xerrada sobre "L'alliberament nacional dels Països Catalans i la Nova immigració: drets civils, polítics i nacionals". En aquesta xerrada també hi participava Mustafà Shaimi que va explicar la situació d’esclavitud que encara es viu en alguns països africans. Allà hi van els empresaris dels països més desenvolupats a triar els seus treballadors, com abans hi anaven els mercaders d’esclaus. Els que no són contractats emprenen un viatge arriscat que els pot costar la vida.

Avui en dia l’esclavitud encara existeix, però pren altres formes. És un esclavatge emmascarat ja sigui per les condicions econòmiques o per les condicions polítiques. Els menys desenvolupats econòmicament són esclaus dels més desenvolupats. Però, dins dels més desenvolupats econòmicament també hi ha una altra forma d’esclavitud, la política. Seguim essent esclaus, tot i que desitgem ser lliures. Per això, avui mentre marxava amb la torxa pels carrers de Girona, he pensat si realment volem ser lliures. I si ho volem, per què no ho som?

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l'univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d'agost de 2007"

De l'home al mico

Llegia l’altre dia una entrevista a Francesc Fígols on es defensava una nova teoria de l’evolució. Segons aquesta teoria l’home no vindria del mico sinó que fins i tot podria ser al revés: el mico podria venir de l’home. Una teoria sorprenent i original, però és realment així?

Fa anys que els creacionistes critiquen la teoria darwinista de l’evolució per les seves llacunes en la seqüència evolutiva. Les noves teories sintètiques i neodarwinistes tampoc han aconseguit aportar les proves definitives. Més aviat el que han provocat és més incertesa deixant, en alguns casos, tot el procés evolutiu en mans de l’atzar. Tot això ha contribuït a que en alguns estats dels Estats Units encara avui en dia estigui prohibit ensenyar la teoria de l’evolució a les escoles.

Francesc Fígols en el llibre Cosmos i Gea proposa una nova teoria segons la qual l’home seria l’embrió original de la resta de vertebrats existents, incloent-hi el mico. La teoria és original i fins a cert punt fa gràcia, sobretot si ens fixem en tot el que està passant en els nostre dies. En els darrers anys l’home cada cop es va tornant més mico.

“Com diu el naturalista Hermann Poppelbaum: «una i altra vegada, en la llarga marxa de l'evolució, ha estat aquesta qualitat de l'home de mantenir-se tot el temps en estat mal·leable el que ha permès el seu avenç ininterromput. L'home ha estat la cèl·lula mare de l'evolució terrestre. No va evolucionar a partir de cap organisme especialitzat, que seria una forma ja mineralitzada, sinó que té el seu propi origen independent, una trajectòria que encara podem veure reflectida en el desenvolupament de l'embrió humà, mirall de la seria, doncs, la raó per la qual no s'han trobat fòssils dels antecessors de l'home actual. I si no succeeix una troballa afortunada del tipus dels fòssils filogénesis». Aquesta fosfatització (tipus de fossilització que permet veure les empremtes de cossos tous), és possible que mai no es trobin: les famoses baules perdudes estarien definitivament perdudes." (pàg. 275) F. Fígols: Cosmos y Gea

Rehabilitar el món

Ahir mentre estava fent els exercicis de rehabilitació vaig pensar que potser també caldria rehabilitar el món. Segons el Diec2 rehabilitar és restituir al seu primer estat, d’on era caigut, o bé restablir en l’estima dels altres. Rehabilitar, doncs, és habilitar de nou, restablir o restituir una cosa al seu estat anterior. Però també es pot entendre com millorar alguna cosa que ha caigut o ha patit una fractura, esquerda, ruptura o trencament. És en aquest sentit que es podria aplicar el terme al món actual. Ara que es parla de la fractura digital i social un xic de rehabilitació no estaria de més. Serviria si més no per millorar les condicions socials de certs fragments marginats de la societat i evitaria enfrontaments sense sentit.

Així, a poc a poc intentava anar girant el coll entumit d’un cantó cap a l’altre i observava les diferents perspectives de la sala de rehabilitació. Amb el món també caldria fer el mateix. Se l'hauria d'obligar a fer aquests exercicis. A vegades es tendeix a mirar només cap un cantó, el que més interessa, i s’oblida mirar cap a l’altre banda.

Amb l’escalfor de la làmpada enfocada al meu coll em vaig adonar que el món també s’està escalfant globalment, però només de temperatura i no en les relacions socials que és on més convindria.

Les corrents elèctriques polsants damunt l’espatlla em van fer recordar primer de tot en els problemes en el subministrament d’electricitat d’aquest estiu a Barcelona. Després, però, vaig pensar en com el món necessita més corrents polsants per ajudar-lo a reaccionar i convertir-lo en un món més habitable.

El que no em mata, m'enforteix.

Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) Filòsof alemany.

Vacances accidentades

Avui és l’últim dia de vacances i he decidit tornar a escriure al bloc. Suposo que amb el dia assoleiat que fa, molts deuen haver aprofitat per anar a la platja a prendre el sol i banyar-se. Jo també hi estaria, si no fos perquè encara m’estic recuperant de l’accident de cotxe que vaig tenir fa uns dies. Ara haig de prendre el sol a la terrassa i posar-me sota la dutxa una estona quan no puc més.

De fet, puc dir que he tingut sort dins de la mala sort. La culpa va ser d’un conductor que no es va aturar i va empènyer al cotxe de davant seu que pretenia creuar la carretera però que al veure’m s’havia parat. Aleshores en aquell just moment passava jo i vam xocar. Tot i la trompada (cotxe sinistre total) no m’he fet gaire res. N’hi ha d’altres que no tenen tanta sort i es queden a la carretera. D’ells no se’n parla gaire. En canvi aquests dies han estat recordant repetitivament l’accident mortal de la Diana de Gales en tots els canals de televisió. Ella era famosa i els altres no ho són. El seu accident va produir-se en condicions estranyes, però no sempre els accidents succeeixen en condicions normals. El més greu és convertir els accidents en normalitat.

A tot això he pensat amb el que deia Aristòtil sobre els accidents: en grec “symbebèkos” és el partícip del verb “symbainein” que significa “anar amb”. Accident és el que va amb una substància, és a dir, el que pertany a una substància o es diu d’una substància. El que és “per accident” s’oposa al que és “per sí”. La distinció entre substància i accident compleix una doble funció en Aristòtil: permet lluitar contra la sofística (i mostrar que l’accident pot canviar sense que la substància sigui anorreada) però, sobretot, li permet identificar accidents que existeixen sempre –sense formar part de la substància- i així fonamentar la ciència.

“Després, Aristòtil fa una divisió de l’ésser en grans grups, lògicament traçats, en els quals es distribueixi tota la realitat, divisió a la qual dóna el nom de categories. Abans de res, les coses es divideixen en substància i accident. Substància és allò que existeix en si, accident allò que requereix d’un altre per existir ell. Així, una taula, un arbre, són substàncies; però el color blanc, la bondat, el riure, són accidents perquè no es donen sols, aïllats, sinó en un altre, en alguna cosa que és blanca, que és bona o que riu.” Text extret de: GAMBRA, R. Historia sencilla de la filosofía. Rialp, Madrid, 1989. 16a ed.

Així va quedar el meu cotxe

Tancat per vacances

L’essència dels blocs

Què és el que fa que una cosa sigui el que és? Quina és la seva essència? Què és el que hi ha darrere les aparences? Aquestes són algunes de les preguntes més antigues en la història del pensament filosòfic. Per alguns allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra cosa és el que queda a través del canvi. Per altres el mateix canvi era la pròpia essència, allò que dóna sentit al que és. El filòsof grec Heràclit ho va deixar ben clar, el moviment, el canvi, és el sentit del que existeix. Per contra, el seu contemporani Parmènides no acceptava el canvi, perquè no es pot conèixer el que és si està en continu moviment. Proveu de llegir aquest bloc tot movent la pantalla de l’ordinador, és gairebé impossible!

Tanmateix, Plató dirà que tot el que veiem a través dels ulls físics és un engany i només podem conèixer fent servir els ulls de la ment, és a dir, pensant. Per Plató l’essència només es podia pensar, i les idees eren el que donaven sentit a la realitat, perquè eren permanents i perfectes. Però, aleshores com s’explicava el canvi? Aristòtil va voler donar una resposta i va dir que el que és està constituït per una substància composada per matèria i forma. La matèria canvia i la forma és l’essència permanent que explica la realitat del que és. Tot i això si la forma o essència està dins de les coses és difícil poder-la conèixer, cal un gran esforç d’abstracció.

Amb el pas dels segles els filòsofs van intentar donar una resposta a quina és l’essència de la realitat. Per alguns l’essència només es podia trobar pensant i per altres era impossible trobar-la perquè només els sentits ens poden guiar en el coneixement. Kant al segle XVIII va proposar una sinergia entre sentits i pensament, però el resultat va ser molt subjectiu. Els idealistes van imaginar una essència absoluta que ho integrés tot, però tampoc se’n van sortir en el seu afany de copsar la totalitat. Al final després de molts intents, el gran filòsof Nietzsche dirà, deixeu-vos estar d’essències, perquè tot són metàfores. I així ens hem quedat, esmaperduts cercant una essència imaginada i inventada per nosaltres mateixos.

Segons algunes definicions: un bloc és un espai personal d’escriptura a Internet, una mena de diari en línia on cada article té una data de publicació i els temes tractats són diversos. Amb tot, em segueixo preguntant, què és el que fa que un bloc sigui un bloc? Quina és la seva essència? Quin és el seu sentit? Si un bloc no té comentaris dels seus lectors, ja no és un bloc? Si un bloc no té lectors, deixa de ser un bloc? És el que s’escriu el que constitueix l’essència del bloc o el pensament que provoca més enllà del que s’hi diu?