Ara mateix a Girona cau aiguaneu. Llegeixo al facebook que un meu amic de les altes muntanyes treu neu de davant de casa seu per poder treure el cotxe. Malgrat les inclemències climàtiques aquest matí als Serveis Territorials de la delegació d’educació de Girona centenars de persones, millor dit de mestres nouvinguts i d’altres en la recerca d’una plaça millor, feien cua al carrer sota els paraigües. Per sort l’amabilitat d’un funcionari ens ha advertit una hora i mitja abans de tancar que si no volíem esperar en va, anéssim a uns altres Serveis Territorials a registrar els documents que portàvem. Alguns hem acabat fent una petita cua a Medi Ambient. No hi ha com ser ecologista en algunes ocasions.
No és res estrany, donada la nostra condició social en situacions extremes, el fet que allà esperant a que ens toqués el torn, hàgim establert relacions socials de companyonia i de solidaritat. Els humans en situacions descontrolades ens apinyem més que mai. El pitjor de tot és que mentre estàvem allà esperant, altres estaven fugint com podien dels míssils que els arribaven de l’altre costat de la franja. Per alguns la vida quotidiana és molt més complicada del que mai ens podríem imaginar.
S’han fet diferents estudis des del camp de la Sociologia sobre la realitat de la vida quotidiana. P. Berger i Th. Luckmann en el seu llibre La construcció social de la realitat han analitzat com es construeix el nostre coneixement social a partir del sentit comú de la vida quotidiana. Segons els autors citats, la vida quotidiana es presenta com una realitat que l’home interpreta i dóna coherència de forma subjectiva. L’objectiu és presentar el món d’una manera ordenada a través de la intersubjectivitat. La vida quotidiana no pot existir sense una interacció i una comunicació constant amb els altres. És per això que el llenguatge i el diàleg són imprescindibles (fet que avui en dia alguns països han oblidat). Però és també a partir del llenguatge com s’estableixen rituals, rutines, prejudicis, expectatives, universos simbòlics, legitimacions, institucions, cosmovisions... diferents i sovint tan contraposades que entren en conflicte.
"Ara per ara, el que ens interessa subratllar és que la relació entre l'home (productor) i el món social (producte) és sempre una relació dialèctica; és a dir, que l'home (no aïlladament, clar, sinó com membre d'una col·lectivitat) i el seu món social estan en interacció. El producte repercuteix sobre qui ho ha produït. Exteriorització i objectivació són, doncs, moments d'un procés dialèctic constant. Del tercer moment del procés, que és la interiorització (per mitjà de la qual el món social objectivat és reintroduit en la consciència gràcies a la socialització), ens ocuparem amb bastant detall més endavant. Però ja des d'ara podem adonar-nos de la relació fonamental que hi ha entre aquests tres moments dialèctics de la realitat social. Cadascun correspon a una característica essencial del món social. La societat és un producte humà. La societat és una realitat objectiva. L'home és un producte social." P. Berger i Th. Luckmann: La construcció social de la realitat.
Ara que es parla tant de la crisi econòmica, sembla que un altre tipus de crisi està afectant també a alguns blogs i sobretot al meu. Mentre alguns blogs han preferit tancar per les festes de Nadal. Altres tot el contrari, han tornat amb energies renovades. No sé si aquest serà el cas d’aquest blog, que s’ha anat mantenint sense gaire esma els últims mesos.
Alguns anuncien, potser prematurament, la mort dels blogs. Les noves xarxes socials, com el facebook, ofereixen altres possibilitats de contacte, però no veig clar fins a quin punt poden arribar a substituir els blogs.
Les xarxes socials serveixen per establir relacions, per saber qui és amic de qui, o que fa què amb qui. Es poden crear grups, com el que han creat alguns professors del meu Institut, per convocar sopars, reunions d’esbarjo, viatges diversos, penjar fotos d’excursions o sopars... En aquest sentit estan molt bé, però no són el medi més ideal per a escriure reflexions personals gaire extenses, ni que per a qui vulgui les comenti, com en els blogs. Clar que en les xarxes socials, també es pot crear un perfil obert a tothom, però no es recomanable (n'hi ha que han perdut la feina), a més tampoc serveix per a qui no hi estigui inscrit, perquè no hi podrà interactuar. En la xarxa social virtual, com en la vida real, només hi poden participar els que pertanyen a la xarxa i cada vegada hi ha més grups ocults, petites sectes per a membres escollits on ningú hi té accés, com és el cas del grup del meu Institut (per molt que el busqueu no el trobareu mai).
Tot i això, s’ha de reconèixer com la gran capacitat enlluernadora de les xarxes socials, està provocant un allau de noves inscripcions cada dia que passa. Fins i tot, alguns governs ja les estan considerant un perill. A Montenegro han tancat l’accés als funcionaris en hores de treball i en altres llocs com Canadà han prohibit l'accés als soldats i a Polònia l'han prohibit als policies.
Esperem que davant d'aquesta novedosa allau de les xarxes socials, els blogs segueixin resistint.
Fa dies que no escric al blog, perquè no tinc proutemps. Sovint penso que els dies haurien de tenir més hores per poder fer tot allò que volem fer. Ara bé, segons alguns investigadors el temps és molt subjectiu i no deixa de ser una simple convenció.
Els Egipcis i Babilonis van ser els primers a mesurar el temps amb finalitats agràries. La primera descripció matemàtica del temps la donà Isaac Newton el 1687. En la seva teoria, el temps fluïa contínuament i de la mateixa manera per a tothom, és a dir, era absolut, etern i immutable. Newton, entenia l’espai i el temps com a dues entitats separades i independents. El 1905, però, Albert Einstein proposà que el temps no era absolut, sinó que, sota certes condicions, podia fluir a ritmes diferents. Les idees d’Einstein van culminar el 1915 amb la formulació de la teoria de la relativitat general. Aquesta teoria estableix que el temps i l’espai no són independents, sinó que resten units en una nova entitat anomenada espaitemps.
D. Eagleman (neurocientífic) explicava l’altre dia al programa Redesque la nostra concepció del temps és modificable, el nostre cervell pot modificar el temps segons les circumstàncies. Quan tenim un accident normalment es percep el temps com si passés tot molt més lent, però aquesta percepció és retrospectiva, és la memòria la que alenteix el temps. Quan un esdeveniment fa por, aquest es guarda alentit. El cervell de manera inconscient guarda en la memòria tot allò que ens passa segons el grau d’estrès o d’emoció que ens provoca.
També va explicar que el cervell processa la informació a diferents velocitats i després les sincronitza, però de fet tot passa al mateix temps. Vivim en el passat, perquè la nostra percepció de la realitat va una mica per enrere de la realitat. Sembla ser que en realitat vivim il·lusions temporals. La diferència d’una dècima de segon entre la imatge i el so pot crear el que s’anomena “dejà vu”. El nostre cervell interpreta el temps, perquè aquest és molt flexible.
El temps està format per diversos elements: la duració, la simultaneïtat i l’ordre temporal. Cadascun d’aquests elements interactua amb els altres per construir la nostra particular i pròpia percepció del temps.
Eduard Punset al final va preguntar: existeix el temps fora del nostre cervell? La resposta d’Eagleman va ser: “De la mateixa manera que els colors no existeixen realment, tampoc estem segurs de l’existència del temps fora de nosaltres.”
“...l'espai i el temps, que són per consegüent intuïcions pures que serveixen de fonament a ‘priori' a tot el que precedeix, i de les que, per consegüent, no es pot prescindir mai, i que precisament perquè són intuïcions pures a ‘priori' proven que són simples formes de la nostra sensibilitat, formes que han de precedir a tota intuïció empírica; és a dir, a la percepció dels objectes reals, i segons les quals els objectes poden ser coneguts a ‘priori', però només, per descomptat, com se'ns apareixen.” Kant: Prolegòmens a tota metafísica futura, §10
“Però sense canvi no hi ha temps; doncs quan no canviem en el nostre pensament o no advertim que estem canviant, no ens sembla que el temps hagi transcorregut, com els va succeir a aquells que a Sardenya, segons diu la llegenda, es van despertar del seu llarg somni al costat dels herois: que van enllaçar el ara anterior amb el posterior i els van unificar en un únic ara, ometent el temps intermedi en el qual havien estat insensibles. Per tant, així com no hauria temps si l’ara no fos diferent, sinó un i el mateix, així també es pensa que no hi ha un temps intermedi quan no s’adverteix que l’ara és diferent. I ja que quan no distingim cap canvi, i l’ànima roman en un únic moment indiferenciat, no pensem que hagi transcorregut temps, i ja que quan ho percebem i distingim diem que el temps ha transcorregut, és evident llavors que no hi ha temps sense moviment ni canvi.” ARISTOTIL: Física
El dijous dia 20 se celebrarà el Dia Mundial de la Filosofia arreu del món. Aquest dia va ser instituït per l'Organització de la Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) l'any 2002 com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments o reptes que se'ns plantegen [Enllaç al document: Informe del director general relativo a una estrategia intersectorial sobre la filosofía: http://unesdoc.unesco.org/images/0015/001502/150264s.pdf]. Es va triar el tercer dijous de novembre per commemorar el dia en què va néixer Sòcrates.
Aquest any, per primera vegada es faran diversos actes a Barcelona, però en diferents dies. El dimecres 19 (perquè és el dia en què la majoria dels alumnes de secundària no tenen classe per la tarda) a les 17 h, el Seminari Virtual de Filosofia, Filolist, ADHOC i el Grup de Didàctica de la Societat Catalana de Filosofia conviden a professorat i alumnes de secundària a l’acte de celebració del Dia Mundial de la Filosofia establert per la Unesco. Tindrà lloc a l’aula 409 de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (carrer Montalegre, 6). Hi han col·laborat el Departament d’Educació (SEZ Vallès Occidental IV) i la Facultat de Filosofia de la UB.
Alguns professors de secundària han proposat un acte més reivindicatiu com el d’escriure en alguna part del cos la paraula Filosofia. http://filosofiaenlafrente.blogspot.com/
D’alguna manera el que es pretén és reivindicar el lloc de la Filosofia en la societat actual i en l’educació. Després de la reducció d’hores de la matèria de Filosofia, potser fer més visible la Filosofia, apropar-la al públic en general, ens permetrà donar-li la importància que es mereix.
A més, el dijous 20 a les 19’30h a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès tindrà lloc un Teatre Fòrum: La mort de Sòcrates. A càrrec del Grup Dionisos, i un debat que anirà a càrrec de Miguel Candel i Sanmartín, doctor en filosofia, Dir. del Dept. d'Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB. Marta Figueras i Badia, professora de Filosofia de la Cultura i de Filosofia Contemporània a la UAB. Mariano Fernández García, llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i doctor en Història Contemporània per la UAB. I Enric Galbis i Mora, articulista i corrector editorial.
El dijous, abans d’anar al tradicional sopar de fires amb els profes de l’IES, vaig assistir a una conferència del psicòleg, expert en neurologia, Richard Haier. No ho vaig poder resistir. El títol prometia: Cervell i intel·ligència en dones i homes. Efectivament va ser interessant.
Haier va començar amb la pregunta: en quin lloc del cervell es troba la intel·ligència? Però abans calia definir què s’entén per intel·ligència. Va proposar una definició molt senzilla: la intel·ligència és el resultat de les diferències individuals en l’aprenentatge, la memòria i el raonament. Qualsevol definició ha d’incloure aquests aspectes i sempre tindrà alguna cosa a veure amb el cervell.
Els diferents estudis sobre la intel·ligència han arribat a la conclusió que hi intervenen diverses facultats mentals i que aquestes estan relacionades entre elles. La suma de totes les facultats és el que s’anomena factor general (g) que equival al IQ (quocient d’intel·ligència). També s’ha demostrat que la intel·ligència no depèn de l’esforç del cervell, sinó del grau d’eficiència. Aleshores la pregunta és: es fa més eficient el teu cervell mitjançant l’aprenentatge? S’han fet experiments amb el joc del Tetris i s’ha comprovat que és possible augmentar l’eficiència. Com més s’hi juga, més ràpid es processa la informació, el cervell ha de treballar menys i s’avancen més nivells en el joc.
També s’han trobat diferències en el funcionament del cervell dels homes i de les dones. Per exemple en les matemàtiques el cervell de les dones no s’activa cap àrea concreta, a diferència dels homes en què hi ha unes àrees del cervell més actives.
Una altra pregunta que es va plantejar fou: hi ha cap relació entre l’estructura cerebral i la intel·ligència? A través de diferents proves computeritzades s’ha comprovat que hi ha una estreta relació entre la matèria gris del cervell i la intel·ligència. A més matèria gris, més intel·ligència. Els homes tenen més matèria gris en l’àrea de la intel·ligència, en canvi en el cas de les dones està més diversificada. Les dones tenen més matèria blanca, que és la que afavoreix la connexió entre les diferents neurones i parts del cervell. La quantitat de substància gris o blanca en uns i altres depèn de factors genètics. Aleshores, Haier en un to irònic va preguntar al públic assistent si, en el cas que fos possible, els agradaria prendre una pastilla per millorar la intel·ligència i quan pagarien per ella. Al veure que ningú responia, va preguntar si preferirien una pastilla per l’èxit. Als Estats Units la majoria de la gent prefereix la segona pastilla, per què deu ser? Serà potser perquè la intel·ligència per ella sola no garanteix l’èxit?
A continuació va exposar les diferències en les capacitats mentals dels homes i les dones. La majoria de dones són més bones en qüestions verbals, oïda i vista (més sensibles), en canvi els homes tenen més visióespacial. Amb tot, va remarcar que l’educació té un paper molt important a l’hora de potenciar aquestes habilitats. De fet, estudiant les diferències ens podem adonar que no es poden fer estereotips i agrupar les persones per classes, gèneres...
Per introduir l’última part de la conferència, Haier va utilitzar la frase: “use it or lose it” (o l’utilitzes o el perds) per assenyalar la importància de fer funcionar el cervell. No tots els cervells funcionen igual però es poden entrenar. El que s’ha estat estudiant més en els darrers anys és com es pot incrementar la substància gris del cervell. És possible una gimnàstica cerebral? R. Haier s’ha dedicat a estudiar com el joc del Tetris modifica la substància cerebral. De moment, el que s’està comprovant és que gran part del que fa el cervell és inconscient. I com més inconscientment actua el cervell, més eficaç és.
El divendres 24 d'octubre es van inaugurar les fires de Girona amb un pregó del reviscolat Girona FC i la música d’un piano penjat en vertical. A tot això si va sumar una fina pluja que reafirmava el que tots els gironins i gironines sabem: per fires un dia o un altre ha de ploure, si no és així, no són fires. De moment, però el temps està sent favorable. Amb tot el firaires que mai estan contents, plogui o faci bon temps, han amenaçat de fer vaga si no se’ls deixa tancar les paradetes més tard de la una de la nit els dies entre setmana i de les tres els dies festius. No sé si també els veïns de la devesa, on estan instal·lades les atraccions de fires i les diverses paradetes, faran alguna protesta. Uns volen guanyar més diners i els altres descansar per les nits. De fet, segons com bufa el vent, el soroll de les fires arriba a tots els racons de la ciutat.
Alguns i algunes, lluny del sorollós terreny de les atraccions i de les barraques on s’amunteguen els joves i no tan joves adolescents, preferim la tranquil·litat del parc del migdia on ahir mateix al capvespre vam poder escoltar (gairebé des de la finestra de casa) el so del jazz-blues-gospel dels germans Campbell:
Mentrestant, avui pel matí uns alumnes mig adormits i cansats del cap de setmana de fires i pensant en el que encara els queda de festes, estaven molt lluny del que es recomana al diàleg del Fedó:
“ —Considera, doncs, amic meu, si també penses igual que jo; perquè, al meu entendre, d’això depèn que arribem a comprendre bé el tema que estem tractant. Et sembla a tu que és cosa pròpia d’un filòsof desitjar allò que anomenem plaers, com ara el menjar i el beure? —No gens, Sòcrates —va dir Símmies. —I els plaers del sexe? —De cap manera. —I sobre les altres coses relatives a la cura del cos, penses que un filòsof n’ha de tenir estima? Vull dir, per exemple, adquirir vestits o calçats de qualitat i altres complements per a l’elegància corporal, et sembla a tu que ho apreciarà particularment o que no en farà cap cas, llevat que es trobi en extrema necessitat? —Em sembla que no en farà cap cas, si és de veritat filòsof. —digué. —Per tant —féu ell—, no et sembla que un tal home no estarà tot ocupat en les coses que pertoquen al cos, sinó que les deixarà de banda tant com pugui i, en canvi, tindrà la seva atenció girada vers l’ànima? —A mi m’ho sembla. —En canvi, Símmies, a la majoria de la gent els sembla que no val la pena de viure, si un no troba plaer en aquestes coses ni en pot participar. I al contrari, pensen que no tenir cap estima dels plaers dels quals gaudim a través del cos és gairebé com estar mort. —El que dius és ben veritat.”Plató: Fedó