dimecres, 13 de juny de 2007

Primer pensar, després sentir

Descartes i Plató han estat els autors triats aquest any a les proves de selectivitat. En el primer, un fragment del Discurs del mètode on s’adverteix que aquells que només es refien dels sentits sense fer ús de la raó no copsaran mai el que és Déu i l’ànima. Només podran imaginar el que són però no en tindran coneixement. És precís fer ús de l’enteniment per assegurar-ne el seu coneixement. Racionalisme pur i dur. La raó primer de tot i després els sentits. Un consell força assenyat per als temps que corren, on ens deixem endur per les aparences quan hauríem de fer més cas al bon sentit.

En el segon text de La República de Plató, “más de lo mismo”. El famós mite de la caverna on els presoners dels sentits han d’alliberar-se per contemplar les idees i per damunt de tot la idea de bé. La raó és una altra vegada la protagonista. Només amb el pensament sabrem què és el bé i un cop sapiguem què està bé i què no, podrem actuar assenyadament en la vida privada i en la pública.

La insistència en l’ús de la raó, del bon sentit, del seny, no deixa de ser curiosa. Tot un missatge per les noves generacions dirigides pel poder de la publicitat i dels mitjans de comunicació que donen prioritat als sentits.

Opció A

Però, allò que fa que molts pensin que és difícil conèixer el que és Déu, i fins i tot el que és la seva ànima, és que no eleven mai el seu esperit per damunt de les coses sensibles i que estan tan acostumats a no considerar res si no és imaginant-ho —que és una manera de pensar apropiada per a les coses materials— que tot allò que no és imaginable els sembla que és inintel·ligible. Cosa que és bastant palesa pel fet que, fins i tot els filòsofs, admeten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l’enteniment que no hagi estat anteriorment en els sentits, on, tanmateix, és segur que mai no han estat les idees de Déu i de l’ànima. I em sembla que aquells que volen usar la imaginació per comprendre-les fan igual com si, per sentir els sons o flairar les olors, volguessin servir- se dels ulls; i amb aquesta diferència afegida: que el sentit de la vista no ens assegura pas menys que l’olfacte o l’oïda la veritat dels seus objectes respectius, mentre que ni la imaginació ni els sentits ens poden assegurar mai res si no hi intervé l’enteniment.

René DESCARTES. El discurs del mètode, IV

Opció B

Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han dit abans; tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge dels presoners, i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol. I si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura. [...] És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d’intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.

PLATÓ. República, 517

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada